Vilamur i de Pallars, Ramon (I) de

2 Respostes

(Catalunya, segle XIII – segle XIV)

Noble. Fill de Pere (V) de Vilamur i germà de Ponç.

Fou vescomte de Vilamur (1275-1303), proposat com a hereu pel seu oncle el comte Arnau Roger I de Pallars en el cas que Ramon Roger de Pallars -germà seu- morís sense fills (com així s’esdevingué).

Fou el pare del vescomte Pere (VI) de Vilamur.

Un altre germà de Ramon fou Bernat de Vilamur i de Pallars  (Catalunya, segle XIII – 1302)  Noble. Rebé del rei (1297) els castells de Calentí, Tebar i Cochos, al regne de Múrcia, i el d’Oriola, que deixà en herència al seu germà Ramon (I).

Vilamur i de Pallars, Ponç de

2 Respostes

(Catalunya, vers 1299 – vers 1324)

Eclesiàstic. Era fill del vescomte Pere (V) de Vilamur i nebot del bisbe d’Urgell Ponç de Vilamur. El 1299 tenia béns a Perarnau, i el 1307 apareix com a ardiaca de Benasc i ensems canonge de Girona.

Era batxiller en dret canònic, i residí a la cort d’Avinyó, on tenia la consideració de capellà del papa. Des del 1320 era ardiaca major de Lleida.

Fou elegit bisbe de Lleida el 1322, càrrec que confirmà el papa, a petició del rei. Poc després de l’elecció retornà a Avinyó, i deixà a Lleida dos vicaris generals. Féu l’obra del claustre i edificis annexos i féu celebrar un sínode el 1323.

Morí molt aviat. El jurista Guillem de Montlauzun li dedicà una obra.

Vilamur, vescomtat de

2 Respostes

(Catalunya, 1135 – segle XV)

Jurisdicció feudal de l’antic comtat de Pallars, que comprenia, a l’origen, la vall de Siarb -avui, de Soriguera-. Els vescomtes de Pallars, després d’un breu temps d’anomenar-se vescomtes de Siarb, adoptaren el nom definitiu de Vilamur el 1135, però no signaren com a vescomtes fins el 1149. El primer a fer-ho fou Pere (II) de Vilamur (vescomtat de Pallars).

Al segle XII actuaven a les altes valls dels Pirineus frontereres amb l’Urgell, i signaren pactes dels bisbes d’Urgell i dels vescomtes de Castellbò.

Al segle XIII foren convocats a corts, tingueren accés a l’episcopat i establiren un doble matrimoni amb la casa comtal pallaresa (1250), acordat entre el vescomte Pere (IV) de Vilamur i el comte Roger I; com a garantia el comte lliurà els castells de Montcortès, Peramea, Estac, Enviny, Castellgermà i Espluga de Serra (1254) i els llocs de Santa Engràcia, Salàs, Riverd, Puiforniu, Llavorsí, Torre de Ribera, Escaló i Segura (al camí del port de la Bonaigua); el vescomte lliurà els castells de Naens, Cadolla, Castellnou i les Escaldes, i amb el consentiment dels seus vengué el castell de Sarroca al monestir de Gerri (1213).

Sense possibilitats d’expansió, s’abocaren a la Ribagorça i Aragó: el vescomte Pere (V) de Vilamur manà de restituir el mal que havia fet als homes de la Clamosa, Graus, Montsó, Cofita, Estadella, Alaó, Lasquarri, Xalamera, Siscar i Sant Pere de Molins. Tingué poc relleu al comtat d’origen, davant l’influx creixent dels Cardona, estretament lligats a la casa comtal.

Es convertiren en fidels col·laboradors de la monarquia, després que el vescomte Ramon (I) de Vilamur es revoltés contra el rei Pere II, amb els comtes de Foix, Pallars i Urgell; assetjat a Balaguer (1280) i empresonat, hagué de lliurar al rei els castells de Naens, Sant Just, Cadolla, Casterner, Betesa, Tornafort, Vilamur, Montenartró, Embonui, Santa Creu, Burg i Rubió (1282). Vengué els castells de Tendrui i Claret al bisbe d’Urgell (1287) i fou nomenat pel rei Pere II veguer de Pallars i Ribagorça i sobrejunter de Sobrarb i les valls (1298). El rei Pere II eximí els homes de Vilafranca del Penedès d’anar a la guerra contra el vescomte de Vilamur (1336).

Pere (VII) de Vilamur, donzell, recuperà les viles de Juneda (1338) i la Pobla de Segur (1355), i participà en les campanyes del Rosselló (1343-44), Sardenya (1353) i contra l’infant Ferran i Castella (1352). Per tot això el rei li concedí la potestat dels llocs de Basturs, la Pobla i el Pui de Segur (1358).

El vescomte Pere (IX) de Vilamur (dit també Pericó), menor de vint anys, amb la seva mare Sibil·la, senyora de les valls de Vilamur i Montenartró (1380), marcà el límit d’aquestes amb l’honor de Bellera; el rei concedí a Sibil·la la fadiga de Basturs, que Pere (IX) tenia en feu, amb el mer i mixt imperi (1380). Pere (IX) devia morir tot seguit, car Ramon d’Anglesola, baró de Bellpuig, ja era vescomte de Vilamur el 1381 (vescomte Ramon (II) de Vilamur), i en morir (1386), el seu nebot, el comte Hug (II) de Cardona, heretà el vescomtat de Vilamur, que restà vinculat als Cardona.

Vilamur, Ponç de

2 Respostes

(Catalunya, vers 1196 – vers 1257)

Eclesiàstic. Era fill del vescomte Pere (IV) de Vilamur i nebot del bisbe d’Urgell Bernat de Vilamur i del de Lleida Berenguer d’Erill.

Entre el 1212 i el 1226 fou sagristà de Lleida i ardiaca de Tremp, càrrec que rebé dels seus oncles bisbes, que l’havien fet canonge quan tenia cinc anys escassos (1202).

Fou elegit bisbe d’Urgell el 1230, encara diaca, i confirmat el 1231. Tota la seva vida com a bisbe d’Urgell fou remarcada per la seva oposició al comte de Foix i a un grup de canonges que el denunciaren a Roma de greus crims i vicis (1248).

És difícil de veure-hi clar, en tal assumpte, car s’hi barregen interessos feudals i lluita contra els heretges. El papa encarregà a Ramon de Penyafort de pronunciar el litigi (1252). Sembla que fou deposat del càrrec i que era home violent i tumultuós.

Deixà hereu el seu nebot Bernat de Vilamur.

Vilamur, Pere (VI) de

2 Respostes

(Pallars, segle XIII – vers 1340)

Vescomte de Vilamur. Fill de Ramon (I) de Vilamur i de Pallars.

Obtingué la concessió de mercat per a la Pobla de Segur (1315) i fou armat cavaller a Saragossa durant la coronació del rei Alfons III (1328).

Sembla que la línia troncal s’extingí amb el seu besnét el vescomte Pere (IX) de Vilamur (Catalunya, segle XIV – abans 1381).

Vilamur, Bernat de

1 Resposta

(Catalunya, segle XIII – 1312)

Prelat. Fou bisbe de Girona del 1292 al 1312.

Fou succeït a la diòcesi pel seu possible nebot:

Guillem de Vilamur  (Catalunya, segle XIII – Girona, 1318)  Prelat. Durant l’episcopat de Bernat degué situar-se bé al capítol de Girona. Mort Bernat el 1312, Guillem en fou el successor al bisbat gironí, fins a la seva mort.

Vilamur, Bernat de

2 Respostes

(Catalunya, vers 1175 – vers 1203)

Eclesiàstic. Era canonge sagristà del capítol d’Urgell.

Fou elegit bisbe de la diòcesi el 1199, succeint a Bernat de Castelló. Hagué de vèncer una situació econòmica molt difícil.

Li succeí Pere de Puigverd.

Vilamur, Arnau de

Deixa un comentari

(Catalunya, segle XII)

Primer dels vescomtes del Pallars o vescomtes de Siarb que, pel que sembla, adoptà el cognom de Vilamur. Apareix documentat el 1118 amb el cognom esmentat i el títol vescomtal de Pallars.

Aquests vescomtes de Pallars o de Siarb posseïen el lloc de Vilamur des de 1014 o 1015.

Vilamur

3 Respostes

(Catalunya, segle XI – segle XV)

Llinatge pallarès, que senyorejà el vescomtat de Vilamur i segurament prengué el nom del castell homònim.

El primer personatge amb aquest cognom de què hom té notícia és un Ramon Guifré de Vilamur (Catalunya, segle XI)  Noble. El seu fill i hereu fou:

Pere (III) de Vilamur (Catalunya, segle XII – vers 1203)  Vescomte de Vilamur. Potser era fill seu -o potser germà- el bisbe Bernat de Vilamur-. El succeí el seu fill:

Pere (IV) de Vilamur (Catalunya, segle XIII – vers 1255)  Vescomte de Vilamur. Fou pare de Ponç de Vilamur i de:

  • Pere (V) de Vilamur  (Catalunya, segle XIII – 1275)  Vescomte de Vilamur. Es digué parent del bisbe de Lleida Guillem de Montcada. Fou pare de Ponç, de Bernat i de Ramon de Vilamur i de Pallars.
  • Bernat de Vilamur  (Catalunya, segle XIII)  Cavaller. Fidel del rei Pere II en el setge de Balaguer contra els barons rebels (1280). El dit rei el defensà (1281) dels atacs del comte de Foix.
  • Sibil·la de Vilamur  (Catalunya, segle XIII)  Dama. Tenia la vila d’Araós en penyora per l’ardiaca de Galliners (1231).

Vilamur

1 Resposta

(Soriguera, Pallars Sobirà)

Vila (1.264 m alt), a l’oest de Soriguera, al vessant sud-occidental del pic de l’Orri, dominant, per la dreta, la vall del riu del Cantó.

L’església parroquial (Santa Maria) és originària del segle XIII (en resta un antic portal gòtic). D’ella depèn la d’Embonui.

El castell de Vilamur, que presidia la vila, era el centre del vescomtat de Vilamur.