Arxiu de la categoria: Monuments

Viver, reclau

(Serinyà, Pla de l’Estany)

Jaciment. És la cova situada més al nord de tot el conjunt de Serinyadell, a la cornisa de la terrassa travertínica Usall-Espolla. És la que millor conserva el seu aspecte original.

Està dividida en dues sales, l’entrada que encara conserva el sostre intacte, i la galeria que té gran part del sostre enfonsat. Les primeres ocupacions són de l’inici del paleolític superior, i la darrera ocupació paleolítica és d’uns 15.000 anys.

Posteriorment, durant el neolític i l’edat del bronze, la cova fou utilitzada puntualment com a refugi, magatzem de cereals o lloc d’enterrament.

Vilarenc, vil·la romana del

(Calafell, Baix Penedès)

Vil·la romana, situada a la partida de Vilarenc.

Fou un nucli residencial i d’explotació agrícola fundat al final del segle I aC damunt d’un jaciment ibèric. Les restes més ben conegudes corresponen a dos edificis termals, un dels quals és datat del segle I dC i l’altre del II dC.

També hi ha evidències d’una producció d’àmfores de vi, la qual cosa fa pensar que la viticultura i el comerç de vi hi foren una de les activitats econòmiques primordials durant el segle I.

Fou abandonada a la primera meitat del segle III.

Ulldecona, abrics d’

(Ulldecona, Montsià)

(o abrics de l’Ermita)  Zona arqueològica, a la serra de la Pietat, integrada per onze abrics neolítics que configuren el més important conjunt d’art rupestre llevantí de Catalunya.

Especial rellevància té l’abric I, el més extens (amb un total de 95 figures) i ben conservat: al plafí principal, que consta de 56 figures, hi ha plasmades diverses escenes de caça mitjançant formes estilitzades de gran dinamisme.

Les pintures més antigues daten probablement del -6000 o -5000, i les més recents pertanyen ja a l’edat del bronze (entre el -2000 i el -1000). En conjunt, mantenen un paral·lelisme estilístic amb les pintures rupestres de les coves del Maestrat.

Enllaç web: abrics de l’Ermita

Ullastret, ciutat ibèrica d’

(Ullastret, Baix Empordà)

Poblat o ciutat pre-romana, establerta al puig de Sant Andreu i, alhora, a l’illa d’En Reixac. És el major nucli urbà de cultura ibèrica descobert fins ara a Catalunya. Es troba en el territori que els autors antics van assignar a la tribu ibèrica dels indigets. El jaciment constitueix una de les seus del Museu d’Arqueologia de Catalunya.

Cal destacar que el complex és excepcional, tant per les dimensions com per l’estat de conservació, i la informació que ha proporcionat sobre les formes de vida dels ibers ha estat fonamental en el coneixement d’aquesta antiga cultura. S’hi conserven les restes de la muralla de carreus i torres quadrangulars. Hi han estat trobades importants restes de ceràmica ibèrica i hel·lenística (s IV aC).

El 2012, la Generalitat inicià el procediment per a declarar-ne la zona Bé cultural d’interès nacional.

Enllaç web: Ullastret

Torelló, castell de

(Sant Vicenç de Torelló, Osona)

Castell termenal, situat gairebé al límit amb el terme de Sant Pere de Torelló, enlairat a 781 m alt.

Domina les valls del Ter i del riu Ges i originàriament incloïa les parròquies de Sant Vicenç, Sant Feliu i Sant Pere de Torelló i Sant Marcel de Saderra, és a dir, els actuals municipis de Torelló, Sant Vicenç de Torelló, part del de Sant Pere de Torelló (exclosa la Vola, que era del terme de Curull) i el sector de Saderra, del terme d’Orís.

Consta des del 881, a vegades sota l’expressió de castell de Cervià. Al segle XI estigué en poder dels Besora i sotmès als comtes de Besalú, però el seu domini es fixà el 1136 en els Montcada i restà des d’aleshores reduït a les tres parròquies que adoptaren el determinatiu de Torelló. Després d’un període que fou pres als Montcada (1312-51) passà als Cabrera i finalment als marquesos d’Aitona (1577), que, només amb una petita venda als Granollacs (1623-28), el posseïren fins al segle XIX.

Del castell resta en peu una torre del segle XII; les muralles i les defenses foren abatudes el 1554 perquè no servís de refugi als bandolers.

Toll, cova del

(Moià, Moianès)

Cavitat natural, en la qual es troba un jaciment arqueològic. Originada per l’acció de l’aigua subterrània sobre la roca calcària, la gruta té una llargada de més de 1.100 m, tan sols visitable parcialment.

Fou habitada des del paleolític fins a l’edat del bronze i algunes parts foren emprades com a necròpoli.

Al Museu de Moià hi ha una reproducció de la cova i es conserven les restes arqueològiques trobades.

Enllaç web: Coves del Toll

Tolegassos, els

(Viladamat, Alt Empordà)

Jaciment, a 5 km de la ciutat romana d’Empúries, constituït per una vil·la romana, dues petites necròpolis familiars i un forn de teules de la mateixa època.

La primera fase d’ocupació és datada a la meitat del segle II aC, i és una de les primeres vil·les agrícoles de l’Empordà, per bé que les restes arquitectòniques documentades pertanyen al període comprès entre la primera meitat del segle I aC i el final del segle II dC, moment en què fou abandonada.

Ha estat excavada des del 1981 per Josep Casas.

Sugranyes, jaciment de

(Reus, Baix Camp)

(o bòbila de Sugranyes)  Jaciment a l’aire lliure, on s’han trobat restes del Paleolític mitjà o període mosterià, al costat de l’autovia de Tarragona. Força prop, a la Bòbila dels Cavallets, s’han trobat també estris de pedra.

Els dos jaciments tenen expectatives però encara no han estat explorats adequadament.

Servei d’Excavacions de l’Institut d’Estudis Catalans

(Catalunya, 1915 – 1939)

Servei creat per la Mancomunitat com una branca de l’IEC. Dedicat a l’exploració arqueològica del Principat i dels Països Catalans.

Fou dirigit per Pere Bosch i Gimpera i tingué com a element tècnic permanent Josep Colominas i Roca, així com a diversos col·laboradors temporals.

Fou la primera institució que s’ocupà als Països Catalans d’excavacions sistemàtiques. Treballà a diversos punts de Catalunya, sobretot a la comarca del Matarranya i a Mallorca.

Els resultats dels treballs eren publicats a l'”Anuari de l’IEC”. La majoria dels materials que trobà són al Museu d’Arqueologia de Barcelona. L’any 1939 fou suprimit.

Servei de Conservació i de Catalogació de Monuments

(Catalunya, 1914 – )

Servei. Creat per l’Institut d’Estudis Catalans, per encàrrec de la diputació de Barcelona, per a l’estudi, l’inventari i la preservació del patrimoni artístic català.

Precedit per les assignacions de la diputació amb aquests fins (1870) i la seva reorientació del 1906, el servei fou regit per l’arquitecte Jeroni Martorell i Terrats (1915-1951), Camil Pallàs i Arissa (1954-78). Des del 1981 fou dirigit per Antoni González i Moreno-Navarro.

El seu àmbit d’actuació abastà inicialment les quatre províncies catalanes, i durant la República fou considerat un servei de la Generalitat.

Reduït des del 1939 a la província de Barcelona, té serveis de restauració i un arxiu catàleg format a partir del material sobre el romànic utilitzat per l’equip de J. Puig i Cadafalch.

Des del 1987 s’anomena Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Diputació de Barcelona.