Arxiu d'etiquetes: partits polítics

Catalunya i avant !

(Catalunya, 1882)

Lema del Centre Català. Fou pronunciat per primera vegada per Valentí Almirall en l’acte fundacional del Centre Català, al teatre Romea de Barcelona.

BEN

Sigla del Bloc Escolar Nacionalista (organització política universitària).

BEAN

Sigla del Bloc d’Esquerra d’Alliberament Nacional.

Actuació Valencianista d’Esquerra

(Barcelona, 1932 – 1937)

Partit polític. Grup de valencianistes republicans d’esquerra, amb residència a Barcelona.

Es dedicà fonamentalment a facilitar les relacions entre l’esquerra catalana i els grups valencianistes esquerrans, amb la finalitat de despertar el sentiment autonomista al País Valencià.

Acció Popular Catalana

(Catalunya, octubre 1934 – 19 abril 1937)

(APC)  Partit polític. Adherit a la CEDA.

Tingué certa audiència entre els propietaris agrícoles.

Unión Monárquica Nacional

(Barcelona, febrer 1919 – 1932)

(UMN) Partit polític. Fundat per iniciativa i sota la presidència d’Alfons Sala i Argemí (després comte d’Egara), diputat i cacic del districte de Terrassa.

Aplegava l’ala més unitarista i dretana del monarquisme català, per contrast amb el sector regionalista organitzat en la Federació Monàrquica Autonomista, i no passà mai d’ésser una reunió de notables, sense base organitzada.

Incapaç de superar electoralment la Lliga i menystinguda pel poder central, la mateixa impotència de l’UMN la convertí en el suport polític més ferm del règim de Primo de Rivera a Catalunya, i Alfons Sala fou nomenat president de la Mancomunitat dictatorial (1924-25).

Fugaçment ressuscitat el 1930, el partit desaparegué de fet amb la República, i els seus homes s’integraren en les organitzacions de l’extrema dreta alfonsina, com ara la Penya Blanca.

Unió Socialista de Catalunya

(Barcelona, 8 juliol 1923 – 23 juliol 1936)

(USC)  Partit polític. Format per Serra i Moret, Campalans, Alomar i altres. De caràcter intel·lectual, sorgí com a reacció a les posicions anticatalanistes del PSOE, i intentà la defensa del socialisme i de l’autonomia de Catalunya.

Durant la República s’alià amb l’Esquerra Republicana i així, malgrat d’ésser minoritària, envià representants a les Corts de la República, al Parlament Català i al govern de la Generalitat. L’any 1934 va constituir la Unió General de Sindicats Obrers de Catalunya.

La influència de Joan Comorera inclinà el partit cap a posicions més marxistes, i el 1936 fou un dels grups integrants del PSUC.

El seu òrgan de premsa fou “Justícia Social”.

Unió Regionalista

(Barcelona, 1899 – 1901)

Grup polític. Era, de fet, una transformació de la Junta Regional d’Adhesions al Programa del General Polavieja, que, davant el fracàs del polaviejisme i de la temptativa de col·laboració amb el partit de Silvela, adoptà aquest nom nou.

L’any 1901 es fusionà amb el Centre Nacional Català i formà la Lliga Regionalista.

Unió Federal Nacionalista Republicana

(Barcelona, 24 abril 1910 – Catalunya, 1917)

(UFNR)  Partit polític. Fundat per la fusió dels republicans federals, la Unió Republicana i el Centre Nacionalista Republicà, presidit per Pere Coromines.

En fou president Josep M. Vallès i Ribot. Sota un programa autonomista, hi coexistien sectors liberals burgesos i d’altres de socialitzants i obreristes, i hi sovintejaven les friccions internes. Obtingué un èxit considerable a les eleccions legislatives del 1910.

La mort de Vallès i Ribot refredà l’entusiasme dels federals, mentre que molts dels antics integrants de la Unió Republicana se separaren de la UFNR per a ingressar al Partido Reformista. Aquests afebliments, juntament amb la tàctica de front de dretes emprada per la Lliga, empenyien el partit a cercar una aliança d’esquerres.

La firma del pacte electoral de Sant Gervasi amb els radicals anticatalanistes de Lerroux (1914) va provocar el fracàs polític de la UFNR i la seva dissolució. Molts dels seus homes representatius anaren a nodrir les rengles del nou Partit Republicà Català. Tenia per òrgan de premsa “El Poble Català”.