(Aragó, 28 desembre 1288 – 14 octubre 1348)
Conjunt de concessions atorgades per Alfons II el Franc, forçat per la Unió d’Aragó, afavorida per la coincidència de la revolta amb un estat de guerra a gairebé totes les fronteres dels seus regnes.
Segons el privilegi -de fet, dos privilegis-, el rei no podria procedir contra cap noble d’Aragó, València i Ribagorça ni contra els ciutadans de Saragossa sense sentència prèvia del justícia d’Aragó i el consentiment de les corts, ni contra els altres súbdits d’Aragó i Ribagorça sense sentència dels justícies locals; en el cas d’inobservança, el rei perdria els 16 castells que lliurava com a garantia als unionistes, els quals podrien llavors negar-li l’obediència i elegir un altre rei.
A més, hauria de reunir corts cada any per als aragonesos a Saragossa, on serien nomenats els consellers que hauria de consultar en tots els afers relatius a Aragó, València i Ribagorça.
Ambdós privilegis miraven, doncs, de limitar l’autoritat reial i de contrapesar la influència decisiva de Catalunya dins la Corona amb la incorporació de Ribagorça a Aragó, que fou aconseguida el 1300, i amb el control polític, o almenys institucional, del Regne de València.
No havent estat atorgats de conformitat amb totes les corts del regne, ni Jaume II el Just ni Alfons III el Benigne no els confirmaren.
Amb Pere III el Cerimoniós el conflicte desembocà en la guerra de la Unió, amb el resultat de la revocació dels privilegis el 14 d’octubre de 1348.
Dades dels Països Catalans 