Arxiu de la categoria: Publicacions

Tomasa, La

(Barcelona, 2 setembre 1888 – 28 desembre 1907)

Setmanari humorístic i literari. Van aparèixer quatre números el 1872 per la suspensió de “La Campana de Gràcia”.

Publicat amb un total de 1.007 números. Més moderat políticament que “L’Esquella de la Torratxa”, imità el format i l’humor d’aquesta publicació.

Fundat per Simó Alsina i Clos, amb la col·laboració artística de Ramon Escaler, tingué també al seu front Antoni Ferrer i Codina i Artur Guasch.

Tirant lo Blanc

(País Valencià, segle XV)

Novel·la escrita per Joanot Martorell i, en el seu estat conservat, acabada pel cavaller també valencià Martí Joan de Galba, que fou impresa per primera vegada a València l’any 1490, per Nicolau Spindeler, en tiratge de 715 exemplars. Fou reimpresa a Barcelona, el 1497, per Diego de Gumiel, i del 1873 ençà se n’han fet cinc edicions del text original.

Joanot Martorell, segurament durant la seva estada a Anglaterra (1438-39), degué recollir idees i preparar materials per tal de redactar una novel·la cavalleresca, de la qual, en data indeterminada, donà una mena d’esbós o assaig, el Guillem de Varoïc, els episodis i les idees principals del qual foren refosos als cinquanta-vuit primers capítols del Tirant.

Hom pot acceptar que al començament de l’any 1460, potser a precs de l’infant Ferran de Portugal, Martorell començà la redacció definitiva de la novel·la, que segurament encara es trobava en estat incomplet o pendent de revisió quan l’escriptor morí el 1468.

L’original passà a mans del seu amic Martí Joan de Galba, el qual curà de preparar-lo per tal d’ésser imprès i, cap a la segona part de la novel·la, féu més aprofundida la seva revisió i segurament hi afegí algun episodi propi. Però Galba també morí cinc mesos abans que fos acabada la impressió de la novel·la, que ateny 487 capítols.

El Tirant és la fingida biografia d’un cavaller bretó que, molt jove, es fa conèixer en festes cortesanes i combats a Anglaterra, esdevé cap de forces armades que socorren l’illa de Rodes i l’imperi grec, el qual defensa contra la invasió dels turcs i, després d’una llarga campanya al nord d’Àfrica, torna a Constantinoble i mor.

Les aventures cavalleresques i militars són acompanyades de la narració dels amors de Tirant i Carmesina, filla de l’emperador grec, la qual morirà també en saber el traspàs del seu enamorat.

L’extensa narració ofereix, d’una banda, tot un seguit de descripcions de procediments i recursos militars, ginys de guerra i moviments de tropes que fan comprendre la gran perícia de Tirant com a estrateg, tant en combats de terra com de mar. En això l’obra esdevé un preciós document de l’època, amb unes característiques i intencions molt diverses del tan divulgat llibre d’aventures d’origen bretó on apareix l’element meravellós i hom dóna una inversemblant fisonomia a l’heroi. D’altra banda, els amors de Tirant i Carmesina, emmarcats en la vida cortesana de Constantinoble, són narrats amb una profunda visió sentimental i psicològica i amb detalls alhora cortesans i sensuals.

Una prosa molt variada, adés solemne, retòrica i pomposa, adés familiar, viva i matisada amb un diàleg molt expressiu, reflex d’una realitat que l’autor vivia en la seva exuberant València de mitjan segle XV, atorguen al Tirant una real grandesa com a creació literària.

Els personatges, que no manquen de models vius, presos de la realitat contemporània, són dibuixats amb encert, fermesa i gran poder individualitzador, des dels que es podrien anomenar herois de la narració fins als secundaris i fins i tot marginals.

Tant pel seu contingut com per la seva forma expressiva el Tirant lo Blanc és una de les grans novel·les europees -ja ho afirmà Cervantes- i té la primacia entre la novel·lística catalana.

El 1511 es publicà a Valladolid una interessant traducció castellana, el 1538 n’aparegué a Venècia la versió italiana de Lelio di Manfredi, el 1737, amb peus d’impremta falsos per tal de desorientar la censura, la versió francesa atribuïda a C.-Ph. de Tubières, comte de Cailus i el 1984 aparegué a Londres la versió anglesa a càrrec de David H. Rosenthal.

Timón

(Barcelona, juliol 1938 – desembre 1938)

Revista mensual anarquista. Subtitulada síntesi de orientación político-social.

Fundada i dirigida per Diego Abad de Santillán, volgué completar la tasca de “Tiempos Nuevos” i en especial s’abocà a la discussió entorn de la revisió de l’anarquisme provocada per la guerra civil.

Tierra y Libertad

(Gràcia, Barcelona, 2 juny 1888 – Barcelona, 1939)

Publicació anarquista. Dirigida per Federico Urales, que la féu reaparèixer més tard a Madrid (gener 1902-1905).

Es va tornar a editar el 1906 a Barcelona, amb diverses interrupcions.

Òrgan de la FAI en la seva última etapa, va atacar les postures merament sindicalistes dins de la CNT.

Tiempos Nuevos

(Barcelona, 5 maig 1934 – novembre 1938)

Revista doctrinal anarquista. Subtitulada revista de sociologia, art i economia, fundada i dirigida per Diego Abad de Santillán.

Inicialment fou de periodicitat quinzenal, fins a gener-abril de 1935, en què substituí com a setmanari “Tierra y Libertad”, suspesa governativament. A partir del maig de 1935 fou mensual.

Hi col·laboraren importants teòrics anarquistes i intel·lectuals, així com diversos il·lustradors. Assolí una elevada difusió (17.000 exemplars el 1936).

Santillán s’esforçà a definir un anarquisme constructiu, que tingués en compte les realitat econòmiques a l’hora d’elaborar un programa per a la societat del futur. Diversos articles seus foren recollits al llibre El organismo económico de la revolución (1936).

Tiburón, El

(Barcelona, 1863 – 1874)

Almanac humorístic en català. Editat per Innocenci López i il·lustrat per Tomàs Padró, hi col·laboraren els redactors d'”Un Tros de Paper” (R. Robert, C. Roure, E. Vidal i Valenciano) entre molts altres (Roca i Roca, Ubach i Vinyeta, etc.).

Gaudí d’una gran popularitat (se’n tiraven, el 1868, més de 300.000 exemplars).

Tiberio, Il

(Barcelona, 15 novembre 1896 – 15 abril 1899)

Revista manuscrita que consta d’una única col·lecció (majoritàriament a la col·lecció Joan Audet de Barcelona) de trenta vuit números realitzats quinzenalment.

Fou el portaveu del grup antisimbolista d’El Rovell de l’Ou i hi col·laboraren -per a informar llur company Pere Ysern, que estudiava a Roma- diversos artistes. L’ànima en fou el litògraf Ramon Riera i Moliner.

Esmentat per Feliu Elias i per Rafael Benet, no fou estudiat fins al 1974.

Testament d’en Serradell de Vic, El

(Catalunya, 1419)

Única obra conservada de Bernat Serradell. Té 1.473 versos de codolada. Es divideix en dues parts de diferent caràcter, encara que ofereixen unitat.

A la primera, l’autor-protagonista, que apareix amb el seu autèntic nom de Bernat Serradell, emmalalteix, es confessa i fa testament, mentre la seva muller és empaitada per un framenor, que després és empresonat pel bisbe. La segona constitueix una visió d’ultratomba, on Serradell visita el paradís i l’infern.

L’obra té característiques semblants a alguns fabliaux francesos, reflecteix amb encert costums dels burgesos vigatans i fa intervenir en l’acció persones atestades a l’època i en relació íntima amb l’autor, fins a l’extrem que algunes figuren també a l’autèntic testament que l’autor atorgà el 10 de setembre de 1420, estant greument malalt.

L’obra és graciosa i irònica, amb diàlegs vius i molt reals. El que més colpeix és l’absoluta identificació entre el narrador, que parla en primera persona, i l’autor de l’obra, cosa no gens freqüent i que no es dóna, per exemple, a l’Espill de Jaume Roig.

Cal advertir que no és certa l’atribució del Testament a un tal Bernat de Vinclera, com fins ara hom ha sostingut.

Terra baixa

(Catalunya, novembre 1896)

Drama d’Àngel Guimerà, el més representat i traduït de la dramatúrgia catalana.

Manelic, el seu protagonista, ha esdevingut un prototip, i encarna l’home simple i pur, el pastor de la terra alta. Casat amb Marta, es rebel·la contra el poder de Sebastià, terratinent, i acaba per matar-lo i retornar a la muntanya amb la seva dona, allà on l’engany i la traïció no són possibles.

Marta és un personatge típicament guimeranià, un ésser desarrelat i desvalgut, que adquireix consciència de la seva personalitat així que posseeix una cosa seva: Manelic.

Escrita en prosa, l’obra no tingué la confiança del seu autor, i per aquest motiu fou estrenada en traducció castellana, a Madrid, per la companyia Guerrero-Mendoza, pel novembre de 1896. L’estrena en català tingué lloc a Tortosa el 8 de febrer de 1897 per la companyia de Teodor Bonaplata, si bé fou Enric Borràs el qui difongué el drama.

Ha estat traduïda als principals idiomes, objecte de dues òperes (una, amb música de l’austríac Eugen d’Albert, amb el títol de Tiefland, ha restat de repertori) i portada repetidament a la pantalla a diversos països.

Terra, La

(Barcelona, 15 octubre 1922 – 1936)

Publicació quinzenal bilingüe. Era l’òrgan de la Unió de Rabassaires de Catalunya.

Periòdic de combat, defensor de les reivindicacions dels conreadors agraris, sofrí nombroses denúncies i suspensions, i tingué diferents formats.

N’era director Lluís Companys, i entre els redactors i col·laboradors hi figuraren importants escriptors de l’època.

A les acaballes de l’any 1936, després d’haver-se fusionat amb “Pagesia”, donà lloc al nou periòdic “Terra Lliure”.