Arxiu d'etiquetes: teòlegs/gues

Duran i de Bastero (germans)

Els germans Antoni, Domènec i Lluís de Duran i de Bastero eren fills de Domènec de Duran i de Muxika.

Antoni de Duran i de Bastero  (Barcelona, segle XVIII)  Comerciant. Matriculat a la Junta de Comerç de Barcelona, que es retirà (1781) per dedicar-se a les seves propietats de Ponts, de la ribera del Sió i de Barcelona (la torre gran d’en Duran, a Pedralbes).

Domènec de Duran i de Bastero  (Barcelona, segle XVIII)  Doctor en cànons i prevere.

Lluís de Duran i de Bastero  (Barcelona, vers 1740 – després 1815)  Canonge de la seu de Barcelona. Autor d’una Vida de san Olegario (1815).

Duran de Baldac, Pere

(Girona, segle XIII – 1321)

Heterodox. Defensà i difongué les doctrines dels beguins contra l’autoritat de l’Església, el matrimoni i la propietat.

Processat pel bisbe Pere de Rocabertí i per l’inquisidor Arnau Burgnet, fou cremat públicament amb la seva muller Sicília.

Costa (varis)

Antoni Costa (Catalunya, segle XVII) Historiador. Era castlà de Corbins, Bellestar i Pallerols. Escriví Vida de Numa Pompilio, segundo rey de los romanos (1767), traducció de l’obra de Plutarc, amb anotacions, i Genealogía de la casa de Rocabertí, inèdita.

Guillem Costa  (Catalunya, segle XIII – segle XIV)  Frare dominicà. Fou prior del convent de Barcelona. El 1328 fou ambaixador d’Alfons III el Benigne a Sicília, tractant de deturar l’acostament d’aquest reialme a Esteve de Baviera, el qual obtingué, tanmateix, la mà d’Isabel, filla del rei Frederic III de Sicília.

Marià Costa  (Catalunya, segle XIX – 1857)  Teòleg. Ensenyà al seminari de Barcelona. Publicà diverses obres de caràcter religiós i filosòfic.

Ramon Costa  (Barcelona, 1640 – 1703)  Teòleg i predicador. Frare dominicà. Fou catedràtic de la Universitat de Barcelona, prior del convent de Santa Caterina, també a la capital, i finalment provincial de l’orde. És autor de diversos escrits i excel·lí com a orador sagrat.

Cortada i Codina, Jeroni

(Vic, Osona, segle XVII – Catalunya, segle XVIII)

Eclesiàstic i teòleg. El 1684, essent vicari general de la diòcesi de Barcelona, promogué la beatificació de la qui seria santa Maria de Cervelló.

Escriví diverses obres, la més important és un estudi jurídic sobre els lluïsmes.

Casafages, Gabriel

(Barcelona, segle XV)

(o Casalfages)  Teòleg dominicà. L’any 1463 anà a Roma per defensar la condemna de l’inquisidor de Catalunya, Nicolau Rossell, contra les formulacions dels franciscans sobre la divinitat de la sang de Crist.

És autor d’algunes obres religioses en llatí, quatre de les quals esmenta Torres Amat en les seves Memorias.

Busquets i Matoses, Jacint

(Catalunya, segle XIX – segle XX)

Historiador i doctor en teologia. Autor d’episcopologia i d’una obra de generalogia i història titulada Grandeses de la casa de Rocabertí.

Borràs (varis)

Bernat Borràs  (Catalunya, segle XVIII – segle XIX)  Guerriller. Fou molt actiu contra les tropes napoleòniques. Combaté al Camp de Tarragona, a la Terra Alta i a la Ribera d’Ebre. Destruí un gran nombre de combois enemics.

Crispí Borràs  (Cervera, Segarra, 1838 – 1902)  Eclesiàstic i pintor. Promogué la recuperació del fons antic de l’arxiu notarial de Cervera; identificà el crani del comte d’Espanya. També és autor de pintures d’inspiració religiosa.

Francesc Borràs  (Falset, Priorat, 1769 – Barcelona, 1837)  Metge. Exercí especialment a Barcelona, on fou catedràtic d’anatomia. És autor de notables estudis mèdics, com la Patología teórico-práctica (1820-21).

Josep Borràs  (Tivissa, Ribera d’Ebre, 1797 – Itàlia ?, segle XIX)  Jesuïta. Fou mestre de teologia a Barcelona, a Còrsega i a Ferrara (Itàlia). En aquesta darrera ciutat publicà una obra de dret canònic.

Lluís Borràs  (Lleida, 1874 – segle XX)  Eclesiàstic i teòleg. Fou catedràtic de teologia dogmàtica al seminari de Lleida i molt estimat pels seus coneixements. Rebé el títol de capellà domèstic del papa.

Pere Borràs  (Catalunya, segle XIX – Barcelona, 1844)  Metge. És autor de treballs notables de caràcter professional, entre els quals destaca un estudi sobre l’escorbut.

Bertrans, Jacint

(Sant Boi de Lluçanès, Osona, segle XVIII – Catalunya, 1827)

Teòleg i eclesiàstic. Era catedràtic a Vic, on ocupà càrrecs a la seu i al seminari.

El 1796 publicà en llatí una obra religiosa.

Bertran i Ros, Felip

(Barcelona, 1788 – 1857)

Teòleg i erudit. Germà de Josep. Fou canonge de la catedral de Barcelona, governador interí de la diòcesi i catedràtic dels efímers Estudis Generals (1822). Fou membre de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1837).

És autor d’una refutació teològica i filosòfica de les doctrines de Marià Cubí.

Bernat, Ermengol

(Barcelona, 1330 – 1387)

Teòleg dominicà. Fou lector de teologia a Calataiud (1352), a Xàtiva (1353) i a París (1355), on rebé el grau de mestre (1358).

Fou inquisidor d’Aragó (1360) i provincial de Catalunya (1369).

Deixà escrits Quatuor libros super Sententias.