Arxiu d'etiquetes: dominics/ques

Bernat, Ermengol

(Barcelona, 1330 – 1387)

Teòleg dominicà. Fou lector de teologia a Calataiud (1352), a Xàtiva (1353) i a París (1355), on rebé el grau de mestre (1358).

Fou inquisidor d’Aragó (1360) i provincial de Catalunya (1369).

Deixà escrits Quatuor libros super Sententias.

Bellvís (varis)

Arnau Bellvís  (Catalunya, segle XVI)  Frare dominicà. Es doctorà a la universitat de París. Escriví obres teològiques i relatives a les Sagrades Escriptures.

Bartomeu de Bellvís  (Catalunya, segle XIII – Aragó ?, segle XIV)  Cavaller templer. Fou comanador de Montsó. El 1308, quan el Temple fou dissolt, tractà per un temps de defensar la fortalesa que tenia assignada.

Jaume de Bellvís  (Catalunya, segle XIII)  Jurista. Escriví algunes obres avui perdudes, de les quals resten els títols: De usu feudorum, Disputationes variae i Additiones in Novellis.

Pere de Bellvís  (Urgell, segle XII) Cavaller. Participà a la conquesta de Lleida (1149). En 1167 seguí el comte Ermengol VII d’Urgell a Lleó, i lluità al costat d’ell a la conquesta d’Extremadura. El 1181 donà els seus drets sobre Llorenç i Maldanell al monestir de monges cistercenques de Vallbona.

Artimbau, Tomàs

(Catalunya, segle XVIII – Vic, Osona, segle XVIII)

Escriptor. Professà a l’orde dominicà.

L’any 1749 publicà Harmoniós despertador dels pecadors i agradable sacrifici d’alabança a la Divina Majestat, lo sagrat psalteri o Rosari de Maria… (Barcelona 1763, Cervera, 1789, Vic, 1845).

Armengol, Bernat

(Catalunya, segle XIV – Barcelona, 1387)

Teòleg i inquisidor. Dominicà del convent de Barcelona. Mestre en teologia a la universitat de París (1358).

Inquisidor a Barcelona, ocupà també diversos càrrecs dins l’orde en els quals hagué d’afrontar la situació creada pel Cisma d’Occident.

És autor d’un comentari al Llibre de les Sentències.

Andreu, Josep Pere

Veure> Pere Sans i Jordà (frare dominicà i sant).

Albalat, Andreu d’

(País Valencià ?, segle XIII – segle XIV)

Frare dominicà. Es desconegut el seu probable parentiu amb un prelat homònim, que potser fou oncle seu.

Era confessor de la reina Blanca d’Anjou, primera muller de Jaume II el Just. Inclinà Blanca a seguir les doctrines espiritualistes concebudes pel famós metge i moralista Arnau de Vilanova.

Aquestes doctrines arribaren a exercir gran influència a la Cort, per bé que, absent Vilanova i morta Blanca, el rei se n’apartaria poc abans de que fossin declarades herètiques.

Ylla, Joan

(Molló, Ripollès, 1877 – Manila, Filipines, 1956)

Religiós dominicà i canonista. Professà al convent d’Ocaña (1893) i completà els estudis a Àvila, on fou ordenat de sacerdot el 1901. Se n’anà tot seguit a les Filipines, on es graduà en dret canònic i civil a la universitat de Santo Tomás de Manila.

Fou vice-rector i rector del col·legi de San Juan de Letrán de Manila, vice-rector de la universitat de Santo Tomás i finalment rector del seminari interdiocesà de Manila (1933-56). Exercí també el càrrec de vicari general de la província i altres càrrecs dins el seu orde.

És autor de moltes obres i articles sobre dret canònic, parroquial i qüestions religioses. Publicà articles a “Ciencia Tomista”, a “Angelicum”, a “Unitas” i sobretot al “Boletín Eclesiástico de Filipinas”. Escrivia de preferència en castellà i anglès.

Ximenes, Domènec

(Girona, vers 1565 – 1631)

Escriptor. Professà al convent dominicà de Girona, i el 1602 es graduà en teologia a la universitat gironina.

Fou professor de filosofia de la universitat a partir del 1608 i de teologia a partir del 1620. El 1629 fou nomenat primer regent del recentment creat estudi general dominicà de Girona.

És autor de treballs teològics i d’una vida d’Antoni Vicenç Domènec, que encapçala la segona edició de la Historia general de los santos y varones ilustres en santidad del Principado de Cataluña (1630).

Vives i Pexon, Pius

(Catalunya, segle XVII)

Frare dominicà. Fou provincial del seu orde.

El 1641 escriví un Discurs apologètic per la immunitat i llibertat eclesiàstica. que no pogué ser impresa fins al 1652, al final de la guerra.

Partidari de Felip IV, hagué de fugir de Catalunya durant la guerra de Separació.

Vinyes, Domènec

(Sant Quirze de Besora, Osona, 1737 – Barcelona, 1818)

Frare dominicà.

El 1809 publicà, a Cervera, l’opuscle titulat La voz de Dios que expone a los españoles para la guerra contra los franceses.

Li és atribuït un opuscle anònim aparegut a Vic, que excitava també a la lluita contra els napoleònics.