Arxiu d'etiquetes: Castella

Azaña y Díaz, Manuel

(Alcalà de Henares, Madrid, 1880 – Montalban, França, 1940)

Polític. Essent president de la II República (1931-33), s’aprovà l’Estatut d’Autonomia de Catalunya (1932).

Després de la caiguda de Madrid durant la guerra civil, s’instal·la a Barcelona amb el govern de la República, després es refugià a França, on dimití de President de la República (28 febrer 1939).

Almirra, tractat d’

(Camp de Mirra, Alt Vinalopó, 26 març 1244)

Tractat signat a Almirra.

Quan Jaume I de Catalunya havia conquerit bona part del regne de València, l’infant Alfons de Castella, el futur Alfons X el Savi, fracassà en l’intent d’apoderar-se de Xàtiva i Alzira, però s’emparà en canvi d’Énguera, que també corresponia a la zona d’expansió de la Corona d’Aragó. Com a represàlia, Jaume I s’apoderà de Villena.

Finalment tingué lloc l’entrevista, en la qual els dos sobirans es tornaren mútuament llurs conquestes i acordaren de respectar la línia divisòria que passava per Villena i la vall de Biar.

Almansa, batalla d’

(Almansa, Castella, 25 abril 1707)

Acció de la Guerra de Successió que tingué lloc al port d’Almansa (entre la Manxa i el País Valencià), entre les tropes de Felip V de Castella, comandades per duc de Berwick, i les aliades del rei-arxiduc Carles III.

La victòria dels filipistes decidí la sort del País Valencià (València es rendí el 8 de maig), que veié com s’abolien les seves constitucions i s’hi implantava el decret de Nova Planta (1707), i de retop tingué conseqüències funestes per a tots els Països Catalans, que set anys després serien sotmesos.

Alianza Editorial

(Madrid, 1965 – 1989)

Editorial. El 1985 arribà a un acord amb Enciclopèdia Catalana amb vista a coeditar la col·lecció “Biblioteca de Cultura Catalana”, de traducció d’obres catalanes al castellà.

Alfons VIII de Castella

(Sòria, Castella, 1155 – Gutierre Muñoz, Castella, 1214)

Rei de Castella. Concertà amb Alfons I de Catalunya-Aragó el tractat de Cazola (1179).

Violant d’Aragó

(Saragossa, 8 juny 1236 – Roncesvalles, Navarra, 1300)

Reina de Castella i Lleó. Filla gran del rei Jaume I de Catalunya-Aragó i de Violant d’Hongria. El 1238 es trobava amb els seus pares quan Jaume I es disposava a atacar València.

El 1242 es convingué el seu matrimoni, que se celebrà a Valladolid (1246 o 1249), amb el futur Alfons X de Castella-Lleó. Intercedí prop del seu pare perquè ajudés el seu marit contra els sarraïns.

A causa de la seva infecunditat Alfons X volgué repudiar-la, i arranjà el seu matrimoni amb Cristina de Noruega, però quan aquesta arribà a Castella (1253), Violant ja havia tingut una filla (Berenguera), que fou la primera dels deu fills que tingueren.

Respecte a l’afer dels seus néts, els infants de La Cerda, fou partidària d’ells, i fugí amb ells d’Aragó. El seu fill Sanç IV li confiscà els territoris que posseïa a Castella-Lleó (Valladolid, Palència, San Esteban de Gormaz, Astudillo, Curiel, Béjar, etc), i no els recobrà fins a la mort d’aquell (1295).

Intervingué també en les lluites durant la minoritat del seu nét Ferran IV; fou contrària a aquest i defensà els drets dels La Cerda.

Morí en retornar d’un viatge de pelegrinatge a Roma fet per a guanyar el jubileu.

Villafáfila, tractat de

(Villafáfila, Castella, 27 juny 1506)

Acord entre Ferran II el Catòlic i el seu gendre Felip el Bell. En aquest tractat Ferran, cedint a les pressions del seu gendre i de la noblesa castellana, renuncià al govern de Castella.

La regència fou assumida per Felip el Bell, però la seva mort deixà sense efecte el tractat i Ferran la recuperà.

Sanç III de Navarra “el Major”

(Navarra, vers 992 – 18 octubre 1035)

Rei de Pamplona (1000-35) i comte d’Aragó (Sanç II: 1000-35), de Ribagorça (Sanç I: 1017-35) i de Castella (Sanç II: 1029-35), fill i successor de Garcia IV.

Es casà amb Múnia, dita Major, hereva dels comtats de Castella i Ribagorça, matrimoni que el 1016 l’ajudà a delimitar la frontera entre Castella i Navarra per la banda de la Rioja.

Poc després, potser defensant els drets de la seva muller a la terra ribagorçana -Major era besnéta del comte Ramon III de Ribagorça-, aprofità la mort del comte Guillem II de Ribagorça (1017) per a annexar-se Sobrarb, la part central de la Ribagorça (1017-18) i més tard (v1025) la resta del comtat ribagorçà.

Convertit ja en el sobirà més poderós de l’àrea pirinenca i dels regnes hispànics, actuà de mitjancer en les desavinences (1023) entre el comte de Barcelona Berenguer Ramon I, que es reconegué vassall seu, i la seva mare, la comtessa Ermessenda.

Concertà el matrimoni de la seva germana Urraca (1022) amb Alfons V de Lleó, després de consultar-ho amb l’abat Oliba de Ripoll, que desaconsellà l’enllaç pel parentiu existent entre els cònjuges. El seu fill Gonçal heretà Ribagorça amb Sobrarb.

Malgrat que les previsions successòries de Sanç III contemplaven una certa prelacia o dret de primogenitura a favor del seu fill Garcia, la realitat és que, després del 1035, Castella, Aragó i Ribagorça-Sobrarb es convertiren en estats independents de Pamplona.

Sanç el Gran exercí un autèntic protectorat sobre els territoris hispanocristians, de Zamora a Barcelona, mercès a la importància econòmica assolida aleshores per Navarra, que actuà d’intermediària entre la zona musulmana de l’Ebre i Europa.

Sanç IV de Castella “el Brau”

(Valladolid, Castella, 12 maig 1258 – Toledo, Castella, 25 abril 1295)

Rei de Castella i Lleó (1284-95). Fill d’Alfons X i de Violant d’Aragó.

Per l’acord de Lió (1288), es comprometé a ajudar Felip IV de França contra Aragó, en canvi de la renúncia francesa a intervenir en els afers successoris de Castella. Aquest tractat ocasionà la ruptura de relacions amb Alfons II de Catalunya-Aragó, la proclamació com a rei de Castella d’Alfons de La Cerda, a Jaca (1288), i l’inici de la guerra entre Castella i Catalunya-Aragó.

Mort Alfons II, signà amb Jaume II la concòrdia de Monteagudo (1291), per la qual es comprometé a ajudar-lo contra un possible atac de la coalició franco-angevina, en canvi de la col·laboració catalano-aragonesa en la reconquesta castellana.

Sanç

(Castella, segle XIV – Medina del Campo, Castella, 1415/16)

Quart fill baró de Ferran I d’Antequera i d’Elionor d’Alburquerque.

El 1409, essent el seu pare coregent de Castella, el féu elegir gran mestre de l’orde de Calatrava.

El 1412 el seu pare cenyí la corona catalano-aragonesa en virtut del compromís de Casp, amb tota la família, l’acompanyà als nous dominis.

Morí molt jove.