Arxius mensuals: Juliol de 2021

Vilanova, Arnau de

(Daroca ?, Aragó, 1238/40 ? – Gènova, Itàlia, 6 setembre 1311)

Metge, reformador espiritual i escriptor en català i en llatí. Fou incardinat a la diòcesi de València, probablement de molt jove, i allà habità la seva filla Maria, monja dominicana. La seva muller, Agnès Blasi, de Montpeller, era tia dels metges Ermengol i Joan Blasi. Arnau estudiava a Montpeller el 1260, i s’hi graduà de mestre en medicina.

Si certament ell fos l’autor del gran tractat mèdic Breviarium practicae, hauria estudiat també amb Giovanni de Casamicciola, professor de medicina a la Universitat de Nàpols en 1267-78 i mort vers el 1282. Com a radicat a València, dominà la llengua aràbiga, que l’ajudà a esdevenir un dels metges més famosos del seu temps.

Devers 1281-85 fou ensinistrat en hebreu, en Sagrada Escriptura i en la cultura rabínica i talmúdica al convent dominicà de Barcelona, sota la guia de Ramon Martí. No seguí enlloc, però, cap curs complet de teologia. Metge de Pere II, des del 1281 fins a la mort del rei, continuà essent afavorit per Alfons II i Jaume II.

Residí novament a València del 1286 al 1289, que passà a ensenyar la medicina a l’estudi de Montpeller, llavors domini de Jaume II de Mallorca. Hi restà fins el 1299. Durant aquest decenni començà a compondre opuscles llatins inspirats en Joaquim de Fiore i orientats, d’una banda, vers la propera vinguda de l’Anticrist i, d’altra banda, vers la reforma ultrancera de l’Església, segons els ideals dels fraticels i dels beguins, molt difosos a tot Occitània. En el seu Tractatus de tempore adventus Antichristi en fixa la data: l’any 1378.

Jaume II de Catalunya-Aragó l’havia cridat diverses vegades a la seva cort com a metge, i el 1299 l’envià com a ambaixador prop de Felip IV el Bell per a negociar, entre altres problemes, el de la Vall d’Aran.

Arnau difongué a París les seves idees sobre l’Anticrist, i, acusat pels teòlegs de la universitat, fou processat i condemnat. L’any següent apel·là a Bonifaci VIII, el qual, agraït pels seus serveis com a metge, l’obligà a abjurar en privat, però declarà públicament exagerada la condemna parisenca. En reconeixença, Arnau li dedicà el tractat màgic De sigillis.

D’aquest temps són alguns escrits seus d’alquímia. El 1301 compongué a Scurcola, davant Anagni, el De cymbalis ecclesiae, dedicat al papa, i l’any següent la Philosophia catholica et divina, dos tractats de caire joaquimita.

El 1302, cridat a Catalunya, com a metge, per Jaume II, polemitzà vivaçment amb els dominicans de Girona. Cercà tot d’una el suport del nou papa Benet XI, que el tingué també per metge. En morir aquest (1304), hom sospità que havia estat emmetzinat, i n’acusà el fraticel Bernat Deliciós, amb la complicitat d’Arnau.

Empresonat per altres motius a Perusa, en ésser alliberat es refugià a la cort de Frederic III de Sicília, protector dels espirituals. A Messina, li dedicà l’Allocutio christiani sobre la reformació de l’Església. Aquesta, segons Joaquim de Fiore, pressuposava la desfeta de l’islam i la conquesta de Jerusalem per un rei, elegit per Déu.

Tornà el 1305 a Catalunya, exhortà Jaume II a la croada contra Almeria i llegí al palau reial de Barcelona, l’11 de juliol, la Confessió de Barcelona, síntesi autèntica del seu profetisme escatològic. Acabava llavors d’ésser elegit papa el seu amic Bertrand de Got (Climent V), i s’apressà a adreçar-li un voluminós recull dels seus escrits teològics.

L’any següent es retirà al monestir de Sant Víctor de Marsella, on compongué la seva obra cabdal, l’Expositio super Apocalypsi (editada el 1971), que el seu editor, J. Carreras i Artau, ha aclarit, amb raons força convincents, que deu ésser una obra autènticament seva. D’entre el 1305 i el 1308 cal datar també la Lliçó de Narbona, sobre la reforma interior.

Capdavanter dels espirituals des de la mort de Pèire Olieu (1298), l’any 1309 perorà la defensa d’aquells davant Climent V a Avinyó. L’any següent tornà a Sicília, on adreçà al rei Frederic una Informació espiritual per a la reforma de la seva casa i del regne, amb consells que es concretaren en unes constitucions reials.

Mentrestant, els adversaris dels espirituals havien acusat Arnau prop de Jaume II d’haver-lo calumniat davant el papa. El rei el cridà al campament d’Almeria i l’obligà a escriure (gener 1310) el Raonament d’Avinyó, la seva obra més important en català. En constatar, però, Jaume II que aquell text no coincidia amb el discurs llatí, malauradament perdut, que hom li havia tramès des d’Avinyó, li retirà la confiança. Arnau s’embarcà cap a Sicília, i d’allà cap a Gènova, on morí el 1311.

Els seus escrits teològics en llatí i en català -alguns s’han conservat només en traduccions italianes i gregues- es caracteritzen per l’esclat entusiàstic i per l’ordre rigorós de l’exposició. Les obres catalanes (editades el 1947) s’avancen a la prosa clàssica dels primers humanistes catalans per llurs amples i perfectes períodes i alhora per llur colpidora expressivitat.

Tot amb tot, Arnau deu la seva gran fama pòstuma a les seves obres científiques i mèdiques, reeditades sovint fins a la fi del segle XVI, i reestampades encara més endavant. La major part dels escrits alquímics que hom li ha atribuït són espuris, com ho és també el més extens regiment de sanitat. L’atribució del Breviarum i del Speculum és igualment dubtosa.

Resten, però, ultra un seguit de traduccions d’obres mèdiques de l’àrab al llatí, els seus pràctics i difosíssims regiments breus -el més famós, adreçat a Jaume II, traduït tot d’una al català (editat el 1947)- i alguns curts tractats que assoliren una àmplia divulgació arreu d’Europa: sobre l’esterilitat, el coit, les sagnies, els verins, les febres, l’alquímia, els maleficis i els somnis.

Vilanova, Albert de

(País Valencià, segle XIV)

Militar. Fill de Ramon. Tenia la consideració aristocràtica de donzell.

El 1384, essent jove -era dit Albertí– havia d’anar amb algunes forces a Grècia. La seva anada era per afavorir la tornada del seu pare, tot i que Pere III s’oposava a aquesta mentre no es reintegrés al ducat d’Atenes el vicari general titular vescomte de Rocabertí, del qual Ramon era lloctinent.

Sembla que en realitat no anà a Atenes fins al 1387, amb l’aprovació del nou rei Joan I. Combaté a la darreria del domini català a Grècia.

Vilanna

(Bescanó, Gironès)

Poble, situat a la dreta del Ter, al sector de ponent del terme.

És centrat per l’església parroquial de Sant Mateu; l’actual edifici fou bastit el 1678; en depenen els santuaris de Santa Margarida de Bescanó i el de Sant Sebastià.

A la fi del segle XVII era lloc reial.

Vilanera

(l’Escala, Alt Empordà)

Antic monestir de monges benedictines (Santa Margarida de Vilanera), situat dins la parròquia de Sant Martí d’Empúries.

El fundà el 1328 l’ardiaca de Besalú Arnau Soler, sota el règim de l’abadessa Fresca de Soler.

Constava, inicialment, de nou monges. De resultes de la pesta del 1348 restà quasi sense comunitat, i el 1368 s’uní als de Santa Coloma de Matella i de Sant Joan de l’Erm; més tard aquestes petites cases s’uniren a Sant Daniel de Girona.

En romanen només les ruïnes.

Vilanant, marquesat de

(Catalunya, segle XVII – )

Títol concedit el 1682 a Miquel de Salbà i de Vallgornera, senyor de Vilanant i del castell de Santiga, cavaller de Sant Jaume i lloctinent general de Mallorca.

Passà als Ponts de Mendoza, comtes de Robres, als Abarca de Bolea, comtes d’Aranda, i als Silva, ducs d’Híxar.

Vilana-Perles i Camarasa, Ramon Frederic de

(Oliana, Alt Urgell, 1663 – Viena, Àustria, 5 juny 1741)

Notari, doctor en ambdós drets i ciutadà honrat de Barcelona. Fill del notari Ramon Vilana Perles. Fou capità de la Coronela el 1684 i el 1697, durant les invasions franceses de Catalunya.

En pujar al tron Felip IV de Catalunya-Aragó, es mostrà austriacista, i fou empresonat pel lloctinent Fernández de Velasco. Alliberat per la victòria austriacista del 1705, llegí a la cort de 1705-06 el discurs de proclamació del rei arxiduc Carles III, en català.

Fou nomenat protonotari del Consell d’Aragó, i més tard secretari d’estat per als afers hispànics, passant per damunt del rígid escalafó que tradicionalment caracteritzava la monarquia austríaca, fet pel qual fou malvist pels cortesans; amb tot, sabé maniobrar hàbilment entre les intrigues cortesanes i assolí una influència política notable. També rebé el títol de marquès de Rialb (1708).

El 1713 acompanyà l’emperadriu quan aquesta sortí de Barcelona cap a Viena, però ell restà un quant temps a Milà. Més tard passà a la cort de Viena, i hi organitzà el conjunt de refugiats catalans i aragonesos que s’hi refugiaren, subvencionats per l’emperador. Fou secretari d’estat i cap del Consell d’Espanya creat a Viena per als afers hispànics.

Deixà unes memòries, en alemany, que foren publicades per Wolff el 1854. Hom li ha retret el poc èxit de les seves gestions per a impedir el subjugament de Catalunya per Felip V d’Espanya. Sembla que no tornà mai a Catalunya.

Vilana i Vilamala, Francesc

(Catalunya, segle XVII – segle XVIII)

Cavaller. Resident a Barcelona i germà d’Antoni. Fou capità de la Coronela el 1684 i el 1697.

El 1705, suspecte de ser austròfil, fou expulsat de Barcelona pel virrei Velasco, i s’uní al campament aliat de Carles d’Àustria. El 1706 fou altra vegada capità de la Coronela, durant el setge infructuós de Felip V.

Assistí a la Junta de Braços de 1713 que decidí la continuació de la resistència catalana. Es quedà a Barcelona durant el setge de 1713-14 i fou novament capità de la Coronela. Manava la companyia de Boters, i amb la qual col·laborà a la defensa.

A les eleccions de novembre de 1713 sortí elegit entre els aristòcrates que entraren al Consell de Cent de Barcelona.

Vilana i Vilamala, Antoni

(Barcelona, segle XVII – Sant Miquel del Fai, Vallès Oriental, segle XVIII)

Cavaller. Germà de Francesc. El 1705 prestà obediència a Carles d’Àustria, al campament aliat davant de Barcelona.

L’any següent defensà la capital, durant el setge establert per Felip V, com a capità de la Coronela. Assistí a la Junta de Braços de 1713.

Disconforme amb la votació final de resistència a ultrança, i malgrat l’actitud combativa del germà, se n’anà de la capital abans del setge borbònic i es retirà a Sant Miquel del Fai.

Vilana i Millàs, Josep

(Catalunya, segle XVII – segle XVIII)

Cavaller. Serví de capità a la Coronela de Barcelona el 1684 i el 1697. El 1705 era considerat austròfil, per això fou expulsat de Barcelona pel virrei borbònic Velasco, i es presentà al campament aliat per prestar obediència a Carles d’Àustria.

El 1706 fou encara capità de la Coronela arran del setge de Felip V. El 1709 fou enviat pel rei Carles a Vic, per reforçar-hi la mobilització davant l’avanç francès.

El 1713 assistí a la Junta de Braços que decidí la resistència contra Felip V; fou un dels qui signaren una protesta escrita contra la decisió del Braç Militar favorable a la submissió.

Vilana, torre

(Barcelona, Barcelonès)

Antic nom de l’antiga força o torre de Sarrià, a partir dels segles XVII i XVIII (situada al límit amb l’antic terme de Sant Gervasi de Cassoles), al pla de Barcelona, per tal com passà a ésser propietat de Ramon de Vilana-Perles i dels seus successors.

El contrafort de la serra de Collserola als vessants del qual s’assenta rep el nom de turó d’en Vilana (més amunt del mateix turó fou construït el gran col·legi dels escolapis de Sarrià).