(Gironès)
Curs d’aigua, afluent de l’Onyar per la dreta.
Neix a les Gavarres, prop de Santa Pellaia, dins el terme de Cruïlles (Baix Empordà), i després de rebre, prop de Llambilles, la riera de Castellar per la dreta, desemboca al seu col·lector aigua amunt de Fornells de la Selva.
(Valladolid, Castella, 1889 – Barcelona, 1979)
Dirigent obrer. Residí a Barcelona (des de 9 anys hi treballà de tipògraf), on fou membre fundador de la CNT, participà en la vaga general de l’ago/1917 i col·laborà a “Solidaridad Obrera”, amb el pseudònim d’Ángel Rojo.
El 1925 substituí Maurín en la direcció de “La Batalla”, però fou empresonat poc temps després, acusat, falsament, de pertànyer a la direcció del Partit Comunista. Alliberat el jul/1928, formà part del Comitè Regional de Catalunya de la CNT; membre del grup dels trentistes i dirigent de la Federació Obrera d’Unitat Sindical, organització sindical del POUM.
Durant la guerra civil tornà a la CNT, i pel gener de 1939 s’exilià a França. Retornà a Barcelona, on morí després de veure publicats els seus Recuerdos de un cenetista (dos volums, 1976-78).
(Barcelona, 1930 – )
Pintor. Fill d’un artesà decorador, aviat prengué contacte amb la pintura i alternà l’esforç autodidacte amb diversos estudis d’art (Escola Provincial de Mestres Pintors i Escola) a Barcelona. Enriquí la seva formació amb els viatges que realitzà per Europa i Amèrica.
Sempre s’ha manifestat com a pintor paisatgista i figuratiu, dins d’un estil clàssic lligat al postimpressionisme català. Des del 1954 ha realitzat nombroses exposicions individuals als Països Catalans, a la resta de l’estat i a l’estranger.
Hi ha obra seva a museus de diversos països (Itàlia, EUA, l’Uruguai).
(Tortosa, Baix Ebre)
Illa al·luvial de 6 km de longitud, a l’extrem oriental del delta de l’Ebre, limitada per les goles de Llevant i de Migjorn, de forma triangular; el cap de Tortosa (extrem oriental) ha avançat durant algun període fins a 10 m anuals: el far de Buda, construït el 1862 al cap mateix, n’és actualment a més de mig quilòmetre.
A l’interior hi ha les llacunes de Calaix Gran (o de Dalt), Calaix de la Mar (o de Baix) i la bassa de Pradot. També s’hi troba una caseria formada al voltant de l’església de Buda.
Conreus d’arròs mitjançant el canal de Buda i important zona de pas d’ocells migradors. Reserva integral dins del parc natural del delta de l’Ebre.
(Catalunya, segle XIV – segle XV)
Cavaller i militar. El 1392 fou convocat a Barcelona per Joan I, per al consell en què fou àmpliament debatut el projecte de fer una expedició reial a Sardenya.
El 1396 fou un dels capitans principals dels preparatius per contenir la invasió del comte de Foix. Fou adscrit després a les forces principals de contenció, comandades pel comte d’Urgell.
El 26 de novembre, havent-se destacat amb algunes companyies del quarter general de Cervera, baté completament algunes forces enemigues que es dedicaven a cremar i saquejar la comarca.
(Barcelona, 9 abril 1903 – 1981)
Il·lusionista. De família suïssa, de ben jovenet se sentí atret per la màgia, que practicà primer com a aficionat i més tard com a professional.
Basant-se en llegendes i tradicions hindús, el 1939 muntà el fastuós espectacle Misterios de la India legendaria, amb què triomfà als locals de més renom de l’estat espanyol gràcies a la pulcritud, la luxosa presentació i la imaginativa posada en escena amb que executava els jocs.
Client assidu de la botiga El Rey de la Magia de Joaquim Partagàs, a la mort d’aquest adquirí l’establiment, que convertí en una escola d’il·lusionisme per a professionals, aficionats i intel·lectuals.
(Barcelona, 1782 – 1821)
Impressor i periodista. Durant la invasió napoleònica seguí les tropes antifranceses i edità “Gaceta Militar y Política del Principado de Cataluña” -que imprimí a Barcelona, a Tarragona i a Palma de Mallorca, successivament-, servei que, el 28 octubre 1809, la Junta Suprema de Gobierno del Reino recompensà atorgant-li l’edició del “Diario de Barcelona”, afrancesat durant la dominació, i que ell edità des del 1814.
A Palma de Mallorca havia publicat “Diario Mercantil de Palma” i, havent ja tornat a Barcelona, Kalendario y guía de forasteros, en diverses edicions.
L’any 1819, amb l’ajuda de Francesc Salvà i Campillo, establí un obrador de fosa de tipus a la seva impremta, i el 1820 introduí industrialment la litografia a l’estat espanyol per privilegi per a cinc anys d’Aloys Senefelder, inventor d’aquest procediment d’impressió.
Fou el pare d’Antoni Brusi i Ferrer.
(Barcelona, 5 octubre 1846 – Sant Gervasi de Cassoles, Barcelona, 30 abril 1887)
Periodista. Fou el segon marquès de Casa Brusi. Fill d’Antoni Brusi i Ferrer, del qual continuà (1878) la seva tasca al capdavant del “Diario de Barcelona”.
Donà completa llibertat ideològica al director, Joan Mañé i Flaquer, home de confiança de la família. Durant la seva època, el diari continuà com el de més difusió a Barcelona, malgrat que en retrocés.
En morir deixà dos fills, però l’administració de l’empresa fou exercida pel seu germà Josep-Antoni fins que la seva filla, Maria Josefa Brusi i Garcia, tercera marquesa de Casa Brusi, restà lliure de la tutoria.
(Barcelona, 4 abril 1815 – 30 desembre 1878)
Propietari i director del “Diario de Barcelona”. Fill d’Antoni Brusi i Miravent, al qual succeí al capdavant del diari del 1838 al 1865, any en què confià la direcció a Mañé i Flaquer.
Creà el subtítol “De Avisos y Noticias”, la qual cosa féu nèixer el diari comercial amb publicitat pagada. Assaja, amb èxit, una edició de la tarda, més reduïda, però independent de la del matí, seguí els progressos del telègraf i donà més actualitat al diari.
El 1875 emprà per primera vegada coloms missatgers per a transmetre notícies periodístiques.
Per consell de Mañé, convertí el diari en polític i aprofità la revolució del 1854 com alçaprem de la publicació. Amb tot això i una bona xarxa de corresponsals, el “Diario de Barcelona” esdevingué la primera publicació periòdica de Barcelona.
Alfons XII el recompensà fent-lo marquès de Casa Brusi, l’any 1875.
Fou pare d’Antoni Maria Brusi i Mataró.
(Barcelona)
Nom popular del Diario de Barcelona, originat pel cognom de l’antiga família propietària.
