Arxius mensuals: Agost de 2020

Montcada i Maça de Liçana, Ot (III) de

(Catalunya, segle XIV – 1413/26)

Fill i successor de Guillem (II) de Montcada i de Montcada, i d’Elvira Maça de Liçana.

Es casà amb Elfa, germana del cèlebre Antonio de Luna y de Xèrica, la qual volgué empresonar (1382), i es mantingué neutral en la pugna entre el rei Pere III i el seu fill, el duc de Girona.

El 1381 anà a l’expedició a Grècia amb la galera Santa Coloma, que portava el nou vicari general, el vescomte de Rocabertí, i en retornà l’any següent.

El 1392, amb els seus fills Guillem Ramon III i Pere de Montcada i de Luna, anà a l’expedició de Sicília per sotmetre els barons sicilians a l’obediència dels reis Martí I i Martí II, dels quals fou camarlenc i conseller.

Sembla que al seu temps els Montcada perderen la important baronia de Fraga.

També fou pare del bisbe Ot de Montcada i de Luna.

Montcada i de Vilaragut, Mateu de

(Catalunya, 1424 – Aitona, Segrià, 1485)

(o Mateu Florimon) Noble. Fill hereu de Pere de Montcada i de Luna, baró de Vilamarxant, i de Joana de Vilaragut.

El 1443 es casà amb la seva cosina germana Orfresina de Montcada i de Lioro i aconseguí que el pare d’aquesta, Guillem Ramon (III) de Montcada i de Luna, en morir (vers 1456), els deixés l’herència i els títols baronials, tot i que tenia un fill baró, Llorenç de Montcada i de Lioro.

Ambdós consorts tingueren llurs béns en indivís. Llorenç s’hi oposà, fet que inicià una bandositat entre ell i Mateu i Orfresina, que no vacil·laren a pressionar les autoritats de Lleida perquè els fessin costat: retingueren diversos llocs dependents de la seu de Lleida i organitzaren una galera de bandolers que recorria l’Ebre i el Segre atacant el tràfic comercial lleidatà.

En esclatar la guerra contra Joan II de Catalunya-Aragó, Mateu de Montcada milità al bàndol del rei i aprofità la lluita per atacar el seu adversari.

Conseller de Joan II, aquest el nomenà majordom i mariscal o senescal, i li confià operacions a la zona occidental: s’apoderà de Flix (abril 1464) i col·laborà en la presa de Lleida.

Vidu d’Orfresina (1483), fou assassinat per Ot de Montcada, nét de Llorenç, probablement ressentit per la usurpació.

Montcada i de Vilaragut, Guillem Ramon de

(Xiva, Foia de Bunyol, vers 1440 – Tarassona, Aragó, 1521)

Polític i eclesiàstic. Fill de Joan de Montcada i de Luna, baró de Xiva.

Era prior major de Tortosa i fou president de la generalitat de Catalunya (1470).

El 1474 fou nomenat bisbe de Vic, però no hi residí, i actuaren en nom seu bisbes titulars. Féu reunir sínodes a Vic (1474) i a Manresa (1481).

Estigué molt de temps a les corts de Joan II i de Ferran II de Catalunya-Aragó.

El 1493 fou nomenat bisbe de Mallorca, i el 1496, de Tarassona, on emprengué la reforma de la clerecia i acabà les obres del claustre de la catedral.

Montcada i de Silva, Miquel I de

(Madrid, 9 octubre 1652 – Girona, 8 agost 1674)

Cinquè marquès d’Aitona. Fill de Guillem Ramon de Montcada i de Castro. El 1670, a la mort del seu pare, n’heretà el títol marquesal.

Participà a la guerra contra França. El 1672 manava el terç de la Diputació del Principat que actuava al front del Rosselló. El 1674, quan exercia el mateix comandament i era a Girona, li sobrevingué la mort. Feia poc que havia arribat a la ciutat procedent del front rossellonès.

Del seu matrimoni amb una Benavides deixà dos infants de molt poca edat: Guillem Ramon de Montcada i de Portocarrero-Meneses, sisè marquès d’Aitona, i Lluïsa de Montcada i Benavides, que havia de casar-se amb el duc d’Híxar.

Montcada i de Queralt, Berenguera de

(Catalunya, segle XIV – 1340)

Filla de Guillem Ramon de Montcada i d’Abarca, pertanyent a la branca d’Aitona-Seròs. El seu pare morí en 1275, quan ella era de molt poca edat. N’heretà la baronia de Seròs.

Muller de Guillem (I) d’Entença i de Montcada. Ja vídua, contragué un nou matrimoni amb l’occità Bernet Jordà de l’Illa.

Montcada i de Portocarrero-Meneses, Guillem Ramon V de

(Madrid, 4 desembre 1674 – València, 5 febrer 1727)

Fill de Miquel I de Montcada i de Silva. Fou mestre de la casa i cort reial. Durant un quant temps residí a Barcelona.

Participà en la campanya de Felip V al ducat de Milà (1704). Li foren confiscats els béns al Principat per Carles d’Àustria (1706).

Fou pare de la darrera representant del llinatge als Països Catalans, Teresa I de Montcada i de Benavides.

El seu germà, Manuel de Montcada i de Portocarrero-Meneses  (Catalunya, segle XVII – 1727), inicià el brancó dels marquesos de Leiva, extingit amb la seva néta, el 1749.

Montcada i de Pinós, Ot (I) de

(Catalunya, vers 1290 – 1341)

(dit el Vell) Senyor de la baronia d’Aitona. Fill i hereu de Pere II de Montcada i d’Abarca.

El 1309 prengué part en la campanya d’Almeria. El 1312 entrà a formar part del consell de Jaume II i fou nomenat majordom reial a València (1313).

Fou adscrit al servei de l’infant Alfons arran del seu casament amb Teresa d’Entença (1314), l’acompanyà durant molts anys i fou lloctinent seu a la procuradoria de Catalunya. El 1319 fou padrí de l’infant Pere (després Pere III).

Fou ambaixador prop de Carles IV de França en el plet entre aquest i Sanç I de Mallorca sobre el domini de Montpeller (1321).

En casar-se la seva germana Elisenda amb el rei Jaume II (1322), la dotà amb les propietats de Seròs i Mequinensa. Poc després (1324-26) rebé en compensació les senyories de Llagostera, Cassà de la Selva, Caldes de Malavella, Caulès, Franciac, Santa Seclina, Tossa i Lloret, i consolidà així el seu prestigi polític.

Intervingué en ajuda del casal de Mallorca quan una unió de nobles rossellonesos refusà l’obediència a l’infant Felip de Mallorca, regent per Jaume III de Mallorca (1326).

Fou marmessor de Jaume II i de Teresa d’Entença. Malgrat la seva vinculació a Alfons III, es negà a reconèixer les abusives donacions fetes per aquest a l’infant Ferran.

El 1336, a la mort d’Alfons III, visità Pere III amb altres nobles per jurar-lo comte de Barcelona abans que rei d’Aragó, i a desgrat del refús d’aquest l’acompanyà a la seva coronació a Saragossa.

Sempre al servei del nou rei, l’ajudà a alliberar-se de la influència de l’arquebisbe Pedro López de Luna (1336), en les negociacions amb Jaume III de Mallorca, en la política amb França, etc.

S’havia casat, abans del 1317, amb Jofredina de Lloria i Lancia, filla de l’almirall Roger.

Montcada i de Pinós, Guillem Ramon de

(Catalunya, 1279 – Sicília, Itàlia, 1328)

Diplomàtic. Fill de Pere de Montcada i d’Abarca, senyor d’Aitona.

El 1282 anà amb Pere II de Catalunya a Sicília, on s’establí (al servei de l’infant Jaume, i després, de l’infant Frederic) i on adquirí una gran influència pel seu casament amb Lucina d’Alagó, senyora de Malta i Gozzo.

Fidel a l’infant Frederic en esdevenir rei (1296), s’enfrontà a Jaume II de Catalunya-Aragó al cap d’Orlando (1299) i els angevins.

El 1301 fou nomenat alcaid dels cristians de Tunis, càrrec que exercí fins més enllà del 1320, sense, però, aconseguir-ne mai el reconeixement per part de Jaume II; el 1311, pel fet d’haver ajudat amb la milícia cristiana a l’accés al poder d’Ibn al-Lihyänï, esdevingué alcaid major. Intervingué sovint amb influència en la política hàfsida.

Montcada i de Pinós, Gastó de

(Catalunya, segle XIII – Girona, 1334)

Eclesiàstic. Fill de Pere de Montcada, el novè senescal, i d’Elisenda de Pinós. A la mort del seu pare (1303), era encara molt jove.

Fou ardiaca de la seu de Barcelona. En 1320 fou novament familiar del papa Joan XXII. Visqué llavors a Avinyó, a la cort papal.

Quatre anys més tard era consagrat bisbe d’Osca. En aquest càrrec feu alguns serveis especials al seu cunyat Jaume II el Just, del qual seria també canceller. Li serví d’ambaixador davant la cort papal d’Avinyó i també a Sicília i Nàpols (1326).

Assistí a la inauguració del monestir de Pedralbes (1327). També era present, a Barcelona, a la cerimònia de reconeixement de vassallatge per part de Jaume III de Mallorca.

En 1329 fou nomenat bisbe de Girona. Dos anys després era proposat per a la mitra siciliana de Monreale, però preferí restar a Catalunya i conservar el bisbat gironí.

Morí en un estat de veritable pobresa originat pel seu esperit molt caritatiu.

Montcada i de Peralta, Guillem Ramon de

(Sicília, Itàlia, segle XIV – 1398)

Tercer comte d’Agosta i de Nucaria. Fill de Mateu de Montcada i Sclafani.

Del partit català, a la mort de Frederic III de Sicília (1377), davant la crisi plantejada, raptà la reina Maria de Sicília i la dugué al seu castell d’Agosta; després l’encomanà a les tropes catalanes enviades pel rei Pere III de Catalunya-Aragó (1380).

Gestionà a Catalunya (1380) el matrimoni de la reina amb Martí el Jove, fill de l’infant Martí, i fou recompensat per aquest amb les senyories de Piera, Caldes de Montbui, Granollers i Sant Vicenç dels Horts i la baronia de Cervelló; les vengué, però, al comte Pere II d’Urgell, i amb els diners obtinguts es dedicà a la pirateria.

Anà a Grècia, on sostingué estretes relacions amb els barons dels ducats d’Atenes i Neopàtria i gestionà el casament del seu fill Mateu amb Maria, hereva del comtat de Salona, projecte malbaratat per la invasió turca. Aconseguí per a Joan I de Catalunya-Aragó la relíquia del cap de sant Jordi.

Amb la instauració de Martí el Jove a Sicília retornà a l’illa, d’on fou conestable, mestre justicier, conseller i assessor del rei (1392). Obtingué el 1392 l’illa de Lípari, Naro, Mineo, Mussumeli, Favara, Misilmeri, confiscats als Chiaramonte, les baronies de la Ferla i Sortino (1395) i el marquesat de Malta (1396).

El 1398 li foren confiscats tots els béns pel fet d’haver estat acusat de fellonia. Després de la seva mort fou rehabilitat i declarat innocent (1410). És enterrat a l’església de San Domenico de Lentini.