Arxius mensuals: Novembre de 2020

Pinós, serra de

(Solsonès)

Anticlinal (931 m alt) de la Depressió Central Catalana, al sud-est de la comarca.

Format en un dels plegaments pirinencs darrers, un nucli diapíric gipsós tendeix a perforar la cobertora oligocènica.

És un petit nus hidrogràfic entre les conques del Llobregat (riera de Matamargó, afluent del Cardener) i el Segre (torrents de la capçalera del Llobregat i de la riera de Llanera, que hi aflueix).

Pinós, Ramon Galceran (I) de

(Catalunya, abans 1164 – després 1211)

Noble. Fill de Galceran (III) de Pinós i de Berenguera (de Montcada?), i germà de Berenguer i de Pere de Pinós.

Pertangué a la cúria d’Alfons I, almenys vers el 1194. Juntament amb el seu germà Berenguer, empenyorà al monestir de Santes Creus la lleuda i el peatge de Puigcerdà (1185), que els havien estat concedits en remuneració de la guarda del camí que passava per Bagà.

El 1211 donà al Temple els seus drets sobre els habitants del Berguedà, llevat dels drets militars.

Fills seus foren Galceran (IV) i:

Bord de Pinós (Catalunya, segle XIII – després 1292)  Fill il·legítim. Era rebesavi de Ramon de Pinós i de Santagustí. Fou el fundador de la línia dels senyors d’Ordet i Talltendre.

Bernat Galceran de Pinós (Catalunya, segle XII – segle XIII) Noble. El 1185, arran de fer-se la pau entre Alfons I el Cast i Tolosa, ell i l’arquebisbe de Tarragona foren nomenats àrbitres per a les qüestions futures entre el monarca i el comtat tolosà.

Pinós, Miró Riculf de

(Catalunya, segle XI)

Magnat. Considerat amb Bernat de Pinós com el primer antecedent cert del llinatge. Amb ell reté homenatge al seu senyor, el comte Ramon Guifre de Cerdanya.

Formà part del tribunal d’aquell en un judici celebrat a Cornellà de Conflent el 1047.

Es casà amb una dama anomenada Sicarda. El seu fill fou Galceran (I) de Pinós, el primer dels molts personatges d’aquest nom amb que comptaria la família.

Pinós, Miró Galceran de

(Catalunya, segle XIV – 1393)

Cavaller. Era fill natural de Pere Galceran de Pinós i de Fenollet i d’una dama anomenada Romia.

Per la seva condició de bastard no heretà la baronia de Pinós, la qual, per falta de successió legítima del pare, passà a l’oncle Bernat Galceran de Pinós i de Fenollet. Fou senyor de Castellar de N’Hug.

El seu fèretre de fusta es conservà encara al segle XX a l’església de Bagà, fins que un rector el féu cremar amb d’altres restes antigues.

Pinós, Josep

(Catalunya, segle XVIII)

Prelat. Fou rector de Balsareny.

Nomenat bisbe de Vic, hi tingué una governació encertada.

És autor de diversos escrits religiosos, com un Catecisme, un Curs de moral i unes Instruccions de bon govern i premi de les tropes.

Pinós, Joan de

(Catalunya, segle XVII – segle XVIII)

Noble. El 1705 abraçà la causa de Carles d’Àustria. Fou enllaç entre aquest i la Generalitat quan el pretendent preparava l’entrada a Barcelona.

L’any 1706, en ésser assetjada la capital per Felip V, fou nomenat ajudant de camp del rei Carles. Conservà tanmateix la plaça de capità de la Coronela. Al front de la seva companyia lluità el 3 d’abril a Montjuïc, en que fou rebutjat el primer atac enemic.

Li fou atorgat el títol de gentilhome reial el 1708 i li era assignada una pensió anual de 30 lliures sobre els béns confiscats al seu parent Jeroni de Rocabertí, partidari dels borbònics.

El 1713, considerant que era inútil la prossecució de la lluita, no volgué restar a Barcelona i es retirà a Centelles.

Pinós, Jaume de

(Barcelona ?, vers 1682 – Viena, Àustria, 1754)

Militar i comte de Vázquez. Probablement nét de Josep Galceran de Pinós i de Rocabertí.

El 1714, en caure Barcelona en mans de Felip V, s’exilià a Viena, on restà al servei de l’emperador Carles VI, del qual fou conseller d’estat. Fou mariscal de camp dels exèrcits imperials.

Fou soterrat a Brunn, al costat de la seva primera muller, la marquesa de Perles.

Pinós, Guillem de

(Catalunya, segle XII)

Senyor de Puigmàger, de l’honor de Rajadell i del feu de la Molsosa, els quals heretà del seu germà Arnau.

Potser fou àrbitre delegat de Ramon Berenguer IV, el 1128, en una concòrdia entre el comte barceloní i el d’Empúries.

Foren germans seus:

Arnau de Pinós (Catalunya, segle XII – 1179)  Senyor de Puigmàger, de l’honor de Rajadell i del feu de la Molsosa, dominis que deixà al seu germà Guillem, mentre que deixà altres béns, la seva armadura i el seu cos a l’orde del Temple.

Ramon de Pinós (Catalunya, segle XII)  Noble. Membre de la línia de Puigmàger, Rajadell i la Molsosa.

Pinós, Galceran de

(Catalunya, segle XV – 1525/28)

Eclesiàstic. Fill de Galceran (VII) de Pinós-Fenollet i de Mur. Fou rector de Bagà.

Encara que no tingué males relacions amb el seu germà Francesc Galceran, hereu desposseït del patrimoni, actuà de procurador a les possessions familiars de Felip de Castro, que les havia preses, i dels hereus d’aquell.

Aquest personatge podria ser el mateix que, el 1478, figurava entre els comissionats que anaren al Pallars, en nom de Ferran II el Catòlic, per tal d’establir una treva amb l’irreductible comte Hug Roger III de Pallars.

Pinós, Galceran de

(Catalunya, segle XIV – segle XV)

Noble. Apareix entre els participants de la campanya de Sardenya de 1409 i entre els tres nobles que capitanejaren el cos d’assalt a la plaça de Sanluri, on fou un dels primers a entrar amb el seu estendard.

En aquesta acció bèl·lica hi ha referències de diversos Pinós. el destriament d’uns i altres no és sempre segur, a causa d’homonímies i d’ús de noms compostos, que a vegades podien ser citats només parcialment.