(Igualada, Anoia, 1863 – 1939)
Associació. Fundada per Marià Ferrer, que significà un moviment de renovació pedagògica.
A més a més, esdevingué, amb gent de tots els estaments socials, el primer centre cultural i recreatiu de la ciutat.
(Catalunya, segle XVIII)
Títol concedit el 1702 a Jeroni de Rocabertí i d’Argençola, senyor d’Argençola (Anoia).
Passà als Pinelli, als Pignatelli i, recentment, als Sarriera.
(Anoia)
Nom adoptat el 1937 per al municipi de Santa Margarida de Montbui.
Veure> abric Romaní (jaciment i balma del congost de Capellades).
(el Bruc, Anoia / Collbató, Baix Llobregat)
Antiga granja de Montserrat, el nucli inicial de la qual (mas Bernarda) fou adquirit el 1566. Els monjos hi anaven periòdicament a descansar, i per això hi havia una gran casa -restaurada parcialment i adaptada com a restaurant- i una capella.
Segons l’anunci de subhasta fet per l’estat el 1821, tenia 150 jornals de sembrat plantat d’oliveres, 130 jornals de vinya i 50 de bosc.
(la Torre de Claramunt, Anoia)
Poble (430 m alt), al vessant meridional de la serra d’Espoia.
L’església parroquial (Sant Salvador) és romànica; ha estat restaurada a partir del 1967.
(Pujalt, Anoia)
Llogaret, al sud del terme, al límit amb els de Veciana i de Freixenet de Segarra (Segarra), damunt l’altiplà que separa les conques de l’Anoia i del Sió.
La seva antiga església parroquial depèn de la de Segur.
(Catalunya, segle XVIII – )
Títol concedit el 1710, pel rei-arxiduc Carles III, a Pau Ignasi de Dalmases i Ros, senyor de Vilallonga.
El 1916 fou rehabilitat per la seva néta cinquena Carme de Dalmases i d’Olivart, baronessa de Pierola.
Ha passat als Fontcuberta.
(Sant Martí Sesgueioles, Anoia)
Antic castell i parròquia i actual santuari (Sant Valentí), al sector més oriental del terme.
L’església és un edifici del segle XVII que substituí l’antiga església parroquial de Sant Valentí de Vilallonga, romànica, les restes de la qual es conserven; prop seu hi ha unes sepultures antropomòrfiques.
També hi ha les restes de l’antic castell de Vilallonga, esmentat des del segle XI. Des del segle XV en foren senyors els Rajadell; passà el segle XVII als Cruïlles i als Aimeric, i el 1689 fou adquirit per Pau Dalmases, i el seu fill Pau Ignasi de Dalmases i Ros rebé el marquesat de Vilallonga.
A mitjan segle XVIII la parròquia de Vilallonga desaparegué, i fou agregada a la de Sant Martí Sesgueioles.
