Arxius mensuals: Abril de 2018

Badia i Capell, Miquel

(Torregrossa, Pla d’Urgell, 10 març 1906 – Barcelona, 28 abril 1936)

Polític. Fill d’una família camperola. Estudià el batxillerat a Lleida. El 1922 es traslladà a Barcelona per cursar els estudis de pilot de la marina mercant a l’Escola de Nàutica i treballar a la vegada.

Nacionalista radical, s’afilià a La Bandera Negra, participà en l’atemptat de Garraf contra Alfons XIII (1925). Per aquest motiu fou condemnat a dotze anys de presó.

Amnistiat el 1930, fou nomenat cap de les Joventuts d’Estat Català i, l’any 1934, cap superior d’Ordre Públic. Hagué d’exiliar-se després dels fets del 6 d’octubre d’aquell any i fou reposat en el càrrec el 1936.

Es distingí per la persecució contra els homes de la CNT. Fou assassinat, amb el seu germà Josep, al carrer de Muntaner de Barcelona.

Battestini i Galup, Rafael

(Barcelona, 30 desembre 1886 – Tarragona, 22 abril 1939)

Metge i cirurgià. Fou metge a Calafell (1911-14), l’Espluga de Francolí (1914-19) i el Catllar (1920-23). Nomenat director de l’hospital Santa Tecla de Tarragona (1926-37).

Publica articles als Annals de l’Académia Laboratori de Ciències Mèdiques de Catalunya i Balears i a la Revista de Medicina Clínica. Militant del Sindicat de Metges de Catalunya, fou un entusiasta directiu de la Cooperativa de Consum del Col·legi de Metges de Catalunya.

Catalanista convençut, milità a Acció Catalana i fou un dels líders del partit a Tarragona tot i que mai ocupa càrrecs polítics.

Durant la Guerra Civil -arriscant-se personalment- salva perseguits i els acompanya fins a La Jonquera. Aquesta actuació provoca que els activistes de la FAI l’obliguessin a dimitir com a director de l’Hospital.

Acabat el conflicte bèl·lic, una de les persones que li salvà la vida el denuncià i aconsegui que fos condemnat a mort per un tribunal militar. Abans de morir, digué en veu alta “moro per Déu, per la Lola (la seva dona) i per Catalunya”.

Mancomunitat de Catalunya

(Catalunya, 6 abril 1914 – 20 març 1925)

Institució política. Fou creada per la unió de les quatre diputacions provincials catalanes arran del decret del 1913 que autoritzava la unió de províncies de l’estat espanyol amb finalitats administratives.

Tres òrgans essencials sustentaren la base de l’entitat: l’assemblea general, el consell permanent i la presidència. L’assemblea, que a partir del 1919 comptà amb un president propi, era formada pels 96 diputats de les quatre províncies que es renovaven cada dos anys.

Mancomunitat de CatalunyaEl Consell Permanent, una mena de govern regional, era constituït pel president i vuit consellers, dos dels quals eren elegits per província i de diferents tendències polítiques per evitar el monopoli polític.

El primer president fou Enric Prat de la Riba, elegit el 6 d’abril de 1914 i reelegit el 14 de maig de 1917. Quan morí fou substituït per Josep Puig i Cadafalch, que fou confirmat en la presidència el 1919, el 1921 i el 1923.

Del gener de 1924 al març de 1925, ocupà la presidència Alfons Sala, fundador de la Unión Monárquica Nacional i col·laborador de Primo de Rivera, que el nomenà president de la institució, abans de la seva dissolució.