(Catalunya, segle XIX – segle XX)
Compositor.
És autor de la partitura de nombrosos espectacles musicals, com L’ou com balla, de Duch Salvat, col·laborant amb el mestre Nogués, La reina ha relliscat, d’Alfons Roure, Deauville, port de París, de Gastó A. Màntua, el Tenòrio sonor i d’altres.
(Torres de Segre, Segrià, 1921 – )
Soprano, actuava amb el nom artístic de Lolita Torrentó. Estudià a Barcelona i el 1939 debutà al Gran Teatre del Liceu. Hi ha actuat habitualment, especialment amb obres del repertori alemany (Wagner, Humperdinck, R. Strauss).
Ha actuat també als EUA, al Canadà, Cuba i per tot l’estat espanyol.
Ha enregistrat diversos discs d’òpera i sarsuela.
(Barcelona, 1951 – )
Dissenyador gràfic. En 1970-75 fou director d’art de les revistes “Bocaccio”, “Siesta” i “Por Favor”.
El 1976 creà, amb Salvador Saura, un estudi de disseny gràfic, i el 1983 fundaren les “Edicions de l’Eixample”.
Han realitzat llibres-objecte com Sol-Solet, Carmen o Transnarcís, pels quals han rebut diversos premis.
(Barcelona, 17 abril 1926 – )
Organista. Estudià al Conservatori Municipal de Música de Barcelona, on ha estat catedràtica. Va ampliar els seus estudis a Siena i a París.
Ha realitzat una carrera de concertista internacional amb un repertori format preferentment per obres antigues i contemporànies.
(Olot, Garrotxa, 9 abril 1915 – Figueres, Alt Empordà. 29 agost 1992)
Historiador. Fou un dels fundadors de la revista “Pyrenae” (1949) i de l’Institut d’Estudis Empordanesos (1956).
Escriví, entre altres obres, Genealogía y Significación de Francesc Verntallat (1953), La Societat Coral Erato (1970), Dades històriques de la indústria tèxtil a Olot i comarca, i d’Esteve Paluzie (1977). Obtingué (1969) el premi Pròsper de Bofarull amb l’obra Jaume Ferrer de Blanes, els comtes de Mòdica i la descoberta del Nou Món (1977-78), i el premi Consolat de Mar (1974) amb Les llotges de Girona, Sant Feliu i Castelló, i la projecció del Consolat de Mar fins els nostres temps.
Escriví també Dos federalismos y su pugna en España desde los orígenes de la Primera República (1974, finalista del premi Mundo d’assaig).
(Peramola, Alt Urgell, 1921 – )
Veterinari. S’especialitzà en clínica bovina a Organyà.
La seva tesi doctoral és una aportació a l’estudi tècnic-econòmic de les explotacions bovines de l’Alt Urgell.
Ha fundat i dirigit la revista “Lérida Pecuaria”, i ha publicat obres com Bovino-tecnia lechera (1966).
(Barcelona, 16 març 1893 – 1977)
Col·leccionista i estudiós de la premsa catalana. Autor de nombrosos treballs d’investigació hemerogràfics, publicats a “Curiositats de Catalunya”, “Destino” i altres revistes.
Realitzador l’any 1937 del catàleg La Presse Catalane depuis 1641 jusqu’à 1937 i autor, amb la col·laboració de Rafael Tasis, de la Història de la Premsa catalana (2 volums, 1964).
Va reunir més de 13.000 fitxes sobre premsa a Catalunya i és molt important la seva col·lecció de periòdics.
(Mataró, Maresme, 1877 – Barcelona, 1957)
Eclesiàstic. Sacerdot des del 1900, ingressà a l’Oratori de Sant Felip Neri. Es dedicava només a la cura d’ànimes i fundà els Germans Missioners dels Malalts Pobres.
En esclatar l’alçament del 1936, el bisbe Irurita de Barcelona s’amagà i nomenà (agost 1936) tres vicaris generals, l’únic dels quals que pogué actuar fou Torrent.
Enmig d’una terrible persecució, reorganitzà com pogué la vida de l’Església clandestina i, amb col·laboradors com Josep Sanabre, muntà una xarxa per les comarques. Acabà establint-se a casa de l’advocat barceloní Josep Vilardaga, lloc que era conegut per les autoritats catalanes i republicanes.
Després dels fets de maig de 1937 gairebé cessà la persecució i, a les festes, hom deia a Barcelona unes dues mil misses. No essent home de govern, li escapaven aspectes de l’alta política eclesiàstica (tingué una nodrida correspondència amb el cardenal Pacelli, secretari d’estat).
La seva funció de bisbe, de fet, el portà a relacionar-se amb el ministre republicà Manuel de Irujo, que volia obrir algunes esglésies al culte públic, però Torrent mai no veié prou garanties. Escriví dues pastorals i ajudà econòmicament els sacerdots sense mitjans.
El 1939 hagué de renunciar el càrrec, no sense veure’s forçat però abans a demanar als rectors que prediquessin en castellà.
(Manlleu, Osona, 1844 – 1922)
Escriptor. Notari, exercí a Ribes de Freser i Manlleu.
Col·laborà en la premsa catalana del moment i publicà un Formulario de capitulaciones matrimoniales y testamentos, arreglado a la legislación y costumbres de Cataluña… (1885, 1888), Manlleu, croquis para su historia… (1891), Las leyendas de mi pueblo (1902) i Historia de la ermita de Sant Antoni de Ribas (1919), on recull una col·lecció de goigs.
(Regla, Cuba, 9 desembre 1901 – Barcelona, 11 juliol 1996)
Escriptor. Residí des de molt petit a Catalunya. Estudià al seminari de Girona fins a primer de teologia. S’ha dedicat a l’estudi de la figura de Jacint Verdaguer, en col·laboració amb J.M. de Casacuberta.
Ha publicat cinc volums de l’epistolari verdaguerià (1971-77), Jacint Verdaguer (1952), resum biogràfic, Sant Antoni Maria Claret (1953), La Costa Brava vista pels escriptors catalans (1958) i Mossèn Cinto a la Gleva (1966). Té inèdits materials per a una extensa biografia de Verdaguer.
El 1992 fou guardonat amb la Creu de Sant Jordi.
