Arxiu d'etiquetes: tractats

Almirra, tractat d’

(Camp de Mirra, Alt Vinalopó, 26 març 1244)

Tractat signat a Almirra.

Quan Jaume I de Catalunya havia conquerit bona part del regne de València, l’infant Alfons de Castella, el futur Alfons X el Savi, fracassà en l’intent d’apoderar-se de Xàtiva i Alzira, però s’emparà en canvi d’Énguera, que també corresponia a la zona d’expansió de la Corona d’Aragó. Com a represàlia, Jaume I s’apoderà de Villena.

Finalment tingué lloc l’entrevista, en la qual els dos sobirans es tornaren mútuament llurs conquestes i acordaren de respectar la línia divisòria que passava per Villena i la vall de Biar.

Vinaròs, parlament de

(Vinaròs, Baix Maestrat, 1411)

Reunió de parlamentaris del Regne de València, convocada paral·lelament al que els catalans reuniren a Tortosa i els aragonesos a Alcanyís, per tal de trobar una solució política al problema a la successió al tron catalano-aragonès després de la mort de Martí I l’Humà.

Els adversaris de Jaume II d’Urgell no hi volgueren participar i s’aplegaren en un altre parlament a Traiguera. Els de Vinaròs, per tal de protegir-se dels partidaris de Ferran d’Antequera, sol·licitaren, sense èxit, d’ésser admesos al parlament català de Tortosa.

Villafáfila, tractat de

(Villafáfila, Castella, 27 juny 1506)

Acord entre Ferran II el Catòlic i el seu gendre Felip el Bell. En aquest tractat Ferran, cedint a les pressions del seu gendre i de la noblesa castellana, renuncià al govern de Castella.

La regència fou assumida per Felip el Bell, però la seva mort deixà sense efecte el tractat i Ferran la recuperà.

Vilafranca del Penedès, concòrdia de

(Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, 21 juny 1461)

Acord entre Joan II de Catalunya-Aragó, representat per la seva muller Joana Enríquez, i la diputació del general de Catalunya, que confirmava el triomf del príncep Carles de Viana, que era reconegut com a primogènit i com a lloctinent reial de Catalunya, càrrecs que, en cas de mort, passarien al seu germanastre Ferran.

El rei conservava en teoria la plenitud de la potestat reial, però sense intervenció efectiva, i no podia entrar al Principat sense consentiment de les autoritats locals. Podia, tanmateix, convocar corts i nomenar funcionaris públics, l’actuació dels quals podia ésser fiscalitzada.

La concòrdia establia de fet un règim constitucional, però la mort de Carles de Viana precipità els esdeveniments vers una guerra contra Joan II.

Vall d’Aran, costums i privilegis de la

(Vall d’Aran)

Veure> la Querimònia (conjunt de costums pels quals els aranesos s’han regit durant segles).

Utrecht, tractat d’

(Utrecht, Països Baixos, 11 abril 1713)

Tractat que posà fi a la guerra de Successió. Signat després de llargues converses (iniciades a Londres el 1711), fou complementat pel tractat de Rastadt i altres tractats menors. El conjunt de tractats afectà, d’una banda, França i Espanya, i de l’altra, els aliats antiborbònics: la Gran Bretanya, Àustria, Holanda, Prússia, Savoia i Portugal.

El problema de les constitucions pròpies dels Països Catalans fou debatut també en les negociacions preparatòries del tractat (novembre 1711 a abril 1713), però les tímides defenses de les constitucions catalanes, fetes pels representants anglesos (que s’hi havien obligat pel pacte de Gènova), toparen amb la negativa dels representants de Felip V a respectar-les (Cas dels Catalans).

El 14 de març de 1713, a esquenes dels catalans, fou signat, com a pas previ per a la signatura de la pau, el tractat d’evacuació de Catalunya de les tropes de l’emperador, mentre la qüestió de les constitucions catalanes romania ajornada per a la pau pròxima.

Quan se signà la pau pròpiament dita entre Lluís XIV de França i els països aliats (excepte l’emperador Carles, que es negà a participar-hi), els anglesos, que hi obtingueren la possessió de Menorca, que ocupaven des del 1708, renunciaren a la confirmació del respecte a les constitucions catalanes i s’acontentaren amb la promesa que els catalans gaudirien dels mateixos privilegis que els habitants de Castella, eufemisme que no amagava la repressió que Felip V preparava si assolia de trencar la resistència catalana.

Les autoritats austriacistes de Barcelona ocultaren els acords d’evacuació del Principat (conveni de l’Hospitalet); coneguts aviat per la població catalana, feren que la junta general de braços de Catalunya decidís la resistència a ultrança a Felip V, mentre hom intentava, per la via diplomàtica, la intervenció de l’emperador i de la reina d’Anglaterra en la defensa de les constitucions catalanes.

Però la Gran Bretanya deixà d’interessar-se pel problema i l’emperador acabà signant també la pau a Rastadt.

Uncastillo, tractat de

(Uncastillo, Aragó, 27 agost 1363)

Acord signat entre Carles II de Navarra i Pere III de Catalunya-Aragó.

Carles II trencà la seva aliança amb Pere I de Castella i posà fi a la guerra navarro-aragonesa del 1362.

Hom establí una aliança contra Castella i França i un repartiment del territori castellà.

Tudellén, tractat de

(Tudellén, Navarra, 27 gener 1151)

(o de Tudilén) Pacte entre Ramon Berenguer IV de Barcelona i Alfons VII de Castella, pel qual ambdós monarques es comprometien, d’una banda, a envair i repartir-se el regne de Navarra i, d’una altra, a delimitar les respectives zones de conquestes futures als territoris musulmans del Llevant peninsular.

A Ramon Berenguer IV, li correspongueren la ciutat i el territori de València des del riu Xúquer fins als límits del regne de Tortosa, Dénia i el regne de Múrcia, llevat de Llorca i Vera; per tot això, però, havia de prestar vassallatge al monarca castellà.

Aquest tractat tingué com a precedent el pacte de Carrión (1140) i establí les bases per als tractats de Cazola (1179) i Almirra (1244) entre Catalunya i Castella.

Tudela, tractat de

(Tudela, Navarra, 2 febrer 1231)

Pacte entre Sanç VII de Navarra i Jaume I de Catalunya-Aragó. El rei navarrès, enfrontat amb Ferran III de Castella, cercava l’ajut català, a canvi del qual reconeixia Jaume I com a hereu dels seus regnes.

Ambdós monarques s’adoptaven mútuament com a fills, però l’edat del rei navarrès i la successió assegurada de Jaume I feien molt més versemblant que la corona passes a aquest i no a l’inrevés.

Però en morir Sanç VII, el rei català no féu valer els seus drets i el nebot del navarrès, Teobald de Champagne, fou proclamat rei de Navarra (1234).

Traiguera, parlament de

(Traiguera, Baix Maestrat, 1411)

Assemblea convocada per la fracció de nobles valencians encapçalada pels Centelles, que prestava suport a la candidatura de Ferran d’Antequera al tron de Catalunya-Aragó, en oposició a Jaume d’Urgell, que era el candidat proposat pel Parlament convocat a Vinaròs.