Arxiu d'etiquetes: poetes/ses

Tintorer i Oliveras, Rafael

(Barcelona, 1858 – 1919)

Poeta. Col·laborà, entre altres publicacions, a “La Bandera Catalana”, “Lo Gai Saber”, “La Renaixença” i “La Ilustració Catalana”.

Conreà una poesia de caràcter èpic i llegendari: La batalla del Bruc (1876), Glòria a Montserrat! (1873).

Thos i Codina, Silvi

(Mataró, Maresme, 16 maig 1843 – 15 juliol 1911)

Geòleg i poeta. Germà de Terenci.

Afeccionat a la literatura; el 1860 guanyà la flor natural dels Jocs Florals de Barcelona, amb el poema Amor és vida.

Entre els seus estudis professionals compten El agua en la Tierra (1878), i una descripció de la geografia física, sobretot en geologia, i mineria, del Barcelonès.

Tharrats i Vilà, Joan Josep

(Girona, 1886 – Barcelona, 1976)

Poeta.

Dirigí la revista gironina “Cultura” i publicà diversos llibres de poemes, especialment sonets, d’un formalisme rigorós i un contingut intel·lectual, intimista, paisatgístic o religiós: Les ofrenes espirituals (1924), Tàlem (1934), Crist (1935), La voluntat (1938), La glòria de Bach, Pau Casals (1951), etc.

Fou el pare de Joan Josep Tharrats i Vidal.

Temple de la Glòria, Lo

(Catalunya, segle XVIII)

Poema segurament anònim i de data incerta, conservat només fragmentàriament, que fou traduït al castellà i editat per primera vegada el 1847 per Magí Pers i Ramona.

Hom l’atribuí primer a Josep Fontaner, del segle XVII; posteriorment hi hagué un doble corrent d’opinió: mentre uns historiadors l’atribuïen a un hipotètic Ignasi Puigblanc, d’altres el consideraven obra d’Antoni Puigblanc. Últimament, hom tendeix a considerar-lo com a obra anònima, bé del final del segle XVIII o bé de ja ben entrat el segle XIX, donats uns certs elements de caire romàntic. Sigui com vulgui, sembla ésser obra d’una persona exiliada.

És escrit en octaves reials i hi apareixen nombrosos castellanismes; el seu conjunt, però, té força originalitat i dignitat.

Tàpies i Barba, Antoni

(Barcelona, 1 gener 1956 – )

Metge i poeta. Fill del pintor Antoni Tàpies i Puig.

Es donà a conèixer en el camp de la poesia visual pròxim a les arts plàstiques, i ha publicat els llibres de poesies: Siboc (1973), Les danses d’u (1975), Dies d’aigües (1980), La veu del vent (1988) i Matèria dels astres (1992), i els de narrativa: Des de l’obra (1992, recull de comtes) i L’escrivent (1999). Ha traduït Himnes a la Nit de Novalis (1975).

També a exercit com a galerista d’art i editor d’obra gràfica.

Tagell, Francesc

(Catalunya, segle XVIII)

Poeta. El 1720 ja era sacerdot i el 1752 canonge.

El 1720 escriví un Poema anafòric que consta de dotze descripcions de saraus celebrats en un palau del carrer de Montcada de Barcelona per les festes de Carnestoltes d’aquest any; cada part té un metre diferent, el llenguatge és correcte i la versificació fàcil.

El 1740 era a Roma al servei del cardenal Colonna i escriví un extens poema, també de caràcter festiu, i a vegades obertament satíric, sobre la mort del papa Climent XII i l’elecció de Benet XIV. Tanmateix, el final constitueix un cant d’exaltació patriòtica d’un gran interès. Fou publicat el 1971.

Susanna i Nadal, Àlex

(Barcelona, 12 setembre 1957 – )

Poeta, traductor i editor. La seva poesia té una caire intimista, com per exemple: Les anelles dels anys (1991, premi Carles Riba). En prosa ha publicat, entre altres, Quadern venecià (1989, premi Josep Pla).

Important crític literari i traductor, ha estat director de l’editorial Columna, de la qual fou un dels fundadors el 1985. Ha estat també fundador i director del Festival Internacional de Poesia de Barcelona des del 1985.

Solsona i Duran, Josep

(Cervera, Segarra, 1932 – 1975)

Poeta. Es llicencià en lletres amb una tesi sobre Guerau de Liost. Publicà a la tercera Antologia poètica universitària.

Malalt, es retirà a la seva ciutat, on publicà Poemes (1971), expressió de la seva tendència a la poesia pura i a la veu popular, amb influències de Verdaguer i de Carner, i també reflex de la seva joia i de la seva angoixa vitals.

Soler i Rialp, Lluís

(Barcelona, 3 maig 1920 – segle XX)

Poeta i compositor. Féu estudis a l’Institut Escola i fou concertista de violí i professor de música. Es traslladà al Brasil.

Sota la influència de Rilke i de Josep Carner, publicà Poesies de Lluís de Rialp (1946) -el seu pseudònim habitual- i Balades i cançons (1948).

Solé i de Sojo, Vicenç

(Barcelona, 5 octubre 1891 – 10 novembre 1963)

Poeta, polític i jurista. Especialista en dret marítim, del qual fou catedràtic a la Universitat de Barcelona.

Era membre de la Lliga, i en fou diputat per Barcelona a les corts (1932). Va escriure en “L’Avenir”, “De Tots Colors” i “La Pàtria”. Presidí el Comitè de Dret Marítim de Barcelona.

Entre els seus treballs jurídics hi ha: la traducció de les Regles de la Haia sobre transports marítim i Programa per a un curs de dret marítim.

També va escriure poesia sota la influència dels clàssics, que traduí: La branca nua, L’ombra dels marbres, Estances i Poema de Rut. És autor també d’una monografia sobre la Costa Brava.