(la Llacuna, Anoia)
Masia, al sud del terme, al vessant meridional de la serra de les Solanes (914 m alt), que separa les valls de la Llacuna i del riu de Foix (terme de Pontons, a l’Alt Penedès).
Havia estat granja del monestir de Santes Creus.
(els Prats de Rei, Anoia)
Poble i antic terme, fusionat el 1788 al municipi.
És centrat, al sector nord del terme, a 765 m alt, per l’església de Sant Gil, existent ja el 1139 i que fou sufragània de Sant Pere Sallavinera, entre els segles XV i XIX, i després dels Prats de Rei. El seu domini pertanyia a l’abadessa de Valldaura (Berguedà), i el 1320 el rei Joan I vengué la seva jurisdicció al baró de Segur.
Entre el 1788 i el 1840 formà, amb Puigdemàger, Seguers i la quadra de Galí, una batllia pròpia, tot i dependre dels Prats de Rei, fins que el 1840 passà a dependre del batlle de la vila. La sufragània fou suprimida i fusionada amb la parròquia dels Prats de Rei.
(Catalunya)
Vall de la Depressió Central Catalana, conca del Sió, afluent, per l’esquerra, del Segre, que inclou sectors de la Noguera, l’Urgell i la Segarra (i un petit sector marginal de l’Anoia).
Davalla de l’extrem occidental de l’altiplà de Calaf; més enllà de les Oluges, la vall s’amplia notablement al nord, vers el Llobregós, amb la plana de Guissona. D’Agramunt fins prop del Segre forma una vall més tancada, limitada, al nord, per la serra de Montclar i, al sud, per la serra d’Almenara.
Guissona, al sector segarrenc, i Agramunt, al sector urgellès, són els centres principals.
Fins a la divisió territorial de Catalunya del 1936 fou considerada per molts geògrafs com una comarca diferenciada.
(Anoia)
Nom adoptat el 1937 per al municipi de Sant Martí Sesgueioles.
(Sant Martí de Tous, Anoia)
Santuari (Santa Maria de Sentfores), enlairat en un turó de 500 m alt. Existia ja 1329. La llegenda diu que la imatge fou trobada per un bou i un pastor de can Bossanya.
El santuari estigué a càrrec dels jerònims de la Murtra de Badalona, entre el 1510 i el 1835. La seva església es reedificà el 1656 i s’amplià amb el cambril el 1777.
Té una hostatgeria i casa d’ermitans al costat. És lloc de molta devoció comarcana.
(Igualada, Anoia, gener 1926 – 22 setembre 1934)
Periòdic anarco-sindicalista. Conegué una primera època com a mensual (fins al juliol 1926) i una segona quinzenal (des del 15 juny 1930).
Els redactors foren Josep Anselmo, Josep Massana i Antoni Carner primer, i Anselmo, Daniel Alcaide i Josep Cuatrecasas, després. El director fou Joan Ferrer.
(Catalunya, segle XIII – )
Jurisdicció senyorial centrada al castell de Segur (Anoia).
Des del segle XIII pertanyia als Calders, per infeudació dels vescomtes de Cardona.
La tingueren fins el 1707, que l’heretaren els Copons, dels quals passà el 1791 als Grimau i, el 1793, als Vilallonga, senyors d’Estaràs, als quals, per carta de successió del 1816, fou reconeguda com a títol del regne. Continua en la mateixa família.
(Veciana, Anoia)
Poble, en gran part disseminat, al nord-oest del terme, centrat per les ruïnes del castell de Segur, conegut des del 1117, i per l’església parroquial de Santa Maria de Segur.
Al seu terme original hom uní el de Sant Salvador de Miralles (Miralles de Copons) i formaren junts la baronia de Segur. Els seus senyors residien al gran casal conegut per Molins de Segur (ara Molí de la Roda), prop de la capçalera de l’Anoia. El 1157 foren unides a l’església de Segur les sufragànies de l’Astor, Vilamajor dels Prats i Durban.
Prop del poble hi ha el santuari de Santa Maria de Puig-de-ram, reedificat al segle XVII.
(els Prats de Rei, Anoia)
Poble i antiga quadra, a l’extrem nord-oriental del terme, gairebé dins el d’Aguilar de Boixadors.
La quadra pertanyia a la sots-vegueria dels Prats de Rei, i el 1788 fou incorporada amb Solanelles i Puigdemàger als Prats de Rei.
L’església dedicada a sant Pere i sant Feliu (1152) fou sufragània de Sant Miquel de Castellar entre els segles XIV i XIX. El 1878 fou creada parròquia, amb 20 famílies, algunes d’elles del terme d’Aguilar.
(els Prats de Rei, Anoia)
Nom d’una ciutat romana que tingué categoria jurídica de municipi.
És coneguda bàsicament per uns grups d’inscripcions romanes conservades als Prats de Rei, fet que permet la hipòtesi que correspon a aquesta vila.
Dues inscripcions porten el nom de la ciutat, la de l’Alt Imperi com a Sigarra, i l’altra, més tardana, del segle IV, Segarra.
