Arxiu d'etiquetes: militars

Torrelles i López de Gurrea, Joan de

(Aragó, segle XV – 1483/87)

Noble. Senyor de Castellet. Essent infant, li fou donada la batllia d’Osca i de les seves aljames i la merindad d’Osca, Barbastre i Sobrarb (1406), i tingué altres béns a Aragó.

Fou uixer d’armes del rei Alfons i el serví a Itàlia. Comandà les galeres d’Antoni de Cardona durant el saqueig de Marsella (1423). El rei li donà l’illa d’Ischia, amb el títol de comte. Lluità contra els genovesos en la defensa de Barcelona (1457).

No fou addicte al rei Ferran I de Nàpols i es féu vassall de Joan II, el qual li donà llicència d’unir a les seves armes heràldiques les d’Aragó, Navarra i Sicília i de donar l’empresa de l’Estola i la Guerra a tres fills seus (1462). Ferran I assetjà Ischia. Carles de Torrelles, germà de Joan, volgué trencar el bloqueig i fou pres, juntament amb el seu nebot Tomàs, per Galceran de Requesens (1465). Joan capitulà i tornà a Catalunya amb els seus familiars alliberats.

Seguint la causa de la generalitat, fou camarlenc del duc de Calàbria i lloctinent del governador de Catalunya (1468-70). Acabada la guerra, se sotmeté a Joan II i pogué recuperar les possessions aragoneses.

De la muller Antonia d’Alagno, germana de Lucrezia i tia de Ferran I de Nàpols, tingué diversos fills: l’esmentat Tomàs, que amb les seves galeres lluità contra les sarraïnes a Cartagena i tingué un incident amb les castellanes de Múrcia (1474), Francesc, també capità de mar, que fou hereu del seu oncle Carles (1483), lluità al regne de Granada i tingué dissensions amb el capità general Bernat de Vilamarí, i Miquel, Joan Carles i Lluís. Però restà solament descendència per línia femenina.

Torrelles i Fiveller de Palau, Ramon Martí Joan de

(Catalunya, segle XVI – 1595)

Militar. Fill i hereu de Ramon Martí de Torrelles i Alemany-Descatllar.

Fou mestre de camp de Catalunya i Rosselló (1574), serví el rei a Itàlia i fou lloctinent de capità general al districte d’Empúries; alcaid i capità de Roses, així com de Bellver, obtingué privilegi de noble (1576) i sembla que heretà la baronia de la Roca per mort del seu parent Pere Antoni de Torrelles.

Li sobrevisqué una filla, que l’heretà, Elionor de Torrelles i de Gualbes-Santcliment (Catalunya, segle XVI – 1604)  Aportà els béns de la seva casa als Sentmenat pel seu matrimoni (1587) amb Joan de Sentmenat, senyor del castell de Sentmenat. Alguns de llurs descendents -els hereus del patrimoni Torrelles- es cognomenaren Torrelles.

Torrelles i de Sentmenat, Martí Joan de

(Catalunya, s XV – 1497)

Primer baró de la Roca (1467). Fill gran de Martí Benet de Torrelles i de Fenollar.

Fou capità general de l’armada de mar (1467) i capità del Vallès i del Maresme pel príncep de Girona Joan d’Anjou, duc de Calàbria i de Lorena, que, en nom del seu pare, el rei Renat, li concedí el títol de baró de la Roca sobre el seu castell de la Roca del Vallès, amb possessions a la Garriga, Llerona, Corró Jussà, Corró Sobirà, Marata i Palou, però hagué de vendre la jurisdicció del castell i la baronia de Montbui als consellers de Barcelona (1490). El 1474 fou convocat a la guerra del Rosselló contra els francesos. Fou el pare de Martí Joan i de Pere Antoni de Torrelles i de Bell-lloc.

Foren germans seus:

Pere de Torrelles i de Sentmenat  (Catalunya, segle XV)  Era senyor de Pallejà. Casat i sense fills d’Elionor de Relat. Fou capità del sometent per Enric de Castella com a sobirà dels catalans.

Ramon de Torrelles i de Sentmenat  (Catalunya, segle XV)  Cavaller de Sant Joan. Tingué béns a Rosanes i a Martorell.

Torrelles, Ferrer de

(Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, segle XIII – Grècia, segle XIV)

Militar i home de confiança de Berenguer d’Entença.

Serví d’enllaç, devers el 1303, entre Entença i el rei Jaume II per passar, de Sicília a Catalunya, la correspondència secreta sobre l’afer de l’expedició a Orient. Anà a Grècia, probablement amb el mateix Entença.

Segons Surita, fou un dels missatgers de la Companyia a l’emperador, després de l’assassinat de Roger de Flor i els seus, i ell també fou assassinat per ordre d’Andrònic quan ja tornava de la seva missió.

Tomeu, Pau

(Catalunya, segle XVII – Barcelona, 11 setembre 1714)

Militar. Lluità contra els borbònics a la guerra de Successió.

El 1713 fou nomenat sergent major del nou regiment de Sant Narcís. Ascendí a tinent coronel per mèrits de guerra. El 19 de juny de 1714 fou l’encarregat de negociar un bescanvi de presoners amb l’almirall Ducasse, cap de la flota de bloqueig.

El 14 d’agost passà a la defensa del baluard de Santa Clara; dirigí molt bé i amb coratge l’ala dreta del contraatac que expulsà els borbònics del baluard.

L’11 de setembre de 1714 manava un contingent de reserva posat al convent de Sant Agustí; més tard, dirigí el contraatac per alliberar els encerclats per l’enemic al baluard pròxim al Portal Nou, i aconseguí que gran part de la guarnició pogués sortir-ne en retirada. Morí en aquesta acció.

El seu nom és citat sovint sota la formula Toneu.

Tomàs, Guillem

(Catalunya, segle XIII – Grècia ?, segle XIV)

Militar. Fou figura destacada de la Companyia Catalana a Orient.

Quan morí el 1316 Bernat Estanyol, que havia estat nomenat vicari general d’Atenes per designació de Frederic II, Tomàs n’assumí provisionalment les funcions fins a l’arribada a Grècia del nou vicari general Alfons Frederic.

Quan aquest convingué una treva amb els venecians (1321), ell era un dels signants del pacte.

Toledo y Pimentel-Osorio, García Álvarez de

(Vilafranca del Bierzo, Castella, 29 agost 1514 – Nàpols, Itàlia, 31 maig 1578)

Dignatari i militar. Lloctinent general de Catalunya (1558-64), hagué de fer cara a les sovintejades incursions turques de la costa, a l’amenaça protestant al Pirineu i al bandolerisme endèmic. Fomentà en gran manera l’activitat de les drassanes de Barcelona.

El 1564 Felip I, a Barcelona, el nomenà capità general de la mar i conquerí el penyal de Vélez de la Gomera.

Hom l’ha considerat com la personificació de la recuperació hispànica a la Mediterrània contra els turcs, que conduí a la brillant victòria de Lepant.

Thoar i Grec, Pau de

(Barcelona, segle XVII – Viena ?, Àustria, segle XVIII)

Militar. El 1705 prengué part en la insurrecció austriacista de Vic i, després, en l’expedició que va fer capitular l’administració borbònica de Barcelona (1706). El 1706 participà a la campanya d’Aragó i en l’assalt de Borja.

Durant el setge de Barcelona (1713-14) fou promogut al grau de coronel i governador del castell de Montjuïc. Pel juliol de 1714 fou transferit a la capitania del regiment de la Concepció, dins de la ciutat, amb la qual defensà aferrissadament l’11 de setembre, el convent de Sant Agustí.

Després de la capitulació de la capital catalana s’incorporà, a Àustria, a l’exèrcit imperial, i féu, entre altres, la campanya d’Hongria contra els turcs.

Terç de Requetes de la Mare de Déu de Montserrat

(Catalunya, gener 1937 – 1939)

Unitat militar franquista. Organitzada i formada bàsicament per catalans fugitius de la zona republicana. Comptava amb 180 homes quan es distingí en la defensa de Codo (batalla de Belchite).

Reorganitzat i amb els efectius d’un batalló, operà a la comarca de La Serena i participà en la batalla de l’Ebre (enquadrat en la 24 Divisió), en el sector de Vilalba dels Arcs, on lliurà uns duríssims combats, i de Gandesa. Operà encara a Pena-roja. Tingué en total 316 morts.

Hi ha un monument commemoratiu als morts del Terç a l’antiga posició dels Quatre Camins, i un altre, erigit també per la Germandat del Terç, als soldats republicans morts a la posició dita Targa, totes dues del sector de Vilalba. Un altre monument, amb una capella funerària, que conté les despulles dels membres del Terç morts a la guerra i on es conserva la bandera del Terç, fou erigit a Montserrat, al lloc anomenat Els Apòstols.

Temple, orde del

(Catalunya-Aragó, 1128 – 1312)

Orde religioso-militar. Fundat a Jerusalem l’any 1120, la seva missió era protegir els pelegrins i, sobretot, a partir de la seva professió militar, dirigir els anàrquics croats.

A la corona catalano-aragonesa l’orde va rebre de tots els estaments i arreu beneficis i privilegis de tota mena. Per explotar-los, va organitzar el territori en comandes de tres tipus: rurals, urbanes i militars.

L’actitud generosa dels nostres sobirans i, sobretot, l’habilitat política de Ramon Berenguer IV de Barcelona, van aconseguir la vinculació templera a la conquesta cristiana. Amb aquests es van realitzar les grans campanyes de l’Ebre, el Cinca, el Segre, Mallorca i València.

El Temple va rebre grans extensions de territori, que va defensar, va colonitzar i va administrar des de fortaleses estratègiques, que van ser la seu de les comandes militars.

Quan el 1307 el Papa va ordenar la detenció dels templers, aquelles fortaleses van oposar una tenaç resistència, especialment Miravet, Castellot i Montsó, que van ser preses després d’un llarg setge.