Arxiu d'etiquetes: Catalunya Nord

Malé, Guiu

(Rigardà, Conflent, 1939 – París, França, 3/des/1987)

Polític. Membre, primer, del sindicat Force Ouvrière i, després, del Parti Socialiste Français, fou expulsat d’aquest darrer l’any 1976 i evolucionà cap a posicions de centredreta.

Batlle de Bolquera el 1977 i de Prada el 1983, senador el mateix any, esdevingué president del Consell General dels Pirineus Orientals el 1982, en un moment que la descentralització donava poders importants a aquesta institució.

Molt sensible a la problemàtica catalana, participà en el Segon Congrés Internacional de la Llengua Catalana, féu gestions per obtenir la creació d’una llicenciatura de català a la Universitat de Perpinyà, donà un suport decidit a la Universitat Catalana d’Estiu de Prada i mantingué bons contactes de col·laboració amb la Generalitat de Catalunya.

Llupià i de Pagès-Vallgornera, Gabriel de

(Rosselló, segle XVII)

Noble. Fill de Joan de Llupià i de Saragossa. Governador de Catalunya i alcaid de Perpinyà.

Durant la guerra dels Trenta Anys participà en el setge de Salses (1639), i durant la guerra dels Segadors es posà al servei de Felip IV i ocupà Agramunt (1644). El monarca el recompensà amb el càrrec de governador.

Fou el pare de Manuel de Llupià i de Ballaró.

Llupià, marquesat de

(Catalunya Nord, segle XVIII – )

Títol concedit el 1702 per Felip V de Borbó al capità Carles de Llupià i Roger, baró de Castellnou, senyor de Llupià i Vilarmilà, cavaller de l’orde de Sant Joan.

El 1771 passà als Cartellà de Sabastida, i després als Desvalls, marquesos del Poal.

Llupià, Lluís

(Rosselló, segle XV)

Noble. Pel seu matrimoni amb Maria d’Oms i de Sarriera, baronessa de Corbera, aquest feu passà als Llupià, i llurs descendents -barons de Corbera, senyors de Vilanova de Raó, de Villerac i de Vilar (de Cerdanya)- empraren també com a primer cognom el d’Oms.

La línia restà extingida amb llurs néts, i l’herència passà als Sacirera, senyors de Sant Guim de la Plana, que també es cognomenaren de Llupià o d’Oms.

Llupià

(Rosselló, segle XII – segle XVIII)

Important llinatge noble, que deu el nom al castell de Llupià, dins el vescomtat de Castellnou.

El genearca conegut fou Arnau de Llupià.

Llop I de Bigorra

(França, segle IX – vers 910)

Comte de Bigorra (865-vers 910). Possiblement fou pare del comte Ramon II de Pallars-Ribagorça.

Llo, marquesat de

(Catalunya Nord, segle XVIII – )

Títol concedit per Lluís XV de França, el 1749, a Josep Francesc de Móra i Catà.

Li fou convertit en títol espanyol el 1752. Passà als Alòs, marquesos d’Alòs.

Laí, Roland

(Rosselló, segle XIII)

Cavaller. Era senyaler del comte Nunyó Sanç I de Rosselló. El seguí a la conquesta de Mallorca, el 1229.

El Llibre dels Feits o Crònica de Jaume I el Conqueridor l’esmenta en la seva actuació a la batalla de Portopí.

Lacroix, Fermí de

(Lançon, Provença, 1675 – Vilafranca de Conflent, Conflent, 1735)

Militar. Durant la guerra de Successió lluità amb l’exèrcit d’Adrien de Noailles als setges de Puigcerdà (1707), Figueres (1709) i Girona (1710).

El 1712 establí un hospital militar a Vilafranca de Conflent i s’ocupà de fer restaurar les fortificacions de Montlluís.

Gausfred III de Rosselló

(Rosselló, segle XII – 1164)

(o Jofre IIIComte de Rosselló (1113-64). Fill de Girard I i d’Agnès. A la mort del seu pare (1113 o 1115), l’heretà essent encara menor. Durant la seva minoritat regentà el comtat Arnau Jofre, oncle del seu pare, que ja havia estat regent durant la segona anada de Girard I a la croada. Tingué topades amb el bel·licós Ponç Hug II d’Empúries. Les costes rosselloneses foren durament castigades pels pirates sarraïns.

Es casá amb Ermengarda de Besiers i la repudià després per tornar-se a casar. Això li valgué l’excomunió. El seu cunyat Ramon Trencavel de Besiers l’envaí a sang i foc. El seu fill Girard, que ja actuava com a vescomte, s’alçà també en rebel·lió. Tot el Rosselló fou devastat per la guerra.

Jofre III arribà a dominar la situació gràcies a l’ajut d’Hug III d’Empúries. Devers el 1161 s’establí la pau. Jofre III i el seu fill Girard es reconciliaren. A la seva mort deixà hereu Girard, que seria el segon d’aquest nom al casal rossellonès.