Arxius mensuals: Novembre de 2017

Bonastre i Bertran, Francesc

(Montblanc, Conca de Barberà, 1944 – Barcelona, 20 setembre 2017)

Musicòleg i compositor. Féu estudis musicals amb Francesc Tàpies, a Tarragona. Es llicencià a la Universitat de Barcelona el 1967 amb la tesi Estudis sobre la verbeta, per la qual obtingué el primer Premio Nacional de Musicologia (1976) i fou publicada a Tarragona el 1982. Professor d’història de la música a la Universitat Autònoma de Barcelona des del 1968 i director de l’Institut de Musicologia Josep Ricart i Matas, de la mateixa universitat (1980).

Ha publicat Música y parámetros de especulación (1977), Felip Pedrell. Acotaciones a una idea (1977), De l’organologia musical i els aspectes crítics (1980) i les edicions crítiques d’obres de Ll.V. Gargallo, F. Soler i B. Bertran. De la seva obra com a compositor cal esmentar el poema simfònic per a cobla Sant Ramon de Penyafort (1964), que obtingué el primer premi Joaquim Serra, les cantates Joglaresques (1967) i Cançons d’estudiant (1970) i l’oratori Canticum Trium Puerorum (1981-82).

Bonastre (Baix Penedès)

Municipi: 24,97 km2, 177 m alt, 639 hab (2016)

Situat en una petita vall a l’oest de la comarca, al límit amb les del Tarragonès i de l’Alt Camp, al nord-est de la ciutat de Tarragona. El terreny és accidentat pels contraforts de la serra del Quadrell i cobert de petits bosquets de pi blanc i garrigues, en part aprofitats com a pasturatge per al ramat oví. Els recursos econòmics del municipi són escassos i pràcticament limitats a l’agricultura de secà; els conreus més estesos són els de cereals i d’oliveres, que s’han expandit durant el s XX a costa de la vinya, seguits dels avellaners i els ametllers. Predomina el règim directe d’explotació de les terres de conreu. Hi ha petits jaciments de plom i de ferro, sense explotar. Ha desaparegut la petita indústria tradicional dedicada als teixits de lli i als treballs de margalló i de cànem.

El poble ocupa tota la població del municipi. Fins a la segona meitat del s XIV pertanyia a la jurisdicció del monestir de Sant Cugat del Vallès.

Enllaços web: AjuntamentEstadístiques

Bonaplata i Corriol, Josep

(Barcelona, 1795 – Bunyol, Foia de Bunyol, 2 juny 1843)

Industrial. Fill d’un impressor d’indianes de Barcelona, s’associà amb Joan Vilaregut i establí a Sallent (Bages) una fàbrica amb els primers telers mecànics de cotó. A fi de millorar-la, viatjà a Anglaterra per conèixer-ne el procés industrial i per comprar maquinària. Demanà autorització al govern espanyol per a importar-la i constituí el 1832 la societat en comandita Bonaplata, Rull, Vilaregut i Cia. en la qual participaven també tres germans —Salvador, Ramon i Narcís— per dedicar-se a la filatura i al tissatge del cotó, amb una foneria i un taller mecànic adjunts, aplicats a la construcció de màquines. Aquesta instal·lació industrial utilitzà per primera vegada a Catalunya i a l’estat espanyol la màquina de vapor com a font d’energia i ha estat considerada com el moment més significatiu en l’inici del procés d’industrialització català.

La fàbrica, instal·lada al carrer dels Tallers de Barcelona, tingué pocs mesos de vida: inaugurada al nov/1833 fou cremada durant els avalots de l’ago/1835. Josep Bonaplata abandonà Barcelona i creà una foneria a Madrid, amb l’ajut del govern, i amb la col·laboració dels seus germans Ramon i Narcís. El seu gendre, Valentí Esparó i Giralt bastí un taller de maquinària, aprofitant la part de la fàbrica Bonaplata que no fou destruïda, i fou una de les bases de La Maquinista Terrestre y Marítima.

Bolvir (Baixa Cerdanya)

Municipi: 10,34 km2, 1.145 m alt, 375 hab (2016)

Situat a la zona axial pirinenca, a la vall de capçalera del Segre, en un terreny pla, a la dreta del riu, el qual drena el territori juntament amb els seus afluents els rius Querol i d’Agustins; al sud-oest de Puigcerdà. La part no conreada del terme és coberta de pastures naturals que aprofita la cabana bovina i ovina, hi ha també bestiar porcí estabulat i avicultura. L’activitat econòmica tradicional del municipi ha estat la ramaderia, complementada per l’agricultura (prats, cereals, patates i farratges), amb conreus de secà, però, gràcies a la sèquia derivada del Segre, preponderen les terres regades. Avui, però, s’han vist superades pel gran creixement de les activitats derivades del turisme. És tradicional l’explotació de prederes per a la producció de llicorelles per a cobertes.

El poble s’esglaona en un coster a la vora del torrent Forcat; destaca l’església romànica de Santa Cecília, del s XII, on hi ha una capella amb un retaule gòtic.

Dins el terme hi ha el poble de Talltorta, el veïnat del Castell, la masia i antic poble de Sallenç, els despoblats de Soler, Santa Fe de Talltorta i Sant Grau de Talltorta, i la zona residencial del camp de golf, una urbanització de xalets d’estiueig i turisme d’hivern. Àrea comercial de Puigcerdà.

Enllaços web: AjuntamentEstadístiques

Bolòs i Germà, Francesc Xavier de

(Olot, Garrotxa, 26 maig 1773 – 25 setembre 1844)

Farmacèutic i naturalista. Tingué una participació important en el descobriment dels volcans de la Garrotxa i del Gironès, dels quals publicà una memòria Noticia de los extinguidos volcanes de la villa de Olot (1820, 2a. edició, 1841). Inicià i sostingué durant molts anys les observacions meteorològiques a Olot.

Juntament amb Pierre André Pourret, féu exploracions florístiques, confeccionà un herbari amb 6.000 espècies, conservat actualment a l’Institut Botànic de Barcelona, i escriví Plantarum olotensium catalugus, en 24 volums i que romangué inèdit fins l’any 1936. També redactà un catàleg dels animals d’Olot, publicat el 1895. S’interessà també per la numismàtica.

Participà en el moviment artístic olotí de l’època i estimulà l’obra de diversos artistes; ell mateix es distingí per les seves pintures d’iconografia vegetal.

Fou membre corresponent de les Acadèmies de Ciències i Arts, de Medicina i Cirurgia i de Bones Lletres, de Barcelona, i es relacionà amb les grans personalitats científiques europees de l’època.

Bolòs i Capdevila, Oriol de

(Olot, Garrotxa, 16 març 1924 – Barcelona, 22 març 2007)

Botànic. Fill d’Antoni de Bolòs i Vayreda. Catedràtic de botànica a la Universitat de Barcelona (1953), membre de diverses institucions científiques catalanes i internacionals i director de l’Institut Botànic de Barcelona (1967-84). Ha centrat les seves investigacions en l’estudi de la flora dels Països Catalans, del Pirineu i de la depressió de l’Ebre.

Ha publicat nombrosos treballs, alguns en col·laboració, com: La vegetación de las comarcas barcelonesas (1950), Les groupements végétaux du bassin moyen de l’Ebre et leur dynamisme (1957), Les zones de vegetació de Catalunya (1957), Èl paisatge vegetal de dues comarques naturals: la Selva i la Plana de Vic (premi Josep Massot i Palmés 1957) (1968), Recherches phytosociologiques dans l’Île de Majorque (1959), El paisaje vegetal barcelonés (1962), Comunidades vegetales de las comarcas próximas al litoral situadas entre los ríos Llobregat y Segura (1967), La botànica catalana als darrers decennis (1969), Contribution à la géobotanique de l’Île de Majorque (1972), La vegetació de la Serreta Negra de Fraga (1973), L’Aphyllanthion dans les Pays Catalans (1976), La vegetació del Montseny (1983) i Flora als Països Catalans (1984).

Boixaderas i Trullàs, Jordi

(Sabadell, Vallès Occidental, 12 juliol 1959 – )

Actor. Iniciat en el teatre independent dels anys setanta, ha esdevingut un dels intèrprets de major autoritat escènica dels darrers temps del teatre català, reconegut amb el premi de l’Associació d’Actors i Directors Professionals de Catalunya del 1992 per El Temps i els Conway, i el de la Crítica de Barcelona del 1998 per Paraules encadenades.

Dels seus nombrosos treballs destaca la participació en muntatges com Romeu i Julieta (1984), La Ronda (1986), La bona persona de Sezuan (1988), El visitant (1996), Testament (1997), La sang (1999) o A little night music (Grec’00). Es féu remarcar especialment, però, en el paper de Iago en l’Otel·lo (1994).

Boix i Raspall, Josep Maria

(Barcelona, 27 febrer 1887 – 9 abril 1973)

Jurista. Catedràtic de dret mercantil (1920) a la facultat de dret de Barcelona, de la qual fou degà del 1933 al 1936. El 1914 professà un curs de legislació social a la Universitat de Barcelona. Fou un dels fundadors del Comitè de Dret Marítim de Barcelona, del qual fou vicepresident el 1954. Col·laborà amb Francesc Moragas, i el succeí en el càrrec de director de la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis.

Després del 1939 fou empresonat, exclòs de la direcció de la Caixa i també, temporalment (1940-52), de la seva càtedra. La Caixa acordà, l’anya 1979, després de la seva mort, la seva total i plena rehabilitació. La intensa labor feta en el camp universitari i de l’estalvi popular al Principat és completada per una continuada preocupació social mantinguda des de la seva joventut. Ha estat secretari de la comissió organitzadora de la Setmana Social celebrada el 1910, secretari de l’Acció Social Popular el 1916 i director de “Revista Social”.

Publicà Régimen legal de las asociaciones en España (1915), Ahorro social (1947), Derecho Mercantil (1950), Cajas de Ahorro (1951) i Moción para la reforma del Derecho Marítimo positivo español (1957).

Boix i Masramon, Francesc “Xesco Boix”

(Barcelona, 3 febrer 1946 – Malgrat, Maresme, 21 juliol 1984)

Músic, cantant i animador d’espectacles infantils.

Influït profundament per la música de Pete Seeger, va fundar el Grup de Folk (1966). Més tard va dedicar-se a la cançó i a l’ensenyament musical infantil amb el grup Ara Va de Bo, i posteriorment actuà tot sol com a animador d’espectacles per als més petits.

La seva tasca divulgadora de cançons i contes populars per a la mainada és recollida en una vintena de discs i diversos llibres.

El desembre de 1985 se li oferí un gran homenatge pòstum al parc de la Ciutadella de Barcelona.

Boí, vall de

(Alta Ribagorça)

Vall del Pirineu axial, travessada de nord a sud per la Noguera de Tor, amb els seus afluents, el riu de Sant Nicolau i el riu de Sant Martí.

Comprèn els municipis de la Vall de Boí, amb els termes de Barruera, Boí, Taüll, Cardet, Erill-la-vall i el santuari i balneari de Caldes de Boí, i Llesp, agregat actualment al Pont de Suert.

La serra de Cardet la separa de la vall de Barravés i els contraforts del massís de Comaloformo de la vall d’Espot i de la de Manyanet. Al nord, els alterosos massissos granítics de Besiberri, Comaloformo, Tumeneia i Montardo d’Aran la separen de la Vall d’Aran. Aquesta zona muntanyosa, juntament amb la vall d’Espot (Pallars Sobirà), forma el parc d’Aigüestortes i Sant Maurici.

El relleu ha estat modelat per les geleres i es caracteritza pels grans circs que s’hi obren i on es troba una important concentració lacustre (estanys de Cavallers, Negre, de Tumeneia, Travessani) i les petites valls encaixades (plana de Boí). Grans boscs i prats d’alta muntanya.

vall de Boí (Alta Ribagorça)Habitada des de temps antics (hi ha restes romanes), el poblament actual es fixà a l’alta edat mitjana. L’economia es basa tradicionalment en la ramaderia i, subsidiàriament, en l’agricultura, però a partir del 1950 sorgí l’explotació hidroelèctrica i la forestal, i el turisme, facilitades aquestes per la construcció de la carretera, així com per la modernització del balneari de Caldes de Boí i els nous hotels que han contribuït a l’increment de visitants.

Destaca l’important conjunt d’esglésies romàniques decorades amb frescos de Taüll, Erill-la-vall, Durro, Boí, Barruera, i, especialment, Sant Climent de Taüll.