Arxiu d'etiquetes: llibres

Tirant lo Blanc, cinquè centenari de

(Països Catalans, 1990)

Conjunt d’actes i celebracions duts a terme per a commemorar els cinc-cents anys de la primera edició de Tirant lo Blanc. Les administracions autonòmiques dels Països Catalans i pràcticament totes les institucions culturals se sumaren a la celebració amb el títol genèric de L’Any del Tirant.

Les activitats, destinades a difondre Tirant lo Blanc arreu del país, abraçaren tots els àmbits culturals. Cal destriar, entre les més qualificades, el Symposion Tirant lo Blanc, les exposicions La Impremta Valenciana i Tirant lo Blanc, imatges i objectes, nombrosos cicles de conferències, diversos projectes teatrals i un notable esforç per a divulgar la novel·la en edicions escolars i adaptacions de còmic. El conjunt de les activitats es troba aplegat a Memòria de “L’Any del Tirant”.

Cal assenyalar el paper de coordinació exercit per Josep Piera, Isidor Cònsul, Eliseu Climent i Jesús Huguet.

Tirant lo Blanc

(País Valencià, segle XV)

Novel·la escrita per Joanot Martorell i, en el seu estat conservat, acabada pel cavaller també valencià Martí Joan de Galba, que fou impresa per primera vegada a València l’any 1490, per Nicolau Spindeler, en tiratge de 715 exemplars. Fou reimpresa a Barcelona, el 1497, per Diego de Gumiel, i del 1873 ençà se n’han fet cinc edicions del text original.

Joanot Martorell, segurament durant la seva estada a Anglaterra (1438-39), degué recollir idees i preparar materials per tal de redactar una novel·la cavalleresca, de la qual, en data indeterminada, donà una mena d’esbós o assaig, el Guillem de Varoïc, els episodis i les idees principals del qual foren refosos als cinquanta-vuit primers capítols del Tirant.

Hom pot acceptar que al començament de l’any 1460, potser a precs de l’infant Ferran de Portugal, Martorell començà la redacció definitiva de la novel·la, que segurament encara es trobava en estat incomplet o pendent de revisió quan l’escriptor morí el 1468.

L’original passà a mans del seu amic Martí Joan de Galba, el qual curà de preparar-lo per tal d’ésser imprès i, cap a la segona part de la novel·la, féu més aprofundida la seva revisió i segurament hi afegí algun episodi propi. Però Galba també morí cinc mesos abans que fos acabada la impressió de la novel·la, que ateny 487 capítols.

El Tirant és la fingida biografia d’un cavaller bretó que, molt jove, es fa conèixer en festes cortesanes i combats a Anglaterra, esdevé cap de forces armades que socorren l’illa de Rodes i l’imperi grec, el qual defensa contra la invasió dels turcs i, després d’una llarga campanya al nord d’Àfrica, torna a Constantinoble i mor.

Les aventures cavalleresques i militars són acompanyades de la narració dels amors de Tirant i Carmesina, filla de l’emperador grec, la qual morirà també en saber el traspàs del seu enamorat.

L’extensa narració ofereix, d’una banda, tot un seguit de descripcions de procediments i recursos militars, ginys de guerra i moviments de tropes que fan comprendre la gran perícia de Tirant com a estrateg, tant en combats de terra com de mar. En això l’obra esdevé un preciós document de l’època, amb unes característiques i intencions molt diverses del tan divulgat llibre d’aventures d’origen bretó on apareix l’element meravellós i hom dóna una inversemblant fisonomia a l’heroi. D’altra banda, els amors de Tirant i Carmesina, emmarcats en la vida cortesana de Constantinoble, són narrats amb una profunda visió sentimental i psicològica i amb detalls alhora cortesans i sensuals.

Una prosa molt variada, adés solemne, retòrica i pomposa, adés familiar, viva i matisada amb un diàleg molt expressiu, reflex d’una realitat que l’autor vivia en la seva exuberant València de mitjan segle XV, atorguen al Tirant una real grandesa com a creació literària.

Els personatges, que no manquen de models vius, presos de la realitat contemporània, són dibuixats amb encert, fermesa i gran poder individualitzador, des dels que es podrien anomenar herois de la narració fins als secundaris i fins i tot marginals.

Tant pel seu contingut com per la seva forma expressiva el Tirant lo Blanc és una de les grans novel·les europees -ja ho afirmà Cervantes- i té la primacia entre la novel·lística catalana.

El 1511 es publicà a Valladolid una interessant traducció castellana, el 1538 n’aparegué a Venècia la versió italiana de Lelio di Manfredi, el 1737, amb peus d’impremta falsos per tal de desorientar la censura, la versió francesa atribuïda a C.-Ph. de Tubières, comte de Cailus i el 1984 aparegué a Londres la versió anglesa a càrrec de David H. Rosenthal.

Textos Filosòfics

(Catalunya, abril 1981 – 2000)

Col·lecció de texts dels més importants pensadors, patrocinada per la Fundació Jaume Bofill, editada per l’Editorial Laia (amb la col·laboració de la Generalitat de Catalunya) i assessorada per professors de la Universitat Autònoma de Barcelona.

Inclou 150 títols, amb obres de més de 90 filòsofs i amb algunes antologies d’altres pensadors o corrents més significatius de tota la història de la filosofia.

El ritme de publicació fou d’uns 8 volums per any.

Testament d’en Serradell de Vic, El

(Catalunya, 1419)

Única obra conservada de Bernat Serradell. Té 1.473 versos de codolada. Es divideix en dues parts de diferent caràcter, encara que ofereixen unitat.

A la primera, l’autor-protagonista, que apareix amb el seu autèntic nom de Bernat Serradell, emmalalteix, es confessa i fa testament, mentre la seva muller és empaitada per un framenor, que després és empresonat pel bisbe. La segona constitueix una visió d’ultratomba, on Serradell visita el paradís i l’infern.

L’obra té característiques semblants a alguns fabliaux francesos, reflecteix amb encert costums dels burgesos vigatans i fa intervenir en l’acció persones atestades a l’època i en relació íntima amb l’autor, fins a l’extrem que algunes figuren també a l’autèntic testament que l’autor atorgà el 10 de setembre de 1420, estant greument malalt.

L’obra és graciosa i irònica, amb diàlegs vius i molt reals. El que més colpeix és l’absoluta identificació entre el narrador, que parla en primera persona, i l’autor de l’obra, cosa no gens freqüent i que no es dóna, per exemple, a l’Espill de Jaume Roig.

Cal advertir que no és certa l’atribució del Testament a un tal Bernat de Vinclera, com fins ara hom ha sostingut.

Terra baixa

(Catalunya, novembre 1896)

Drama d’Àngel Guimerà, el més representat i traduït de la dramatúrgia catalana.

Manelic, el seu protagonista, ha esdevingut un prototip, i encarna l’home simple i pur, el pastor de la terra alta. Casat amb Marta, es rebel·la contra el poder de Sebastià, terratinent, i acaba per matar-lo i retornar a la muntanya amb la seva dona, allà on l’engany i la traïció no són possibles.

Marta és un personatge típicament guimeranià, un ésser desarrelat i desvalgut, que adquireix consciència de la seva personalitat així que posseeix una cosa seva: Manelic.

Escrita en prosa, l’obra no tingué la confiança del seu autor, i per aquest motiu fou estrenada en traducció castellana, a Madrid, per la companyia Guerrero-Mendoza, pel novembre de 1896. L’estrena en català tingué lloc a Tortosa el 8 de febrer de 1897 per la companyia de Teodor Bonaplata, si bé fou Enric Borràs el qui difongué el drama.

Ha estat traduïda als principals idiomes, objecte de dues òperes (una, amb música de l’austríac Eugen d’Albert, amb el títol de Tiefland, ha restat de repertori) i portada repetidament a la pantalla a diversos països.

Teoría General de la Urbanización

(Catalunya, 1867)

Obra teòrica i d’anàlisis estadística d’Ildefons Cerdà. Publicada per compte de l’estat espanyol (reeditada en facsímil el 1968).

El primer volum inclou una història de la urbanització, un examen analític de l’estat contemporani de la urbanització, una anàlisi teòrico-històrica de les relacions entre sistemes de locomoció i formació de les urbs.

El segon volum correspon al títol secundari de l’obra: Aplicación de sus principios y doctrinas a la reforma y ensanche de Barcelona. Inclou un estudi del continent (topografia, planta viària i interviària, alçat, organisme), del contingut (població), del funcionament (relacions continent/contingut) i la científicament excel·lent Monografía estadística de la clase obrera de Barcelona en 1856.

La Restauració anul·là el descabdellament previsible de la Teoría. Del 1901 ençà hom reprengué la seva anàlisi estadística, però no la part corresponent al volum primer, que no fou recuperada fins els anys 1960.

Temple de la Glòria, Lo

(Catalunya, segle XVIII)

Poema segurament anònim i de data incerta, conservat només fragmentàriament, que fou traduït al castellà i editat per primera vegada el 1847 per Magí Pers i Ramona.

Hom l’atribuí primer a Josep Fontaner, del segle XVII; posteriorment hi hagué un doble corrent d’opinió: mentre uns historiadors l’atribuïen a un hipotètic Ignasi Puigblanc, d’altres el consideraven obra d’Antoni Puigblanc. Últimament, hom tendeix a considerar-lo com a obra anònima, bé del final del segle XVIII o bé de ja ben entrat el segle XIX, donats uns certs elements de caire romàntic. Sigui com vulgui, sembla ésser obra d’una persona exiliada.

És escrit en octaves reials i hi apareixen nombrosos castellanismes; el seu conjunt, però, té força originalitat i dignitat.

somni, Lo

(Catalunya, segle XIV)

Obra cabdal de Bernat Metge. Escrita al començament del 1399, sens dubte a la seva casa del carrer de la Corretgeria, a Barcelona.

Fingeix que poc temps abans, quan l’escriptor era a la presó (el Castell Nou de Barcelona), se li aparegué l’esperit de Joan I, acompanyat dels personatges mitològics Orfeu i Tirèsies, d’ocells i de gossos de caça. Es planteja tot seguit el problema de l’existència i la immortalitat de l’ànima, en la qual cosa Metge diu no creure, però que constitueix l’essència del llibre primer, on el rei acaba convencent el seu antic secretari d’aquestes veritats.

Al llibre segon Joan I afirma que la seva ànima es troba al purgatori i en camí cert d’assolir la glòria. Al llibre tercer hom aclareix que Orfeu i Tirèsies acompanyen Joan I per tal que aquest purgui la seva desmesurada afecció a la música i a l’astrologia; el primer hi narra els seus amors amb Eurídice i el segon pronuncia una violenta diatriba contra el sexe femení.

En el llibre quart Bernat Metge pren la paraula i refuta tots els arguments misògins de Tirèsies, fa un elogi de les dones on esmenta les més famoses de l’antiguitat i les més recents reines catalanes, i l’obra acaba amb una enginyosa i original diatriba contra els homes, d’un gran interès des del punt de vista del vestuari i dels costums.

Obra escrita amb intenció política i de defensa personal i del grup dirigent al qual pertanyia l’escriptor, aquest vol palesar la seva ortodòxia, posar de manifest que l’ànima de Joan I no és damnada i defensar l’actitud reial davant el Cisma d’Occident. Els elogis al rei Martí i a la seva muller Maria de Luna responen a aquesta actitud d’autodefensa i de reivindicació.

L’obra és escrita en forma de diàleg a l’estil ciceronià i l’autor hi mostra el seu gran coneixement d’autors clàssics i humanistes i del Boccaccio del Corbaccio; això, juntament amb una prosa d’alta i nobilíssima qualitat, fa de l’obra una de les més belles i intel·ligents manifestacions de la prosa catalana de tostemps.

Solitud, de Víctor Català

Solitud

(Catalunya, 1904)

Novel·la de Víctor Català, considerada per la crítica com la seva obra mestra.

La protagonista, la Mila, segueix el seu marit, Maties, cap al cim de l’alta muntanya, on hi ha l’ermita de Sant Ponç. En Maties ha portat la seva dona enganyada tant per la llunyania i la dificultat d’accés a l’ermita com per l’ofici d’ermitans que hi tindran. La descripció de l’alta muntanya pren un lloc preponderant en la narració; aquesta dóna la dimensió de la solitud de la Mila. El tema de la novel·la és la tràgica impotència de la protagonista per a establir un lligam profund d’amor amb els éssers que la volten.

Aparegué en forma de novel·la a terminis a “Joventut” del 19 de maig de 1904 al 20 d’abril de 1905. Tingué un èxit esclatant, amb les consegüents edicions successives fins a la del 1909. En els jocs florals de Barcelona d’aquest mateix any obtingué el premi Fastenrath. No fou editada de nou fins el 1945.

Malgrat que l’escriptora oferí d’escriure un recull de contes, l’editor preferí una novel·la. Caterina Albert planejà la novel·la en vint capítols.

És un drama rural, un conte, una narració curta, amb el ritme deliberadament alentit per la intromissió de dos elements: d’una banda, una acurada, reiterativa i minuciosa anàlisi dels sentiments de la Mila; d’altra banda, la narració s’alenteix amb les contalles del pastor.

Gran part del seu èxit derivava de la seva singularitat. Els crítics, que es posaven d’acord quant a la seva excelsitud, no s’hi posaven quant a les seves coordenades estètiques. Sabien, això sí, que no podia ésser comparada a cap de les grans novel·les dels seus contemporanis. La solució és considerar la narració no com una novel·la, sinó com un gran poema en prosa. I, precisament per això, deduir que els personatges no són persones, sinó símbols.

Allò de què no hi ha dubte, i que el crític havia de trobar, és el tractament tipificador dels personatges que no són la Mila, un tractament més propi del conte que de la novel·la, que no cerca l’ambigüitat de la persona concreta, sinó l’essencialitat de l’esquema humà.

L’èxit novel·lístic aconseguit amb aquesta obra no es tornà a produir.

Singlot Poètic

(Catalunya, 1864 – 1866)

Col·lecció de Frederic Soler, que aplegà els escrits paròdics, sobretot les seves peces curtes conegudes amb el nom de gatades.

Inclou peces de caire costumista, com Un barret de rialles, Les carbasses de Mont-roig, etc, o les més grotesques: Ous del dia, La vaquera de la piga rossa, etc.

En fou editor Innocenci López i Bernagossi.