Arxiu d'etiquetes: Aragó

Luna y de Xérica, Antonio de

(Aragó, segle XIV – Mequinensa, Baix Cinca, 1419)

Noble. Fill i hereu de Pero Martines de Luna i de Saluzzo i d’Elfa de Xèrica i d’Arborea, fou fet cavaller en tenir lloc la coronació de Martí I l’Humà. Es distingí en les bandositats aragoneses per la seva lluita contra els Urrea.

Urgellista, fou inculpat de la mort de l’arquebisbe de Saragossa García Fernández de Heredia (1411) i, per tant, fou excomunicat. Per ajudar Jaume II d’Urgell reclutà tropes mercenàries angleses i gascones però no acudí a auxiliar-lo al setge de Balaguer.

Perdudes les seves fortaleses de Trasmoz i Montaragó i abandonat per les tropes mercenàries, hagué de fer-se fort al castell de Loarre, on es rendí cap a la fi del 1413. Bandejat, li foren confiscats els béns.

Luna, ducat de

(Aragó, segle XV – )

Títol, concedit el 1495 a Joan d’Aragó i Jonquers, comte de Ribagorça.

Passà als Azlor de Aragón, comtes de Guara, i als Ussía.

Luna, comtat de

(Aragó, segle XIV – )

Títol senyorial concedit el 1348 a Lope de Luna, senyor de Luna i de Sogorb. Passà successivament a la seva filla i hereva Maria, muller del rei Martí I de Catalunya-Aragó, al seu nét el rei Martí I de Sicília i al seu besnét Frederic d’Aragó i de Sicília.

Havent revertit a la corona, la vila de Luna fou concedida com a senyoria al governador d’Aragó Joan López de Gurrea i López de Gurrea, i finalment, a la seva néta Maria López de Gurrea-Torrelles i de López Gurrea-Torrelles, dita La Rica Hembra, que fou muller de Joan d’Aragó i Jonquers, primer duc de Luna.

Llur besnét Francesc d’Aragó i de Borja rebé (1608), en compensació per la pèrdua del comtat de Ribagorça, el comtat de Luna.

Luna

(Aragó, segle XI – segle XV)

Gran llinatge de rics-homes de la corona catalano-aragonesa, que prengué el nom de la vila saragossana de Luna.

Lloris, García de

(Aragó, segle XIV)

Noble i conseller d’Alfons III de Catalunya. Caigué en desgràcia de la reina Elionor de Castella, en oposar-se a la partició dels regnes, i romangué fidel a l’infant Pere, contrari a aquesta divisió (1332).

Rei aquest (Pere III el Cerimoniós), li confià delicades missions de govern, com fer d’ambaixador de Mallorca a l’inici de la lluita contra Jaume III de Mallorca (1336).

Per la seva fidelitat al rei, la Unió aragonesa el destituí del càrrec de camarlenc (1347). Del 1351 al 1360 fou procurador general de València.

Foces, Jimeno de

(Aragó, segle XIII)

Senyor de Foces. Formà part del consell reial de Jaume I de Catalunya-Aragó i l’acompanyà en les conquestes de València (1238) i Xàtiva (1244) i al signament del tractat d’Almirra (1244).

Fou nomenat procurador reial del Regne de València (1257). Ajudà també l’organització de la frustrada croada de Jaume I a Terra Santa (1269).

Castellnou, Alfons de

(Catalunya, segle XIII – segle XIV)

Noble. Tenia terres a la Ribagorça. La seva actuació es projectà de preferència sobre la política aragonesa.

El 1283 tenia el càrrec de conservador a Ribagorça i Sobrarb, després dels acords concertats per Pere II el Gran amb la noblesa d’Aragó. L’any següent participà a les accidentades Corts aragoneses reunides successivament a Saragossa i a Zuera.

El 1286 ja fou assenyalat com a conseller reial desitjable per la Unió nobiliària d’Aragó. Els unionistes l’imposaren definitivament com a conseller d’Alfons II el 1289.

El 1308, sota el regnat de Jaume II el Just i essent ell sobrejuntero d’Osca, procedí contra el castell de Xalamera, pertanyent al Temple, quan aquest orde fou dissolt per la força.

Benet XIII

(Illueca, Aragó, 25 novembre 1328 – Peníscola, Baix Maestrat, 23 agost 1423)

(Pero Martines de Luna) Papa (1394-1417), considerat antipapa, fou anomenat el Papa Luna.

Fou prebost de València, consagrat bisbe i nomenat cardenal per Gregori XI (1375), prengué part en l’elecció del seu successor, Urbà VI; però, considerant nul·la l’elecció, s’uní a Anagni als cardenals dissidents que elegiren papa Climent VII, el qual s’instal·là a Avinyó (Cisma d’Occident, 1378), a la mort del qual (1394), els mateixos cardenals dissidents elegiren a Benet XIII.

La Corona catalano-aragonesa li fou sempre fidel, puix que Martí l’Humà li jurà acatament el 1396 i li donà ajut militar quan França li havia retirat l’obediència i assetjava Avinyó. Després de ser deposat pel Concili de Pisa (1409), seguí considerant-se l’únic papa legítim i, malgrat veure’s abandonat de tothom, es refugià a Peníscola amb quatre cardenals que li romanien fidels, i des d’allí envià diverses excomunions.

Vinculat als interessos castellans, féu costat decisivament a la candidatura de Ferran d’Antequera en el compromís de Casp (1412), a través dels seus agents sant Vicent Ferrer i B. de Bardaxí. Posteriorment arribà a concedir indulgència plenària als qui morien combatent els partidaris de Jaume II d’Urgell.

Així i tot, un cop dominada la situació, Ferran I no dubtà d’abandonar-lo, que, tot i ésser declarat cismàtic en el concili de Constança (1417), no renuncià mai a les seves reclamacions sobre el pontificat.

Ayerbe, Pere d’

(Aragó, vers 1259 – segle XIII)

Senyor d’Ayerbe. Fill legitimat de Jaume I de Catalunya-Aragó i de Teresa Gil de Vidaure; casat amb Aldonça de Cervera.

Les donacions de Jaume I li constituïren un considerable patrimoni. El 1285 contribuí a la defensa de la comarca d’Eixea enfront dels navarresos; l’any següent, per mitjà seu, hom concertà treva.

Destacà des dels inicis entre els promotors de la Unió, que el designà conseller del seu nebot, Alfons II de Catalunya-Aragó.

Fou el pare de Pere d’Aierbe.

Arinyó, Gaspar d’

(Aragó, segle XV)

(o Gaspar de Ariño)  Secretari i conseller de Joan II i Ferran II.

La seva fidelitat en la guerra entre el rei i la Generalitat li valgué l’atorgament de tots els fruits, drets i emoluments de la castellania de Vilanova i la Geltrú (1464) que pertanyien a Joan de Montbui, contrari de Joan II.

Dos anys més tard fou enviat d’ambaixador extraordinari a Itàlia.