(Aragó, segle XIV – )
Títol senyorial concedit el 1366 a Francesc de Perellós, sobre la vila de Rueda, que vengué als Ximénez de Urrea, els quals, des d’aleshores, s’intitularen vescomtes.
El títol passà als Abarca de Bolea, comtes d’Aranda, als Arróspide i als Silva.
(Aibar, Navarra, vers 1000 – Graus, Aragó, 8 maig 1063)
(o de Ribagorça) Primer rei d’Aragó (1035-63). Fill i successor de Sanç III el Major de Navarra al comtat d’Aragó.
Amb la mort del seu germà Gonçal I de Ribagorça (1045) va ampliar el seu regne amb l’annexió dels antics comtats de Sobrarb i Ribagorça.
Va morir durant el setge a la població de Graus, rebutjat pel rei de la taifa de Saragossa.
(Aragó, segle XIV – Mequinensa, Baix Cinca, 1419)
Noble. Fill i hereu de Pero Martines de Luna i de Saluzzo i d’Elfa de Xèrica i d’Arborea, fou fet cavaller en tenir lloc la coronació de Martí I l’Humà. Es distingí en les bandositats aragoneses per la seva lluita contra els Urrea.
Urgellista, fou inculpat de la mort de l’arquebisbe de Saragossa García Fernández de Heredia (1411) i, per tant, fou excomunicat. Per ajudar Jaume II d’Urgell reclutà tropes mercenàries angleses i gascones però no acudí a auxiliar-lo al setge de Balaguer.
Perdudes les seves fortaleses de Trasmoz i Montaragó i abandonat per les tropes mercenàries, hagué de fer-se fort al castell de Loarre, on es rendí cap a la fi del 1413. Bandejat, li foren confiscats els béns.
(Aragó, segle XV – )
Títol, concedit el 1495 a Joan d’Aragó i Jonquers, comte de Ribagorça.
Passà als Azlor de Aragón, comtes de Guara, i als Ussía.
(Aragó, segle XIV – )
Títol senyorial concedit el 1348 a Lope de Luna, senyor de Luna i de Sogorb. Passà successivament a la seva filla i hereva Maria, muller del rei Martí I de Catalunya-Aragó, al seu nét el rei Martí I de Sicília i al seu besnét Frederic d’Aragó i de Sicília.
Havent revertit a la corona, la vila de Luna fou concedida com a senyoria al governador d’Aragó Joan López de Gurrea i López de Gurrea, i finalment, a la seva néta Maria López de Gurrea-Torrelles i de López Gurrea-Torrelles, dita La Rica Hembra, que fou muller de Joan d’Aragó i Jonquers, primer duc de Luna.
Llur besnét Francesc d’Aragó i de Borja rebé (1608), en compensació per la pèrdua del comtat de Ribagorça, el comtat de Luna.
(Aragó, segle XI – segle XV)
Gran llinatge de rics-homes de la corona catalano-aragonesa, que prengué el nom de la vila saragossana de Luna.
(Aragó, segle XIV)
Noble i conseller d’Alfons III de Catalunya. Caigué en desgràcia de la reina Elionor de Castella, en oposar-se a la partició dels regnes, i romangué fidel a l’infant Pere, contrari a aquesta divisió (1332).
Rei aquest (Pere III el Cerimoniós), li confià delicades missions de govern, com fer d’ambaixador de Mallorca a l’inici de la lluita contra Jaume III de Mallorca (1336).
Per la seva fidelitat al rei, la Unió aragonesa el destituí del càrrec de camarlenc (1347). Del 1351 al 1360 fou procurador general de València.
(Aragó, segle XIII)
Senyor de Foces. Formà part del consell reial de Jaume I de Catalunya-Aragó i l’acompanyà en les conquestes de València (1238) i Xàtiva (1244) i al signament del tractat d’Almirra (1244).
Fou nomenat procurador reial del Regne de València (1257). Ajudà també l’organització de la frustrada croada de Jaume I a Terra Santa (1269).
(Catalunya, segle XIII – segle XIV)
Noble. Tenia terres a la Ribagorça. La seva actuació es projectà de preferència sobre la política aragonesa.
El 1283 tenia el càrrec de conservador a Ribagorça i Sobrarb, després dels acords concertats per Pere II el Gran amb la noblesa d’Aragó. L’any següent participà a les accidentades Corts aragoneses reunides successivament a Saragossa i a Zuera.
El 1286 ja fou assenyalat com a conseller reial desitjable per la Unió nobiliària d’Aragó. Els unionistes l’imposaren definitivament com a conseller d’Alfons II el 1289.
El 1308, sota el regnat de Jaume II el Just i essent ell sobrejuntero d’Osca, procedí contra el castell de Xalamera, pertanyent al Temple, quan aquest orde fou dissolt per la força.
(Illueca, Aragó, 25 novembre 1328 – Peníscola, Baix Maestrat, 23 agost 1423)
(Pero Martines de Luna) Papa (1394-1417), considerat antipapa, fou anomenat el Papa Luna.
Fou prebost de València, consagrat bisbe i nomenat cardenal per Gregori XI (1375), prengué part en l’elecció del seu successor, Urbà VI; però, considerant nul·la l’elecció, s’uní a Anagni als cardenals dissidents que elegiren papa Climent VII, el qual s’instal·là a Avinyó (Cisma d’Occident, 1378), a la mort del qual (1394), els mateixos cardenals dissidents elegiren a Benet XIII.
La Corona catalano-aragonesa li fou sempre fidel, puix que Martí l’Humà li jurà acatament el 1396 i li donà ajut militar quan França li havia retirat l’obediència i assetjava Avinyó. Després de ser deposat pel Concili de Pisa (1409), seguí considerant-se l’únic papa legítim i, malgrat veure’s abandonat de tothom, es refugià a Peníscola amb quatre cardenals que li romanien fidels, i des d’allí envià diverses excomunions.
Vinculat als interessos castellans, féu costat decisivament a la candidatura de Ferran d’Antequera en el compromís de Casp (1412), a través dels seus agents sant Vicent Ferrer i B. de Bardaxí. Posteriorment arribà a concedir indulgència plenària als qui morien combatent els partidaris de Jaume II d’Urgell.
Així i tot, un cop dominada la situació, Ferran I no dubtà d’abandonar-lo, que, tot i ésser declarat cismàtic en el concili de Constança (1417), no renuncià mai a les seves reclamacions sobre el pontificat.
Dades de Catalunya 