Arxiu d'etiquetes: fets bèl·lics

Terç de Requetes de la Mare de Déu de Montserrat

(Catalunya, gener 1937 – 1939)

Unitat militar franquista. Organitzada i formada bàsicament per catalans fugitius de la zona republicana. Comptava amb 180 homes quan es distingí en la defensa de Codo (batalla de Belchite).

Reorganitzat i amb els efectius d’un batalló, operà a la comarca de La Serena i participà en la batalla de l’Ebre (enquadrat en la 24 Divisió), en el sector de Vilalba dels Arcs, on lliurà uns duríssims combats, i de Gandesa. Operà encara a Pena-roja. Tingué en total 316 morts.

Hi ha un monument commemoratiu als morts del Terç a l’antiga posició dels Quatre Camins, i un altre, erigit també per la Germandat del Terç, als soldats republicans morts a la posició dita Targa, totes dues del sector de Vilalba. Un altre monument, amb una capella funerària, que conté les despulles dels membres del Terç morts a la guerra i on es conserva la bandera del Terç, fou erigit a Montserrat, al lloc anomenat Els Apòstols.

Ter, batalla del

(Torroella de Montgrí, Baix Empordà, 27 maig 1694)

Combat que tingué lloc al costat del riu Ter, entre les tropes franceses comandades pel duc de Noailles i les espanyoles dirigides pel virrei de Catalunya.

Els francesos es van imposar sobre un exèrcit espanyol de 20.000 homes.

guerra de Successió

Successió, Guerra de

(Catalunya-Aragó, 1702 – 1714)

Conflicte europeu, que, després del testament de Carles II (3 octubre 1700) a favor de Felip d’Anjou, nét de Lluís XIV, i de la pujada d’aquest al tron (amb el nom de Felip V), enfrontà les corones de Castella i França contra les corones de Catalunya-Aragó, l’Imperi, la Gran Bretanya, Províncies Unides, Savoia, Portugal, els prínceps alemanys de la dieta de Ratisbona i Dinamarca (1701-15).

Davant el problema successori plantejat per la manca de fills de Carles II, les potències europees van signar una sèrie de tractats de repartiment (1698, 1699, 1700) dels territoris espanyols, que no foren acceptats ni per l’Imperi ni per Espanya. A la fi, el 16 de novembre de 1700, Lluís XIV proclamà Felip com a rei.

Ja el febrer de 1701, Lluís XIV es negà a retirar a Felip V els drets a la corona francesa, i envaí la frontera entre els Països Baixos espanyols i les Províncies Unides. Això provocà la Gran Aliança de l’Haia (setembre 1701) contra els Borbons, que conduí a la invasió d’Itàlia pels imperials i a la declaració formal de la guerra (1702).

Bé que en una primera etapa els exèrcits borbònics (dirigits per Villars i Vendôme) aconseguiren derrotar els aliats (Eugeni de Savoia, Marlborough, Starhemberg) per terra (1702, Friedlingen; 1703, Höchstädt), el mar va ésser aviat dominat per aquests (almirall Rooke), els quals intentaren d’apoderar-se de Cadis (agost 1702), van provocar la destrucció de la flota espanyola a Vigo (setembre 1702) i van desembarcar a Portugal l’arxiduc Carles (maig 1704), ja proclamat rei d’Espanya (Viena, setembre 1703).

Els aliats, a més, van intentar un primer desembarcament a Barcelona (octubre), on l’arxiduc Carles (Carles III) establí la cort i, després del setge de la capital catalana per Felip V (abril-maig 1706), van desfermar una ofensiva conjunta des de Catalunya i Portugal que els menà a la conquesta d’Aragó (juny) i València, per una banda, i de Madrid, per l’altra (juliol 1706), alhora que prengueren Mallorca i Eivissa.

Mentrestant, els francesos eren derrotats a Blanheim (agost 1704) i Ramillies (maig 1706), i Nàpols (l’últim reducte filipista a Itàlia) sucumbia el 1707. Aquest mateix any es produí una lleugera recuperació filipista a la Península (victòria d’Almansa, abril) que comportà la conquesta de València i d’Aragó, amb l’anul·lació dels seus furs, i la presa de Lleida (setembre); el 1708, aquesta recuperació es va veure contrarestada per la conquesta de Sardenya i Menorca per part dels aliats i per la derrota francesa a Oudenarde i la presa de Lille.

Davant aquesta situació, el papat reconegué Carles com a rei d’Espanya (1709), i a causa de la fam i de la misèria produïdes per l’hivern del 1709, a les quals s’afegí la guerra civil dels comisards, França inicià negociacions secretes amb els aliats, alhora que era vençuda a Malplaquet (setembre 1708).

El 1710 la situació s’agreujà per als Borbons quan els exèrcits aliats, després de les batalles d’Almenara (juliol) i Saragossa (agost), prengueren Madrid (setembre), on l’arxiduc Carles entrà al mateix temps que Lluís XIV entaulava les conferències de Gertruydenberg (1710), les quals, si no hagués estat per la intransigència aliada, haurien fet acabar la guerra.

Això no obstant, la pujada al poder dels tories a la Gran Bretanya (1710), els quals pretenien una pau honorable, les victòries filipistes de Brihuega i Villaviciosa (9-10 desembre 1710) i l’entrada a Madrid de Felip V (desembre), així com la mort de l’emperador Josep I (abril 1711) i la sortida de Carles de Barcelona i la seva proclamació com a emperador (Carles VI), van canviar els termes de la lluita.

La Gran Aliança, creada per impedir la unió de França i Espanya, ja no tenia sentit, perquè si l’Aliança guanyava es produïa la no menys perillosa unió de l’Imperi amb Espanya. A l’octubre de 1711 van ésser signats els preliminars secrets de Londres amb França, que significaven la dislocació de la Gran Aliança: solament les Províncies Unides i Catalunya-Balears van seguir fidels a l’emperador.

Amb la victòria francesa de Denain (juliol 1712), les Províncies també van iniciar les converses de pau (congrés d’Utrecht, que portà a la signatura dels tractats d’Utrecht, 1713). Per la seva banda, l’Imperi va retirar les tropes que tenia a Catalunya (amb elles sortí l’emperadriu Isabel de Brunsvic, març-juny 1713) i, després de la campanya francesa del Rin (estiu), va entaular les negociacions que portaren a la pau de Rastadt amb França (març 1714).

Això no obstant, els catalans van continuar sols la lluita contra Felip V i contra les tropes franceses. Bé que en les múltiples negociacions aleshores en curs els aliats continuaven defensant les seves llibertats, el cas dels catalans va esdevenir una simple carta diplomàtica a jugar per tal d’obtenir avantatges, ja que de fet aquests mateixos aliats permeteren l’aixafament del nou aixecament català del gener de 1714, la presa de Barcelona (11 setembre 1714), la de Cardona (18 setembre), i finalment la conquesta de Mallorca i Eivissa (juliol 1715) pels Borbons; les llibertats catalanes van ésser abolides.

La pau d’Espanya amb l’Imperi no es va signar oficialment fins al 1725 (tractat de Viena). La nova Europa sortida d’aquesta guerra va veure una Espanya minvada territorialment (Menorca i Gibraltar britànics) i sense cap possessió a Europa, una França afeblida, un Imperi ampliat i, sobretot, una Gran Bretanya enfortida i mestressa del mar. Per a Espanya significà el triomf del centralisme borbònic.

fets del Sis d'Octubre

Sis d’Octubre, fets del

(Catalunya, del 6 al 11 octubre 1934)

Moviment revolucionari durant la II República, contra la participació de la CEDA en el govern.

El dia 5, Barcelona restava paralitzada per una vaga general i arribaven notícies semblants de les poblacions pròximes. Però la Generalitat dubtava, temorosa de veure’s involucrada en un procés revolucionari sense poder-ne controlar la direcció.

El dia 6, quan va arribar de Madrid la proclamació de l’estat de guerra, Companys va intentar que Batet, cap de la Quarta Divisió Orgànica (5.000 homes) aquarterada a Barcelona, s’adherís a la rebel·lió, però no va aconseguir-ho.

Cap al tard, davant la pressió popular, la Generalitat, per boca de Companys, va proclamar l’”Estat Català dins la República Federal Espanyola”, i tot seguit es va refugiar a la seu del govern tot esperant els esdeveniments.

El dia 7, Batet, amb algunes de les seves forces, va bombardejar l’edifici; poc després era acordada la rendició de la Generalitat, els membres de la qual van ésser detinguts i confinats en el vaixell Uruguai, habilitat com a presó, mentre esperaven que els processessin.

La poca resistència, als locals barcelonins del CADCI, fou reduïda per les forces militars, que els dies següents (del 7 al 11) sufocaren la insurrecció a les altres poblacions catalanes. D’aquesta manera ja es podia donar per acabada la rebel·lió, i també l’efímer Estat Català.

Aquests fets suposaren, pel que fa a Catalunya, la suspensió de l’Estatut d’autonomia i, a escala estatal, la forta repressió de les organitzacions obreres fins a la victòria electoral de les esquerres el febrer de 1936.

Sicília, conquesta de

(Sicília, Itàlia, 1282 – 1285)

Gran expedició empresa per Pere II de Catalunya-Aragó. L’esclat de la revolta siciliana contra el domini angeví, coneguda per les Vespres Sicilianes, el 30 de març de 1282, donà ocasió d’intervenir a Pere II.

Cridat pels sicilians, que li oferiren la corona, Pere el Gran passà a Sicília a la darreria d’agost i obligà Carles I a evacuar l’illa. Roger de Lloria aconseguí després sobre els estols angevins algunes victòries navals, en una de les quals caigué presoner l’hereu de Carles I, Carles, príncep de Salern (1284).

Però la partida del rei Pere per acudir al desafiament de Bordeus, que havia concertat amb el seu rival Carles I (1283), interrompé la conquesta del territori peninsular del regne, que, amb Nàpols per capital, restà des de llavors separat de l’illa durant alguns segles.

Al Principat el rei Pere hagué de fer cara a la Croada contra Catalunya, que el papa, després d’excomunicar-lo per la seva intervenció a Sicília, llançà contra els seus regnes, dels quals l’havia desposseït; no pogué, doncs, tornar a l’illa, i poc després morí (1285).

Setmana Tràgica, la

(Catalunya, 26 juliol 1909 – 1 agost 1909)

Revolta popular. Nom amb que són coneguts els fets que tingueren lloc a Barcelona i altres comarques catalanes.

Si bé la revolta començà per un motiu concret (la mobilització de reservistes), cal cercar els antecedents pròxims en els diferents moviments polítics que afavoriren la insurrecció, i encara més en la pròpia responsabilitat de l’estat, concretada en una administració preocupada pels interessos econòmics i socials de les classes més altes. Aquells moviments foren fonamentalment el lerrouxisme, l’anarquisme, el catalanisme i fins i tot el carlisme.

L’espurna determinant de la revolta fou la publicació a la “Gaceta de Madrid” el dia 11 de juliol d’un decret pel qual eren cridats a files tots els soldats de la reserva activa. Aquest determini representava un darrer intent de resoldre la situació originada pel desastre del Gurugú.

La campanya militar del Marroc es desencadenà amb motiu d’una operació de policia militar contra una partida d’indígenes que havien atacat i mort tres obrers d’un grup que treballava a la línia del ferrocarril de les mines del Rif. Després d’aquest esdeveniment el govern Maura es veié obligat a enviar a la zona d’operacions un fort contingent de tropes. L’error de base fou la mobilització, quan era més lògic enviar a la lluita les tropes que el ministre de la Guerra, general Fernando Primo de Rivera, havia organitzat i entrenat convenientment temps abans.

L’expedició de reservistes representà dos errors paral·lels: un de signe polític, és a dir, el derivat d’enviar homes casats i amb fills, molts d’ells ben adoctrinats en idees avançades, i pertanyents tots ells a les classes més populars del país. L’altre error fou estratègic, per l’oblit que significava deixar en aquella hora difícil una regió tan convulsionada com Catalunya sense la suficient guarnició de tropes.

Així que començà l’embarcament de soldats cap a la plaça espanyola de Melilla, al mateix port de Barcelona els ciutadans es manifestaren en senyal de protesta, manifestacions que es repetiren tots els dies que va continuar l’expedició de tropes. Els sentiments contra la guerra aviat es convertiren en crits contra el poder i la monarquia, i sortiren a flor de pell els ressentiments amagats enfront d’una burgesia perseguidora del lucre a expenses del poble. Un últim factor que atià l’estat d’ànim de la població fou el record del desastre colonial amb l’encara fresca visió d’un exèrcit derrotat i sense fe.

Alhora que la gent es manifestava al port de Barcelona, diversos mítings es produïren a la ciutat organitzats pels nacionalistes republicans, i també pels lerrouxistes. A més, en aquest curt període es reuní el segon congrés de la Federació Socialista de Catalunya per intentar sensibilitzar el proletariat de cara a una acció de conjunt, i amb la finalitat d’anar a la vaga general de protesta.

Paradoxalment, a la resta de l’estat dominava una total apatia, malgrat haver estat notificada la vaga als sindicats del País Valencià, Madrid i País Basc; en canvi, a Catalunya, al costat de Barcelona ben aviat s’hi afegiren altres localitats com ara Manresa, Sabadell, Terrassa, Granollers, Mataró, Vilanova, Sitges i la majoria de ciutats importants.

El 26 de juliol fou el primer dia de vaga, amb l’única resistència dels transports urbans. Davant el caire que prenien les coses, el mateix dilluns es reuní al govern civil la Junta d’Autoritats, havent estat declarat l’estat de guerra per imposició personal del capità general Santiago Manescau i del president de l’Audiència, Abril; el governador civil, Osorio y Gallardo, dimití del càrrec per incompatibilitat de criteris.

El dia 27, dimarts, començà amb unes hores de calma, però tot seguit es reproduïren incidents, foren aixecades barricades i restaren interrompudes totes les comunicacions ferroviàries, telegràfiques i telefòniques; així mateix començaren els incendis i saqueigs, alhora que els xocs amb la guàrdia civil i la policia provocaren els primers ferits.

Aquests esdeveniments es produïren enmig d’una situació emfàticament inversemblant; d’una banda els contingents de l’exèrcit assistien passivament als fets, com posseïts pels crits que d’arreu els victorejaven; de l’altra, les reunions del ple de l’ajuntament, i la reunió dels diputats i senadors del Principat que havia convocat Solidaritat Catalana, no foren prou amatents a donar una resposta ràpida. Finalment, la Comissió de vaga va quedar desbordada pels fets, i perdé la direcció del moviment.

El dia 28, dimecres, es desvetllà després d’una nit tràgica en la qual foren incendiats una trentena d’edificis religiosos. Encara se cercava, malgrat el signe de la destrucció, quelcom que pogués endegar d’alguna manera el moviment revolucionari, però ningú no volia acceptar aquesta responsabilitat.

El dijous, dia 29, aparegueren els primers símptomes de la retirada, i també les primeres tropes foranes i nous reforços de la guàrdia civil. El moviment havia estat vençut. El dia 30, divendres, encara es lluitava a les darreres barricades, però arribat el dissabte, tot retornà a la normalitat.

El balanç de la setmana fou realment tràgic: més de cent morts i tres-cents ferits. La repressió no es féu esperar: el govern començà la recerca de responsabilitats polítiques, hi hagué més de cinc-cents detinguts, i Ferrer i Guàrdia fou afusellat. La repressió provocà moltes protestes al país i a l’estranger, i Maura hagué de dimitir.

Seròs, batalla de

(Seròs, Segrià, abril 1938 – novembre 1938)

Cap de pont de les tropes franquistes en l’etapa final de l’ofensiva d’Aragó, a la riba esquerra del Segre, aprofitant que el pont de Seròs no havia estat volat, a l’indret anomenat Costa de la Barca.

Els dies 22 al 27, aquest cap de pont fou atacat endebades per dues brigades republicanes. Posteriorment fou l’escenari d’una àmplia operació ofensiva, també de l’Exèrcit Popular (7 al 22 novembre 1938), per tal d’alleugerir la pressió de les forces franquistes sobre les línies republicanes en els darrers moments de la batalla de l’Ebre.

L’Exèrcit republicà ocupà ràpidament Seròs, Aitona i Soses, però no va poguer profunditzar. La contraofensiva franquista arrencà el dia 19, ocupà Seròs i enllaçà amb el batalló que, isolat, encara defensava el cap de pont.

D’aquí partí l’atac principal de l’ofensiva franquista contra Catalunya (desembre 1938).

Separació, Guerra de

Altre nom donat a la Guerra dels Segadors.

guerra dels Segadors

Segadors, Guerra dels

(Catalunya, 1640 – 1652)

(o de Separació) Aixecament secessionista contra la monarquia espanyola. El conflicte es desencadenà a partir d’una crisi de relacions polítiques entre les institucions catalanes (Generalitat i Consell de Cent) i el centralisme monàrquic.

Els Reis Catòlics havien realitzat a la Península una unió estrictament dinàstica i personal. Al Principat les institucions tenien encara un força real enfront dels possibles intents d’intromissió de la monarquia espanyola; disposaven d’una clara independència en la gestió de la seva política econòmica i també eren capaces, per la tradició pactista i parlamentària (que sempre havia presidit les relacions entre la monarquia catalana i les forces político-econòmiques del Principat), de defensar-la de les pressions fiscals reials.

Amb l’entronització de la monarquia austríaca, els regnes hispànics es veieren amenaçats amb el pes de les guerres que la dinastia sostenia a Europa. Castella, on s’havia imposat l’autoritarisme monàrquic, finançava la major part de les despeses sobretot amb la plata que li proporcionava el monopoli del comerç amb les Índies. Però durant les primeres dècades del segle XVII el comerç indià havia disminuït sensiblement.

El primer ministre de Felip IV, el comte-duc d’Olivares, proposà aleshores una política centralista que trenqués l’estatus institucional establert pels Reis Catòlics, encaminada a obtenir dels regnes no castellans de la monarquia la mateixa contribució que Castella, tant en homes com en diners, a la política internacional dels Àustries.

A les Corts Catalanes del 1626, Felip IV sol·licità dels estaments de Catalunya, seguint el programa polític d’Olivares, el quint (la cinquena part de les rendes dels municipis catalans, i sobretot de Barcelona), la unió d’armes (el gran projecte d’Olivares, que suposava la participació catalana en la formació d’un exèrcit reial únic i permanent) i l’escusado (prestació eclesiàstica recentment concedida pel papa al rei). El monarca no aconseguí posar-se d’acord amb les autoritats catalanes.

Les Corts no es tornaren a reunir fins al 1632, i per segona vegada van constituir un fracàs per al rei. L’any 1635, però, marcà un període nou en aquests anys, preludi de la revolta, perquè França va declarar la guerra a Espanya i a l’Imperi; Olivares, volent assegurar la contribució catalana a la guerra, va decidir de conduir-la per la frontera catalana i, amb l’entrada de l’exèrcit reial a Catalunya per combatre els francesos, van empitjorar les relacions oficials catalanes amb el rei.

Fou imposada també la contribució directa del personal català a la campanya, i el rei publicà (estiu del 1637) la pragmàtica Princeps Namque, que imposava la mobilització de la noblesa catalana amb els seus vassalls. La Generalitat i el Consell de Cent manifestaren al rei la il·legalitat (segons les Constitucions) d’aquella mobilització.

L’atac espanyol contra França per Catalunya (1637) fou infructuós i calgué augmentar el nombre de tropes reials dins el Principat. La població rural suportava malament i amb constants protestes l’establiment i l’allotjament de l’exèrcit reial al país, el pagament d’impostos especials per sufragar les despeses de guerra, i els freqüents intents de reclutament entre la població pagesa, i ben aviat havien de coincidir tibantor oficial i catalana i malestar popular.

Pel juny de 1639 començà la invasió francesa del Rosselló, i el mariscal francès Condé no trobà a penes resistència i ocupà Òpol i Salses.

Mentre es desenvolupava la guerra amb França a la frontera rossellonesa, tenia lloc (amb les eleccions de diputats de la Generalitat, 1638) l’entrada al govern del Principat de la petita noblesa (el canonge de la Seu d’Urgell, Pau Clarís, ja conegut per la seva lluita contra el col·laboracionisme centralista dels bisbes, esdevingué president de la Generalitat, i Francesc de Tamarit diputat pel braç militar), classe social arruïnada, d’economia feble, i per tant descontenta i susceptible de convertir-se en factor dissident i de trencar l’estabilitat social i política vigent (classe que sovint ha estat comparada amb la gentry anglesa, el principal estament social de la revolució de Cromwell).

L’actitud rebel de la petita noblesa, que contrastava amb la de la gran aristocràcia col·laboracionista de la monarquia (entre la qual cal comptar el virrei, comte de Santa Coloma) i també amb la de la burgesia que temia arribar a posicions extremes, havia de tenir una gran importància en el desenvolupament dels fets posteriors.

Malgrat l’èxit de la campanya del Rosselló el gener de 1640, amb la recuperació de Salses, l’exèrcit reial, amb l’argument del perill d’un nou atac francès, restà al país. A causa de la seva permanència van començar-se a produir greus incidents en diferents llocs del Principat, com a Sant Esteve de Palautordera i a Santa Coloma de Farners. Els tercios es veieren expulsats i perseguits per grups de pagesos revoltats.

El 22 de maig de 1640 aquests entraren a Barcelona, amenaçaren el virrei i posaren en llibertat el diputat militar de la Generalitat Tamarit, que havia estat detingut pel virrei acusat d’afavorir les dificultats que presentaven les poblacions d’allotjar l’exèrcit. Uns dies més tard (7 juny 1640) entraren a Barcelona grups de segadors, com succeïa cada any els primers dies de juny, per tal de llogar-se per a les feines de sega del blat dels camps del pla de Barcelona, i un accident anecdòtic bastà per originar un seriós motí (jornada del Corpus de Sang).

Els segadors, ben aviat secundats per les capes populars de la ciutat, perseguiren els funcionaris reials, saquejaren i incendiaren les seves cases i mataren el virrei, comte de Santa Coloma. L’alçament va adquirir un caràcter d’autèntica revolta social al camp.

La majoria dels pagesos catalans eren antics remences lligats a la terra per un sistema jurídic de parceria i, si bé la noblesa i el clericat no tenien els efectius anteriors a la Sentència Arbitral de Guadalupe (1486), el pes senyorial sobre aquests pagesos no havia desaparegut del tot.

Els pagesos, doncs, després de la jornada del Corpus atacaren durament les propietats de l’alta aristocràcia senyorial que, en general, era la classe social que detenia els càrrecs polítics de l’administració central (virregnat, audiència, etc). L’assassinat del comte de Santa Coloma deixà tota l’autoritat del país a mans de la Generalitat i del seu president Pau Clarís, el qual, típic representant de la petita noblesa, encapçalà l’aixecament polític, presidint els primers contactes amb França i la definitiva aliança franco-catalana, a la qual se sumà la burgesia urbana, cansada de la pressió fiscal de la monarquia. Independentment de la revolta pagesa, els organismes oficials catalans ja s’havien sentit prou ofesos pel govern per iniciar l’alçament polític.

Des d’un bon començament l’enllaç de la Generalitat amb França s’establí a través de la petita noblesa pirinenca. Els catalans demanaren ajuda militar als francesos contra la política d’ocupació de les tropes reials espanyoles, després de la mort del virrei i de l’alçament del país. El cop d’estat antirevolucionari i centralista de Tortosa (setembre 1640) tingué un paper important en la decisió de la política d’aproximació a França per part de la Generalitat.

Richelieu prometé a Catalunya el dret de constituir-se en República lliure sota la protecció francesa. Però França, que accedí a l’aliança amb Catalunya per afavorir les seves pròpies ambicions polítiques (annexió del Rosselló), a l’hora de concretar l’ajuda militar obligà en la pràctica Pau Clarís (gener 1641) a renunciar a la República independent i a proclamar l’obediència a Lluís XIII de França.

Durant la guerra les tropes franceses també provocaren problemes greus entre la població civil catalana a causa del pes feixuc dels allotjaments, que requeien generalment sobre la població pagesa. França, a través de la seva administració política al Principat (virreis, mariscals, Consell de Guerra, visitadors, etc), imposà els allotjaments, les contribucions de guerra i les lleves amb una política dura, marginant els organismes polítics autòctons

Durant la guerra l’exèrcit de Felip IV va dominar les ciutats de Tortosa, Tarragona i Lleida, mentre que l’exèrcit francès procurava assegurar-se el Rosselló. La guerra de la Fronda va debilitar la situació militar francesa a Catalunya; així, França, al començament del 1651, perdé la majoria de les seves posicions.

Amb la capitulació de Barcelona davant Felip IV (1652) acabà la guerra de Secessió, i Catalunya conservà el règim constitucional i les institucions, però el conflicte no fou resolt totalment fins al tractat dels Pirineus (1659) amb la incorporació a França del comtat del Rosselló.

Segadors, avalot dels

(Barcelona, 12 juny 1636)

Tumult ocorregut en circular la brama que un grup de segadors havien estat obligats a fer-se soldats per Joan Agustí Forès, cavaller que volia reclutar una companyia de 25 homes, a canvi dels quals el rei li havia promès el càrrec de veguer.

Els segadors assaltaren la casa de Forès i la saquejaren; llur actitud obligà les autoritats a empresonar Forès -per a salvar-li la vida- i a alliberar els segadors presos.

És considerat un precedent de l’avalot del Corpus de Sang del 1640.