Arxius mensuals: gener de 2018

Serratosa i Queralt, Ramon

Deixa un comentari

(Lleida, 4 octubre 1875 – Jerez de la Frontera, Andalusia, 18 abril 1961)

Eclesiàstic i historiador. Entrà al convent de la Mercè de Lleida (1888) i es doctorà en filosofia i teologia a la Universitat Gregoriana de Roma, on s’ordenà el 1898, any que retornà a Espanya.

Exercí diversos càrrecs, entre els quals dos cops el de provincial de Castella (1906-11 i 1921-23). El 1912 fundà el “Boletín Oficial de la Orden de la Merced”, del qual fou director.

El 1928 anà a Amèrica a estudiar els arxius de l’orde. Catalogà l’arxiu de Cusco, la documentació del qual aprofità per a publicar diversos articles sobre el tema (Los mercedarios y los incas del Perú, 1931; El antiguo Patronato del convento de Cuzco, 1931, etc). És autor d’un santoral de l’orde mercedari (Roma, 1912), de biografies de mercedaris i d’articles sobre temes de l’orde.

Serrateix, monestir de

1 Resposta

(Viver i Serrateix, Berguedà)

Antiga abadia benedictina (Santa Maria de Serrateix), situada al sector occidental del poble de Serrateix.

Vers el 940 s’hi aplegaren un grup de monjos amb les relíquies d’Urbici, sant venerat a Aragó, probablement fugint de l’ocupació àrab, procedència, a més, confirmada per la vigència a la comunitat de la regla dels Sants Pares o codex regularum fins al segle X. A partir del 977 els comtes de Cerdanya-Besalú el prengueren sota la seva protecció i confirmaren Froilà com abat (977-993).

Amb 13 monjos, aquests anys l’abadia era ben afermada. Noves donacions dels comtes Oliba Cabreta, muller i fills, i de nobles del veïnat ampliaren el seu patrimoni amb grans possessions a la Cerdanya. Hom començà una nova església el 1077, consagrada el 1126.

En 1192-1320 el monestir tingué els moments més baixos, amb només sis monjos i el claustre i el cloquer destruïts. El redreçament fou impulsat per l’abat Berenguer de Lluçà i l’ajuda reial. Llevat del període 1469-1563, que fou regida per abats comendataris, pertangué a la Congregació Claustral, gaudia d’elecció lliure d’abat i depenia del bisbe d’Urgell.

Malgrat l’estancament, als darrers segles s’efectuaren grans obres al monestir. L’últim abat fou Josep de Jordana i exclaustrats.

En resta la gran església monàstica (1077-1126), mutilada per un creuer tardà i amb la cripta cegada, on es guardà el cos d’Urbici i dels màrtirs Víctor, Zenó i Felícola, antic centre d’atracció de la pietat popular.

Aquesta església fou del tot transformada en el seu interior amb gust neoclàssic entre el 1798 i el 1827. El campanar fou refet entre el 1349 i el 1373. El claustre també és neoclàssic i fou acabat el 1793 per Josep Torrevedella, de Casserres.

Serrat i Teresa, Joan Manuel

1 Resposta

(Barcelona, 27 desembre 1943 – )

Autor i intèrpret de cançons. Ingressa als Setze Jutges l’any 1962 i féu la seva presentació individual a Barcelona el 1965 i va esdevenir un dels intèrprets més reconeguts de la Nova Cançó.

El 1968 fou seleccionat per representar Espanya a Eurovisió, però es negà a presentar-s’hi on no poder-ho fer en català, fet que li proporcionà constants prohibicions. Més endavant, però, començà a cantar també en castellà, i ha alternat els dos idiomes des d’aleshores.

Autor i intèrpret de temes relacionats amb la vida quotidiana, les seves cançons han evolucionat cap a formes cada vegada més comercials. És autor de temes molt populars (Cançó de matinada, Ara que tinc vint anys, La tieta, Paraules d’amor, Mediterráneo, etc) i ha musicat poemes d’Antonio Machado, Miguel Hernández i J. Salvat-Papasseit.

Serrano i Farrera, Sebastià

Deixa un comentari

(Bellvís, Pla d’Urgell, 8 juliol 1944 – )

Lingüista. Cursà estudis de matemàtiques i de lletres a la Universitat de Barcelona i s’hi llicencià en filologia romànica. Professor de lingüística i semiòtica d’aquesta universitat, ha publicat Elementos de lingüística matemática (1975, premi Anagrama d’Assaig), Lògica, lingüística y matemática (1976), Literatura i teoria del coneixement (1978), Lingüística i qüestió nacional (1979, premi Joan Fuster 1978), Signes, llengua i cultura (1980, premi Xarxa 1979), La semiòtica (1984), De l’amor als signes (1984), Literatura i teoria del coneixement (1986), Comunicació, societat i llenguatge (1933) i Cap a una lògica de la seducció (1997).

Serrallonga i Morer, Segimon

Deixa un comentari

(Torelló, Osona, 12 desembre 1930 – Badalona, Barcelonès, 10 abril 2002)

Escriptor. Ha estudiat filosofia, teologia, filologia clàssica i filologia catalana, i fou professor universitari.

Com a poeta ha recollit el conjunt de la seva poesia a Poemes 1950-1975 (1979, premi Crítica Serra d’Or 1980). Ha publicat diversos estudis sobre Verdaguer i fou un dels responsables de la publicació “Reduccions”, revista de poesia.

Ha fet diverses traduccions i fou director de la biblioteca de la Universitat de Vic. El 2000 fou nomenat soci d’honor del Centre Català del Pen Club.

Serrallonga i Calafell, Carme

Deixa un comentari

(Barcelona, 3 abril 1909 – 30 novembre 1997)

Pedagoga. Llicenciada en filosofia i lletres a la Universitat de Barcelona (1931), començà la seva tasca professional com a cofundadora de l’Institut Escola del Parc. Després d’un any d’estada a la Residencia de Estudiantes de Madrid, tornà a Barcelona i s’incorporà a l’Institut Escola de Sarrià, on exercí fins a la fi de la guerra civil.

Pel mar/1939, juntament amb altres professors i pares d’alumnes del desaparegut Institut, fundà l’escola Isabel de Villena, continuadora de la tasca pedagògica iniciada durant la Segona República i que fou pionera, a la postguerra, en qüestions com coeducació i ensenyament en català.

Participà en la fundació de l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual, dins la qual tingué una destacada actuació en la formació dels actors en l’aspecte de la dicció.

Ha excel·lit en la traducció al català de nombroses obres d’autors alemanys: Brecht, Dürrenmatt, Böll, Lukács, Döblin, etc. Rebé el Premi Ciutat de Barcelona de traducció 1993 per la versió catalana de la novel·la A la glorieta, de J.Bowles.

Serrallonga, Joan de (Joan Sala i Ferrer)

3 Respostes

(Viladrau, Osona, 21 abril 1594 – Barcelona, 8 gener 1634)

Guerriller. Fou conegut per Serrallonga per estar casat amb Margarida Tallades, propietària del mas de Serrallonga. Convertit en fugitiu el 1622 després d’haver participar en diversos robatoris junt amb els seus germans, reuní una partida d’homes que es dedicà al bandolerisme sobretot a la zona de les Guilleries.

Convertit en el principal bandoler del Principat des del 1627, quan s’ajuntà amb les restes del grup dels Margarit, pertanyia a la facció dels nyerros, bé que no pot considerar-se’l un bandoler essencialment polític.

Es guanyà fama i admiració popular pel seu enfrontament amb les forces centralistes, així com per l’habilitat de fer-se escàpol de les persecucions.

A partir del 1630 la seva colla anà perdent integrants, però ell resistí encara tres anys més, i no pogué ésser capturat pel lloctinent duc de Cardona fins a l’oct/1633, i fou ajusticiat tres mesos després.

Convertit en una figura llegendària, el seu personatge ha estat sovint tractat en la literatura catalana, que n’ha popularitzat una visió mítica de noble romàntic que robava als rics per donar-ho als pobres.

Serralada Pre-litoral Catalana

1 Resposta

(Catalunya)

Serralada, de direcció sud-oest – nord-est, forma l’alineació més occidental de les serralades Costaneres Catalanes; constitueix l’element morfològic més complex del Sistema Mediterrani Català a causa de la seva variada constitució geològica i n’assoleix les màximes altituds.

S’estén al llarg de 250 km, des del massís de Penyagolosa, on enllaça amb les serralades Ibèriques, fins a la Serralada Transversal Catalana; és situada arran de la costa, al sector meridional, i paral·lela a la Serralada Litoral, de la qual és separada per la Depressió Pre-litoral, als sectors centre i nord (a partir de Mont-roig del Camp).

Morfològicament, s’hi poden distingir tres sectors, de sud a nord:

1) les muntanyes dels Baix Ebre-Millars, que s’estenen des del Camp de Tarragona fins al Maestrat, en les quals predominen les formes estructurals condicionades pels plecs i les falles posteriors al plegament i on localitzen els relleus dels ports de Beseit, amb les màximes altituds del sector (1.447 m al Caro), i la depressió de Móra.

2) el sector central, que comprèn des del Camp de Tarragona fins al Vallès i és format per una successió de serres, entre les quals sobresurten les muntanyes de Prades i el Montsant (on predominen les formes tabulars produïdes per l’erosió diferencial a causa de la distinta resistència dels materials que la integren), els relleus del nord-est del Camp de Tarragona (serres de Montagut, la Llacuna i Mediona), les muntanyes modelades sobre les calcàries, els gresos i els conglomerats del marge sud-est de la Depressió Central que s’enlairen superant els 1.000 m alt (Montserrat, Sant Llorenç del Munt, Gallifa) i les cingleres de l’oest del riu Congost, formades gràcies a l’alternança de les calcàries i margues de l’eocè (cingles de Bertí).

3) el sector septentrional, format pel massís paleozoic del Montseny, on s’assoleixen les màximes altures de la Serralada (1.712 m al Turó de l’Home), i el bloc de les Guilleries.

Serralada Litoral Catalana

Deixa un comentari

(Catalunya)

Unitat geomòrfica, de direcció nord-est – sud-oest, constitueix l’alineació més oriental del Sistema Mediterrani Català. Per la seva situació arran de la costa es coneix també amb el nom de Serralada de Marina. Limitada a l’oest per la Depressió Pre-litoral i a l’est per les planes litorals. S’estén des del Baix Penedès (desembocadura del riu Foix) fins al Baix Empordà (massís de Begur).

Té escassa importància des del punt de vista topogràfic, ja que la seva amplada oscil·la entorn dels 10-15 km, i la seva altitud és molt moderada, de tal manera que els cims més elevats a penes ultrapassen els 500 m alt; els principals són el puig d’Arques (535 m) a les Gavarres, el Montnegre (757 m i màxima altitud de la serralada), el Tibidabo (512 m), i el Montcau (643 m) al massís de Garraf.

Des del punt de vista morfològic i paisatgístic està constituïda per dues regions clarament diferenciades: la regió sud-occidental del Llobregat, d’origen alpí, formada pel massís calcari del Garraf, de morfologia càrstica, d’escassa vegetació natural i poc favorable a l’assentament humà; la regió nord-oriental del Llobregat, granítica i pissarosa, formada per les serres situades entre el Llobregat i el riu Tordera, produïdes pel rejoveniment del vell bloc hercinià i caracteritzades per un relleu suau i cobert d’una abundant vegetació natural (pins fonamentalment), i per les muntanyes de la Costa Brava i del massís de les Gavarres, que formen relleus partits en blocs per nombroses falles transversals.

Serrahima i Bofill, Maurici

4 Respostes

(Barcelona, 14 juny 1902 – 8 abril 1979)

Escriptor i polític. Fill de Lluís Serrahima i Camín i germà de Joan, Alfons i Rafael. Continuà la tradició jurídica de la famìlia. S’inicià col·laborant a “El Matí”, es relacionà amb Mounier i pertanyé a Unió Democràtica de Catalunya (1932), a través de la qual treballà durant la guerra per ajudar els sacerdots perseguits, amb diners que enviava el cardenal Vidal i Barraquer.

S’exilià el 1939 i, en tornar, aviat fou un dels promotors de la renaixença cultural i política clandestines. Relacionat amb el Consell Nacional de la Democràcia Catalana (1945-52), promogué “Miramar”, grup clandestí de difusió cultural (1945).

Novel·lista d’intenció psicològica, va publicar El principi de Felip Lafont (1934), Després (1951), Estimat senyor fiscal (1955) i els contes El seductor devot (1937) i Petit món enfebrat (1947). Com a assaigsta i teòric cal esmentar Assaig sobre la novel·la (1934), La crisi de la ficció (1965), Sobre llegir i escriure (1966), El fet de creure (1967), sobre el seu compromís religiós, i Dotze mestres (1972).

Un testimoniatge excepcional és el seu dietari sobre la postguerra Del passat quan era present (1972 i 1974), a més de Coneixences (1976), retrats literaris.

Fou el pare de l’escriptor Lluís Serrahima i Villavecchia.