Arxiu d'etiquetes: teòlegs/gues

Tomàs, Pere

(Catalunya, segle XIV)

Teòleg escotista. Franciscà, fou professor de filosofia durant la segona i la tercera dècades del segle, al convent barceloní de Sant Nicolau.

Durant el magisteri escriví les seves obres teològiques més importants: De ente, De formalitatibus, el seu tractat més conegut i llegit fins al Renaixement.

Més tard fou mestre de teologia i escriví un comentari de les Sentències de Pere Llombard i almenys un quòdlibet.

Encarna l’evolució de l’escotisme cap a un realisme extrem, tendència coneguda en l’escolàstica tardana amb el nom de formalisme.

Tió, Jaume

(Catalunya, segle XVII – Barcelona, 1662)

Frare dominicà i teòleg. El 1618 professà al convent de Santa Caterina de Barcelona, on estudià filosofia. Completà la formació i féu teologia al col·legi de Sant Miquel de Solsona, d’on fou professor el 1628.

El 1639 era professor de teologia a Barcelona i obtingué el títol de mestre de teologia el 1645. Tingué altres càrrecs dins l’orde, com secretari de visita, prior de Vic (1644) i de Barcelona (1649).

És autor d’un comentari llatí sobre De scientia Dei i De Trinitate de Tomàs d’Aquino, conservat manuscrit a la Biblioteca de la Universitat de Barcelona.

Soler i Roquer, Jaume Josep

(Sant Joan de les Abadesses, Ripollès, 20 setembre 1799 – Xèrica, Alt Palància, 19 març 1851)

Eclesiàstic i teòleg. Es graduà en teologia i dret canònic al seminari de Vic, hi fou professor de teologia i guanyà per oposició, contra Jaume Balmes i Jaume Passarell (les oposicions dels tres Jaumes) una canongia de la catedral. Nomenat rector del seminari, fou també vicari capitular en la vacant del 1835 al 1848.

El 1850 Isabel II el nomenà bisbe de Terol, on es remarcà per les seves pastorals i diligència. Morí anant de camí a València i fou enterrat a la catedral de Sogorb.

Societat Catalana d’Estudis Litúrgics

(Catalunya, 30 juny 1969 – )

(SCEL)  Filial de la Secció Històrico-Arqueològica de l’Institut d’Estudis Catalans, creada per a la promoció dels estudis sobre litúrgia.

El seu primer president fou Josep Vives, i M. Coll i Alentorn el delegat de l’Institut.

Ha publicat diversos treballs d’investigació des del 1977.

Enllaç web: Societat Catalana d’Estudis Litúrgics

Sevilla, Magí

(Santa Coloma de Queralt, Conca de Barberà, 26 octubre 1597 – París, França, 1657)

(o Sivillà)  Historiador i doctor en teologia. Beneficiat de la parròquia de Santa Coloma.

El 1642 fou enviat a París com a tutor dels fills del governador de Catalunya Josep de Margarit i de Biure i hi restà fins a la mort.

Fou abat electe de Banyoles. Des del 1647 actuà com a agent de la Generalitat i del Consell de Cent de Barcelona.

Escriví una crònica de gran interès dels fets esdevinguts a Catalunya del 1600 al 1650, que ha restat inèdita.

Selomó ben Abraham ibn Adret

(Barcelona, 1235 – 1310)

Rabí i talmudista. Gaudí d’una gran autoritat a la seva època. Influït segurament per la seva família aristocràtica i per la bona posició que ocupava en la comunitat, tenia una concepció oligàrquica del govern de les aljames.

Les nombroses consultes de caràcter religiós i legal que li plantejaren les aljames de tota la Península i d’Occitània li donaren ocasió per a 3.000 tesubot o responsa, que són un testimoni de la vida de les comunitat jueves de la seva època.

A instàncies d’Abba Mari ben Mose ben Yosef dirigí una reacció pietista contra els cercles racionalistes i al·legoristes d’Occitània. La polèmica durà del 1303 al 1305, i s’acabà per la prohibició d’estudiar obres filosòfiques i cinetífiques gregues als menors de vint-i-cinc anys, i la condemna dels al·legoristes.

Sarroca, Josep

(Barcelona ?, segle XVII)

Polític. Era doctor en teologia.

El 1641 publicà Política del comte de Olivares. Contrapolítica de Catalunya i Barcelona, contraverí al verí que perdia lo Principat Català, obra dedicada al capítol de canonges d’Urgell, en la qual denunciava no sols les arbitrarietats del comte duc d’Olivares contra els catalans, sinó també els desastres que havia suposat per als castellans.

Sant Llorenç, Jaume de

(Catalunya, segle XV – 1523)

Frare mercenari. Ingressà al seu orde després de fer un llarg pelegrinatge a alguns dels santuaris europeus de més fama. Destacà com a teòleg.

És autor dels tractats De perfectione vitae monasticae, De sufragiis, De oratione continua i De vita exemplaris.

Sant Felip, Serafí de

(es Castell, Menorca, 1684 – Barcelona, 1753)

Religiós caputxí (1701). Fou professor de teologia al seminari diocesà de Solsona.

És autor de l’obra Imperio de María, en dos volums publicats el 1742 i 1748.

Sala i Balust, Lluís

(Barcelona, 1 maig 1922 – Salamanca, Castella, 12 juny 1965)

Sacerdot operari diocesà, teòleg i historiador. Estudià al seminari de Burgos (1939) i a Salamanca, on es doctorà en teologia (1948). Completà els estudis a la Gregoriana de Roma i a Valladolid (1957).

Tingué diferents càrrecs dintre la Germandat de Sacerdots Operaris diocesans i fou professor a la universitat de Salamanca, de la qual fou rector (1964-65). Era membre de l’Academia de la Historia (1960) i d’altres entitats científiques.

És autor de molts treballs històrics, sobretot entorn de Juan de Ávila i de la universitat de Salamanca.