Arxiu d'etiquetes: sindicalistes

Terra, La

(Barcelona, 15 octubre 1922 – 1936)

Publicació quinzenal bilingüe. Era l’òrgan de la Unió de Rabassaires de Catalunya.

Periòdic de combat, defensor de les reivindicacions dels conreadors agraris, sofrí nombroses denúncies i suspensions, i tingué diferents formats.

N’era director Lluís Companys, i entre els redactors i col·laboradors hi figuraren importants escriptors de l’època.

A les acaballes de l’any 1936, després d’haver-se fusionat amb “Pagesia”, donà lloc al nou periòdic “Terra Lliure”.

Tejedor, El

(Valls, Alt Camp, 23 maig 1871 – gener 1874)

Periòdic obrer, quinzenal. Òrgan de la societat local de teixidors a mà.

D’ideari internacionalista, n’era col·laborador Josep Roca i Galès, i polemitzà sovint amb “La Federación”, de Barcelona.

Es publicava encara l’agost de 1873, i probablement desaparegué en passar a la clandestinitat la Federació Regional Espanyola de l’AIT.

Tancament de Caixes

Tancament de Caixes, el

(Barcelona, 20 octubre 1899 – finals novembre 1899)

Moviment de protesta del sindicat gremial de la ciutat contra els pressupostos del 1899 del ministre d’Hisenda, Fernández Villaverde. Destinat a saldar el dèficit derivat de la guerra amb els EUA, originà un moviment general d’oposició, que adquirí, a Barcelona, el caràcter d’una revolta popular i anticentralista.

Els síndics dels gremis, sota la direcció de Marià Pirretas, es reuniren el mes de juliol al Teatre Tívoli i decidiren de no pagar el tercer trimestre de la contribució industrial, que afectà una tercera part dels contribuents. La delegació d’Hisenda decidí d’iniciar els embargaments dels industrials morosos, i l’alcalde, el doctor Robert, que signà els primers expedients, dimití el càrrec en senyal de protesta.

En augmentar l’agitació, el govern Silvela proclamà l’estat de guerra (octubre); declarà sediciosa la resistència al pagament dels tributs i procedí a l’empresonament dels morosos.

Cap al final de novembre, el moviment cedí i la contribució fou pagada.

Solidaritat Obrera

(Barcelona, 3 agost 1907 – 1911)

Unió de societats obreres. Sembla haver estat una mena de resposta a la formació de la Solidaritat Catalana. En tot cas, en la seva organització prengueren part tant anarquistes com socialistes, nous sindicalistes i vells republicans.

La reorganització de la Unió Local de Societats Obreres existent a Barcelona fou empresa pel juny de 1907, i el 25 de juliol hom publicà un manifest -programa signat per 36 societats que aviat havien d’ésser prop de 60-.

Sobresortí especialment la proclamació d’una neutralitat envers les concepcions polítiques dels possibles adherents, per a possibilitar la unió de tots els treballadors i llur “acció econòmica”. És obligat de veure-hi una relació amb el sindicalisme revolucionari francès i el seu caràcter economicista i pragmàtic.

I cal afegir que tant els socialistes com els anarquistes que havien de col·laborar-hi eren en un cert sentit no ortodoxos, elements prosindicalistes d’ambdós corrents, cosa que es manifestà indirectament en els congressos internacionals respectius de Stuttgart i Amsterdam de l’agost de 1907.

Per la part socialista cal destacar en aquest sentit Antoni Badia i Matemala i Antoni Fabra i Ribas; Josep Prat, Anselmo Lorenzo i, sobretot, Tomàs Herreros foren potser els dirigents anarquistes que més afavoriren l’aproximació al nou sindicalisme.

La federació local barcelonina assolí un desenvolupament segur i féu aparèixer com a òrgan de premsa “Solidaridad Obrera”. Actuaren com a secretaris Antoni Colomé, Badia i Matamala i Jaume Bisbe. Després, una assemblea celebrada a Badalona el 25 de març de 1908 decidí la convocatòria d’un Congrés Obrer de Catalunya, que efectivament se celebrà a Barcelona en 6-8 de setembre de 1908.

Hom constituí llavors la Confederació Regional de Societats de Resistència Solidaritat Obrera, amb delegacions d’unes 110 societats obreres, la gran majoria de la província de Barcelona.

Hi hagué una presència en massa dels caps socialistes catalans (Badia i Matamala, Fabra i Ribas, Josep Comaposada, Josep Floresví, etc.) i es produí un equilibri de forces amb els anarquistes (Rossend Vidal, Tomàs Herreros, M.V. Moreno, Jeroni Farré, Josep Rodríguez i Romero), que es reflectí en uns acords ambigus: l’acceptació de la tàctica de l’acció directa no havia d’impedir l’adopció d’altres accions si ho determinaven les circumstàncies.

En el consell directiu de la nova organització hi hagué també un cert equilibri entre socialistes (Badia i Matamala), sindicalistes (com Josep Roman, que fou elegit secretari general) i anarquistes (Tomàs Herreros). Aquesta entesa permetria guanyar el combat contra la influència lerrouxista dins la Solidaritat Obrera (afer de La Neotipia) i assolir un ràpid desenvolupament numèric (15.000 adherents a mitjan 1909).

D’altra banda, l’esclat dels fets de la Setmana Tràgica ajornaren els treballs ja iniciats pel juny de 1909 per preparar un segon congrés que hom volia d’àmbit estatal. Les creixents tensions entre socialistes i anarquistes acabaren amb la marginació dels primers vers l’estiu del 1910, en què accedí a la secretaria general Josep Negre.

Finalment, el congrés d’octubre-novembre de 1910, celebrat a Barcelona, decidí la fundació de la Confederació Nacional del Treball.

Solidaritat d’Obrers de Catalunya

(Catalunya, 1958 – 1983)

(SOC)  Central sindical. Fundada en la clandestinitat, com a confederació de sindicats d’activitats (arts gràfiques, tèxtil, metall, etc), amb estructuració territorial, a partir de plataformes obreres cristianes. El seu camp d’acció fou el Principat de Catalunya, si bé cercà la coordinació amb altres centrals dels Països Catalans.

Present a l’Organització Internacional del Treball des del 1964 i membre de la Confederació Mundial del Treball des del 1959, alguns dels seus membres, juntament amb independents, crearen el curs 1964-65 l’Escola Professional del Clot, a Barcelona, la primera dels Països Catalans.

Nacionalista i socialista autogestionària, però independent de qualsevol opció política concreta, ha tingut com a secretari general Xavier Casassas i Miralles, i una implantació considerable en el sector de serveis (sanitat, banca, ensenyament, comerç, hoteleria).

Sense perdre la seva identitat, el 1980 s’integrà en la Confederació Sindical dels Treballadors de Catalunya.

Solidaria, La

(Barcelona, 1882 – segle XIX)

Societat obrera de tipògrafs. Fou una escissió de la Societat Tipogràfica de Barcelona feta pels anarquistes que no pogueren dur aquesta a la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola.

Reuní dirigents importants, com Josep Llunàs i Pujals, Eudald Canivell, Antoni Pellicer i Paraire, Pere Esteve, Anselmo Lorenzo, etc.

El seu òrgan de premsa fou “La Asociación” (setembre 1883 – juliol 1889), dirigida per Canivell.

Soler i Bru, Joan Baptista

(Sabadell, Vallès Occidental, 29 octubre 1888 – Barcelona, 2 gener 1954)

Polític i mutualista.

D’Estat Català, tingué una actuació destacada en el CADCI i en el camp esportiu (fou diverses vegades de la directiva del F.C. Barcelona). Fou diputat del Parlament de Catalunya per l’Esquerra Republicana i formà part del Consell d’Economia.

La seva activitat més important fou en el camp del mutualisme: fundador i secretari de la Mútua del Comerç i de la Indústria, impulsor de la llei de mutualitats (1934), etc.

S’exilià a Cuba, on publicà Divagacions i quimeres.

Societat Tipogràfica de Barcelona

(Barcelona, 15 agost 1879 – 1888)

Organisme obrer. Pretengué de reunir els tipògrafs amb funcions de caire sindical i assistencial. El seu primer president fou Tomàs Gallego. Féu aparèixer un “Boletín Oficial” (feb/1880 – set/1883) i impulsà la creació d’organismes similars a d’altres ciutats dels Països Catalans.

Comptava amb 520 afiliats el 1882 -sobre un total d’uns 800 obrers del ram-. Volgué inicialment aparèixer com a neutral entre els apolítics i els politicistes, però els tipògrafs anarquistes xocaren amb la direcció sindicalista (en especial amb Manuel Fernández) i es retiraren el 1882 per fundar La Solidaria.

Després, la Societat s’afilià a la Federació Obrera Tipogràfica Espanyola, dominada pels socialistes. L’any 1888 s’integrà a la UGT.

Societat de Teixidors a Mà de l’Estat de Catalunya

(Valls, Alt Camp, 1868/69 – Catalunya, 1872)

Organisme sindical. El centre directiu romangué a Valls, on publicà “El Tejedor”. Altres seccions importants, a més de Valls, foren la de Barcelona (Centre Federal dels Teixidors a Mà, encapçalat per Antoni Guisart) i la de Reus (Societat de Mútua Protecció de Teixidors a Mà de la Vila de Reus, amb Marià Grases i Josep Ferrando).

Malgrat un cert moderantisme i prorepublicanisme, el 1872 hom acceptà la seva fusió amb Les Tres Classes de Vapor i el posterior ingrés en la Unió Manufacturera.

Societat de Protecció Mútua de Teixidors de Cotó

Veure> Associació Mútua d’Obrers de la Indústria Cotonera.