Arxiu d'etiquetes: països catalans

Salut, la -advocació-

(Catalunya, segle XV – segle XVII)

Advocació mariana, lligada gairebé sempre a una font o un pou d’aigua considerada miraculosa (Font de la Salut), que s’estengué per tota la cristiandat i pels Països Catalans, en especial del segle XV al XVII.

Existeixen més d’una vintena de santuaris i capelles dedicades a la Salut o a la Font de la Salut a Catalunya, com la Salut de Sabadell, la Salut de Sant Feliu de Pallerols, la Salut de Vallfogona de Ripollès, la Salut del Papiol, la de Collbató, la de Castelldefels, de Sant Feliu de Llobregat, la de Barcelona (on dóna nom a un barri), la de Sant Cristòfol les Fonts, la de Terrades, la de Sant Iscle de Vallalta, la de Viladordis, la de Tona i altres.

País Valencià, el

País de l’Europa mediterrània: 23.253,3 km2, 4.939.550 hab (2015). Correspon a l’antic Regne de València, format per 21 comarques de llengua catalana i 11 de llengua castellana, amb capital a València. Des del punt de vista de l’administració de l’estat espanyol, es dividit en les províncies de Castelló, València i Alacant.

GEOGRAFIA FÍSICA.- El relleu de la regió és caracteritza per l’enorme varietat dels elements que en conformen el paisatge. La zona litoral és formada per una sèrie de planes constituïdes per dipòsits al·luvials que s’obren finalment a mar en extenses platges: les dunes poden arribar a obstruir o dificultar el desguàs al mar de les aigües continentals, i això contribueix a la formació d’albuferes. La zona interior, en canvi, de caràcter clarament muntanyós, és formada, a l’oest i al nord-oest, per relleus del Sistema Ibèric, mentre que cap al sud trobem les serres orientals de les serralades Subbètiques.

La xarxa fluvial es caracteritza per un règim de forts estiatges, que contrasta amb les catastròfiques crescudes i riuades estacionals. Els rius més importants són el Túria, el Xúquer i el Millars. El clima, de tipus mediterrani, acusa fortes secades al llarg de l’estiu. Les precipitacions oscil·len normalment entre 400 i 500 mm anuals.

POBLACIÓ I ECONOMIA.- La gran expansió econòmica dels anys 1960 hi va implicar una forta atracció demogràfica, que parcialment quedà atenuada a partir de la dècada següent. Tanmateix, des del 1970 el ritme de creixement s’hi ha mantingut a un nivell notablement alt. Aquest fet, però, oculta un fort desequilibri entre les zones densament poblades de la plana litoral i les zones muntanyoses semi-despoblades. Així mateix, el creixement vegetatiu de la regió, no és pas exempt de notables diferències a nivell provincial.

Entre 1986 i 1989, hi hagué un creixement del PIB del 5,4%, cosa que col·loca aquest territori en el tercer lloc del rànquing estatal, només superat per les Illes Balears i les Canàries. Aquesta expansió deriva de la seva posició central en el principal eix de desenvolupament econòmic de l’estat: l’anomenat arc mediterrani.

L’economia valenciana es fonamenta essencialment en una agricultura comercial d’exportació (cítrics), la diversificació de la indústria lleugera, una gran indústria de base i una activitat turística en forta expansió. El sector dedicat a l’agricultura dóna feina a l’11% de la població activa i es basa en la producció de fruites i hortalisses, que es beneficien d’una horta molt rica, especialment a la zona litoral, i amb una llarga tradició.

El sector industrial (34% de la població activa) ha experimentat un fort creixement amb la indústria petroleoquímica (Castelló de la Plana) i l’automobilística (Almussafes). Finalment, el sector terciari és el més vigorós (55%), amb un fort desenvolupament a la costa sud, especialment a la regió d’Alacant, al voltant del nucli de Benidorm.

HISTÒRIA.- De l’època neolítica data l’existència de societats de caçadors i recol·lectors, dels quals tenim constància gràcies a tot de manifestacions d’art rupestre, localitzades especialment a les serres que s’estenen entre Morella i el Maestrat fins a Alcoi. L’any 219 aC els exèrcits cartaginesos van travessar aquesta regió durant la segona guerra púnica i destruïren la ciutat de Sagunt, aliada de Roma; tot i amb això, el país va ésser totalment romanitzat i el conjunt dels seus territoris passaren naturalment a l’administració romana de la província Tarraconense.

Després del període visigòtic, al segle VIII, els musulmans es van establir en aquestes terres, que, amb la seva presència i l’aportació de la seva cultura, van experimentar una forta puixança econòmica (obres de regadiu, introducció de nous conreus, com el taronger). Al segle XI es va crear el regne de taifa de València, que va ésser feu del Cid, i, finalment, el país fou conquerit per Jaume I de Catalunya (1233-40).

La inclusió del Regne de València dins la confederació catalano-aragonesa va portar una nova època de prosperitat alterada per les guerres de les Germanies (1519-23), l’expulsió dels moriscs (1609), el bandolerisme i les pestes del segle XVII i la segona Germania (1693). Tots els drets forals de València foren derogats per Felip V de Borbó, per haver mantingut fidelitat a l’arxiduc Carles d’Àustria, com ho foren també el conjunt dels altres membres de la corona catalano-aragonesa, el qual anul·là els drets i privilegis valencians amb el decret de Nova Planta (1707).

Al segle XIX, havent sofert els efectes de la guerra del Francès, València va ésser el punt per on el rei Ferran VII de Borbó tornà a Espanya i on signà el decret del 4 de maig de 1814, pel qual s’anul·lava l’obra de les Corts de Cadis. Més endavant és va produir l’enfrontament entre la zona costanera, liberal, i les zones de muntanya, que es mantingueren en una línia de fidelitat a la causa carlina (especialment el Maestrat, controlat pel general Cabrera).

La revolució del 1868 va atreure una gran part de la població cap a la causa republicana, però la curta durada de l’experiència cantonalista (1873) va tornar a inclinar el panorama polític a favor de la monarquia; així, el general Martínez Campos es va rebel·lar a Sagunt contra la Primera República (1874) i proclamà Alfons XII de Borbó, el qual, al seu torn, va desembarcar a València.

Amb la fi del segle XIX, el valencianisme ressorgí, en gran part en la mateixa línia de la Renaixença a Catalunya i les Balears (Lo Rat Penat); així mateix, aparegué un republicanisme de tendència populista, encapçalat especialment per Vicent Blasco i Ibáñez. Paral·lelament, el proletariat es va afiliar a l’anarquisme, sobretot a les ciutats de València i Alcoi.

Durant la guerra civil (1936-39), València va prendre partit per la causa republicana i el país va viure un important procés de col·lectivitzacions agràries. El triomf del bàndol franquista va significar una forta sotragada per al valencianisme polític.

Al llarg dels anys 1960-70, va viure un fort impuls econòmic, gràcies al turisme, al desenvolupament de la indústria tradicional i també per l’exportació d’una grandíssima part de la producció agrària. En l’etapa posterior, ja amb la democràcia, la manca d’acord entre els partits valencians va comportar l’endarreriment en l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia. Finalment, el 1982, l’històric Regne de València passà a prendre el nom de Comunitat Valenciana.

Andorra, Principat d’

Estat d’Europa: 468 km2, 76.949 hab (2014), cap: Andorra la Vella. Situat als vessants meridionals dels Pirineus, entre el Principat de Catalunya i la Catalunya Nord, que fins fa poc temps era governat per un règim d’origen medieval, que tenia com a coprínceps el bisbe d’Urgell i el president de la República francesa, aquest per la seva condició d’hereu dels comtes de Foix.

El català és la llengua oficial i el catolicisme, la religió. La moneda és l’euro. Administrativament es divideix tradicionalment en sis parròquies –Andorra la Vella, Canillo, Encamp, la Maçana, Ordino i Sant Julià de Lòria-, a les quals s’afegí el 1978 les Escaldes-Engordany, segregada d’Andorra la Vella.

GEOGRAFIA FÍSICA: Situada plenament als Pirineus axials, el territori andorrà comprèn bàsicament les valls de capçalera de la Valira, riu que aflueix al Segre pocs quilòmetres avall, a la Seu d’Urgell.

La vall principal és la de la Valira d’Encamp, que neix al circ dels Pessons, a uns 2.200 m alt, en una típica zona lacustre. Al sud d’Andorra la Vella, a les Escaldes, rep, per la dreta, la ribera d’Ordino o Valira del Nord. Entre les valls secundàries es destaquen les d’Incles, Ransol, Madriu i Arinsal. Els alts cims que dominen aquestes valls culminen a la coma Pedrosa (2.946 m). Abunden els estanys d’origen glacial.

La vegetació varia segons l’altitud, des de l’estatge submediterrani, on dominen el roure martinenc i els prats dalladors, a les pinedes de pi roig i les avetoses (1.300-1.600 m), fins a l’estatge subalpí (1.600-2.300 m), amb domini del pi negre, i els prats alpins i vegetació de roques i pedruscall per damunt dels 2.300 m. El clima és fred i la neu abundant a les zones altes.

ECONOMIA I POBLACIÓ: Una agricultura de muntanya –sègol, blat, patates, etc, amb un conreu insòlit, el tabac- i la ramaderia –ovina, bovina i cavallar-, que aprofita les pastures abundants, han estat les activitats econòmiques tradicionals. Des del segle XVIII, el contraban, afavorit per la peculiar situació entre dos grans Estats, hi tingué un paper important. La indústria –tabac i electricitat, amb una important central a les Escaldes- té poc pes econòmic.

En canvi, són decisius els sectors turístic, comercial i financer. Un dels grans atractius per al turisme (uns 10 milions de visitants anuals), a més de la bellesa del paisatge d’alta muntanya, són els esports de neu, amb estacions grans i ben equipades: el Pas de la Casa, el Grau Roig, Soldeu, el Tarter, Arinsal, Pal i Arcalis.

Les diferències fiscals entre Andorra i els països veïns, que donaren lloc a uns preus relativament inferiors dels béns de consum, han estat un altre dels grans factors d’atracció de visitants i han convertit el país en un centre comercial d’una magnitud totalment desproporcionada a la població (uns 2.500 establiments comercials, des de petites botigues familiars a grans superfícies). El sector bancari, també amb els avantatges fiscals que dóna la peculiar Constitució andorrana, té igualment un desenvolupament extraordinari (sis bancs andorrans i algunes delegacions), encara que no es disposa de xifres estadístiques.

Aquesta anòmala prosperitat econòmica ha produït a la segona meitat del segle XX un extraordinari creixement demogràfic: s’ha passat de poc més de 5.000 hab, el 1947 a prop de 20.000 el 1970, a 35.000 el 1980 fins al cens actual. L’allau immigratòria que ha fet possible aquest creixement també ha determinat que el percentatge actual d’andorrans de nacionalitat –condició molt restringida per la Constitució- estigui molt per sota del 25%.

La població es concentra sobretot en les actuals parròquies d’Andorra i de les Escaldes-Engordany, al centre de la vall, mentre que els nuclis més muntanyosos resten relativament poc poblats.

HISTÒRIA: Des dels seus orígens històrics, Andorra formà part del bisbat i del comtat d’Urgell. El primer document fidedigne és l’acta de consagració de la catedral d’Urgell, datada tradicionalment el 839, en que consten ja les parròquies andorranes. La mitra urgellenca es convertí gradualment en veritable senyora d’aquestes valls (butlles papals del 1001 i 1012) i la donació del comte Ermengol VI d’Urgell (1133) confirmà plenament la senyoria episcopal.

Però, ja abans d’aquesta data, els bisbes havien infeudat les seves possessions andorranes als Caboet, senyors de les veïnes valls de Cabó i de Sant Joan, encara que la mitra hi mantenia la supremacia i els Caboet no tenien plenitud de drets polítics, militars ni judicials. Els béns dels Caboet passaren per matrimoni als poderosos vescomtes de Castellbó i aviat (1226) als dominis dels comtes de Foix, amb possessions pel sud de França i Catalunya.

Els conflictes entre els comtes, vassalls dels bisbes però més poderosos, i el bisbat no tardaren a esclatar, agreujats per la croada albigesa, i els pactes o Pariatges del 1278-88 reconeixen, de fet, un condomini entre les dues forces i són el punt de partida del peculiar estatut jurídic d’Andorra.

Tanmateix, les valls formaven part del Principat de Catalunya, no sols políticament, sinó en tot allò que es referia a la llengua, el dret i la moneda. Un sentiment de comunitat distinta i un cert afany d’autonomia sorgeixen a partir del segle XV, quan es crea el Consell General de les Valls (1419), concedit pels dos cosenyors a petició dels andorrans i format per dos o tres jurats de cada parròquia, els quals elegien un síndic. Aquest Consell havia d’esdevenir més endavant l’òrgan polític suprem.

L’aïllament i l’habilitat dels andorrans afavoriren la perduració d’aquest règim peculiar. Els comtes de Foix esdevingueren reis de Navarra i posteriorment de França. Enric IV i els seus descendents hi ratificaren la seva qualitat de cosenyors (segle XVII). El 1748, el Consell General va encarregar al jurista Antoni Fiter i Rossell, fill d’Ordino, una recopilació històrico-jurídica (Manual Digest de les Valls d’Andorra), manuscrit que es conserva a l’Arxiu de la Casa de la Vall d’Andorra la Vella i que és la base política i jurídica de l’Administració del país.

L’evolució ideològica i política del segle XIX portà a la redacció de la Nova Reforma (1866). El 1933 s’establí el sufragi universal. A partir d’una Memòria de la Reforma de les Institucions, els coprínceps atorgaren un decret (1981) pel qual es creà el primer govern de la història d’Andorra.

El Consell General va nomenar primer president del Consell Consultiu Òscar Ribas i Reig, sota el mandat del qual Andorra es va incorporar a l’Assemblea General de les Nacions Unides (1994). El 1994, Òscar Ribas fou rellevat en els funcions de govern per Marc Forné.

Illes Balears, les

País de l’Europa mediterrània: 5.061,3 km2, 821.820 hab (1999), situat davant les costes de Catalunya i el País Valencià, que actualment constitueix una comunitat autònoma uniprovincial amb un total de 67 municipis.

GEOGRAFIA FÍSICA: Les Balears són un arxipèlag constituït per Mallorca, illa major del conjunt (3.640 km2), formada per un Pla central que contrasta amb la serra de Tramuntana, també dita de Ponent, que culmina al Puig Major; Menorca, Eivissa i Formentera, a més a més de tot un enfilall d’illetes i illots, entre els quals es destaquen Cabrera, l’illa des Conills i sa Dragonera.

Amb l’excepció del riu de Santa Eulària, a Eivissa, les illes Balears no tenen un sistema fluvial permanent, sinó que les aigües pluvials hi circulen per rieres i torrents. El clima és de tipus mediterrani, amb l’excepció de les zones de muntanya de Mallorca.

POBLACIÓ I ECONOMIA: La dinàmica demogràfica de les Balears, després del boom viscut a la dècada dels 1960, s’ha mantingut vigorosa al llarg dels darrers vint anys (44% de creixement absolut entre 1970-90). Aixó ha respost principalment a la immigració, estimulada pel turisme i el creixement econòmic que, paral·lelament, ha experimentat tot el conjunt de l’economia insular.

Tanmateix, el creixement vegetatiu se situa tan sols al voltant de la mitjana espanyola (2,5 per 1.000), a causa del pes predominant d’una alta taxa de mortalitat (10 per 100 davant el 7,9 d’Espanya). En la dècada dels 1980, l’arxipèlag ha experimentat un període de prosperitat econòmica, frenada per la crisi turística de 1989, però que, així i tot, en la comunitat autònoma de més alt creixement del PIB entre 1986-89 (5,9% de mitjana anual, contra el 4,7 de la mitjana espanyola).

Una gran part dels recursos procedeixen del sector terciari (68% de la població activa), a causa del fet de constituir una de les zones turístiques més importants de la Mediterrània, amb una gran expansió de l’oferta hotelera i altres serveis com ara els transports i les comunicacions (l’aeroport de Palma és el segon d’Espanya per tràfic de passatgers i el primer en vols internacionals).

La indústria (25% de la població activa), vinculada tradicionalment als sectors tèxtil, de la pell i la sabateria (Inca), ha experimentat darrerament una forta puixança gràcies als sectors de la construcció i l’alimentació, relacionats amb el turisme. En el sector primari (7% de la població activa), es destaca la producció de llet i els derivats làctics a Menorca (Maó). Pel que fa a la mineria, hi ha jaciments de lignit a Selva i Manacor (Mallorca).

HISTÒRIA: Poblada ja abans de l’any 4000 aC, la cultura baleàrica va excel·lir especialment amb les realitzacions megalítiques: talaiots, navetes, etc (especialment a Menorca i Mallorca). Més endavant, l’arxipèlag va ser ocupat pels grecs, cartaginesos i romans, que l’any 400 li concediren identitat administrativa pròpia; així es constituí la província Baleàrica, amb capital a Pollentia.

L’any 902, va ser ocupada pel califat de Còrdova, i va viure sota influència musulmana fins que Jaume I de Catalunya va conquerir Mallorca (1229) i Eivissa (1235), mentre que Menorca va ser sotmesa sota el regnat d’Alfons II el Franc (1287).

Repoblada des del Principat, va experimentar un fort creixement de les activitats comercials i de la menestralia urbana, en contrast amb l’estancament agrari, que originà alçaments i revoltes de la pagesia; entre les més remarcables cal esmentar la revolució de la part forana de Mallorca (1450) i de les Germanies (1521-23), esclafades per les tropes de Carles I de Catalunya.

Després d’una pròspera etapa en què la posició mediterrània de l’arxipèlag va assegurar una economia florent, la descoberta d’Amèrica i la crisis econòmica del Mediterrani van arrossegar l’arxipèlag a una època de decadència al llarg dels segles XVI-XVII.

Després de la guerra de Successió, a causa dels acords secrets del tractat d’Utrecht, Menorca va viure sota l’administració anglesa (1708-1802). Al segle XIX començà una etapa de relatiu creixement econòmic, paral·lel a la revitalització de l’activitat naval, relacionada amb el comerç amb Amèrica, obert per Carles IV de Borbó. Les guerres colonials i la crisi vitícola provocada per la fil·loxera, però, van frenar aquest creixement.

Al segle XX, després dels beneficis generats arran de la Primera Guerra Mundial, el turisme es destacà com a força motora del creixement econòmic de tot l’arxipèlag. Als anys 1920, especialment a Palma de Mallorca, es començà de constituir un petit nucli de burgesia urbana que impulsa un estatut autonòmic que havia de ser proposat a la segona República espanyola. Però aquest procés s’estroncà amb la guerra civil i la repressió de la postguerra.

No va ser fins als anys 1950, i sobretot a partir dels 1960, que el turisme rellançà la creació d’una important infraestructura de serveis, més endavant controlada per grups d’operadors internacionals. Fins al 1983 no s’aprovà l’estatut autonòmic, amb el qual es creà el Consell General Interinsular i, posteriorment, el Govern Balear, que té el suport polític i administratiu descentralitzat dels consells insulars de Mallorca, Menorca i Eivissa-Formentera.

Franja de Ponent

(Països Catalans) 

Llenca de territori: 5.008,0 km2, 51.803 hab (2007), del conjunt de terres catalanes, al límit occidental de Catalunya, que fou inclosa a partir de la divisió provincial (1822) en les províncies aragoneses.

Per tal de substituir-ne la denominació tradicional de Catalunya aragonesa, emprada per historiadors i filòlegs, Pau Vila proposà (1929) el de Marques de Ponent, modificat després del 1939 com a Marges de Ponent, però a les comarques més afectades ha estat preferit el terme Franja.

Després del 1975 la consciència del tret lingüístic diferencial arribà a l’Estatut d’Aragó, que assenyalà com a pròpies tres llengües: el castellà, l’aragonès (fabla) al Pirineu, i el català a l’Aragón catalán o Franja de Levante.

Aquesta franja comprèn les comarques de la Llitera, la Ribagorça aragonesa, una part de l’Alta Ribagorça, el Baix Cinca, una part de la Ribera d’Ebre, una part de la Terra Alta i el Matarranya.

Països Catalans, els

Conjunt de territoris de llengua i cultura catalanes, situats a la riba occidental de la Mediterrània. La major part dels territoris són enclavats dins de l’estat espanyol (Catalunya, País Valencià, Illes Balears i Franja de Ponent) i una petita part és dins de l’estat francès (Catalunya del Nord). També en formen part un petit estat independent (Andorra) i una ciutat de l’illa de Sardenya (l’Alguer).

El concepte d’un país que aplegava la nació catalana, és a dir, el conjunt de terres que tenien com a pròpia la llengua catalana, diferenciada de la llatina, aparegué com a mínim al segle XII.

L’expansió territorial dels segles següents (cap al sud-oest continental i el sud-est marítim), especialment la del segle XIII, que incorporà al poblament català les Illes Balears i el que havia d’esdevenir el País Valencià, donà a la llengua catalana, al tombant del 1300, l’àmbit territorial d’avui, amb lleugeres modificacions esdevingudes al segle XVII i al començament del XVIII (repoblació de terres abandonades pels moriscs i d’altres de despoblades per les guerres dels Segadors i de Successió).

La unitat de les terres de llengua catalana ha estat sentida constantment al marge dels canvis de fronteres administratives o polítiques. Però la dualitat del nom de Catalunya com a designació d’àmbit nacional i com a nom del Principat féu que ja al segle XIV –a l’estranger, al segle XVI– hom cerqués un altre corònim, especialment des que, després del decrets de Nova Planta (i, definitivament, amb la fi de l’Antic Règim) deixà de tenir vigència la corona catalano-aragonesa, nom que cobrí, fins aleshores, en part, aquesta necessitat.

Al segle XIX foren utilitzats noms com terres catalanes, terra de llengua catalana, pàtria catalana, etc. Però ja l’any 1886 aparegué la forma dels Països Catalans en un article de Josep-Narcís Roca i Farreras, a la revista “L’Arc de Sant Martí”; més tard (1900), a la revista “Catalonia”, dirigida per J. Massó i Torrents, i el 1903 a la revista “Catalunya”, dirigida per Josep Carner.

Com a concreció d’un projecte polític, aquest nom es precisà els anys 1930 en els programes d’algun partit (com la Unió Democràtica de Catalunya) o d’algun escriptor (com J. Carbonell i Gener), projecte que havia rebut generalment el nom de Catalunya Gran des de la Renaixença.

Quan afluixà un xic la dura repressió del català imposada per la Guerra Civil de 1936-39, a la dècada del 1950, alguns escriptors, com Alexandre Cirici i sobretot Jaume Fuster, van començar a divulgar un nou concepte de Catalunya Gran, de més abast que el de Principat, que abraçava totes les terres de llengua catalana.

Aquest concepte es va modificar encara a partir del decenni de 1960, quan se’n va excloure l’Alguer, pel seu aïllament en el país sard, i es creà el concepte de Països Catalans, com a realitat geohistòrica més compacta, en què s’incloïen les terres de parla occitana de la Catalunya pirinenca, Andorra, la Franja aragonesa i les terres de parla castellano-aragonesa del País Valencià.

Aquest concepte de Països Catalans és el que va presidir la confecció de les primeres edicions de la Gran Enciclopèdia Catalana, iniciada i posada en marxa per Max Cahner, que fou fins al seu final el director i responsable de l’àrea catalana. El concepte féu fortuna i la denominació entrà dins del lèxic popular i fins d’alguns partits polítics que el prengueren com a base per a reivindicacions nacionalistes.

Club Ramon Muntaner

(Barcelona, desembre 1978 – 1983)

Entitat creada per tal de promoure la consciència nacional dels Països Catalans.

Entre els seus promotors cal destacar Josep Benet, Max Cahner, Miquel Sellarès i Miquel Tarradell.

català -ana

(Països Catalans)

Relatiu o pertanyent a Catalunya o als Països Catalans.

Referent als seus habitants, a la seva llengua i, per extensió, a tot el que és propi dels països o les terres de llengua catalana.

Almoina, Pia

(Països Catalans, segle XI – segle XIX)

Institució de beneficència. Habitual en certs bisbats.

A Barcelona fou molt popular i disposava de rendes abundants, desaparegué amb les lleis de la desamortització. La de Girona, en un imposant edifici de façana gòtica del segle XV, fou creada el 1228.

També n’hi ha a València, fundada el 1303 i coneguda amb el nom d’Almoina d’En Conesa, i a Palma de Mallorca.

Xarxa Vives d’Universitats

Veure> Institut Universitari Lluís Vives (gestió d’universitats dels Països Catalans).