Arxius mensuals: Mai de 2021

Solterra

(Sant Hilari Sacalm, Selva)

Antic castell, situat al cim del puig de Solterra (1.204 m alt), a l’extrem nord-est del terme, al límit amb el d’Osor. La seva jurisdicció s’estenia inicialment sobre aquests dos termes.

Consta des de l’any 994 i ben aviat (988) el terme d’Osor ja formà un domini a part. El 1023 pertanyia a la comtessa Ermessenda, que l’infeudà al senescal Amat Elderic d’Orís (1058); d’aquesta família passà al domini dels bisbes de Vic (1088), que l’infeudaren als Queralt. El 1240 era propietat de Pere Ramon de Vilademany; passà a la família Gurb a la fi del segle XIII.

A partir del segle XIV fou abandonat el castell i reemplaçat pel casal de la Rovira, del pla de les Arenes, bé que el nom de terme de Solterra es féu servir encara per a designar l’actual municipi de Sant Hilari.

El 1671 Carles II creà el comtat de Solterra, concedit a Joan de Sarriera-Gurb i Descatllar, senyor del castell de Solterra. Passà als Samà.

De l’antic castell, només en resten la base d’una torre i les ruïnes de la capella de Sant Miquel de Solterra (o de les Formigues).

Solsona i Sancho, Ramon

(Barcelona, 7 febrer 1950 – )

Escriptor, professor, narrador i guionista. La seva obra reflecteix la quotidianitat i mostra una gran riquesa de registres i de llenguatge, d’estructura complexa i llengua viva.

Ha publicat les novel·les Figures de calidoscopi (1989), Les hores detingudes (1994, premis Crítica Serra d’Or, Lletra d’Or i Prudenci Bertrana), etc. També ha escrit narrativa breu i prosa de no-ficció.

És coautor dels guions televisius “Agència de viatges” (1991-92) i “Estació d’enllaç” (1996-98).

També ha publicat poesia satírica, amb el pseudònim de Lo Gaiter del Besòs.

Solsona i Duran, Josep

(Cervera, Segarra, 1932 – 1975)

Poeta. Es llicencià en lletres amb una tesi sobre Guerau de Liost. Publicà a la tercera Antologia poètica universitària.

Malalt, es retirà a la seva ciutat, on publicà Poemes (1971), expressió de la seva tendència a la poesia pura i a la veu popular, amb influències de Verdaguer i de Carner, i també reflex de la seva joia i de la seva angoixa vitals.

Solsona, monestir de

(Solsona, Solsonès)

Important monestir canonical. Es trobava a l’antiga església de Santa Maria de Solsona, convertida en catedral de Solsona el 1593 en crear-se el bisbat de Solsona.

Des dels anys 923 i 928 és citada una església de Santa Maria, situada sota el castell o civitas de Solsona. Una menció posterior diu que l’edificà el comte Sunifred II d’Urgell (mort el 948). Una sèrie de donacions dels anys 965-984 fan suposar que ja tenia una comunitat de preveres, que l’any 1000 era regida pel prior Ramon. Seguia el sistema de vida canonical aquisgranès, fins que vers el 1090 acceptà la reforma augustiniana, que aprovà el papa Urbà II el 1097.

La importància de la comunitat restà palesa en el gran nombre de béns i d’esglésies que adquirí tant en el bisbat d’Urgell com en el bisbat de Vic, per a les quals els priors o prepòsits de Solsona triaven els rectors. La seva gran potència els féu entrar més d’una vegada en conflicte amb els bisbes veïns, sobretot amb el d’Urgell, que arribà a excomunicar el prepòsit Bernat de Pampe el 1161.

Molts prepòsits de Solsona tingueren càrrecs i significació en la història del país: Ponç de Vilaró (1269-1302) fou bisbe de Vic, Gilabert de Cruïlles (1287) fou tramès pel rei Alfons II com a ambaixador al rei d’Anglaterra, càrrec que també tingué el prepòsit Berenguer de Puigverd (1291) per a firmar en nom del rei la pau de Tarascó.

El 1409 el papa Benet XIII donà als prepòsits de Solsona la dignitat d’abats, que tingueren sempre més. En aquest temps s’havia relaxat molt l’observança regular canonical i molts beneficiats entraren a participar dels béns de la mesa canonical. El 1431 l’abat Llorenç de Castellet assistí al concili de Basilea.

Com totes les canòniques augustinianes del país, fou suprimida el 1592 pel papa Climent VIII, i transformada en catedralícia el 1593, respectant les antigues dignitats i reforçant el nombre de comunitaris, que passà de dotze a setze.

Es conserva part de l’església consagrada el 1163, que forma la base de la catedral de Solsona.

Solsona, Miquel

(Barcelona, segle XVI – Montserrat, Bages, 1618)

Monjo benedictí. Pertanyent a la comunitat de Montserrat.

Es dedicà a les investigacions històriques, que donaren com a fruit les obres Noticias para formar la historia de Montserrat y otros monasterios, Historia del monasterio de l’Estany, de canónigos regulares de san Agustín, Fundación del monasterio de Arquells, i Historia del obispo Gothmaro, que vivía en 888 y se llamaba obispo de Vich y de Manresa, con varias otras noticias muy curiosas.

Solsona, Francesc

(Anglesola, Urgell, segle XVI)

Jurisconsult. Notari públic i catedràtic de la Universitat de Barcelona.

És autor de Stilus capibrevandi (1547), que dedicà al bisbe d’Elna Miquel Despuig; en les reedicions del 1561 i el 1594 figura també un apèndix, en català, sobre les festes i dies feriats de l’audiència.

La seva obra principal és Lucerna laudemiorum omnia emphiteuseos iura complectens (1556, 1575), que és encara una autoritat en matèria emfitèutica.

Solsona, confederació de

(Solsona, Solsonès, 1274)

Pacte signat entre diversos nobles adversaris de Jaume I de Catalunya-Aragó, dirigits pels Cardona, enfrontats amb el rei per la potestat del castell de Cardona, que es negaven a reconèixer-li.

Després d’algunes negociacions els nobles es rebel·laren obertament, amb el suport del bastard reial Ferran Sanxis de Castro i l’aliança del comte Hug V d’Empúries.

La mort del primer i la rendició d’aquest obligà els Cardona a capitular (1275).

Solsona, bisbat de

(Catalunya, segle XVI – )

Demarcació de l’església catòlica que té per capital la ciutat de Solsona. Creat el 1593 a expenses de les antigues diòcesis d’Urgell i de Vic, té una extensió de 3.536 km2. La constitució de la nova diòcesi de Solsona fou objecte de llargs litigis. Actualment té 171 parròquies dividides en 15 arxiprestats, però hom n’estudia la reducció a uns deu.

El bisbat de Solsona nasqué del desig de Felip II de crear prop de la frontera una sèrie de diòcesis que fossin una barrera contra la penetració dels hugonots o protestants. Fou precedit pels de Jaca i Barbastre (1571) i per l’adscripció de la diòcesi d’Elna a l’arquebisbat de Tarragona (1573). Vers el 1589 es tractava a Roma la creació de tres nous bisbats a Catalunya, els de Solsona, Manresa i Balaguer. El rei proposà al papa Sixt V la creació dels tres bisbats, especificant que si no n’eren tres que almenys en fossin dos, donant sempre preferència al de Solsona.

La prompta mort del papa Sixt i la ràpida ascenció i mort dels papes Urbà VII (1590), Gregori XIV (1590-91) i Innocenci IX (1591) feren ajornar la petició reial fins a l’arribada del papa Climent VIII (1592-1605), que, d’acord amb la petició del rei, secularitzà totes les canòniques augustinianes de Catalunya i accedí a la creació d’una única diòcesi a Solsona (butlla de l’1 agost 1593).

La nova diòcesi fou dotada amb les rendes de l’antiga canònica augustiniana del monestir de Solsona, que foren aplicades a la mesa episcopal, i amb les de les canòniques de Vilabertran i Roca-rossa, del bisbat de Girona, les de Sant Pere de Clarà, del bisbat de Barcelona, i les dels priorats suprimits de Gualter i de Cellers, del bisbat d’Urgell, que foren destinades a la dotació de les quatre dignitats i dels dotze canonicats simples que hom erigí a la nova catedral. També destinà el papa les rendes de les canòniques de Serrabona i de Castellnou, del bisbat d’Elna, per dotar la fàbrica o edificació i la sagristia de la catedral.

El 1594 fou nomenat el primer bisbe, Lluís Sans i de Còdol, que passà tot el seu bisbat (1594-1612) maldant per obtenir de les diòcesis de Vic i d’Urgell els territoris que havien estat assignats a la seva diòcesi; cedint a Vic el deganat dels Prats de Rei (1598), continuà amb la seu d’Urgell la discussió dels límits, sobretot per la frontera dels moderns arxiprestats d’Agramunt i part del d’Artesa de Segre, Ponts i Oliana, que en part aconseguí de salvar el bisbat d’Urgell en temps del segon bisbe Juan Álvaro (1613-23) amb una concòrdia feta el 1621.

D’altra banda, per butlla del papa Pau V del 1620, s’erigí en universitat el col·legi de Sant Miquel i de Sant Gabriel, regentat pels dominicans, amb facultat de donar títols, cosa que suplí la manca d’un seminari diocesà, que no es creà fins al segle XIX.

El tercer bisbe, que fou també lloctinent de Catalunya, Miguel de los Santos de San Pedro (1624-30), fou el primer a gaudir pacíficament del nou bisbat i publicà les primeres sinodals de la nova diòcesi.

Amb motiu de la guerra dels Segadors la diòcesi de Solsona fou ocupada pels francesos entre el 1644 i el 1655 i estigué tretze anys sense bisbe, car ni els bisbes José Laínez ni Juan Chaveri, designats per Felip IV, ni l’ardiaca d’Urgell, Vicenç Margarit, nomenat pel rei de França, no es pogueren possessionar de la diòcesi.

La successió episcopal continuà amb el dominicà Francesc Roger el 1656 i fou ininterrompuda fins el 1838. Després d’una llarga vacant, el govern espanyol i la Santa Seu decidiren en el concordat del 1851 de suprimir aquesta diòcesi. A partir d’aquest moment la catedral restà reduïda a la categoria de col·legiata i la diòcesi fou regida per vicaris capitulars. Aquests continuaren administrant tot el territori de la diòcesi, que s’oposava a tot esquarterament, i crearen el seminari (1846), que fou el centre de l’esperit que portaria a la restauració de la diòcesi.

El 1891 s’obtenia que el bisbe de Vic, Josep Morgades, fos nomenat administrador apostòlic, i com que l’única dificultat que posava el govern a la restauració de la diòcesi era la manca de dotació estatal, s’obrí a tota la diòcesi una campanya per reunir al Banco de España un capital suficient per a assegurar la dotació d’un nou bisbe. L’èxit fou total i, havent superat la quantitat exigida, la reina regent Maria Cristina signà el 1895 un decret creant una administració apostòlica de Solsona, independent de la mitra de Vic, per a la qual fou designat el mateix any Ramon Riu i Cabanes, que fou consagrat bisbe.

Davant les pressions dels bisbes administradors apostòlics i de la diòcesi, el 1933, el papa Pius XI restaurà per mitjà d’una butlla la seu episcopal de Solsona amb ple dret, cosa que fou reconeguda el 1945 per l’estat espanyol en el nomenament del bisbe Vicent Enrique i Tarancon.

Totes aquestes vicissituds no obstaren perquè la diòcesi de Solsona s’anés desenvolupant al llarg del segle XIX amb la creació del butlletí oficial de la diòcesi, des del 1866, i la introducció de noves congregacions, com les carmelitanes de la caritat, a partir del 1829, o els claretians (1878).

Enllaç web: Bisbat de Solsona

Solsona, Arnau de

(Lleida, segle XIII)

Mercader. Comercià activament per la Mediterrània, i especialment amb els territoris sarraïns.

A Tunis es casà amb Elisenda de Sant Climent, una captiva que havia restat vídua, mare de Guillemona, que l’emir Miralmomoní havia pres per muller. Arnau i Elisenda tornaren a Lleida amb la relíquia de Sant Drap de la Passió de Crist, robat secretament per Guillemona.

Descobert el robatori per l’emir, entaulà una enèrgica gestió davant de Jaume I perquè el Sant Drap li fos restituït. El monarca comminà a Arnau perquè tornès la relíquia, cosa que ell negà, ja que Elisenda no li revelà el seu secret. Arnau fou empresonat, però gràcies a la defensa del famós Guillem Sasala, recuperà la llibertat pagant 3.000 dobles d’or (1272).

Fins que la seva muller no es trobà a les portes de la mort, no li confessà la veritat i li entregà la relíquia, el qual la guardà fins que estigué a punt de morir (1297), i llavors la donà al bisbe de Lleida Guerau d’Andrià.

La relíquia fou venerada a la seu de Lleida fins al 1936.

Solivella, Guillem

(Lleida ?, segle XIV – segle XV)

Arquitecte i escultor.

A partir del 1390 fou mestre major de les obres de la seu de Lleida. Hi esculpí molts capitells del claustre, i probablement les imatges dels apòstols del portal, amb la imatge de la Mare de Déu dita del Blau. En aquest cas serien també obra de Solivella les escenes de la Passió conservada al Museu de Lleida.

El 1394 va rebré l’encàrrec de l’obra del rerecor de la catedral de València, que no realitzà. El 1410 treballava al campanar de la seu.