Arxiu d'etiquetes: institucions

sometent

(Catalunya, segle XIII – 1978)

Institució catalana consistent en la mobilització general dels veïns d’un lloc per perseguir els delinqüents que haguessin atemptat contra la pau pública.

El seu origen es remunta a l’edat mitjana, i segueix l’esquema germànic de l’obligació que té tot ciutadà de contribuir al manteniment de la pau pública del propi indret o país.

Aquesta organització sembla datar del regnat de Jaume I, el qual institucionalitzà el sometent en els seus trets fonamentals per mitjà d’ordenances, complementades més tard per disposicions posteriors.

La crida a sometent era una facultat reial exercida per l’autoritat que ostentava la representació del monarca; es podia exercitar contra tota persona de qualsevol classe, estament o jurisdicció, i era, doncs, per damunt de l’organització i els privilegis feudals.

Al si de cada vegueria, acostumava a ésser el veguer qui convocava els veïns per mitjà de pregons o campanes (d’aquí el nom de so metent) fins que el delinqüent era capturat, i també era ell qui, assistit pels magistrats de la ciutat, instruïa procés.

Els reis de la casa d’Àustria van intentar de substituir el sometent vers les Milícies de la Unió, una mena de policia semblant a la Santa Hermandad, però desistiren d’aquest intent davant la resistència del país.

Els sometents participaren intensament en la guerra de Successió menant una lluita guerrillera; l’alçament del gener de 1714, a Catalunya, es va produir al crit del sometent “Via fora, lladres”. Un cop guanyada la guerra, Felip V, amb el decret de Nova Planta, va suprimir la institució com a represàlia.

Durant la guerra del Francès, el general Ricardos ressuscità el sometent (1794), com a forma d’alçament en massa previst a l’usatge Princeps namque. En el decurs de la guerra del Francès, organitzant-se espontàniament, els sometents tornaren a formar part de les milícies catalanes, amb la tàctica de la guerrilla hostilitzaven l’enemic, l’obligaven a dividir les forces i el sotmetien a un estat continu de vigilància i de fatiga. Però del 1808 al 1814 els sometents lluitaren no solament contra els francesos, sinó també contra els senyors i grans propietaris.

A l’últim terç del segle XIX i al primer del segle XX es produí un nou restabliment de la institució, per bé que molt adulterada; durant les guerres civils del segle XIX va col·laborar amb l’exèrcit en el restabliment de l’orde al camp.

El 1923 Primo de Rivera la va estendre per tot Espanya i durant la República sofrí diverses alternatives. El 1945 fou novament restablerta, i es mantingué fins al 1978.

Societat Catalana de Biologia

(Barcelona, 1954 – )

(SCB)  Institució filial de l’Institut d’Estudis Catalans. Denominació que adoptà la Societat de Biologia de Barcelona quan reprengué les activitats interrompudes després de la guerra civil.

Reprengué l’edició dels Treballs de la Societat de Biologia, dins els Arxius de la Secció de Ciències de l’Institut, als quals han estat afegits modernament una sèrie de Col·loquis i un Butlletí.

Convoca regularment un premi.

Enllaç web: Societat Catalana de Biologia

Síndic de Greuges

(Catalunya, 28 febrer 1984)

Institució aprovada pel Parlament de Catalunya per a la defensa dels drets fonamentals i les llibertats públiques dels ciutadans, a efectes de la qual podrà supervisar les activitats de l’administració de la Generalitat.

Prevista la institució a l’Estatut d’Autonomia de Catalunya (1979), com a primer síndic fou elegit Frederic Rahola i d’Espona.

Enllaç web: Síndic de Greuges de Catalunya

Seminari Matemàtic de Barcelona

(Barcelona, abril 1936 – )

Institució creada dins la Universitat Autònoma de Barcelona. en fou director Esteve Terrades, i Josep M. Orts sots-director. Les seves activitats no començaren fins al 1939.

Hom hi organitzà cursos monogràfics que introduïren els nous corrents matemàtics, i joves llicenciats foren enviats a l’estranger.

Publicà nombroses monografies i la revista “Collectanea Mathematica”. Vinculat al CSIC, fou dirigit per Joan Augé.

Secretariat dels Orfeons de Catalunya

(Barcelona, 1959 – 1981)

Institució cultural fundada a Barcelona i, com a delegació d’Òmnium Cultural, a Manresa l’any 1968. Continuadora de la tasca de la Germanor dels Orfeons de Catalunya.

Organitzava cursos, aplecs, trobades internacionals, etc. Col·laborà amb el Secretariat de Corals Infantils de Catalunya.

Tingué com a òrgan la “Revista dels Orfeons de Catalunya”, fundada el 1964, la qual d’ençà del 1968 publicà una circular mensual.

El 1981 s’acordà la re-fundació i canvi de nom de l’entitat, que passà a dir-se Federació Catalana d’Entitats Corals (FCEC).

Enllaç web: FCEC

Residència d’Estudiants

(Barcelona, 1919 – 1939)

Institució. Dirigida per M. Ferrà. Col·locada sota el patrocini de la Mancomunitat, durant la Dictadura continuà funcionant amb caràcter privat. Des del 1931 depengué de la Generalitat de Catalunya.

A partir del 1933 fou incorporada a l’Institut d’Acció Social Universitària i Escolar, però continuà dirigida per Ferrà fins el 1936.

Institució modèlica, va esdevenir un important centre cultural i residència de noms il·lustres com ara Pierre Vilar o Bartomeu Rosselló-Pòrcel, entre altres.

Creà també les Edicions de la Residència, que publicaren la Imitació del foc de Rosselló-Pòrcel (1938).

Promotora d’Exportacions Catalanes

(Catalunya, 1986 – )

(PRODECA) Empresa creada per la Presidència de la Generalitat de Catalunya per al servei de les cooperatives agràries i de l’empresa agroalimentària petita i mitjana.

Té com a objecte social la promoció de l’exportació de productes agroalimentaris, i de les campanyes de normalització d’aquests productes.

Enllaç: Prodeca

Persona i Comunitat

(Catalunya, 1964 – segle XX)

Moviment. Fundat primerament a França (1943).

Amb referència al personalisme comunitari de Mounier, cerca la formació global de l’home en cada moment de la seva evolució, a través de la crítica de les seves opcions fonamentals, tant en el terreny personal i familiar, com social, polític, ideològic i religiós.

Ricard Pedrals en fou l’introductor i n’ha estat el principal animador a Barcelona.

Pen Club, Centre Català del

(Barcelona, 19 abril 1922 – )

Associació d’escriptors.

Presidida en una primera etapa clandestina, entre d’altres, per J. Pous i Pagès, J. Puig i Cadafalch, C. Riba, J. Carner, J.V. Foix i J. Oliver.

Durant el franquisme hagué d’actuar clandestinament; a partir de la seva legalització el 1976 fou dirigida per escriptors com ara J. Palau i Fabre, M.A. Capmany i J. Sarsanedas.

Ha organitzat dos congressos internacionals del Pen Club Internacional, el 1935 i el 1992.

Enllaç: Pen Català

Pau i treva de Déu

(Toluges, Rosselló, 1027)

Institució medieval. Si bé són dues institucions diferents, ben aviat aparegueren unides: la pau de Déu era el dret de refugi que concedia l’Església per a les persones i coses dins un territori especialment protegit, i la treva de Déu era la suspensió de tota activitat bèl·lica privada durant un temps prefixat també per l’Església. Tot això era sancionat amb penes canòniques greus.

Cal cercar-ne l’origen en els sínodes eclesiàstics de Charroux (989) i en el de Puy en Velay (990), però fou a Catalunya que aquestes disposicions es feren generals i periòdiques, concretament a partir del sínode de Toluges, el 1027, presidit per Oliba, bisbe de Vic, i com a confirmació d’altres constitucions de treva dictades per Oliba i per Berenguer de Gurb (1022).

A Toluges s’establí que la treva duraria des de l’hora nona del dissabte fins a l’hora prima del dilluns; la protecció dins els temples i els recintes sagrats (sagreres) comprenia els eclesiàstics desarmats i les famílies que anaven a les esglésies o en tornaven. El mateix Oliba ho amplià el 1033 al sínode de Vic: la treva començava el dijous i la pau incloïa els marxants que viatjaven i els seus béns. D’altres concilis catalans ampliaren aquestes disposicions.

Des d’aleshores, aquest moviment s’estengué per l’Europa feudalitzada, i foren protegits vídues, orfes, mercaders, camperols i els béns de tots ells, alhora que es fixaven uns períodes cada vegada més llargs de treva obligatòria que coincidien amb uns cicles determinats de l’any litúrgic.

Aquestes resolucions trobaren el suport de les autoritats civils: a Catalunya, els comtes Ramon Berenguer I i Almodis dictaren (1064) les constitucions de pau i treva i les inclogueren al codi feudal dels Usatges. Més tard aparegueren uns funcionaris civils, els paers, que foren els encarregats de fer complir aquests preceptes.