(Alcanyís, Aragó, segle XIV – segle XV)
Talmudista i erudit hebreu. Assistí com a delegat de Daroca a la controvèrsia de Tortosa (1413-14), on prengué una part activa negant l’autoritat de diverses sentències de la Haggadà en defensa del Talmud.
(Millars, Rosselló, 9 desembre 1806 – Montpeller, França, 10 juny 1886)
Magistrat i erudit. Fou procurador reial a Perpinyà (1843), conseller (1847) i president de l’audiència de Montpeller (1849), i més tard (1874), de la de Chambéry, a Savoia. El 1877 es retirà a Montpeller. Durant onze anys representà Ceret al consell general dels Pirineus Orientals.
És autor de diversos estudis històrics i literaris sobre el Rosselló, d’entre els quals Le Roussillon aux premiers temps de sa réunion à la France (1882), Les anciens châteaux forts des Corbières roussillonnaises (1882) i La voie romaine en Roussillon (1880), publicats a Montpeller.
(Pedrola, Aragó, 17 març 1525 – Saragossa, 20 abril 1581)
Noble i erudit. Fou comte de Ribagorça, duc de Luna i duc de Vilafermosa.
A més de diverses poesies i de la seva correspondència, deixà escrites, entre altres obres, unes Memorias históricas de los Condes de Aragón, Historia de los reyes, condes y obispos de Ribagorza, Gistau, Pallás…, Vida del conde de Luna don Lope y su hermano el arzobispo i Diálogos de medallas antiguas y de otros monumentos raros. Era conegut pel sobrenom d’El Filòsof Aragonès.
Es casà dues vegades, la primera, el 1541, amb Lluïsa de Borja i d’Aragó, germana de Francesc de Borja, anomenada la Santa Duquesa.
(les Planes de la Baronia, Comtat, 15 febrer 1740 – Roma, Itàlia, 12 gener 1817)
Eclesiàstic i erudit. Jesuïta (1754), hagué de fugir a Itàlia quan Carles III de Borbó decretà que el seu orde fos expulsat d’Espanya.
Dedicat a l’estudi de la filosofia, a la crítica literària i a la història de la música, escriví la major part de les seves obres a l’exili, on reformà la Universitat de Pavia. S’interessà més per l’obra de Galileu que no pas per la de Copèrnic. A Màntua va escriure Saggio della filosofia di Galileo (1776).
Anys més tard s’imprimien a Madrid les Cartas familiares, on s’expliquen els viatges realitzats per Itàlia tot cercant material per a l’obra més important: Dell’origine, progressi e stato d’agni letteratura, obra en set volums (1789-99).
Fou elegit membre de l’Acadèmia de Ciències de Màntua.
(Vinaròs, Baix Maestrat, 9 novembre 1903 – València, 24 setembre 1967)
Poeta, erudit i periodista. Dirigí una etapa de “Taula de Lletres Valencianes”.
Poeta postsimbolista, publicà L’espill a trossos (1928), La llum tremolosa (1948) i Les taronges amargues (1955). D’entre els seus treballs d’investigació cal fer esment d’El editor don Mariano de Cabrerizo (1949) i Valencia y su reino (1965).
(Maó, Menorca, 24 novembre 1786 – 15 octubre 1859)
Dramaturg, poeta i erudit. Traductor al català del teatre neoclàssic i pre-romànic francès i italià, amb obres de Molière, Beaumarchais, Metastasio i Goldoni, versions que resten inèdites.
L’any 1818 va publicar la versió catalana en vers de l’Alfonsiada o Conquista de Menorca per el rey don Alonso III d’Aragón en 1287, poema en tres cants escrit originàriament en castellà per Joan Ramis. Autor d’un Diccionario… de voces sagradas, técnicas, históricas, mitológicas, etc, el primer volum del qual fou publicat l’any 1826 i els altres nou resten manuscrits a l’Acadèmia de la Història.
Fou un exponent del moviment cultural menorquí a l’època d’ocupació anglesa.
(Tortosa, Baix Ebre, 934 – Ispahan, Pèrsia, 970)
Savi àrab.
(Palma de Mallorca, 13 novembre 1859 – 9 gener 1917)
Erudit i bibliòfil. Fill de Tomàs Aguiló i Forteza. Estudià dret a València, i exercí d’arxiver en diverses institucions mallorquines.
Col·laborador de Quadrado i director del “Bolletí” de la Societat Arqueològica Lul·liana, de la qual fou president (1899-1917).
Publicà textos històrics relatius a l’illa, que han romàs dispersos en revistes i en alguns opuscles.
(Madrid, 21 novembre 1808 – Palma de Mallorca, 27 maig 1879)
Metge militar, botànic i erudit. Es llicencià al Col·legi de Cirurgians de Barcelona (1829). El 1832 ingressà al cos de sanitat militar i participà en la primera guerra carlina. El 1837 fou destinat a l’hospital militar de Palma de Mallorca, exercí el càrrec de cap de sanitat militar de les Illes i va tenir una actuació destacada en les epidèmies de còlera (1864) i de febre groga (1871) a Barcelona.
Va escriure sobre medicina, botànica i història, d’entre les quals destaquen: Elementos de botánica (1843), el primer manual botànic publicat als Països Catalans (i a l’estat espanyol); Topografía físico-médica de las islas Baleares y en particular de la de Mallorca (1854), Historia orgánica de las fuerzas militares de Mallorca desde su conquista en 1229 hasta nuestros días (1862) i Raimundo Lulio juzgado por sí mismo (1866).
Fou el pare de Valerià Weyler i Nicolau.
(Simat de Valldigna, Safor, 8 maig 1903 – València, 12 desembre 1976)
Erudit. Ingressà, molt jove, al cos tècnic de Correus i fou destinat, el 1922, a Barcelona, on s’interessà per la investigació a través de l’Arxiu de la Corona d’Aragó.
Col·laborà, amb treballs de caràcter històric, a diverses publicacions valencianes, i edità diversos llibres.
Dades de Catalunya i dels Països Catalans 