Arxius mensuals: Desembre de 2020

Puigverd, Guillem de

(Catalunya, segle XIII)

Cavaller. Serví Jaume II.

El 1293, amb Bernat de Montpaó, tenia al seu càrrec la custòdia dels fills del príncep de Salern, capturats per Roger de Lloria a la batalla de Nàpols i utilitzats llargament per Alfons II i Jaume II com a arma de coacció política.

Puigverd, Berenguer de

(Catalunya, abans 1253 – després 1291)

Cavaller. Tot i haver signat els pactes nobiliaris contra la corona (1274), ben aviat féu costat al rei Jaume I.

Sobretot amb Pere II augmentà la seva influència, ja que fou un dels cavallers que havien d’acompanyar el monarca al desafiament de Bordeus (1283). Continuà els seus serveis a la monarquia catalana amb el nou rei Alfons II el Franc.

El 1291 fou un dels signants de la pau de Tarascó, dita també de Brignoles.

Puigverd, Berenguer de

(Catalunya, 1210 – vers 1243)

Noble del temps de Pere I i de Jaume I, pertanyent al bàndol dels Cardona, senyor dels castells de Puigverd, Oliola, Ponts, Agramunt, Barberà, Prenafeta, Miramar i Figuerola, fill de Pere de Puigverd.

Apareix com a conseller de Pere I en el pacte d’aquest amb la comtessa vídua Elvira d’Urgell per al casament dels fills d’ambdós, Jaume i Aurembiaix (1210).

Concorregué a la cort de Lleida per al jurament de Jaume I (1214) i després a les de Montsó i Vilafranca (1217) i Tarragona (1235). Signà les treves entre els Cardona i els Montcada del 1226.

Féu donacions a Poblet, juntament amb el seu pare i el seu germà, de drets de Vinaixa i Omells (1235). Testà el 1243.

El seu germà fou Guillem de Puigverd  (Catalunya, segle XIII)  Noble. Era membre del seguici i consell del rei Pere I el Catòlic.

Puiguriguer i de Dorda, Jaume

(Barcelona, segle XIX – 1884)

Jurista. Fou degà del Col·legi de Procuradors de Barcelona.

Destacà pels seus coneixements en matèries de dret català.

Reuní una notable col·lecció de monedes, que havia de passar en part als museus de Barcelona.

Puig i Sureda, Joan

Veure> Joan Puig-sureda i Sais (metge cirurgià).

Puig-sureda i Sais, Joan

(l’Escala, Alt Empordà, 23 juliol 1880 – Barcelona, 19 desembre 1978)

Metge cirurgià. Acabà els estudis, cursats a Barcelona, l’any 1901. Fou deixeble de Cardenal i de Ribas i Ribas.

Ha exercit càrrecs docents a la Universitat de Barcelona: encarregat de càtedra de terapèutica quirúrgica (1931), professor agregat per nomenament del patronat de la Universitat Autònoma i encarregat de càtedra de patologia quirúrgica (1939).

Presidí el Novè Congrés de Metges de Llengua Catalana (Perpinyà 1936) i el Primer Congrés Espanyol de Cirurgia (Barcelona 1949).

Fou fundador i primer director de la Colección Española de Monografías Médicas (1940).

Des del 1942 fins a la jubilació fou cap del Servei de Cirurgia de l’Hospital de la Santa Creu i de Sant Pau.

Puigserver i Plana, Fabià

(Olot, Garrotxa, 28 octubre 1938 – Barcelona, 30 juliol 1991)

Escenògraf i director teatral. Anà a viure a Varsòvia, on estudià belles arts i escenografia.

El 1958 s’establí a Barcelona i féu decoracions per a grups de cambra, per a l’Agrupació Dramàtica de Barcelona i per a l’Escola Adrià Gual. Va realitzar, amb criteri renovador, moltíssims espectacles i escenografies, pels quals li fou concedit el premi FAD.

Assolí dues vegades el premi Nacional d’Escenografia (1975 i 1979), a més de diversos guardons internacionals. Fou fundador i impulsor del Teatre Lliure (1976).

Entre els seus muntatges destaquen Primera història d’Esther (1960), Antígona (1967), El adefesio (1968), Yerma (1972), La Setmana Tràgica (1975), Seven Dangers (1982), Madre Coraje (1986), Terra Baixa (1990) i Història del soldat (1991).

Puigsec

(Sant Julià de Vilatorta, Osona)

Masia, a llevant del poble; el nom és esmentat el 980 i la masia el 1201.

És un gran casal setcentista, restaurat modernament; a la seva capella de Sant Ponç (existent ja el 1686) se celebra anualment el 22 de maig el típic aplec del pa.

Puigsacalm, el

(la Vall d’En Bas, Garrotxa)

Muntanya (1.515 m alt) de la Serralada Transversal Catalana, entre Joanetes i Sant Privat d’En Bas.

S’estén de nord a sud al límit amb Osona, i separa la fossa d’Olot de l’altiplà de Collsacabra, així com la conca del Fluvià de la del Ter.

És un horst tectònic originat per una falla que interromp bruscament la sèrie regular de plecs pirinencs de l’alta vall del Ter. És constituïda principalment per gresos.