Arxius mensuals: Octubre de 2020

Palau i Martí, Montserrat

(Barcelona, 1916 – Sant Julià de Lòria, Andorra, 17 gener 2004)

Bibliotecària i etnòloga.

Féu la carrera de bibliotecària a Barcelona i es llicencià en lletres i psicologia a París.

Fou doctora en etnologia amb un estudi sobre etnologia africana.

Ha publicat l’estudi Andorra (1967).

Palau i March, Rafael

(Mataró, Maresme, 1810 – la Garriga, Vallès Oriental, 1890)

Músic. Escolà de Montserrat (1821-26) i monjo (1826), fou mestre de capella (1835).

Emigrat a França, fou organista de la seu de Montpeller, on amb el seu talent d’improvisador atreia molta gent.

De retorn a Montserrat, fou mestre de l’escolania, primer com a ajudant de Jacint Boada. Per motius de salut passà a Granollers, on actuà com a organista, així com a Caldes de Montbui.

Escriví misses, motets, simfonies, sonates, fugues, etc.

Palau i González de Quijano, Pere

(Mayagüez, Puerto Rico, 1851 – Barcelona, 1928)

Poeta. Residí des de petit a Barcelona, on estudià dret.

Col·laborà a “La Renaixença”, “Joventut”, “Catalunya Nova”, etc, i fou un dels fundadors de la societat La Jove Catalunya (1870).

Amic de Jacint Verdaguer -prologà el seu llibre Eucarístiques (1904)-, conreà la poesia, en català i en castellà, mística i religiosa; obtingué diversos premis (entre ells, als Jocs Florals de Barcelona dels anys 1897, 1901 i 1905).

Fou conseller general de l’Acadèmia Bibliogràfica Mariana de Lleida.

Palau i Ferrer, Pere Claver

(Sant Jaume dels Domenys, Baix Penedès, 1881 – Palma de Mallorca, 1956)

Botànic i farmacèutic.

Impulsà la fundació de la Societat d’Història Natural de les Balears i centrà els seus estudis en la flora de Mallorca i Cabrera.

Publicà Les plantes medicinals baleàriques (1954) i, pòstumament, Catàleg de la flòrula de Cabrera i dels illots que l’envolten (1976).

Palau i Ferrer, Francesc

(Blanes, Selva, segle XIX – 1908)

Marí. Visqué molts anys a Amèrica, on tingué una vida agitada i fou almirall en una revolució.

De tornada a Blanes féu estudis sobre les pesqueries africanes i fundà, l’any anterior de la seva mort, una societat anònima per a la pesca.

Palau i Ferré, Maties

(Montblanc, Conca de Barberà, 24 agost 1921 – 1 gener 2000)

Pintor. Participà en algunes edicions del Saló d’Octubre de Barcelona (1955-57).

Conrea un figurativisme expressionista i constructiu, progressivament abocat al decorativisme. Ha obtingut notables èxits entre el públic nord-americà.

Arran d’un plet que tingué amb un marxant, des del 1974 cremà tot allò que pintà en senyal de protesta.

L’any 2001 s’obrí a Montblanc el Museu d’Art Palau Ferré.

Palau i d’Huguet, Josep de

(Barcelona, 1848 – 1913)

Advocat i escriptor. Fou auxiliar a la facultat de dret de Barcelona.

Dirigí la revista “Dogma y Razón” i presidí la Joventut Catòlica de Barcelona. Fundà la biblioteca “Verdadera Ciencia Española”.

És autor de diverses obres apologètiques i traduccions.

Palau i Claveras, Miquel

(Barcelona, 18 juny 1901 – 9 febrer 1987)

Llibreter i escriptor. Fill d’Antoni Palau i Dulcet.

Va publicar Galeria de tipus excursionistes (1924), Llibre d’emboscats (1927), el conte infantil La cava de Vilafortuny i el poema satíric El Comte Arnat (1961).

Fou autor també de llibres d’investigació com Rellotges de sol. Història i art de construir-los (1970) i La pintoresca història del calendari (1973).

Fou germà de Josep Palau i Claveras (Barcelona, 3 juliol 1903 – 3 desembre 1985)  Escriptor. Periodista i crític cinematogràfic. Publicà el recull Filosofia i música (1935), El somriure de Sa Boquera (1949) i Llibre de Tossa (1952).

Palau i Català, Melcior de

(Mataró, Maresme, 15 octubre 1842 – Madrid, 2 març 1910)

Enginyer, poeta i publicista. Cursà la carrera d’enginyer de camins, canals i ports, i la de lleis.

Fou enginyer en cap de la diputació provincial de Barcelona, des del 1892. Ocupà la càtedra de geologia i paleontologia de l’Escola Especial de Camins, Canals i Ports, de Madrid.

Conreà la literatura, en castellà, i el 1908 ingressà a la Real Academia Española. Alternà els escrits tècnics i els de caràcter literari, i fou col·laborador a diverses revistes i periòdics espanyols, francesos i italians.

És autor de Carreteras-tranvías (1874), Poesías (1876), Horas de amor (1877), Verdades poéticas (1879), Geología aplicada (1880), Acontecimientos literarios. Impresiones y notas bibliográficas (1888-96, recull de crítica literària), Cantares (1904), La Ciencia como fuente de inspiración poética (1908), discurs d’ingrés a l’Academia Española, El libro de los cantares (1909) i féu la traducció castellana de L’Atlàntida de Verdaguer (1878).

En català li foren editades pòstumament Poesies (1914) i Poesies catalanes (1917).

Fou germà de Bonaventura de Palau i Català (Catalunya, segle XIX – segle XX) Advocat. Ocupà els càrrecs de secretari de la junta de carreteres de Catalunya, de la Diputació Provincial de Barcelona i del Consell de la Província.

Palau i Camps, Josep Maria

(Barcelona, 10 març 1914 – Palma de Mallorca, 17 juliol 1996)

Escriptor. Vinculat al món del turisme, el 1941 es traslladà a Mallorca.

Poeta neosimbolista, va publicar Mosaic d’espurnes (1951) i D’Orient a d’Occident (1959).

Novel·lista de caire realista (Els transplantats, 1963; El sol surt al crepuscle, 1993) i de gènere (Assassinat al club dels poetes, 1983), i autor d’un llibre sobre Palma de Mallorca, Carrers, places i un rellotge (1959).

Autor inquiet pel teatre, va estrenar, entre d’altres, Un diumenge al capvespre, i publicà S’ha venut un home (1957) i Del cel i de la terra (1974).