Arxiu d'etiquetes: Castella

Olivares, comte-duc d’

(Roma, Itàlia, 6 gener 1587 – Toro, Castella, 22 juliol 1645)

(Gaspar de Guzmán y Pimentel)  Polític castellà. Primer ministre de Felip IV. A Catalunya, a diferència de Castella, l’autoritat reial estava fortament limitada per les institucions i els sistemes constitucionals del país, i el rei difícilment podia disposar dels homes i les finances catalanes. Olivares, per engegar la seva política internacional, necessitava la participació activa de tots els regnes peninsulars. El projecte va trobar serioses dificultats entre els estats de la corona catalano-aragonesa i a Portugal.

El seu pla consistia essencialment en la unió d’armes o cooperació militar en la formació d’un exèrcit únic, i en una contribució econòmica (exigències sobre el quint a Catalunya), i ambdues contribucions les compensava amb l’abolició del monopoli castellà sobre els càrrecs de l’administració reial, encara que la noblesa castellana, d’altra banda, no es mostrà pas partidària d’abandonar aquest monopoli.

Les necessitats militars a Itàlia i a Alemanya el decidiren a forçar la contribució de Catalunya i Portugal sense resultats satisfactoris. Malgrat les dificultats, havia obtingut algunes victòries a Itàlia i a Alemanya. Aquests èxits militars decidiren França a declarar la guerra a Espanya (1635).

Olivares volia assegurar la contribució catalana en diners i homes a la guerra contra França, de manera que organitzà l’ofensiva a través de Catalunya (1637), ofensiva que fracassà. Un any més tard l’exèrcit francès era derrotat a Fuenterrabía. S’esperava, però, una ofensiva francesa al Principat, i Olivares introduí tropes reials a Catalunya, cosa que agreujà encara més la situació política en provocar els primers xocs violents entre la població rural i els soldats.

La revolta popular catalana culminà el Corpus de Sang amb l’assassinat del virrei, comte de Santa Coloma, i les tensions amb les institucions catalanes provocaren els pactes d’aliança d’aquestes amb França (1640) i la guerra dels Segadors. Els portuguesos es negaren a participar en la campanya de submissió de Catalunya i la revolta es generalitzà també a Portugal (1642), i, encara, aquell mateix any, i abans que per pressió de la noblesa castellana Olivares fos apartat del poder (gener 1643), es produí un moviment secessionista a Andalusia comandat pel duc de Medina-Sidònia.

Olivares, fracassat, morí confinat.

Ferran IV de Castella-Lleó

(Sevilla, Andalusia, 1285 – Jaén, Andalusia, 1312)

Rei de Castella-Lleó (1295-1312). Es va aliar amb Jaume II de Catalunya-Aragó per repartir-se el regne de Granada, empresa que fou abandonada i hom només pogué conquerir Gibraltar (1309).

Enríquez de Cabrera y de Toledo, Juan Tomàs

(Gènova, Itàlia, 21 desembre 1646 – Estremoz, Portugal, 29 juny 1705)

Noble i almirall de Castella. Lloctinent general de Catalunya (1688), es mostrà conciliador davant les protestes dels camperols pels allotjaments, però la seva actuació fou poc afortunada.

Azaña y Díaz, Manuel

(Alcalà de Henares, Madrid, 1880 – Montalban, França, 1940)

Polític. Essent president de la II República (1931-33), s’aprovà l’Estatut d’Autonomia de Catalunya (1932).

Després de la caiguda de Madrid durant la guerra civil, s’instal·la a Barcelona amb el govern de la República, després es refugià a França, on dimití de President de la República (28 febrer 1939).

Almirra, tractat d’

(Camp de Mirra, Alt Vinalopó, 26 març 1244)

Tractat signat a Almirra.

Quan Jaume I de Catalunya havia conquerit bona part del regne de València, l’infant Alfons de Castella, el futur Alfons X el Savi, fracassà en l’intent d’apoderar-se de Xàtiva i Alzira, però s’emparà en canvi d’Énguera, que també corresponia a la zona d’expansió de la Corona d’Aragó. Com a represàlia, Jaume I s’apoderà de Villena.

Finalment tingué lloc l’entrevista, en la qual els dos sobirans es tornaren mútuament llurs conquestes i acordaren de respectar la línia divisòria que passava per Villena i la vall de Biar.

Almansa, batalla d’

(Almansa, Castella, 25 abril 1707)

Acció de la Guerra de Successió que tingué lloc al port d’Almansa (entre la Manxa i el País Valencià), entre les tropes de Felip V de Castella, comandades per duc de Berwick, i les aliades del rei-arxiduc Carles III.

La victòria dels filipistes decidí la sort del País Valencià (València es rendí el 8 de maig), que veié com s’abolien les seves constitucions i s’hi implantava el decret de Nova Planta (1707), i de retop tingué conseqüències funestes per a tots els Països Catalans, que set anys després serien sotmesos.

Alianza Editorial

(Madrid, 1965 – 1989)

Editorial. El 1985 arribà a un acord amb Enciclopèdia Catalana amb vista a coeditar la col·lecció “Biblioteca de Cultura Catalana”, de traducció d’obres catalanes al castellà.

Alfons VIII de Castella

(Sòria, Castella, 1155 – Gutierre Muñoz, Castella, 1214)

Rei de Castella. Concertà amb Alfons I de Catalunya-Aragó el tractat de Cazola (1179).

Violant d’Aragó

(Saragossa, 8 juny 1236 – Roncesvalles, Navarra, 1300)

Reina de Castella i Lleó. Filla gran del rei Jaume I de Catalunya-Aragó i de Violant d’Hongria. El 1238 es trobava amb els seus pares quan Jaume I es disposava a atacar València.

El 1242 es convingué el seu matrimoni, que se celebrà a Valladolid (1246 o 1249), amb el futur Alfons X de Castella-Lleó. Intercedí prop del seu pare perquè ajudés el seu marit contra els sarraïns.

A causa de la seva infecunditat Alfons X volgué repudiar-la, i arranjà el seu matrimoni amb Cristina de Noruega, però quan aquesta arribà a Castella (1253), Violant ja havia tingut una filla (Berenguera), que fou la primera dels deu fills que tingueren.

Respecte a l’afer dels seus néts, els infants de La Cerda, fou partidària d’ells, i fugí amb ells d’Aragó. El seu fill Sanç IV li confiscà els territoris que posseïa a Castella-Lleó (Valladolid, Palència, San Esteban de Gormaz, Astudillo, Curiel, Béjar, etc), i no els recobrà fins a la mort d’aquell (1295).

Intervingué també en les lluites durant la minoritat del seu nét Ferran IV; fou contrària a aquest i defensà els drets dels La Cerda.

Morí en retornar d’un viatge de pelegrinatge a Roma fet per a guanyar el jubileu.

Villafáfila, tractat de

(Villafáfila, Castella, 27 juny 1506)

Acord entre Ferran II el Catòlic i el seu gendre Felip el Bell. En aquest tractat Ferran, cedint a les pressions del seu gendre i de la noblesa castellana, renuncià al govern de Castella.

La regència fou assumida per Felip el Bell, però la seva mort deixà sense efecte el tractat i Ferran la recuperà.