Arxiu d'etiquetes: teòlegs/gues

Badia, Oleguer

(Catalunya, segle XVIII)

Teòleg. Era lector del convent de servites de Barcelona. El 1771 era professor de filosofia.

Publicà Sacrae Theologiae conclusiones (1760), exposició de teologia dogmàtica i de moral, força lliure de qüestions escolàstiques i que representa un avanç per a l’època.

Astruc de Cortielles, Ramon

(Catalunya, segle XIV – Vic, Osona, vers 1434)

Teòleg i canonge de Vic des del 1410.

Escriví el tractat De conceptione Virginis Mariae, del qual foren fetes diverses edicions: a Sevilla (1491), a València (1518) i a Brussel·les amb text bilingüe llatí i castellà (1665).

Armengol, Bernat

(Catalunya, segle XIV – Barcelona, 1387)

Teòleg i inquisidor. Dominicà del convent de Barcelona. Mestre en teologia a la universitat de París (1358).

Inquisidor a Barcelona, ocupà també diversos càrrecs dins l’orde en els quals hagué d’afrontar la situació creada pel Cisma d’Occident.

És autor d’un comentari al Llibre de les Sentències.

Agulló, Jeroni

(Catalunya, segle XVI – Barcelona ? , segle XVI)

Monjo de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron, prop de Barcelona.

Fou teòleg competent i deixà diverses obres escrites en llatí.

Adret, Salomó ben

(Catalunya ?, segle XIII – Barcelona ?, segle XIV)

Talmudista hebreu. Visqué a Barcelona del 1245 al 1310.

Fou deixeble del famós Bonastruc de Porta. Gaudí de gran prestigi internacional.

Escriví una rèplica al Pugio fidei de Ramon Martí.

Abat, Antoni

(Cardona, Bages, segle XVII – Barcelona, segle XVIII)

Teòleg i filòsof.

Professà el 1678 al convent dominicà de Santa Caterina de Barcelona. Fou professor de teologia moral a Barcelona i a Roma.

En morir, preparava l’edició d’una Theologia moralis i d’una Philosophia.

Zerahya ben Ishaq ha-Leví Gerundí

(Girona, 1130 – Provença, França, vers 1190)

Metge, poeta, gramàtic, filòsof i talmudista jueu. Fill d’Ishaq ben Zerahya. Estudià entre els mestres de Provença i establí escola a Lunèl.

Escriví tres llibres de dret talmúdic en estil acurat i elegant: el Sèfer ha-Saba, el Sela’ha-Mahloqet, contra Abraham ben David, i el Sefer ha-Maor, punt de referència dels talmudistes posteriors.

Escriví també cartes en prosa rimada i una trentena de poesies religioses.

Yonà ben Abraham Gerundí

(Girona, segle XIII – Toledo, Castella, 1263)

Talmudista, moralista i dirigent jueu. Cosí de Mosé ben Nahman i denominat el Sant i el Piadós.

Habità a Marsella, on l’any 1232 signà l’excomunió contra els estudis de Maimònides i les ciències profanes. Fundà escola a Girona, a Barcelona -on tingué per deixebles Selomó ben Adret i Hil·lel de Verona- i a Toledo.

Introduí en el judaisme una nova visió de la moral, de sentit col·lectiu i rigorista, i inculcà l’estricta observança dels preceptes.

Es conserven 13 obres seves, 6 de les quals són dedicades a temes de dret religiós i 7 a exhortació moral. La més important és Capítols de penediment, que té més de 60 edicions.

Yehuda ha-Leví

(Catalunya, vers 1075 – 1161/78)

Poeta i apologista jueu. Enriquí la temàtica lírica hebraico-espanyola amb les Siònides, poesies en forma pròxima a la qasida àrab, i és autor de l’Himne de la Creació, amb influència d’Ibn Gabirol.

Entre el 1130 i el 1140 compongué en àrab l’obra Kuzarí, o Llibre de la prova i del fonament en defensa de la religió menyspreada (traducció del títol original), la qual és expressió d’un genuí sionisme.

Ximénez, Vicenç

(Catalunya, segle XVIII – segle XIX)

Eclesiàstic. Destacà com a teòleg. Era canonge de Girona.

Es trobà al setge de la ciutat, el 1809, pels napoleònics, on presidí la Junta Econòmica formada a la plaça. Escriví aleshores el diari publicat durant el setge.

Caiguda la ciutat, fou exiliat a França.