Arxiu d'etiquetes: Catalunya Nord

Vilallonga, Sibil·la de

(Rosselló, segle XII – segle XIII)

Dama. Pubilla del noble Simó de Vilallonga. Era hereva del castell i les terres de Vilarnau d’Avall, prop de Canet.

Es casà amb Jaume (I) de Vallgornera, noble empordanès, que aleshores, a la darreria del segle XII, s’establí al Rosselló.

Vernet, Ponç de

(Rosselló, segle XIII)

Noble. El 1261 permutà amb Hug III, comte d’Empúries, els castells de Millars, Taltaüll i Torrelles per la vila de Cadaqués.

Poc després, el comte esmentat feia un gran negoci venent-se els castells citats, per un preu molt alt, a la Corona.

Vernet, Ponç de

(Rosselló, segle XII – vers 1220)

Noble, senyor de Vernet. Acceptà els principis de l’heretgia càtara, com la major part dels nobles rossellonesos del seu temps. El 1198, davant l’amenaça imminent d’una croada contra els càtars i formant part d’un programa de precaucions militars, fou autoritzat a fer obres de fortificació.

Fou un fidel auxiliar de la causa del rei Pere I el Catòlic a Provença, on el representà durant un temps. Ell mateix era càtar. El 1260, dos inquisidors, un dels quals era el conegut Pere de Cadireta, obriren procés a la seva memòria.

El resultat condemnatori produí la confiscació dels béns procedents del difunt, a més de mesures infamants per a les seves restes.

Fou el pare de Ponç de Vernet  (Rosselló, segle XIII – 1262)  Cavaller. Participà a l’expedició a Mallorca de Jaume I el Conqueridor (1229). Formava part de les forces del comte Nunyo Sanç I de Rosselló. Era senyor d’una part de la vila de Millars (Rosselló).

Afectat el 1260 per la confiscació resultant del procés d’heretgia a la memòria del seu pare, hagué de recuperar las possessions pagant 22.000 sous a Jaume I. No arribà a reunir aquesta suma, i morí sense haver restablert el patrimoni.

Vallespir, vescomtat de

(Catalunya Nord, segle X – segle XI)

Jurisdicció de l’antic pagus del Vallespir i de la regió dels Aspres a l’alt Rosselló. Tronc dels vescomtes coneguts del Vallespir fou un Ansemund que el 941 era senyor del castell de Cameles (Rosselló) i posseïa nombrosos alous al Vallespir i al Rosselló. Fou casat amb una Quixol i fou pare de Sentill, que probablement vers el 990 féu erigir el castell conegut posteriorment per Castellnou dins el terme del vell castell de Cameles.

Al principi del segle XI, perduda llur funció política, les famílies vescomtals catalanes canviaren en llur denominació el nom del pagus o comtat on exercien funcions polítiques pel del castell capital de llurs dominis, car esdevingueren aleshores simples senyors feudals per bé que els més importants després dels comtes.

Aquesta evolució és perceptible al Vallespir. Guillem I (mort després del 1028), fill de Sentill i d’Adelaida, encara figura com a vescomte del Vallespir en l’acta de fundació i dotació de l’efímer bisbat de Besalú el 1017.

Fou un dels fidels del comte Bernat I de Besalú, que el nomenà marmessor en el seu testament del 1020, on figura ja com a vescomte de Castellnou (vescomtat de Castellnou).

Vallespir, sots-vegueria de

(Catalunya Nord, segle XII – segle XVIII)

Antiga demarcació administrativa del Principat, dependent de la jurisdicció del veguer de Rosselló, titulat sempre, des del segle XIV fins a la Revolució Francesa (1789), veguer de Rosselló i Vallespir.

Com a vegueria de Vallespir independitzada apareix només el 1240 a càrrec del veguer Guillem de Castellnou durant el govern del comte Nunó I de Rosselló i Cerdanya.

Els darrers segles comprenia quasi tota la vall del Tec a més del sector més proper dels Aspres.

Unifred de Conflent

(Catalunya Nord, segle X)

Vescomte de Conflent. Acusat de traïció fou desposseït dels seus béns, que foren adjudicats al comte Sunifred II de Cerdanya i els germans d’aquest, devers l’any 952.

El 959, aquests béns anaren a un nou vescomte, Isarn.

Tolosa, comtat de

(Llenguadoc, segle VIII – 1271)

Antic comtat. A l’època de Guillem I i de Bigó I (finals del segle VIII) deu correspondre l’ocupació o conquesta de les terres més septentrionals de Pallars i Ribagorça, empresa que, duta a terme com una iniciativa personal dels comtes tolosans, finí amb la incorporació d’aquests comtats a Tolosa.

Bernat I de Tolosa (Bernat de Septimània), comte de Barcelona i marquès de Gòtia, des del 830 intrigà per recuperar el comtat de Tolosa. L’aliança amb Pipí I contra Lluís I el Piadós costà a Bernat I la pèrdua de les honors catalano-septimanes, que foren lliurades a Berenguer I de Tolosa (832-835), però en morir aquest, Bernat I, ja reconciliat amb l’emperador, recuperà Catalunya i Septimània i rebé la investidura de Tolosa.

Els comtats de Pallars i Ribagorça escaparen, però, al seu control, car estigueren a mans del comte Galí II d’Aragó. Després de la mort de Lluís I el Piadós (840) i de Pipí I, la desmesurada ambició de Bernat I el portà a aliar-se amb Pipí II i els rebels aquitans contra el nou rei Carles II el Calb, que posà setge a Tolosa, el capturà i l’ajusticià per traïdor (844). El 872 Pallars-Ribagorça escaparen a l’obediència del comte de Tolosa i es constituïren comtats independents.

A partir de finals del segle XI Bertran I inicià la política d’hostilitat del casal de Tolosa al de Barcelona, que esdevingué habitual en el futur. La situació internacional del comte Alfons I de Tolosa no era gens falaguera, sobretot d’ençà que Ramon Berenguer III de Barcelona havia esposat Dolça de Provença (1112).

El perill de l’hegemonia catalana a Occitània inclinà aleshores el tolosà a refermar l’aliança amb el vescomte Bernat Ató I de Carcassona-Besiers, que no l’estalvià d’ésser assetjat pels catalans al castell d’Aurenja (1123). Alliberat pels tolosans, que el portaren triomfalment a Tolosa, la lluita entre Tolosa i Barcelona finí amb un acord de repartiment de Provença (1125), però en endavant la lluita amb la dinastia catalana continuà.

Per tal de fer valer els drets de la seva muller sobre Tolosa, l’any 1159 Enric II d’Anglaterra s’alià amb Ramon Berenguer IV de Barcelona i Guillem VI de Montpeller. Paral·lelament augmentà la presència catalana a Occitània, car, per llaços feudals o de parentiu, el Casal de Barcelona es vinculà als Trencavell, vescomtes de Carcassona i Besiers, i a les cases de Foix, Bigorra i Bearn.

Ramon V de Tolosa reeixí en un primer moment a fer la pau amb Enric II d’Anglaterra (1173), i el 1176 convingué amb Alfons I de Catalunya la cessió a aquest dels drets sobre el comtat d’Arle o de Provença, però el 1179 s’inicià la “gran guerra meridional” entre tolosans i catalans, en el curs de la qual Alfons I assetjà Tolosa, mentre uns vassalls del tolosà assassinaven Ramon Berenguer IV de Provença (1181).

La resistència de Tolosa, convertida en baluard de la monarquia francesa dins Occitània, obstruí l’hegemonia catalana i impedí la unió d’Occitània i la corona de Catalunya-Aragó sota un mateix sobirà.

Tatzó, vescomtat de

(Catalunya Nord, segle XI – segle XII)

Nom donat al vescomtat de Rosselló, al començament del segle XI. El primer que apareix com a vescomte és un Guillem, que es esmentat en un judici (1051) sobre l’abadia de Cuixà.

El vescomte Hug (mort el 1100) fou pare de la vescomtessa Jordana, que aportà el vescomtat en dot al seu marit, Bernat de Llupià, senyor de Llupià.

De llur fill, el vescomte Hug (mort després del 1163), que sembla ésser el darrer a emprar el títol vescomtal, que substituí pel senyorial, descendiren els Tatzó,

Soler i d’Armendaris, Melcior

(Perpinyà, 1572 – Sant Martí del Canigó, Conflent, 1658)

Abat de Sant Martí del Canigó (1623-58). Fill del doctor en dret Pere Soler, fou primer carmelità descalç i després benedictí. Doctor en teologia. Essent abat, fou visitador dels monestirs benedictins de la Congregació Claustral Tarraconense.

Els anys 1625 i 1630 obtingué permís per a explotar les mines de ferro dels vessants del Canigó. El 1642 saludà Lluís XIII de França com a comte de Barcelona, a qui donà una relíquia de sant Galderic. Escriví uns Discursos econòmics de la història de Joaquim i Susanna sobre el capítol XIII del profeta Daniel (Barcelona, 1648).

So, Pere de

(Rosselló, segle XIV)

Noble. Serví a Sardenya amb Pere III el Cerimoniós, durant la campanya reial de l’illa en 1354-55. Fou capità del districte de Gallura.

S’ocupà de fer complir al jutge d’Arbòrea, el famós rebel sard, algunes condicions de la seva submissió.