(Barcelona, 16 maig 1925 – 14 març 2013)
Arquitecte. Fill de Josep Maria Ribas i Casas, i germà, d’Antoni. Fou membre del Grup R i ha destacat sobretot com a urbanista.
Professor a l’Escola d’Arquitectura des del 1956 i catedràtic d’urbanisme des del 1965.
Participà en el pla provincial de Barcelona (1959-63), en l’esquema director de l’àrea metropolitana (1963-68) i en els plans d’ordenació de Palma de Mallorca i de Múrcia.
(Barcelona, 27 octubre 1935 – 3 octubre 2007)
Realitzador cinematogràfic. Fill de Josep Maria Ribas i Casas, i germà de Manuel.
Els seu primer llargmetratge es basà en l’obra teatral Los salvajes de Puente San Gil (1966).
Les seves pel·lícules posteriors ja foren filmades a Catalunya, les primeres en castellà fins a La ciutat cremada (1976), primer film en català, a la qual seguiren: Catalans universals (1978), Victòria!, la gran aventura d’un poble (1981), Victoria II!, la disbauxa del 17 (1983), Victòria III!, el seny i la rauxa (1984), El primer torero porno (1985), Dalí, amb “D” de Déu (1990), Terra de canons (1999), etc.
(Barcelona, 27/feb/1859 – 8/jul/1927)
Metge. Fou professor clínic de la facultat de Barcelona (1884-1902).
Publicà treballs sobre patologia digestiva, neurologia, pneumologia, etc. Prengué part als Congressos de Barcelona (1888) i de Moscou (1894).
El 1924 fou elegit president de l’Acadèmia de Medicina de Barcelona.
Fou el pare de l’arquitecte Josep Maria Ribas i Casas.
(Manresa, Bages, 5 gener 1922 – Barcelona, 15 febrer 2011)
Metge. Doctorat a Barcelona el 1950, amplià estudis a Kiel amb W. Bargmann.
Ha estat catedràtic d’Histologia i Anatomia Patològica de les universitats de Santiago de Compostela (1960), Sevilla (1964) i Barcelona (1970), de la qual ha estat vice-rector.
Ha treballat principalment en l’estudi de la histologia de les sinapsis neuro-musculars, les terminacions nervioses, la patologia mamària, i ha estat un dels capdavanters dels estudis de microscòpia electrònica en histologia humana als Països Catalans.
(Terrassa, Vallès Occidental, 1933 – 16 setembre 1964)
Cantatriu. Era soprano. Començà els seus estudis a Terrassa i els continuà al Conservatori del Liceu de Barcelona.
Anà a Itàlia on els amplià i obtingué, més tard, èxits notables.
Actuà a la ràdio i a la televisió i efectuà diverses gravacions.
(Castellvell, Baix Camp, 1830 – Barcelona, 1897)
Ebenista. Fill d’un militar carlí, s’establí de jove a Barcelona.
Cap al 1860 parà una botiga de mobles al carrer de la Ciutat, que es convertí en capdavantera de l’ebenisteria local i guanyà un premi a l’Exposició Internacional de París (1867).
El 1887 edificà uns grans tallers propis a l’Eixample.
En seria continuador unitari el seu fill Josep Ribas i Anguera (Barcelona, 1866 – 1909) Ebenista. A la seva mort, fou continuat per la seva vídua fins al 1936.
(Barcelona, 1899 – Montornès del Vallès, Vallès Oriental, 1959)
Arquitecte. Fill de Manuel Ribas i Perdigó. El seu estil correspon a un moderat classicisme.
Autor de la parròquia de Sant Joan de Vilassar (1942) i del temple expiatori de Sant Antoni Maria Claret, a Vic (1957), acabat pel seu fill, Manuel Ribas i Piera, el 1961.
Juntament amb Manuel Mayol i Ferrer, projectà i dirigí la construcció del Palau de l’Agricultura, a l’Exposició Internacional de Barcelona (1929).
És autor, a més, de la Casa Piera del carrer de Mallorca, de la reforma del Banc Hispano-Colonial a la Rambla de Catalunya, de la casa Viladomiu (1927) i de la casa del Comú, a Vilassar de Mar (1950).
Fou secretari del Col·legi d’Arquitectes (1931).
Un altre fill seu fou el cineasta Antoni Ribas i Piera.
(l’Havana, Cuba, 1875 – Blanes, Selva, 1913)
Escriptor.
Desenvolupà una intensa activitat cultural a Blanes, on organitzà la societat Tertúlia Literària. Fundà el setmanari català il·lustrat “La Selva” (1906).
Actuà també dins el camp social i polític: fundació de la societat Aplec Nacionalista, d’una caixa rural, del periòdic “Sindical”, etc.
Conreà la poesia i participà en tots els certàmens poètics de Catalunya. La seva obra fou recollida en part a “Lectura Popular”.
(Mataró, Maresme, 21 juny 1902 – 11 setembre 1996)
Arqueòleg, historiador i dibuixant.
Restaurador artístic, dirigí el Museu d’Història i Arqueologia de Mataró i fou comissari d’Excavacions Arqueològiques.
Autor, entre altres obres, de Notes històriques de Mataró (1933), Orígens i fets històrics de Mataró (1934), El poblament d’Iluro (1952), Els orígens de Mataró (1963), Tradicions populars i costums mataronins (1991) i les memòries Íntims records de la infància. Visions de la Plaça Gran de Mataró (1992).
(Barcelona, 1938 – )
Grafista. Estudià a l’Escola d’Arts i Oficis. S’establí pel seu comte el 1961, en unió de Pere Creus.
Ha destacat en treballs de caràcter publicitari. És autor de cartells notables, entre ells els anunciadors de les festes de la Mercè de Barcelona dels anys 1965 i 1966.
