Arxiu de la categoria: Política

Actuació Valencianista d’Esquerra

(Barcelona, 1932 – 1937)

Partit polític. Grup de valencianistes republicans d’esquerra, amb residència a Barcelona.

Es dedicà fonamentalment a facilitar les relacions entre l’esquerra catalana i els grups valencianistes esquerrans, amb la finalitat de despertar el sentiment autonomista al País Valencià.

Acció Popular Catalana

(Catalunya, octubre 1934 – 19 abril 1937)

(APC)  Partit polític. Adherit a la CEDA.

Tingué certa audiència entre els propietaris agrícoles.

XHUP

Sigla de la Xarxa Hospitalària d’Utilització Pública.

Xarxa Hospitalària d’Utilització Pública

(Catalunya, 1986 – )

(XHUP)  Associació que agrupa els hospitals catalans que no pertanyen a l’Institut Català de la Salut.

Els hospitals de la XHUP estan dedicats, però, a l’assistència pública i tenen un conveni de finançament amb el Servei Català de la Salut.

En formen part la majoria d’hospitals comarcals i altres centres mèdics que depenen de fundacions sense ànim de lucre, d’ajuntaments o de patronats.

Voluntaris Reialistes

(Catalunya, 1822 – 1833)

Organització de milícies absolutistes. Creada en defensa de Ferran VII com a monarca absolut. A Catalunya tingueren una activitat notable.

Descontents de la repressió moderada exercida per Ferran VII en restaurar l’absolutisme, iniciaren un moviment subversiu (guerra dels Malcontents), que fracassà (1827).

Reorganitzats pel comte d’Espanya, capità general de Catalunya, des del 1830, per tal de reprimir els liberals, eren sovint reclutats entre els indesitjables de les viles, on instituïren tiranies locals a sou dels ajuntaments.

El nou capità general de Catalunya, general Llauder, els combaté i els debilità fins que la liberalització política que suposà la mort de Ferran VII (1833) permeté de dissoldre’ls. Una part d’aquestes forces s’uní aleshores al carlisme.

Voluntaris de la República

(Catalunya, 1873 – 1874)

Milícia ciutadana. Organitzada a Barcelona i en altres municipis catalans durant la Primera República com a transformació dels antics Voluntaris de la Llibertat.

Ja el febrer de 1873 la diputació de Barcelona havia creat, amb paisans, dues companyies de Guies de la Diputació, que, comandades per B. Lostau, lluitaren contra els carlins, però fou després de la dissolució de l’exèrcit regular (març) que els quatre batallons de Voluntaris barcelonins prengueren importància.

Nodrits bàsicament per elements de la petita burgesia, menestrals i alguns simpatitzants internacionalistes, desenvoluparen tasques d’ordre públic i participaren, amb eficàcia variable, en la campanya anticarlina.

Decretat llur desarmament després del cop d’estat del general Pavia, protagonitzaren la darrera resistència armada republicana a Barcelona i Sarrià.

Vinaròs, parlament de

(Vinaròs, Baix Maestrat, 1411)

Reunió de parlamentaris del Regne de València, convocada paral·lelament al que els catalans reuniren a Tortosa i els aragonesos a Alcanyís, per tal de trobar una solució política al problema a la successió al tron catalano-aragonès després de la mort de Martí I l’Humà.

Els adversaris de Jaume II d’Urgell no hi volgueren participar i s’aplegaren en un altre parlament a Traiguera. Els de Vinaròs, per tal de protegir-se dels partidaris de Ferran d’Antequera, sol·licitaren, sense èxit, d’ésser admesos al parlament català de Tortosa.

Via fora als adormits

(Barcelona, 1734)

Opuscle polític anti-borbònic. En el qual es reivindica la restitució de les constitucions catalanes abolides per Felip V.

L’autor -anònim- fingeix l’existència d’una carta de Mr. Broak, secretari del plenipotenciari anglès Mitford Crow (que havia signat el pacte de Gènova amb els representants catalans, el 1705), i la resposta d’un català cognominat Vallès.

És un al·legat a favor de les constitucions i de la utilitat comuna que representaria llur restabliment, a més d’una denúncia de l’incompliment del pacte per part dels anglesos, que s’havien compromès a fer respectar aquestes constitucions.

La publicació d’aquest opuscle, vint anys després de la derrota, prova la persistència de la consciència nacional catalana, confirmada per l’aparició, el 1736, del Record de l’aliança fet al sereníssim Jordi August, rei de la Gran Bretanya.

L’opuscle Via fora als adormits aparegué també en una traducció francesa contemporània, i fou reeditat en català per “La Veu de Catalunya” (1898).

Vall d’Aran, costums i privilegis de la

(Vall d’Aran)

Veure> la Querimònia (conjunt de costums pels quals els aranesos s’han regit durant segles).

Usatges de Barcelona

(Barcelona, 1056 – 1068)

Compilació de pràctiques judicials, constitucions, preceptes, textos provinents de diverses obres i altres elements jurídics, que constituí durant l’edat mitjana el codi vigent als territoris del comte de Barcelona, i, més tard, al Principat de Catalunya. Els seus preceptes foren durant segles la base del dret públic i privat de Catalunya, i constitueixen la font principal del dret català.

La seva paternitat és encara incerta, malgrat les atribucions expresses de molts articles al comte Ramon Berenguer I, recollides i admeses per molts historiadors catalans. Tal com han pervingut, són una compilació dreçada per un jurisconsult de la cúria comtal barcelonina en època més tardana (segle XII), que incorporà a un nucli primitiu, promulgat durant el regnat de Ramon Berenguer I (1035-76), agregacions de diversos elements provinents dels arxius de la cúria.

El nucli legal primitiu fou promulgat per Ramon Berenguer I en assemblea amb els magnats consignats en l’Usatge 4 (entre els quals hi havia els jutges Guillem March, Ponç Bonfill March i Guillem Borrell), en data insegura (vers 1064 o 1068), durant l’època del seu matrimoni amb Almodis (1055 a 1070).

Consta d’unes seixanta disposicions: preceptes promulgats per Ramon Berenguer I i usualia de la cúria o tribunal del comte de Barcelona. El mot llatí usualia (en català, usatges) significa, en sentit estricte, usos o principis judicials, però en sentit més ampli equival a costum.

Probablement alguns magnats (sapientes) que participaren en l’assemblea on foren promulgats van intervenir en l’elaboració dels usualia, especialment Ponç Bonfill March, conseller de Ramon Berenguer I i màxima figura de l’escola de juristes i gramàtics de Barcelona.

Aquest nucli primitiu té dues seccions: a) una de concreció escrita del nou dret consuetudinari feudal, ignorat absolutament pel Liber Iudiciorum visigòtic, aleshores vigent; té la finalitat de suplir les deficiències de la llei goda en ordre a les noves circumstàncies socials, d’adaptar l’organització del comte de Barcelona al sistema feudal, d’establir amb caràcter jurídic les diverses categories personals, de fixar els drets dels senyors i d’assentar les obligacions i els tràmits derivats de les relacions feudals entre senyors i vassalls; b) una altra secció d’adaptació de la llei als nous temps, de caràcter penal, en la qual s’adapten els pagaments de les esmenes al règim dinerari en plata, per posar-lo a l’abast dels humils.

Un segon nucli legal fou la constitució de Pau i Treva, promulgada per Ramon Berenguer I i les jerarquies eclesiàstiques a la catedral de Barcelona, amb motiu de la croada contra Barbastre (1064).

El tercer cos legislatiu, potser del temps de Ramon Berenguer III (1086-1131), regulava la pau territorial, civil i comtal, fins aleshores en mans eclesiàstiques, sota la responsabilitat del comte de Barcelona. La reglamentació de la pau pel poder públic fou una arma poderosa, emprada pels comtes al servei de la seva política.

El quart nucli, en bona part doctrinal, proclamava els drets, els deures i les atribucions del Príncep, establerta la potestat executiva, legislativa i judicial, fixava els deures de protecció i fidelitat envers els qui estaven sota l’autoritat comtal i consignava el poder militar i el domini eminent sobre els castells, els camins i els béns d’aprofitament comunal.