Arxiu d'etiquetes: polítics/ques

Pujol i Marc, Josep

(Barcelona, segle XVIII – segle XIX)

Polític. Durant la guerra del Francès fou col·laborador de les forces napoleòniques.

Nomenat regidor de Barcelona (1809), corregidor (1810) i maire també de Barcelona (1814).

Puig i Terrats, Francesc

(Perpinyà, segle XVII)

Advocat i polític. Fou el promotor principal del projecte d’expulsar de Perpinyà els francesos el 1674. El fracàs del complot determinà el seu empresonament.

Malgrat les tortures sofertes, no revelà els noms dels qui el secundaren en el propòsit. Finalment fou executat.

El seu fill i la seva muller aconseguiren de fugir de les autoritats franceses.

Puig i Sorribes, Francesc

(Perafita, Osona, abril 1661 – Berga, Berguedà, 29 juny 1713)

Polític i militar. Fill de Jaume Puig i de Perafita i germà d’Antoni i de Ramon. Fou un dels signants per poders per al pacte anglo-català de Gènova (1705).

Participà en l’alçament català de la plana de Vic a favor del rei-arxiduc Carles III de Catalunya, del qual rebé estímuls a través de Jordi de Hessen-Darmstadt.

Lluità al setge de Barcelona i a Aragó, on destacà a la presa de Mallén. Més tard fou cap militar a Berga, on intentà de mantenir la plaça per als austriacistes. Morí assassinat.

Peris i Mencheta, Francesc

(València, 29 gener 1844 – Barcelona, 23 agost 1916)

Periodista i polític. Va escriure en diversos periòdics valencians, entre els quals “Las Provincias”, on assolí molta anomenada per les informacions que hi va fer sobre la guerra carlina.

Va dirigir el setmanari “El Imparcial Suecà” (1869) i va fundar “La Correspondencia de Valencia” i “El Noticiero Universal” (1888), aquest a Barcelona.

Afiliat al partit conservador, va ésser diputat tres vegades pels districte valencià de Sueca, senador per València i, posteriorment, senador vitalici per nomenament reial. Va publicar De Madrid a Panamà (1886).

Oliver i Oliver, Gabriel

Nom real del cantautor, polític i filòleg mallorquí Biel Majoral.

Olivares, comte-duc d’

(Roma, Itàlia, 6 gener 1587 – Toro, Castella, 22 juliol 1645)

(Gaspar de Guzmán y Pimentel)  Polític castellà. Primer ministre de Felip IV. A Catalunya, a diferència de Castella, l’autoritat reial estava fortament limitada per les institucions i els sistemes constitucionals del país, i el rei difícilment podia disposar dels homes i les finances catalanes. Olivares, per engegar la seva política internacional, necessitava la participació activa de tots els regnes peninsulars. El projecte va trobar serioses dificultats entre els estats de la corona catalano-aragonesa i a Portugal.

El seu pla consistia essencialment en la unió d’armes o cooperació militar en la formació d’un exèrcit únic, i en una contribució econòmica (exigències sobre el quint a Catalunya), i ambdues contribucions les compensava amb l’abolició del monopoli castellà sobre els càrrecs de l’administració reial, encara que la noblesa castellana, d’altra banda, no es mostrà pas partidària d’abandonar aquest monopoli.

Les necessitats militars a Itàlia i a Alemanya el decidiren a forçar la contribució de Catalunya i Portugal sense resultats satisfactoris. Malgrat les dificultats, havia obtingut algunes victòries a Itàlia i a Alemanya. Aquests èxits militars decidiren França a declarar la guerra a Espanya (1635).

Olivares volia assegurar la contribució catalana en diners i homes a la guerra contra França, de manera que organitzà l’ofensiva a través de Catalunya (1637), ofensiva que fracassà. Un any més tard l’exèrcit francès era derrotat a Fuenterrabía. S’esperava, però, una ofensiva francesa al Principat, i Olivares introduí tropes reials a Catalunya, cosa que agreujà encara més la situació política en provocar els primers xocs violents entre la població rural i els soldats.

La revolta popular catalana culminà el Corpus de Sang amb l’assassinat del virrei, comte de Santa Coloma, i les tensions amb les institucions catalanes provocaren els pactes d’aliança d’aquestes amb França (1640) i la guerra dels Segadors. Els portuguesos es negaren a participar en la campanya de submissió de Catalunya i la revolta es generalitzà també a Portugal (1642), i, encara, aquell mateix any, i abans que per pressió de la noblesa castellana Olivares fos apartat del poder (gener 1643), es produí un moviment secessionista a Andalusia comandat pel duc de Medina-Sidònia.

Olivares, fracassat, morí confinat.

Nuet i Minguell, Casimir

(Torregrossa, Pla d’Urgell, 7 desembre 1834 – Gràcia, Barcelona, 2 febrer 1893)

Polític. Germà de Jaume. De mentalitat progressista, fou al mateix període president de la diputació i governador civil de Lleida, d’on més tard passà al govern civil de Zamora.

Nadal i Meroles, Jaume

(Lleida, 1 maig 1804 – 5 setembre 1872)

Metge i polític. Fou alcalde de Lleida, així com diputat provincial.

Ensenyà història natural a l’Institut de segon ensenyament de Lleida, del qual era cofundador.

Moret y Prendergast, Segismundo

(Cadis, Andalusia, 1838 – Madrid, 1913)

Polític espanyol. Després de la dimissió d’E. Montero Ríos, a causa de l’incident del “Cu-cut!”, ocupà la presidència del govern espanyol (1905-06) i féu aprovar la llei de Jurisdiccions per satisfer els militars descontents.

L’oposició a la llei de tots els sectors polítics catalans determinà el seu ajut de sotamà a Lerroux.

Monegal i Nogués, Trinitat

(Barcelona, 20 agost 1869 – 4 febrer 1933)

Jurista i polític. Germà de Josep, Esteve i Ramon. Fou un dels fundadors de la revista “Joventut”, de la qual fou redactor fix i comentarista polític, i col·laborà a “El Poble Català”.

Milità a la Lliga Regionalista, després al Centre Nacionalista Republicà i acabà a la Unió Federal Nacionalista Republicana.

És autor de Tribunals de comerç (1918).