Arxius mensuals: Desembre de 2017

Montsià, el

Comarca de Catalunya: 735,42 km2, 67.491 hab (2017), densitat: 91,77 h/km2, capital: Amposta

Consta de 12 municipis: Alcanar – Amposta – Freginalsla Galera – GodallMas de Barberans – Masdenverge – Sant Carles de la Ràpita – Sant Jaume d’Enveja – Santa Bàrbarala Sénia – Ulldecona

Situat al límit amb el País Valencià i Aragó. Limita al nord amb el Baix Ebre, a l’oest amb el Matarranya, al sud amb el Baix Maestrat i a l’est amb la Mediterrània.

GEOGRAFIA FÍSICA: A la dreta de l’Ebre, és accidentada a l’oest pels Ports de Beseit (tossal del Rei, 1.351 m alt; tossal d’en Cervera, 1.347 m) i al sud per les serres de Montsià i la de Godall separades per la vall d’Ulldecona. El pla de la Galera, drenat pel riu de la Galera, i el de la Sénia, drenat pel riu de la Sénia, juntament amb el sector de terrasses fluvials de la ribera dreta de l’Ebre i el delta, constitueixen les zones planes. El 1983 es creà el Parc Natural del Delta de l’Ebre, que de les 7.736 ha que té més de la meitat pertanyen al Montsià. A la costa, baixa i sorrenca, es destaca el port dels Alfacs. Clima mediterrani amb tendència subàrida i pluges escasses. Riquesa de flora i fauna a la zona dels Ports i al delta.

POBLACIÓ I ECONOMIA – La població ha experimentat, durant la dècada 1981-91, un creixement moderat (2,5%), concentrat a Amposta i Sant Carles de la Ràpita. Per sectors productius es reparteix de la manera següent: sector primari (25,7%), secundari (36,8%) i serveis (37,5%). L’agricultura encara és el sector principal de l’economia, amb conreus de regadiu (arròs i cítrics) i de secà (olivera, vinya i ametller). L’activitat pesquera es concentra a Sant Carles de la Ràpita (llagostins) i en grau inferior a les Cases d’Alcanar. Indústria diversificada i en augment. Augment del turisme tant a la zona dels Ports com a la costa. Els nuclis principals, a més d’Amposta, són Sant Carles de la Ràpita, Alcanar, la Sénia i Ulldecona.

HISTÒRIA – Poblada des del Paleolític superior, conserva restes ibèriques (poblat de la Moleta del Remei) i els romans hi feren passar la Via Augusta. Al s XII, Ramon Berenguer IV cedí pràcticament tot el territori de la comarca a l’orde de l’Hospital de Sant Joan de Jerusalem. De les dues comandes que s’hi establiren, la d’Ulldecona i la d’Amposta, la darrera passà a la corona a final del segle següent. El Montsià, unit tradicionalment a Tortosa, tant eclesiàsticament com administrativament, fou constituït com a comarca arran de la divisió territorial feta per la Generalitat el 1936.

Enllaços web: Consell ComarcalEstadístiquesViquipèdia

Montserrat i Torrents, Josep

(Barcelona, 1932 – )

Filòsof. Fou sacerdot entre el 1958 i el 1968. Fins el 1966, any en què el ministre d’informació vetà el seu nom, fou molt actiu en ràdio, televisió i premsa. Participà en la resistència antifranquista i estigué empresonat. Doctor en teologia (Roma 1968) i en filosofia (Barcelona 1977), estudià patrística a Münster (1965), ciència de les religions a París (1968-70) i filosofia Vedānta a Varanasi, Índia (1981-82).

Des del 1972 fou professor de filosofia a la Universitat Autònoma de Barcelona, d’on el 1996 fou nomenat catedràtic. Des del 2002 fou catedràtic emèrit. Ha estat professor a la Venice International University (2000 i 2003), directir d’estudis invitat a l’École Pratique des Hautes Études, París-Sorbona, 2003. Director de l’Escola d’Egiptologia del Museu Egipci de Barcelona.

Entre les seves nombroses publicacions hi ha Matrimoni, divorci, separació: noves perspectives (1969), Estudios sobre Metodio de Olimpo (1970), Les eleccions episcopals en la història de l’Església (1972), Los gnósticos (1983), Las transformaciones del platonismo (1987), La sinagoga cristiana (1989), El desafío cristiano (1992), Platón. De la perplejidad al sistema (1995) i la novel·la El barquer dels déus (2005).

És autor d’estudis, traduccions i edicions en els camps del cristianisme antic, el platonisme, el neoplatonisme, la filosofia de la ciència de l’antiguitat, la filosofia oriental, el gnosticisme i la llengua copta: entre altres, sobre Epictet i Marc Aureli, Filó d’Alexandria, traduccions de Plató i de l’anomenat Evangeli de Judes.

Montserrat, Publicacions de l’Abadia de (PAM)

(Montserrat, Bages, 1907 – )

Editorial dependent del monestir de Montserrat, especialitzada en obres religioses i científiques i en publicacions periòdiques. Iniciada, de fet, amb la “Revista Montserratina”, fou potenciada a partir de l’abadiat d’Antoni M. Marcet (1912): el 1914 aparegué la revista “Vida Cristiana”, i el 1917 començà la sèrie “Analecta Montserratensia”, impulsada per Anselm Albareda. Poc després sorgiren les colleccions Biblioteca Monàstica (1920), Biblioteca Popular Litúrgica (1920), Místics de Montserrat (1925) i la Bíblia de Montserrat, de Bonaventura Ubach (1926).

El 1927 començà la publicació del butlletí del santuari “Montserrat” i de la col·lecció Catalonia Monastica, seguits per Mestres de l’Escolania de Montserrat, col·lecció iniciada el 1930 per David Pujol, i l’edició del Missal del Poble, en fulls setmanals molt divulgats (1934-36).

Després d’un període d’inactivitat, del jul/1936 al 1954, foren represes les publicacions, impulsades per l’abat Aureli M. Escarré i dirigides per Jordi Bruguera: es continuà la publicació de la Bíblia i començà la col·lecció científica “Scripta et Documenta” i la d’espiritualitat i teologia “Biblioteca Vida Cristiana” (1956), dins la qual fou inclosa inicialment la revista “Qüestions de Vida Cristiana” (1958); el 1959 sorgiren “Serra d’Or” i “Studia Monastica”, revista científica internacional.

Uns anys de crisi econòmica paralitzaren en part aquesta producció editorial (obres escrites a Montserrat foren publicades per altres editorials), durant els quals, tanmateix, hom publicà els quatre volums d’actes del Segon Congrés Litúrgic de Montserrat i s’inicià la revista “Documents d’Església” (1966).

Vers el 1970, ja sota la direcció de Josep Massot i Muntaner, l’editorial prengué un nou impuls i s’iniciaren diverses col·leccions: Saurí (1970), Biblioteca Abat Oliba, de cultura catalana (1972), El Gra de Blat, d’espiritualitat (1973), Catalunya Visió (1973), Cursos sobre la Bíblia (1973), Biblioteca Serra d’Or, de literatura i cultura (1975), i altres, a més de nombrosos volums fora de col·lecció.

Té cura de la revista quinzenal infantil “Tretzevents” (abans “L’Infantil”), i ha publicat diverses col·leccions de llibres infantils il·lustrats, llibres de tipus didàctic i de mètodes musicals per a nens.

Enllaç web: Publicacions de l’Abadia de Montserrat

Montserrat, monestir de

(Monistrol de Montserrat, Bages)

Monestir i santuari benedictí (Santa Maria de Montserrat) (720 m alt). Situat al massís de Montserrat, al límit amb el municipi de Collbató. S’hi ha establert de fa segles una hostatgeria important i, modernament, els serveis turístics necessaris per al santuari més important de Catalunya, que ha arribat a atraure, alguns anys, més d’un milió de visitants.

Documentalment consta que des dels volts de l’any 880 existia a la muntanya una capella dedicada a la Verge, donada per Guifre el Pilós al monestir de Ripoll; la capella fou probablement bastida als temps visigòtics. Sembla que entre els anys 1011 i 1018, un monjo de Ripoll, Joan, passà a regir el cenobi de Santa Cecília de Montserrat, supeditat a Ripoll.

Santa Cecília s’oposà a l’intent de fusió i aconseguí la delimitació de propietats; aleshores l’abat Oliba de Ripoll es decidí a fer la fundació del veritable monestir de Santa Maria, vers l’any 1025, car el 1027 ja és mencionat el cenobi. En els primers temps, Montserrat i Ripoll tenien un sol superior, l’abat de Ripoll, però des del 1082 existeixen ja escriptures signades pels priors de Montserrat, si bé nomenats amb filiació directa de Ripoll.

Durant els segles XII i XIII el monestir de Montserrat cresqué ràpidament i començaren els intents d’emancipació de la tutela del monestir de Ripoll. Fou també durant el segle XIII quan començaren els pelegrinatges a Montserrat, i el monestir adquirí, a partir d’aquella època i d’una forma successiva, nombrosos privilegis, concedits pels papes, pels arquebisbes de Tarragona i per Jaume I (1271) i els seus successors. També abundaren en aquells anys les donacions de terres, masos i fins d’algunes petites esglésies i castells. La importància creixent del monestir de Montserrat, determinà la decisió dels monjos d’independitzar-se de Ripoll; això originà una sèrie de disputes que provocaren l’arbitratge d’un dels concilis celebrats a Tarragona a la darreria del segle XIII.

Si bé durant el segle XIV l’arquebisbe de Tarragona es dirigí, a instàncies de l’abat de Ripoll, al papa Joan XXII i al rei Jaume II per tal de relligar la dependència de Montserrat a Ripoll, al començament del segle XV s’assolí la completa independència (10 març 1410), en erigir Benet XIII (el papa Luna) el monestir de Montserrat en abadia independent, que confirmaren els papes Martí V i Eugeni IV. Un intent de reforma monàstica, adaptada al model imperant a Itàlia i propugnada pel papa Eugeni IV amb la vinguda de sis monjos de Montecassino, fracassà i provocà un període de franca decadència.

Al final del segle XV, per disposició del rei Ferran el Catòlic, passà a dependre del monestir de Sant Benet el Reial, de Valladolid, i perdé la dignitat abacial, la qual li fou retornada cinc anys després pel papa Alexandre VI, en temps del gran abat Garsias de Cisneros, que s’oposà al general de Sant Benet el Reial. L’abat Garriga col·locà i beneí la primera pedra de l’església actual, el 1560, que no fou consagrada fins al 1592. Durant aquest temps Montserrat s’annexà, entre altres, l’abadia de Santa Cecília.

L’any 1641, amb motiu de la insurrecció de Catalunya contra Felip IV, hagueren d’abandonar el monestir tots els monjos castellans, entre els quals l’abat. Durant la guerra de Successió tornaren a ésser desterrats els castellans, com a partidaris que eren de Felip V. Durant la guerra del Francès, el monestir, pres per Suchet, fou cremat l’any 1811, i l’any següent fou volat per ordre del general Mathieu. Novament hagueren d’abandonar-lo els monjos durant la guerra dels Set Anys, i el 1835, en ocasió de la crema dels convents.

Si bé el 1844 fou obert el santuari amb la nova entronització de la Verge per l’abat Blanch, la data inicial de la reconstrucció definitiva és la del 1862, en temps de l’abat Muntades. El 1881 tingué lloc la coronació de la Mare de Déu de Montserrat i la seva proclamació com a patrona de Catalunya, per concessió de Lleó XIII. Durant el segle XX ha estat reconstruït el monestir i el palau de la Verge, ha estat refeta la biblioteca i s’han editat la famosa Bíblia i nombroses revistes i llibres. A mitjan 1936 tingué lloc una nova dispersió de la comunitat, i després de la guerra civil recomençà la vida monàstica.

El 1946 en fou nomenat abat Aureli M. Escarré, que prosseguí activament la tasca de reconstrucció espiritual i cultural del monestir, convertit a més, a partir d’aleshores, en un centre de manifestacions catalanistes i antifranquistes. L’abat Escarré hagué d’exiliar-se després d’unes dures crítiques a la dictadura espanyola el 1966. fou substituït per Cassià Just i aquest, al seu torn, per S. Bardolet (1989).

monestir de MontserratART: La primitiva imatge de la Verge, venerada a l’antiga ermita de Santa Maria fou renovada al traspàs del segle XI al XII.

L’església, d’estil romànic, fou ampliada i restaurada l’any 1537 segons línies gòtiques. Del claustre gòtic, construït sota l’impuls del seu abat comendatari Julià della Rovere, el futur papa Juli II, pels arquitectes Jaume Alfons i Pere Baset, només se’n conserva una ala.

L’església actual data de la segona meitat del segle XVI –fou consagrada el 1592- i consta d’una sola nau i de 12 capelles laterals. El cambril de la Verge, d’estil neoromànic, fou construït l’any 1878 per Francesc de P. del Villar, i decorat amb vidrieres policromes, marbres i frescos de J. Llimona, a la volta; el 1947 es féu l’ofrena d’un nou tron a la Verge.

Dos importants sepulcres renaixentistes es conserven a Montserrat: el de Bernat de Vilamarí, amb imatge jacent del difunt, a l’estil del de Merliano da Nola, a Bellpuig, i el de Joan d’Aragó, amb la imatge del difunt agenollat i amb actitud orant sobre un sepulcre sostingut per atlants i cobert, el conjunt, per un baldaquí circular recolzat en columnes. Amb motiu de les reformes arquitectòniques esmentades treballaren a Montserrat pintors com Pere Serafí i, sobretot, el portuguès Benito Sanxes Galindo, que decorà el refectori, però totes aquestes obres s’han perdut.

Del segon quart del segle XVII cal fer esment d’una escola pictòrica, a la qual Joan Ricci donà l’impuls més important. Gaudí també va fer alguna obra complementària a la Santa Muntanya, i han estat molts els artistes catalans que han col·laborat en la seva ornamentació. El museu del monestir és, així mateix, de gran interès, especialment la seva col·lecció de pintures.

Enllaç web: Abadia de Montserrat

Montserrat, muntanya de

(Anoia / Bages / Baix Llobregat)

Massís muntanyós (1.224 m alt), pertanyent a la Serralada Pre-litoral, que s’estén en una llargada de 20 km i una amplada de gairebé 10 km, en direcció sud-oest – nord-est, més afilat als extrems, i forma la paret occidental del congost del Llobregat.

Morfològicament, pertany al sistema Mediterrani, però estructuralment és constituït pels terrenys terciaris de la depressió Central; una capa horitzontal de conglomerats eocènics, de 550 m de gruix -les parets del qual formen les muralles de tons grisencs-, jeu sobre les masses de conglomerats i gresos eocènics, de tons roigs, que es descomponen en una sèrie d’esglaons formats pels estrats superposats.

Aquestes pudingues (anomenades montserratines) són els dipòsits d’al·luvions fluvials que assenyalen el límit del mar eocènic, és a dir, els grans blocs rodats que, procedents de rius cabalosos, voregen el marge de la depressió de l’Ebre, però que, per un conjunt de circumstàncies, es presenten aquí amb plenitud única al món, i han donat lloc a un relleu del qual és prototipus i epònim.

Els factors que condicionen el relleu montserratí, a més de la seva natura petrogràfica, són l’erosió diferencial, que ha desfet els materials fins, però no els conglomerats més grossos, motiu pel qual ha quedat aïllat el massís pel nord, l’est i l’oest; la proximitat de la potent falla del Vallès-Penedès, l’enfonsament de la qual explica el penya-segat de l’abrupte mur meridional (pel sector nord-est, la verticalitat és conseqüència del nivell de base, 300 m més baix, a causa de l’excavació del Llobregat), i determina a més l’equidistància de les diàclasis; l’existència de diàclasis verticals, les quals tallen els estrats disposats en capes horitzontals en cubs o prismes superposats -segons el gruix del conglomerat-, i que han determinat, respectivament, formes globuloses o d’orgue, els vèrtexs dels quals s’arrodoneixen per l’erosió; l’últim factor són els fenòmens càrstics, ja que, a conseqüència de la natura calcària corona, constitueixen la singular cresta terminal.

La imaginació popular ha donat nom a les figures d’aquestes formes: els Flautats, els Frares Encantats, el Cavall Bernat, etc. A les masses dels conglomerats hi ha tots els pisos de l’eocè, els quals es poden identificar gràcies a la presència de fòssils. La màxima altitud és la de Sant Jeroni, amb 1.224 m.

La vegetació no abunda a causa de la falta de sol; als cims només apareixen mates d’alzinars entre les fissures; al vessant sud hi ha la màquia, i al nord hi ha teixos, boixos, heures, avellanes i clapes de pi blanc.

Des del monestir de Montserrat hi ha un funicular a Sant Joan i un d’aeri a Sant Jeroni; a més, hi ha l’aeri que puja de Monistrol i que enllaça el monestir amb el ferrocarril de Barcelona a Manresa. El 1987 va ser declarat parc natural per la Generalitat de Catalunya i està gestionat pel Patronat de la Muntanya de Montserrat.

Enllaç web: Patronat de la Muntanya de Montserrat

.

Montseny i Mañé, Frederica

(Madrid, 12 febrer 1905 – Tolosa de Llenguadoc, França, 14 gener 1994)

Anarquista. Filla de Joan Montseny i de Teresa Mañé. Col·laboradora a la “Revista Blanca” des del 1925, a partir del 1930 es va convertir en una de les principals figures de la FAI i tingué una assenyalada intervenció en la lluita contra els trentistes en el si de la CNT (1931-32).

Membre del comitè català de la CNT i del peninsular de la FAI, fou ministra de sanitat amb Largo Caballero (nov/1936-mai/1937), posteriorment s’oposà als intents d’aconseguir una nova participació de la CNT en el govern. Destacà també en la campanya contra les acusacions comunistes al POUM.

En acabar la guerra s’exilià a Tolosa de Llenguadoc, on continuà la seva activitat política. Tornà a Espanya el 1977 i participà en la reconstrucció de la CNT, tot i que continuà vivint a Tolosa.

És autora de La mujer, problema del hombre (1932), El anarquismo (1976) i el llibre biogràfic Mis primeros cuarenta años (1987).

Montseny, el

(Osona / Selva / Vallès Oriental)

Massís muntanyós de la Serralada Pre-litoral Catalana, situat entre les depressions del Vallès i de la plana de Vic; és un horst vascular cap al nord, resta de l’antic massís hercinià aixecat per una sèrie de falles, com la que el separa de les Guilleries, i com la que (al sud-est) el separa del Vallès amb un salt de més de 1.000 m.

Els materials són principalment pissarres silurianes i, a la base del Matagalls, Sant Marçal, Santa Fe i Arbúcies, granit amb intrusions del carbonífer; hi ha també gresos triàsics (a la Calma), calcaries triàsiques (a Tagamanent i Aiguafreda) i eocèniques (a la serra de la Pineda, entre Seva i Aiguafreda), materials miocènics (a les planes) i dipòsits quaternaris (als rius i als peus de muntanya).

En el relleu contrasta la suavitat dels cims amb l’escabrositat dels barrancs que van excavant els rius, i que per la poca duresa dels materials fan una forta erosió regressiva; s’hi distingueixen tres unitats diferents: d’una banda el Turó de l’Home i les Agudes, amb 1.712 m alt i 1.706 m, respectivament; d’altra banda, el massís del Matagalls, amb 1.694 m, i finalment el conjunt de la Calma.

L’alçada conjunta del massís actua de barrera contra els vents humits del Mediterrani, cosa que provoca una pluviositat més elevada que la que li correspon per la seva posició; pel sector meridional passa la isohieta dels 700 mm de precipitació mitjana anual (1.217 mm a Santa Fe, 960 mm a Viladrau i 865 mm al Turó de l’Home); les precipitacions de neu hi són abundants.

El Montseny és un centre de dispersió d’aigües amb una xarxa hidrogràfica de tipus mediterrani de règim torrencial; la majoria de les rieres van a parar a la Tordera; les més importants són les rieres de Gualba, Breda i Arbúcies; les del nord del Matagalls van a la riera Major o al Gurri; el Congost recull les aigües de l’oest, i les del sud, les recull el Mogent.

La vegetació és boscosa i abundant: a les terres baixes, i fins als 900 o 950 m alt, hi ha pins pinyoners i pins bords, sobretot al vessant sud; a l’est hi ha sureres; a una alçada mitjana, no més amunt dels 1.200 o 1.300 m, hi ha alzines (el bosc més important i que guanya terreny), i s’hi troben rodals de castanyers i altres arbres; en alguns llocs, sobretot a la vall de Santa Fe i al Matagalls, dels 800 a 1.000 m en amunt, hi ha faigs, els més meridionals de Catalunya, i avets, els més meridionals de tot Europa occidental. L’assentament humà ja ve d’antic, dels temps prehistòrics, i diferents camins el travessaven per tal de comunicar les comarques veïnes.

El 1977 fou declarat parc natural.

Enllaç web: Parc Natural del Montseny

Montseny (Vallès Oriental)

Municipi: 26,77 km2, 528 m alt, 343 hab (2017)

Situat al vessant meridional del massís del Montseny, del Matagalls i les Agudes, al pla de la Calma, a l’esquerra de la Tordera. El terreny és força accidentat i en gran part cobert de bosc.

La vida econòmica local es basa en els cereals de secà i el bestiar boví. Tenen molta importància les activitats derivades de l’estiueig i de l’excursionisme.

El poble és dominat per l’església romànica de Sant Agustí.

Dins el terme hi ha el santuari romànic i antic monestir de Sant Marçal, l’església de Sant Martí, antiga parròquia, i l’ermita i hotel de Sant Bernat. Àrea comercial de Granollers.

Enllaços web: AjuntamentEstadístiques

Montsant, el

(Priorat)

Massís muntanyós (1.116 m alt) del sistema Mediterrani, situat a l’oest de les muntanyes de Prades i al sud de la serra la Llena, que s’estén entre el Siurana i el Montsant, formant un arc amb la concavitat cap a la costa. Limita la depressió de Móra pel sector meridional, i la Depressió Central pel sector nord-occidental.

montsant1Està constituïda pels dipòsits marginals de la depressió de l’Ebre, que cobreixen els materials triàsics i assenyalen el límit de l’antic mar eocènic. El relleu és de tipus alpí, afectat al vessant septentrional per una flexió, falla per la qual s’enfonsa cap a la depressió de l’Ebre.

Presenta un perfil escalonat a causa de l’alternança de capes dels diversos materials que la formen. Assoleix la màxima altitud al cim de roca Corbatera. Hi abunda el pi roig. L’any 2002 va ser declarat parc natural per la Generalitat de Catalunya .

Enllaç web: Parc Natural de la serra de Montsant

Montsalvatge i Bassols, Xavier

(Girona, 11 març 1912 – Barcelona, 7 maig 2002)

Músic. Deixeble de Ll. Millet, E. Morera i J. Pahissa al Conservatori Municipal de Barcelona. Exercí com a crític musical a “La Vanguardia” i a “Destino”, revista de la qual fou director (1969-74), tot i que la seva activitat principal ha estat la composició. En la seva obra, eclèctica i contemporània, tenen gran importància els ritmes i temes antillans, bé que ha evolucionat cap a un major rigor estructural i la utilització d’elements tècnics de procedència diversa, com ara la tonalitat i la tècnica dodecafònica.

Destaquen entre les seves obres: Tres divertimentos (1942), Cinco canciones negras (1946), Cuarteto indiano (1952), Concierto breve (1952), Poema concertante (1953), Calidoscopio (1954), Partita (1958), Cant espiritual (1958), Sonatina (1962), i les òperes Una voz en off (1962) i Babel 46 (1967, no estrenada fins al 1994).

Posteriorment ha escrit Cinco invocacionesa Jesús Crucificado, Hommage à Manolo Hugué (1971), Serenata à Lydia de Cadaqués (1972), Reflexus-Obertura (1973), Concierto del Albaicín (1977), Música per a un diumenge (1983), Quadriví per a tres Stradivarius (1984), Calidoscopi (1990), Sortilegis (1992), Bric-à-brac (1993), Elegía a Maurice Ravel (1994) i Folía daliniana (1996).

El 1991 publicà les memòries Papers Autobiogràfics. El 1998 va ser nomenat membre honorari de l’Academia de San Fernando de Madrid. Ha estat guardonat amb el premi de Composición Reina Sofia (1992) pel conjunt de la seva obra, la medalla d’Or al Mèrit en les Belles Arts (1992) i la medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya (1999).

Enllaç web: Associació Xavier Montsalvatge