Arxiu d'etiquetes: frares

Arnau (varis)

Arnau  (Catalunya, segle X – segle XI)  Monjo del monestir de Ripoll. Fou col·laborador de l’abat i bisbe Oliba, del qual fou notari durant molts anys. Fou nomenat abat de Sant Feliu de Guíxols a precs de la comtessa Ermessenda. Oliba li cedí el títol, però Arnau no volgué acceptar-lo fins després de mort Oliba.

Arnau  (Catalunya, segle XI – abans 1050)  Noble. Fill segon del primer matrimoni del comte Ramon Berenguer I de Barcelona amb Elisabet. Morí de poca edat, abans del traspàs de la seva mare, esdevingut en 1050.

Arnau  (Catalunya, segle XIII)  Joglar. Fou un dels més destacats a la cort de Pere II el Gran.

Arnau  (Perpinyà, segle XIII – Sant Joan de les Abadesses ?, Ripollès, segle XIV)  Pintor. L’any 1300 era establert a Sant Joan de les Abadesses.

Arnau  (Perpinyà, segle XIV)  Pintor. Actiu a la Seu d’Urgell, a qui s’ha volgut identificar amb el mestre d’Estamariu. Se li atribueixen diverses arques funeràries amb decoració pictòrica, conservades a la catedral d’Urgell.

Andreu, Josep Pere

Veure> Pere Sans i Jordà (frare dominicà i sant).

Andreu, Fèlix

(Barcelona, segle XVIII)

Frare franciscà. Fou provincial del seu orde.

Publicà diverses obres de devoció mariana.

Alquer, Pere

(Catalunya, segle XIV)

Frare de l’orde de l’Hospital. Fou lloctinent del prior general a Catalunya i Aragó.

El 1340 formà part de les forces catalanes que anaren a socórrer Castella del perill sarraí. Anà amb l’exèrcit que s’hi dirigí per terra. Participà així a la gran batalla del Salado.

Albalat, Andreu d’

(País Valencià ?, segle XIII – segle XIV)

Frare dominicà. Es desconegut el seu probable parentiu amb un prelat homònim, que potser fou oncle seu.

Era confessor de la reina Blanca d’Anjou, primera muller de Jaume II el Just. Inclinà Blanca a seguir les doctrines espiritualistes concebudes pel famós metge i moralista Arnau de Vilanova.

Aquestes doctrines arribaren a exercir gran influència a la Cort, per bé que, absent Vilanova i morta Blanca, el rei se n’apartaria poc abans de que fossin declarades herètiques.

Agulló, Jeroni

(Catalunya, segle XVI – Barcelona ? , segle XVI)

Monjo de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron, prop de Barcelona.

Fou teòleg competent i deixà diverses obres escrites en llatí.

Agobard

(Catalunya ?, segle VIII – Lió, França, 840)

Visigot. S’establí com a monjo a l’Empordà; després fundà, amb l’abat Àtala, el monestir de Sant Policarp del Rasès. L’arquebisbe Leidrat de Lió se l’endugué a la seva seu, d’on fou auxiliar des del 813 i arquebisbe des del 816.

Barrejat a la política de Lluís el Pietós i els seus fills, fou deposat per l’emperador (835-838). També intervingué per escrit en les lluites doctrinals contra l’adopcionisme de Fèlix d’Urgell, contra la iconoclàstia a favor de l’eucaristia.

Vives i Tutó, Joaquim

(Sant Andreu de Llavaneres, Maresme, 14 abril 1852 – Barcelona, 13 juny 1923)

(nom de religió: Joaquim Maria de Llavaneres)  Frare caputxí. Germà del cardenal Josep de Calassanç.

Residí a les missions de Guatemala i Equador i el 1881 se li confià la comissaria apostòlica a Espanya per a la restauració. Fundà el col·legi de Lecaroz (Navarra) i el convent del Pardo (Madrid).

El 1885 fou ministre provincial d’Espanya, i el 1908 fou cridat a Roma, on residí i li foren confiades diverses missions a la cúria.

Vives i Pexon, Pius

(Catalunya, segle XVII)

Frare dominicà. Fou provincial del seu orde.

El 1641 escriví un Discurs apologètic per la immunitat i llibertat eclesiàstica. que no pogué ser impresa fins al 1652, al final de la guerra.

Partidari de Felip IV, hagué de fugir de Catalunya durant la guerra de Separació.

Vinyes, Domènec

(Sant Quirze de Besora, Osona, 1737 – Barcelona, 1818)

Frare dominicà.

El 1809 publicà, a Cervera, l’opuscle titulat La voz de Dios que expone a los españoles para la guerra contra los franceses.

Li és atribuït un opuscle anònim aparegut a Vic, que excitava també a la lluita contra els napoleònics.