Arxiu de la categoria: Política

Tívoli, Programa del

(Barcelona, 14 abril 1907)

Manifest electoral de la Solidaritat Catalana per a les eleccions generals del 1907, llegit públicament per Nicolás Salmerón al Teatre Tívoli.

Enmig de retòriques invocacions a la regeneració del sistema polític i de totes les estructures de l’estat, el programa contenia només una demanda concreta: la derogació de la llei de jurisdiccions; la resta era un conjunt d’imprecises reivindicacions d’autonomia municipal i regional en matèries d’ensenyament, beneficència i obres públiques, però sense precisar-ne l’abast ni el contingut.

Aquesta ambigüitat programàtica era obligada conseqüència de l’interclassicisme i de l’heterogeneïtat ideològica del moviment solidari, però permeté d’assolir l’esclatant triomf electoral del 21 d’abril.

Terra Lliure

(Catalunya, 1979 – 1991)

Organització revolucionària. Formada per diversos sectors independentistes.

Inicià l’activitat armada el 1980 amb l’objectiu d’assolir la independència i el socialisme per als Països Catalans. Els seus objectius principals foren les grans empreses i els organismes oficials, bé que el seu impacte fou generalment escàs.

Relacionada amb el Moviment de Defensa de la Terra (MDT) i el PSAN, el sector majoritari abandonà la lluita armada el 1991 i s’integrà en part a l’ERC.

Tarrés, ronda d’en

(Barcelona, 1847 – 1853)

Grup policial de vigilància de Barcelona, dirigit per Jeroni Tarrés. Famós per l’arbitrarietat i la violència dels seus procediments. Tenia fama d’ésser composta per malfactors.

Per les citacions judicials, són coneguts els noms d’alguns dels seus membres: Antoni Garreta, Miquel Matas, Josep Bernis, Josep Puig, Ignasi Bonsoms, Ambròs Carles i Joaquim del Rosal.

Tarragona, arquebisbat de

(Catalunya)

Demarcació de l’església catòlica, que té per capital la ciutat de Tarragona. És seu metropolitana i primada, cap de la província eclesiàstica Tarraconense.

Es desconeix l’àmbit exacte de la primitiva arxidiòcesi anterior a la invasió àrab; quan l’arquebisbe Bernat Tort reestructurà els límits diocesans entre els anys 1146 i 1154 reclamà a la diòcesi de Barcelona el Penedès, fins a Sitges, i a la de Vic tot l’actual arxiprestat de Santa Coloma de Queralt, però els límits es reduïren per la part de Barcelona a la línia que anava de Guimerà a Conesa i les Piles. Se li va incloure, en canvi, tot l’arxiprestat de Maldà, que pertangué a Vic fins el 1154.

Per la part de la diòcesi de Lleida la frontera de l’arquebisbat va d’Arbeca, els Omellons, Vinaixa i Cervià, fins al Montsant, i per la de Tortosa inclou el Montsant i prossegueix per la Morera de Montsant, la Vilella Alta, Gratallops, Bellmunt, Falset, Vilanova d’Escornalbou i toca la mar passat Mont-roig.

El 1957 hom intentà d’assimilar els seus límits als de la província i li uní l’arxiprestat barceloní del Vendrell i el vigatà de Santa Coloma de Queralt. Segons el cens del 1986 fa 2.700 km2, i té 374.401 habitants, 194 parròquies, 184 sacerdots incardinats a l’arxidiòcesi, 65 religiosos sacerdots, 96 religiosos no sacerdots i 793 religioses.

La tradició assenyala Tarragona com a lloc de la predicació de Pau en el seu suposat viatge a les Espanyes, però donen les primeres notícies certes sobre la comunitat cristiana ben organitzada les Actes del martiri de Fructuós, bisbe de Tarragona, i dels seus diaques Auguri i Eulogi, martiritzats el 259 a l’amfiteatre de Tarragona. A partir del bisbe Himeri (385), que rebé la primera decretal autèntica del papa Sirici, sobre l’afer de l’ordenació de monjos, consta el funcionament de la província eclesiàstica Tarraconense amb bisbats sufraganis.

En 475/476 Euric ocupà la ciutat de Tarragona i s’inicià així l’època visigòtica, en la qual tingué força esplendor la seu i la província Tarraconense, primer sota el vicariat de l’arquebisbe Cesari d’Arle (508) i després amb el bisbe de Tarragona Joan, que el 516 convocà el primer concili provincial tarraconense i el 517 fou nomenat pel papa Hormisdes vicari apostòlic de totes les províncies d’Hispània. Les convulsions politicoreligioses prèvies a la conversió dels arians afectaren Tarragona, on estigué empresonat i fou mort Ermenegild (585).

La invasió àrab trobà la resistència d’Ardó, rei visigot, successor d’Àkhila II; això fou causa del desbaratament de l’organització religiosa i de la fugida vers Itàlia del bisbe Pròsper amb un grup de clergues que s’emportaren les relíquies de Fructuós i dels seus diaques i llibres litúrgics, entre ells l’Oracional tarraconense, conservat a Verona.

La destrucció material de la ciutat s’allargà fins pels volts del 1120, però hi hagué diversos intents de restaurar la dignitat metropolitana i la província eclesiàstica els anys 956, 971 i el 1090 a càrrec de l’abat Cesari de Santa Cecília de Montserrat i dels bisbes de Vic Ató i Berenguer Sunifred de Lluçà. Aquest darrer n’intentà la restauració material el 1090, tal com ja ho havia intentat el comte de Barcelona a partir del 1055, amb la vènia del comte Ramon Berenguer I, que cedí la ciutat de Tarragona a la Santa Seu, però aquesta no es consolidà.

En canvi, la dignitat arquebisbal fou restaurada el 1091 amb la concessió del pal·li a Berenguer Sunifred i la primacia de Tarragona fou reconeguda per un concili de Sant Gèli de Provença (1095), però l’oposició de l’arquebisbe Bernardo de Toledo féu que el papa sotmetés la província Tarraconense restaurada a l’arquebisbe de Toledo, legat papal per a tota la Hispània.

Mort l’arquebisbe Berenguer Sunifred l’arxidiòcesi romangué vacant fins el 1118, que el papa Gelasi II, d’acord amb el comte Ramon Berenguer III, nomenà Oleguer, bisbe de Barcelona, per arquebisbe de Tarragona, amb la ratificació prèvia pel comte de la donació de la ciutat i del seu camp a l’Església (1117). L’arquebisbe Oleguer continuà residint a Barcelona fins a la seva mort (1137), però confià la restauració de la ciutat al normand Robert Bordet, al qual cedí el títol de príncep de Tarragona.

Després d’Oleguer es continuà la sèrie arquebisbal sense cap més interrupció; l’arquebisbe Bernat Tort, el primer amb residència a la ciutat, endegà l’arxidiòcesi i la província eclesiàstica i obtingué per a això dues butlles del papa Anastasi IV el 1154. El mateix arquebisbe fundà la comunitat canonical de la catedral amb canonges regulars de l’orde de Sant Agustí regits per un prior claustral (1154), que més tard (1169) fou anomenat prepòsit o paborde, i fou l’administrador de la mesa capitular i el que governava la diòcesi en les seus vacants.

Tot seguit començaren les dissensions entre els arquebisbes i el prepotent príncep de Tarragona, que veié gradualment minvats els seus drets fins a la renúncia de domini que féu el 1153. Malgrat això, continuaren les pressions de l’arquebisbe i del comte de Barcelona sobre els fills de Robert Bordet, que acabaren amb l’assassinat de l’arquebisbe Hug de Cervelló (1171) i el bandejament de la família normanda.

La unió de Catalunya i Aragó i les conquestes de Mallorca i de València estengueren l’acció dels arquebisbes i també les topades amb Toledo, sobretot per la qüestió de la primacia sobre València (1240).

La sèrie de concilis provincials de la Tarraconense convertí Tarragona en un important centre legislatiu i normatiu per a tota la província eclesiàstica, que es veié retallada de les diòcesis aragoneses i navarreses el 1318 en crear-se l’arxidiòcesi de Saragossa i de les valencianes el 1492 en crear-se l’arxidiòcesi de València.

La vida interna de l’Església de Tarragona també experimentà un fort augment: als 25 canonges existents el 1248 se sumaren molts preveres comensals i beneficiats que participaven de la mesa canonical, que arribaren a la xifra de 70 al llarg dels segles XIII-XVIII. Les dignitats catedralícies eren 12 i el desplegament litúrgic de la catedral fou molt brillant.

El 1530 Climent VII secularitzà la canònica de Tarragona i el 1768 el nombre de canonges es reduí a 20. Prop de la catedral funcionava des de la fi del segle XIII una escola de gramàtica i d’arts, convertida en universitat el 1572 pel cardenal Gaspar Cervantes de Gaeta i aprovada pel papa Gregori XIII el 1574; s’hi donaven graus de teologia, filosofia i arts. Subsistí fins el 1717, i les seves rendes passaren a Cervera.

També fundà el cardenal Cervantes el seminari conciliar, que tenia càtedres comunes amb la universitat i es traslladà a l’edifici actual, inaugurat el 1886. Des del 1897 fins al 1934, per decret del papa Lleó XII funcionà com a universitat pontifícia amb facultat de concedir graus acadèmics, com la resta de seminaris metropolitans espanyols. El 1803 es creà també un col·legi de seminaristes pobres per afavorir els aspirants al sacerdoci.

En temps moderns hom pledejà de nou per la primacia de Tarragona, amb igual i més dret que la de Toledo, i que de nou s’establí el 1722 negant al de Toledo tot dret de primat a la província Tarraconense. Les intromissions reials paralitzaren els concilis provincials el 1757 i amb això una font d’influència i acció dels arquebisbes i prelats de la província.

Des de mitjan segle XIX l’arquebisbat fou proveït quasi exclusivament d’arquebisbes catalans, que imprimiren una nova vigoria a la vida religiosa, un xic esmorteïda des de mitjan segle anterior; destaca entre ells la figura del cardenal Vidal i Barraquer, mort a l’exili el 1943, per la seva actitud independent i conciliadora durant la guerra civil. A ell es deu l’organització de l’Arxiu Històric Diocesà i l’impuls donat a les excavacions, per Sanç Capdevila i Joan Serra i Vilaró.

Després de dos arquebisbes i cardenals forasters molt poc identificats amb la vida real del país, l’arxidiòcesi tornà a ésser regida per arquebisbes catalans, que han sabut fer de Tarragona un nou centre d’orientacions religioses i agrupar els bisbes catalans en una conferència provincial preocupada per la vida religiosa catalana.

El 1966 fou creada l’arxidiòcesi de Barcelona, amb independència de Tarragona, però vinculada a la província eclesiàstica Tarraconense. El 1983 Josep Pont i Gol es jubilà com a arquebisbe i fou succeït per Ramon Torrella i Cascante, el qual impulsà la celebració, el 1995, del Concili Provincial Tarraconense i el 1997, després d’ésser-li acceptada la dimissió, fou substituït per Lluís M. Martínez i Sistach, fins aleshores bisbe de Tortosa.

El 1995 morí a Lleida l’arquebisbe dimissionari Josep Pont i Gol i fou enterrat a la catedral de Tarragona. L’arquebisbe de Tarragona, Jaume Pujol Balcells, nomenat l’any 2004, ha impulsat una profunda renovació de càrrecs parroquials i dels diversos consells diocesans. És la primera diòcesi catalana amb un prelat de l’Opus Dei.

Enllaç web: arquebisbat de Tarragona

Tarraconense, Conferència Episcopal

Veure> Conferència Episcopal Tarraconense (organisme eclesiàstic).

Tanto Monta

(Catalunya-Aragó)

Divisa humanística personal de Ferran II de Catalunya-Aragó que, combinada amb el jou i les fletxes, figurà a l’escut dels Reis Catòlics des d’abans de la conquesta de Granada, el 1492.

Aquest parell de mots sembla haver sorgit de l’ambient cultural del rei, referint-se a la resposta atribuïda a Alexandre el Gran quan tallà amb l’espasa el nus gordià: “tant és tallar com desfer”, és a dir, llibertat de decisió per a assolir el resultat desitjat. Que no té res a veure amb la diarquia de Ferran i Isabel.

L’afegitó posterior “monta tanto Isabel como Fernando” deu ésser degut a la fantasia política dels historiadors romàntics.

Solidaritat Obrera

(Barcelona, 3 agost 1907 – 1911)

Unió de societats obreres. Sembla haver estat una mena de resposta a la formació de la Solidaritat Catalana. En tot cas, en la seva organització prengueren part tant anarquistes com socialistes, nous sindicalistes i vells republicans.

La reorganització de la Unió Local de Societats Obreres existent a Barcelona fou empresa pel juny de 1907, i el 25 de juliol hom publicà un manifest -programa signat per 36 societats que aviat havien d’ésser prop de 60-.

Sobresortí especialment la proclamació d’una neutralitat envers les concepcions polítiques dels possibles adherents, per a possibilitar la unió de tots els treballadors i llur “acció econòmica”. És obligat de veure-hi una relació amb el sindicalisme revolucionari francès i el seu caràcter economicista i pragmàtic.

I cal afegir que tant els socialistes com els anarquistes que havien de col·laborar-hi eren en un cert sentit no ortodoxos, elements prosindicalistes d’ambdós corrents, cosa que es manifestà indirectament en els congressos internacionals respectius de Stuttgart i Amsterdam de l’agost de 1907.

Per la part socialista cal destacar en aquest sentit Antoni Badia i Matemala i Antoni Fabra i Ribas; Josep Prat, Anselmo Lorenzo i, sobretot, Tomàs Herreros foren potser els dirigents anarquistes que més afavoriren l’aproximació al nou sindicalisme.

La federació local barcelonina assolí un desenvolupament segur i féu aparèixer com a òrgan de premsa “Solidaridad Obrera”. Actuaren com a secretaris Antoni Colomé, Badia i Matamala i Jaume Bisbe. Després, una assemblea celebrada a Badalona el 25 de març de 1908 decidí la convocatòria d’un Congrés Obrer de Catalunya, que efectivament se celebrà a Barcelona en 6-8 de setembre de 1908.

Hom constituí llavors la Confederació Regional de Societats de Resistència Solidaritat Obrera, amb delegacions d’unes 110 societats obreres, la gran majoria de la província de Barcelona.

Hi hagué una presència en massa dels caps socialistes catalans (Badia i Matamala, Fabra i Ribas, Josep Comaposada, Josep Floresví, etc.) i es produí un equilibri de forces amb els anarquistes (Rossend Vidal, Tomàs Herreros, M.V. Moreno, Jeroni Farré, Josep Rodríguez i Romero), que es reflectí en uns acords ambigus: l’acceptació de la tàctica de l’acció directa no havia d’impedir l’adopció d’altres accions si ho determinaven les circumstàncies.

En el consell directiu de la nova organització hi hagué també un cert equilibri entre socialistes (Badia i Matamala), sindicalistes (com Josep Roman, que fou elegit secretari general) i anarquistes (Tomàs Herreros). Aquesta entesa permetria guanyar el combat contra la influència lerrouxista dins la Solidaritat Obrera (afer de La Neotipia) i assolir un ràpid desenvolupament numèric (15.000 adherents a mitjan 1909).

D’altra banda, l’esclat dels fets de la Setmana Tràgica ajornaren els treballs ja iniciats pel juny de 1909 per preparar un segon congrés que hom volia d’àmbit estatal. Les creixents tensions entre socialistes i anarquistes acabaren amb la marginació dels primers vers l’estiu del 1910, en què accedí a la secretaria general Josep Negre.

Finalment, el congrés d’octubre-novembre de 1910, celebrat a Barcelona, decidí la fundació de la Confederació Nacional del Treball.

Solidaritat d’Obrers de Catalunya

(Catalunya, 1958 – 1983)

(SOC)  Central sindical. Fundada en la clandestinitat, com a confederació de sindicats d’activitats (arts gràfiques, tèxtil, metall, etc), amb estructuració territorial, a partir de plataformes obreres cristianes. El seu camp d’acció fou el Principat de Catalunya, si bé cercà la coordinació amb altres centrals dels Països Catalans.

Present a l’Organització Internacional del Treball des del 1964 i membre de la Confederació Mundial del Treball des del 1959, alguns dels seus membres, juntament amb independents, crearen el curs 1964-65 l’Escola Professional del Clot, a Barcelona, la primera dels Països Catalans.

Nacionalista i socialista autogestionària, però independent de qualsevol opció política concreta, ha tingut com a secretari general Xavier Casassas i Miralles, i una implantació considerable en el sector de serveis (sanitat, banca, ensenyament, comerç, hoteleria).

Sense perdre la seva identitat, el 1980 s’integrà en la Confederació Sindical dels Treballadors de Catalunya.

Solidaritat Catalana

(Girona, 11 febrer 1906 – Catalunya, 1909)

Moviment unitari. Aliança de caràcter catalanista entre diversos partits i grups polítics: Unió Republicana, Lliga Regionalista, Catalunya Federal, Centre Regionalista Català, Unió Catalanista, carlins i altres prohoms en principi no pertanyents a cap partit.

Fou constituïda amb la finalitat d’ajuntar totes les forces catalanes en un front únic per tal d’aconseguir l’autonomia de Catalunya i presentar-se a les eleccions convocades per Maura després d’haver dissolt les corts. Es formà una comissió i un comitè executiu en el qual hi havia representats tots els partits; Salmerón en fou elegit president. A les eleccions la Solidaritat triomfà enfront de Lerroux, i aconseguí 41 de les 44 actes.

Els capdavanters de la Solidaritat (Cambó, Puig i Cadafalch, Sunyol, etc, que havien estat elegits diputats pel districte de Barcelona) exposaren a les corts els punts principals del seu programa: reconeixement de la personalitat regional de Catalunya, llibertat municipal i derogació de la llei de jurisdiccions.

Aviat, però, la gran força política que havia pres la Solidaritat va decaure, bé per les diferències ideològiques internes dins de principis tan generals com els que havien fet possible la coalició, o bé per la preponderància de la Lliga.

Tanmateix, el projecte de Reforma de l’Administració Local presentat per Maura va posar en tensió aquestes diferències; d’una banda la Lliga donava suport al projecte per la seva actitud pràctica d’aprofitar tot allò que fos un pas en la consecució de la veritable autonomia catalana; d’altra banda, els nacionalistes republicans, representats per Sunyol, amb la seva actitud doctrinària s’oposaven al projecte perquè només solucionava en part el problema català.

La mort de Salmerón (1908) i la renúncia de Macià obligaren a convocar noves eleccions per cobrir les vacants, que foren més nombroses encara per les renúncies de Sunyol i Junoy. Les eleccions foren el primer entrebanc fort per a la Solidaritat: només aconseguí l’acta d’Albó contra les tres aconseguides per Lerroux i els seus seguidors.

L’any 1909, a les eleccions municipals, tornà a ésser derrotada pels lerrouxistes. La força de Solidaritat s’anava esvaint. La Setmana Tràgica (juliol 1909) demostrà la desfeta total.

Només la Lliga es mantenia forta dins l’àmbit català. La seva política pragmàtica, orientada a la consecució d’institucions pròpies, culminà en la creació de la Mancomunitat presidida per Prat de la Riba.

Solidarios, Los

(Barcelona, octubre 1922 – 1931)

Grup anarquista d’acció. En formaren part en total prop d’una vintena d’obrers i obreres. Després de participar en tasques publicistes i organitzatives anarquistes, especialment a través de “Crisol” (1922) i del comitè de relacions anarquistes de Catalunya (que hom fundà al principi del 1923), el grup es llançà a una actuació violenta.

Les seves accions més espectaculars foren la mort de Ramon Languia, dels sindicats lliures (Manresa, abril 1923), l’atemptat frustrat contra Martínez Anido a Sant Sebastià (maig 1923), la mort de l’ex-governador civil José Regueral a Lleó (17 maig 1923) i de l’arquebisbe de Saragossa Juan Soldevila (4 juny 1923), així com l’assalt al Banco de España a Gijón (1 setembre 1923).

La Dictadura de Primo de Rivera determinà la dispersió del grup, que en part continuà en actiu a l’exili. Posteriorment, proclamada la Segona República, es reorganitzà sota la denominació de Nosotros.