(Vimbodí, Conca de Barberà, segle XV)
Escultor gòtic. Entre el 1485 i el 1496 féu, junt amb d’altres, el retaule de Sant Joan de les Abadesses.
A la parròquia de Tiana hi havia una imatge de sant Cebrià de la seva mà procedent d’un retaule. Vers el 1497 acabà el cor de l’església dels mercedaris de Palma de Mallorca.
El seu estil, tot i que palesa la influència del Renaixement, és relacionat amb el gòtic germànic.
(Terrassa, Vallès Occidental, 22 febrer 1832 – Madrid, 28 febrer 1878)
Pintor i escultor. Format com a escultor a l’Escola de Belles Arts de Barcelona, donà proves de gran domini tècnic. Amplià la seva formació a París, on començà a pintar. Pensionat a Madrid el 1859, passà a dedicar-se quasi exclusivament a la pintura.
L’any 1864 anà de professor de color i composició a l’escola de belles arts de Cadis. Dos anys després tornà a Madrid com a professor de l’Escuela Superior de Pintura. El 1867 l’Academia de San Fernando premià la seva pintura Mare de Déu de les Victòries, que el govern lliurà a l’església de Tetuan.
La pintura religiosa ocupà una gran part de la seva obra, inspirada per un romanticisme evolucionat. També conreà els temes històrics, però els retrats són la seva obra més important, car fou un dels retratistes més importants de la seva època, sobretot pel tractament de la problemàtica psicològica dels personatges. La majoria d’aquests retrats pertanyen a famílies de Terrassa.
Com a escultor s’especialitzà en temes religiosos (Crist, per al cementiri de Terrassa).
(Montblanc, Conca de Barberà, segle XIV)
Escultor gòtic de l’escola de Lleida.
El 1345, per encàrrec de Ramon Punyera, féu una imatge de Sant Andreu, de pedra, per a l’església de la Selva del Camp, on es conserva, bé que fou molt malmesa el 1936. Hom ha relacionat l’estil d’aquesta obra amb el del bell retaule dedicat a Sant Bernabé i Sant Bernat de l’església de Santa Maria de Montblanc.
En els documents és citat també com a pintor, bé que no se’n coneix cap obra pictòrica.
(Olot, Garrotxa, 1814 – Girona, 1886)
Escultor i dibuixant. Deixeble de Joan Carles Panyó a l’Escola d’Art d’Olot.
És autor de llibres docents, com Nociones elementales de dibujo (1865), Elementos de dibujo lineal en todas sus aplicaciones (1864), etc.
Fou professor de dibuix a l’Escola de Belles Arts de Girona.
(Sant Boi de Llobregat, Baix Llobregat, 1892 – Barcelona, 1943)
Escultor. Format a Llotja amb Pere Carbonell i Antoni Alsina i Amils, amplià estudis a París amb Bourdelle. Dins l’Associació Escolar Artística concorregué amb una caricatura a l’Exposició de Retrats i Dibuixos del 1910.
Fou des del 1916 professor de modelatge i buidatge a Llotja. Participà a les Exposicions d’Art de Barcelona del 1920 i el 1921. Obtingué un diploma d’honor a l’Exposició Internacional del 1929 i participà a la Nacional del 1942.
Té alguna obra pública a Barcelona, però es destacà sobretot pels seus busts i retrats, de sòlida sobrietat.
(Barcelona, 1873 – 1926)
Forjador i repussador. S’ermerçà també en la ceràmica i en la pintura, amb el mestratge d’Antoni Serra, així com en l’escultura, en què fou deixeble de R. Nobas. En aquest aspecte col·laborà amb Jaume Escriu.
Prengué part en exposicions a Barcelona i Madrid.
Entre les obres de ferro notables hi ha les dels llums del despatx de la presidència al palau de la Generalitat de Catalunya i les del palauet Garí a Argentona.
(Barcelona, 3 novembre 1855 – Buenos Aires, Argentina, 6 febrer 1935)
Escultor. Format a Llotja i a San Fernando. Fou deixeble de R. Nobas. Anà pensionat a Roma (1879-83). Exposà a la Sala Parés de Barcelona (1887 i 1889).
Treballà, sempre dins un gust anecdotista, per a l’Exposició Universal de Barcelona (1888: Apoteosis de les Arts i les Ciències, fris de l’Arc del Triomf; estàtua de Viladomat al Saló de Sant Joan).
S’instal·là a Buenos Aires i fou un dels escultors que més monuments modelà (Sanmartín, a Rosario, Santa Fe, al Grito de Ipiraque, a la Batalla de Salta, a diversos prohoms argentins). Presentà obres a les exposicions oficials de Madrid, París i Barcelona.
Fou professor d’escultura trenta-dos anys a la universitat de Buenos Aires.
(Lleida, 1830 – Madrid, 1910)
Escultor. Nebot i deixeble de Manuel Corcelles i Saurí. Després de fer l’aprenentatge amb el seu oncle se n’anà a Barcelona. Fou deixeble de Vallmitjana i, a Madrid, de Josep Piquer, on exposà el 1860, i hi fou premiada la seva escultura Jeremies.
L’any següent li fou concedida l’Encomienda de Carles III pels seus treballs de restauració en una basílica de Segòvia. També treballà a la catedral de Salamanca. Esculpí dues imatges religioses per als EUA.
Pels mèrits adquirits Amadeu I el nomenà escultor de la cambra reial. Fou mestre d’Aniceto Marinas, el qual adquirí el seu obrador.
(Barcelona, 11 novembre 1812 – 4 juny 1902)
Escultor imatger. Estudià a l’Escola de Llotja de Barcelona, i fou deixeble de Damià Campeny, amb qui col·laborà afaiçonant alguns dels relleus dels Porxos d’En Xifré, a Barcelona.
La seva obra personal fou molt sol·licitada tant a Barcelona com a la resta de la península i a Amèrica. Escultor d’inspiració neoclàssica, la seva obra evolucionà vers el naturalisme, especialment en els treballs per a figuretes de pessebre i de calvaris.
Com a obra important conservada, cal esmentar el Grup del Calvari, a la catedral de Barcelona.
Fou el pare de:
Josep Talarn i Anglès (Barcelona, segle XIX – segle XX) Escultor. Tingué una certa anomenada local.
Pelegrí Talarn i Anglès (Barcelona, segle XIX – segle XX) Pintor. Tingué una certa anomenada local.
(Manresa, Bages, 1673 – 14 gener 1751)
Escultor. Fou un dels més importants de l’escola barroca catalana. Es formà al costat del seu pare, Pau Sunyer, amb el qual col·laborà a la construcció del retaule del Roser de Navarcles (1672).
Juntament amb Francesc Grau i Francesc Ferriol obrà el frontís de la Santa Cova de Manresa (1678). Poc després es traslladà al Rosselló i treballà a Perpinyà amb Lluís Generes.
Després de la mort del seu pare (1694) es posà al capdavant del taller que aquest tenia a Manresa, però no per això deixà de treballar a les comarques septentrionals, on construí el retaule major de Prada (1697-99), el de Cotlliure (1698-1702) i el del Roser de Vinçà (1710). També és autor dels retaules majors de l’església parroquial de Prats de Lluçanès (1698-1700) i del santuari de Font-romeu, iniciat el 1704.
Però la seva obra mestra fou el retaule major de Santa Maria d’Igualada, projectat l’any 1704 amb Jacint Morató i realitzat sistemàticament a partir del 1718, amb introducció de variants sobre el projecte inicial, netament barroc, amb la qual cosa esdevingué una obra preneoclàssica, no per les imatges, sinó pels elements arquitectònics. L’obra igualadina fou malmesa durant la guerra civil (1936-39), però ha estat fidelment reconstruïda.
Fou el pare de Pere Sunyer i Fontanelles (Manresa, Bages, segle XVII – segle XVIII) Escultor. Col·laborà amb el seu pare en la decoració del santuari de Font-romeu, on fou enterrat el 1704.
