Arxiu de la categoria: Empreses

Torrell de Reus

Torrell de Reus

(Reus, Baix Camp, 1946 – )

Empresa editorial. Iniciada per Salvador Torrell i Eulàlia, tingué com a antecedent la Llibreria Nacional i Estrangera, de Reus (1932-39), que publicà quinze volums, entre els quals la primera versió catalana de Climats, d’André Maurois.

Ha publicat més de dos-cents títols, entre els quals Cartas a un joven poeta, de Rilke (l’únic en llengua no catalana) i Ésser en el món, el primer llibre de Manuel de Pedrolo. El tema preferit ha estat la poesia. Els nou primers volums de l’Associació d’Estudis Reusencs (1952-54) aparegueren sota la seva cura.

Des del 1952 ha dedicat una atenció especial als goigs i n’ha editat diversos centenars. Hi destaquen unes devocions de Cardona i els sants de Barcelona.

Torras Hostench SA

(Barcelona, 1941 – 1989)

Empresa paperera, amb una fàbrica a Sarrià de Ter (Gironès).

Durant la dècada del 1970 experimentà un important creixement que culminà vers el 1977 amb l’absorció de diverses fàbriques, i l’expansió de la seva activitat vers el camp de la producció forestal (a l’estat espanyol i al Brasil).

El 1981 travessà una fase crítica que la portà a desenvolupar un pla de refinançament i el 1982 es veié implicada, a través d’alguns membres del consell d’administració, en l’afer del Banc dels Pirineus. El 1983 féu suspensió de pagaments. El 1985 fou aixecada la suspensió i inicià un procés espectacular de recuperació i expansió.

El 1987 el grup àrab KIO hi prengué una participació majoritària i la convertí en una societat canalitzadora de les seves inversions a Espanya, al marge del sector del paper. Com a indústria paperera, adoptà el nom de Torraspapel en incorporar Papelera del Mediterráneo SA (Motril) el 1989. Després d’incorporar també Incapsa (Balaguer), el 1993 fou clausurada la fàbrica de Sarrià de Ter.

Torras, Ferreria i Construccions SA

(Poblenou, Barcelona, 1918 – 1987)

Empresa siderúrgica.

Durant els any 1970 experimentà un fort creixement amb la construcció d’una factoria nova a Castellbisbal (Vallès Occidental) i la participació en altres empreses, que l’han convertit en el primer grup siderometal·lúrgic català. El 1980 ocupava 705 empleats.

L’any 1987 passà a dependré de l’empresa siderúrgica catalana Companyia Espanyola de Laminació.

Taula de Canvi

Taula de Canvi

(Barcelona, 20 gener 1401 – 1853)

Primer banc públic d’Europa de canvis i dipòsits. Fundat per la necessitat que sentien els barcelonins de garantir els seus capitals contra l’augment il·limitat dels emprèstits sol·licitats pel municipi de Barcelona o pel rei, i la inestabilitat de les banques privades. La paraula banc no s’utilitzà fins al segle XVI.

Posada en mans de l’oligarquia urbana, la seva preocupació per l’estabilitat afavorí l’existència de banquers privats. Les despeses extraordinàries realitzades pel municipi durant el segle XV van perjudicar el desenvolupament de la Taula, forçada a crear una caixa destinada a amortitzar el deute consolidat municipal, des del 1440 molt superior a l’autoritzat pel reglament.

Durant la guerra contra Joan II (1462-72) va haver de fer, per primera vegada (1468), suspensió de pagaments. Llavors va reorganitzar-se administrativament i creà els càrrecs de credencer, amb la missió de pesar moneda, i el de caixer. Van limitar-se les operacions que es podien realitzar en bancs privats i esdevingué agent fiscal de la Generalitat.

L’any 1609 fou creat el Banc de la ciutat de Barcelona, afiliat a la Taula, que, com a banca privada, admetia moneda depreciada, amb beneficis que servien per sostenir la taula. L’any 1655 va iniciar-se la comptabilitat entre la Taula i el Banc de la ciutat, que no impedí (anys 1663 i 1680) els més grans desfalcs de la història de la Taula.

De l’any 1703 són les darreres reformes dels estatuts, i es recopilaren tots els privilegis obtinguts des de la seva fundació.

Entronitzats els Borbons i desaparegut el règim monetari català, la Taula va reduir-se a una banca de caràcter privat, i el 1714 Patiño dictà les regles per les quals s’havia de regir. El comte de Montemar, l’any 1723, en realitzà la darrera reestructuració, que durà fins a la liquidació total de la Taula, l’any 1853.

Studio Per

(Catalunya, 1964 – 1984)

Grup d’arquitectes. Integrat des de la seva creació per Josep Bonet, Cristian Cirici, Lluís Clotet i Òscar Tusquets. Formats a l’estudi de Frederic Correa, representaren la modernitat característica dels ambients barcelonins de finals de la dècada del 1960, que Oriol Bohigas denominà Escola de Barcelona.

Durant la dècada següent es deixaren influir per corrents americans com el pop-art i l’arquitectura referencial de Venturi.

Treballaren en parelles (Clotet-Tusquets i Bonet-Cirici) fins a principis de 1980, i després en solitari, bé que sense deixar la col·laboració de l’estudi.

Sopena, Editorial Ramon

(Barcelona, 1894 – 2004)

Editorial fundada per Ramon Sopena i López (Perarrua, Aragó, 1869 – Caldes de Boí, Alta Ribagorça, 12 agost 1932). S’ha especialitzat en diccionaris bilingües en castellà i una vintena de llengües.

Ha publicat una extensa enciclopèdia, molt reeditada, la Historia del mundo moderno, en quinze volums i obres literàries, infantils, d’història natural (algunes en català).

Té filials a Mèxic, Colòmbia, Veneçuela i l’Argentina. En depenien també les Gràfiques Ramon Sopena.

Tancà el 2004 a causa de les greus dificultats econòmiques que patia.

Sonimag

(Barcelona, 1963 – 2015)

Saló internacional de la imatge, el so i l’electrònica. Se celebrà anualment dins el marc de la Fira Oficial i Internacional de Mostres.

El primer només fou dedicat a la fotografia; l’any 1964 fou ampliat afegint-hi el so, i a partir del 1966, comprèn també electrònica. El 1976 fou homologat com a saló internacional.

De fet, constitueix una exposició monogràfica de les manifestacions més importants dels mitjans audiovisuals i electrònics.

Entrà en dificultats per la tecnologia digital i l’augment d’exposicions del sector. Deixà de celebrar-se el 2015 i fou absorbit per Graphispack.

Societat de Diligències i Missatgeries de Barcelona

(Barcelona, 1840 – segle XX)

Empresa dedicada al transport de viatgers en diligència. Creada per Ignasi Girona i Targa i el seu fill, Manuel Girona i Agrafel; posteriorment fou controlada per la firma Girona Germans, Clavé i Companyia.

Servia les comunicacions entre Barcelona i València i altres recorreguts interiors del Principat. La mateixa empresa intervingué en la Companyia dels Camins de Ferro del Nord de Barcelona, que substituí gradualment les línies de diligències.

Societat Catalana d’Edicions

(Barcelona, 1910 – 1926)

Editorial fundada per Antoni Rovira i Virgili. El 1915 l’impressor de les obres, Ramon Tobella i Castelltort, la hi comprà i la continuà fins el 1926.

Publicà especialment assaigs, però també novel·les, contes, poesia i alguna traducció. Dels seixanta-tres volums editats cal destacar Etapes estètiques, de Raimon Casellas, Història dels moviments nacionalistes, de Rovira i Virgili, Proses bàrbares, de Prudenci Bertrana, Orígens del coneixement, de Ramon Turró, i Antologia de poetes catalans moderns, d’Alexandre Plana, a més d’obres de López-Picó, Pous i Pagès, Manuel de Montoliu, Alfons Maseras, Nicolau d’Olwer, etc.

El catàleg reflecteix un clar eclecticisme entre autors modernistes i noucentistes.

Sindicat de Banquers de Barcelona

(Barcelona, 1910 – 1998)

(SINDIBANK)  Entitat bancària. Creada amb un capital d’l milió de pessetes.

Té el seu origen en la creació el 1908 de l’Associació de Banquers de Barcelona, formada pels bancs que no eren sota la denominació de societat anònima, com també de banquers de tipus corresponsal -empreses individuals i familiars de caràcter comarcal- que incloïa entitats de tot Catalunya.

El seu objectiu era la defensa de llurs interessos comuns davant els altres bancs -amb més volum, equip humà i organització- o la mateixa Administració.

El 1910 l’Associació fundà el Sindicat de l’Associació de Banquers de Barcelona, entitat ja de caràcter mercantil. No obstant això, la seva idiosincràsia es perdé un any després, quan la banca no anònima passà a formar part de l’Associació.

Després va pertànyer al Monte dei Paschi di Siena (tercer grup bancari italià). El 1991 posseïa uns recursos propis de 6.052 milions i de 64.197 d’aliens, duplicant els del 1988. Tenia una xarxa de 39 oficines.

Per dificultats econòmiques, l’any 1998 va ser absorbit per Bancaixa.