Arxius mensuals: febrer de 2018

Veny i Clar, Joan

(Campos, Mallorca Oriental, 22 agost 1932 – )

Lingüísta. Després de fer estudis a les universitats de Barcelona, Lovaina i Poitiers, es doctorà en filologia romànica el 1956, amb una valuosa tesi sobre els paral·lelismes lèxics en els dialectes catalans, publicada a la “Revista de Filología Española” en 1958-60.

Catedràtic d’institut, professor adjunt de lingüística romànica (des del 1955) i catedràtic de dialectologia catalana (des del 1983), ha pres part en nombrosos congressos i ha publicat articles sobre lingüística catalana -especialment sobre dialectologia i etimologia- a la “Revue de Linguistique Romane”, el “Boletim de Filologia, Orbis”, “Estudis Romànics”, etc, a més de diverses miscel·lànies i volums col·lectius.

Ha publicat l’edició del Regiment de preservació de pestilència de Jacme d’Agramont (1971) i les obres Els parlars (1978), Estudis de geolingüística catalana (1978) i Introducció a la dialectologia catalana (1986). Cal destacar la seva tasca en l’edició de l’Atles lingüístic del domini català (2001-08), iniciat per Antoni M. Badia i Margarit, el qüestionari del qual publicà el 1993 (amb Badia i Margarit i Lídia Pons, amb qui el 1998 publicà Etnotextos del català oriental (1998), que conté materials inèdits recollits en les enquestes de l’Atles), i també l’Atlas linguarum Europae, en curs de publicació des del 1983, i el Léxico de los marineros peninsulares (1985-89).

Altres obres són: Dialectologia filològica. Transfusió lèxica. Llengua escrita i dialectalismes (1993), La lliçó lingüística de Maria Antònia Salvà (1995), Francesc de B. Moll: ciència i humanitat (1995), Onomàstica i dialectologia (1996), Aproximació al dialecte eivissenc (1999), Llengua històrica i llengua estàndard (2001), Contacte i contrast de llengües i dialectes (2006), Escrits lingüístics mallorquins (2007) i el 2008 el Petit atles lingüístic del domini català.

Membre de la secció filològica de l’Institut d’Estudis Catalans (1978) i director de la secció de llengua de l’Institut d’Estudis Andorrans (1982), i president de l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes. El 1997 rebé el premi Josep Maria Llompart de l’Obra Cultural Balear i el mateix any li fou atorgada la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya.

Ventura i Subirats, Jordi

(Barcelona, 1932 – 15 gener 1999)

Historiador. Membre de l’Acadèmia Provençal, del Consell d’Estudis Occitans i de l’Acadèmia de Bones Lletres, ha publicat articles a les revistes “Serra d’Or” i “Destino” i als diaris “El Correo Catalán” i “Avui”.

Autor, entre altres obres, de Pere el Catòlic i Simó de Montfort (1960), Alfons el Cast, el primer comte-rei (1961), Les cultures minoritàries europees (1963), Les llengües europees (1963), Els heretges catalans (1963), Els catalans i l’occitanisme (1964), Vida del treball a tallers i fàbriques (1965), Inquisició espanyola i cultura renaixentista al País Valencià (1978, premi Joan Fuster d’assaig), La moneda a Catalunya durant el regnat de Carles III (1988), Les manipulacions monetàries a València a finals del segle XV (1993) i La Bíblia valenciana. Recuperació d’un incunable en català (1993).

Ventura i Casas, Josep Maria “Pep Ventura”

(Alcalá la Real, Andalusia, 2 febrer 1817 – Figueres, Alt Empordà, 24 març 1875)

Músic i compositor. Conegut també com a l’avi Pep o el Pep de la Tenora. Encara no tenia un any quan la seva família es traslladà a Figueres, on uns quants anys més tard aprengué l’ofici de sastre i les primeres nocions de música amb Joan Llandric. L’any 1863 fundà la Societat Erato de Figueres. Dominava diferents instruments i s’interessà molt aviat per la cobla.

Cap al 1840 conegué a Perpinyà el constructor d’instruments A. Toron, que li encomanà el seu entusiasme per la tenora, instrument que al Rosselló formava part de la cobla. Es convertí en un virtuós de la tenora, i gràcies a ell fou introduïda a les cobles empordaneses.

Reformà aquesta agrupació instrumental, que passà de quatre instruments a dotze i en la qual tenien un paper notable la tenora i el tible. Estructurà la sardana d’una manera musical nova, li donà unes dimensions més àmplies i substituí els fragments d’òperes i sarsueles per elements catalans tradicionals.

Escriví unes dues-centes sardanes, algunes de les quals encara molt populars: Per tu ploro, El toc d’oració, El cant dels ocells, Una mirada, Totes volen hereu, A Núria, La Matinada de l’Empordà, Enyorança i Arri, Moreu!, les tres últimes per a cor. És autor també de música religiosa (un Miserere, un Tedèum, Goigs a Sant Josep) i de cançons de Nadal.

Ventura i Balanyà, Miquel

(Reus, Baix Camp, 7 gener 1878 – Madrid, 2 setembre 1930)

Escriptor. Professor de castellà a diverses universitats nord-americanes, el 1900 aconseguí la càtedra de francès de l’escola normal superior de Madrid. Publicà diversos manuals d’anglès i de francès.

Bastí, abans de les normes del 1913, una ortografia etimològica del català a la qual restà sempre fidel, i edità a Reus la “Biblioteca Foc Nou”, de la qual sortiren sis volums.

Publicà els reculls de poemes Cent cançons (1898), Pom de ponceyles (1924) i Toia marcida (1928), el primer signat amb el pseudònim de Perarnayl de Rocafort; el 1926 publicà el poema en gallec Fala armoñosa, non morrerás.

Amb el nom de la seva dona Eufèmia Domingo publicà el 1930 dues edicions del llibret Studi etymològic dels noms Cathalunya e cathalà. El mateix any patrocinà també una “Revista Occitana”.

Ventura i Andreu, Jaume “Rudy Ventura”

(Canet de Mar, Maresme, 10 setembre 1926 – Barcelona, 2 abril 2009)

Trompetista. Formà els anys 1950 el grup Rudy Ventura y su Conjunto, del qual era també el vocalista, amb el qual feu nombroses actuacions en festes i sales de ball. Fou també molt popular per la seva vinculació al F.C. Barcelona, en el camp del qual tocà sovint, per al qual compongué també l’himne de les penyes Som del Barça, Endavant Barça, Campions i Barça campió d’Europa. Durant els anys de la transició participà amb interpretacions musicals en actes catalanistes.

Publicà, entre molts altres, els discs Mundial de hits (1968) i El Ball de l’Estatut (1980).

Ventosa i Roig, Joan

(Vilanova i la Geltrú, Garraf, 11 desembre 1883 – Ciutat de Mèxic, Mèxic, 30 juliol 1961)

Polític. Militant del Partit Republicà Federal, durant la Segona República fou membre de l’Esquerra Republicana. Diputat a les corts constituents de la República (1931), fou conseller d’Agricultura al govern de la Generalitat (1933), des d’on redactà la Llei de Bases de la Cooperació (1934), i membre del Consell d’Economia de Catalunya durant la guerra civil.

Autor de Doctrina cooperativa, Las cooperativas y el estado i Elementos de cooperación escolar, entre altres obres. A Mèxic -on anà exiliat, i fou funcionari del Departament d’Educació Pública- publicà La cooperación escolar en México, Cooperativas escolares, Orientación general para los maestros sobre cooperación escolar, etc.

Ventosa i Calvell, Joan

(Barcelona, 7 març 1879 – Lausana, Suïssa, 17 agost 1959)

Polític i financer. Estudià lleis a Barcelona i es doctorà a la universitat de Madrid.

Milità en la Lliga Regionalista, on col·laborà amb Francesc Cambó. El 1905 fou elegit regidor de l’ajuntament de Barcelona. Aconseguí la seva primera acta de diputat l’any 1907, pel districte de Santa Coloma de Farners, que representà a les corts fins al 1923, any en que fou clausurat el Parlament amb motiu del cop d’estat del general Primo de Rivera.

A les corts es distingí per la seva especialitat en qüestions econòmiques i administratives. L’any 1917 fou nomenat ministre d’hisenda del govern de concentració de García Prieto; l’any 1918, durant l’altre govern de Maura, fou nomenat comissari general de Proveïments, i quan aquest organisme fou elevat a ministeri també n’esdevingué titular.

Fora del Parlament i de l’actuació ministerial, intervingué en nombroses campanyes polítiques a Catalunya formant part de la comissió política de la Lliga Regionalista. Col·laborà en l’òrgan de la Lliga, “La Veu de Catalunya”, i fou el primer director d'”El Poble Català”, en l’època en què aquest periòdic era setmanari.

L’any 1931 fou nomenat una altra vegada ministre d’hisenda, durant el govern Aznar; en temps de la República, fou cap de la minoria de la Lliga Catalana al Parlament Català (1932) i a les corts espanyoles (1933 i 1936).

L’any 1936 s’adherí al Movimiento Nacional i, el 1943, fou nomenat procurador a corts. Des del 1947 fou conseller del comte de Barcelona.

Ventas i Rodríguez, Adolf

(Amposta, Montsià, 31 gener 1919 – 1 febrer 2014)

Saxofonista i compositor. Ha estat solista de la Banda Municipal de Barcelona i solista col·laborador de l’OCB i de l’orquestra del Teatre del Liceu. Professor de saxòfon al Conservatori de Barcelona, ha escrit cinc llibres per a l’ensenyament d’aquest instrument.

El 1978 fundà el Quartet de Saxòfons de Barcelona, per al qual escriví diverses peces (Coves de Nerja, Tres dames, Melangia, Peça de concerts) i transcriví nombroses composicions.

Ha recorregut extensament Europa i l’Orient Mitjà com a professional.

Ventalló i Vintró, Josep

(Terrassa, Vallès Occidental, 1856 – 1919)

Metge i publicista. Germà de Pere Antoni. Estudià medicina a Granada, on fundà i dirigí diverses publicacions. A Terrassa fundà també “La Revista Tarrasense”, “El Tarrasense” i “La Comarca del Vallés”, que dirigí. Fou alcalde i regidor.

Autor de poesies en català i castellà, recollides a Ratos de ocio (1875), publicà nombroses monografies, entre altres Tarrasa antigua y moderna (1879), Historia de Tarrasa (1886) i Historia de la industria lanera catalana (1904).

Ventalló i Vergés, Joaquim

(Terrassa, Vallès Occidental, 5 febrer 1899 – Barcelona, 3 desembre 1996)

Escriptor i publicista. Fou un dels fundadors (i director des de l’ago/1931 fins a la seva desaparició després dels fets del 6 d’Octubre) del diari “L’Opinió”. També fou director de “La Rambla” i col·laborà a “La Publicitat” i “Mirador”.

Fou regidor de l’ajuntament de Barcelona des de l’entrada de la República fins al 1934 i president de la Comissió de Cultura el 1932 i el 1933; col·laborà amb l’Ateneu Enciclopèdic Popular en les campanyes per a la total escolarització dels infants barcelonins.

Després de la guerra civil i malgrat les traves que li va posar el franquisme, va ser un acèrrim defensor de les escoles municipals per intentar d’evitar-ne l’absorció per part de l’estat.

Obres: Les escoles populars, ahir i avui (1968), L’educació com a fonament del respecte als drets humans (1968), Dos problemes greus en l’ordre de l’ensenyament (1969), El qui hi ha i el que no hi ha en el llibre blanc sobre l’educació (1970), Los intelectuales castellanos y Cataluña (1976) i la novel·la Pau Canyelles, ex-difunt (1931).