Arxiu d'etiquetes: jurisdiccions

Aigües de València, Tribunal de les

(València, 1238 – )

Tribunal. De probable origen medieval, hi ha indicis d’existència, en època musulmana, d’aquest tribunal o d’una jurisdicció semblant, que Jaume I degué respectar en fer donació de les sèquies del Túria als usuaris.

Es reuneix cada dijous al migdia davant la porta dels Apòstols de la catedral de València per resoldre els conflictes que sorgeixen entre els regants de l’Horta de València.

Mitjançant un procediment judicial gratuït, oral i sumaríssim (no hi ha apel·lació superior) els vuits síndics dicten verbalment la seva sentència.

Aquests síndics són elegits cada dos anys pels usuaris de cadascuna de les sèquies.

Agres i Sella, baronia d’

(País Valencià, segle XVI – )

Jurisdicció senyorial, creada el 1527. Comprenia les viles d’Agres (Comtat) i de Sella (Marina Baixa).

Vinculada, amb caràcter agnatici, a Joan de Calataiud, senyor d’aquelles viles.

El títol continua dins la mateixa família.

Vallverd, baronia de

(Catalunya, segle XIX – )

Jurisdicció senyorial confirmada el 1863 com a títol del regne a Josep Pere de Vic, òlim de Manglano i Ruiz, baró de Llaurí.

Continua en la mateixa família.

Vallfogona, baronia de *

(Vallfogona de Ripollès, Ripollès)

Nom donat a partir del segle XVI al castell de Milany.

Vallespir, vescomtat de

(Catalunya Nord, segle X – segle XI)

Jurisdicció de l’antic pagus del Vallespir i de la regió dels Aspres a l’alt Rosselló. Tronc dels vescomtes coneguts del Vallespir fou un Ansemund que el 941 era senyor del castell de Cameles (Rosselló) i posseïa nombrosos alous al Vallespir i al Rosselló. Fou casat amb una Quixol i fou pare de Sentill, que probablement vers el 990 féu erigir el castell conegut posteriorment per Castellnou dins el terme del vell castell de Cameles.

Al principi del segle XI, perduda llur funció política, les famílies vescomtals catalanes canviaren en llur denominació el nom del pagus o comtat on exercien funcions polítiques pel del castell capital de llurs dominis, car esdevingueren aleshores simples senyors feudals per bé que els més importants després dels comtes.

Aquesta evolució és perceptible al Vallespir. Guillem I (mort després del 1028), fill de Sentill i d’Adelaida, encara figura com a vescomte del Vallespir en l’acta de fundació i dotació de l’efímer bisbat de Besalú el 1017.

Fou un dels fidels del comte Bernat I de Besalú, que el nomenà marmessor en el seu testament del 1020, on figura ja com a vescomte de Castellnou (vescomtat de Castellnou).

Toralla, varvassoria de

(Catalunya, segle XVI – segle XVIII)

Nom donat a la senyoria de Toralla des del segle XVI.

Pertangué als Toralla i passà per herència (1687) als Sentmenat, marquesos de Sentmenat.

Tolosa, comtat de

(Llenguadoc, segle VIII – 1271)

Antic comtat. A l’època de Guillem I i de Bigó I (finals del segle VIII) deu correspondre l’ocupació o conquesta de les terres més septentrionals de Pallars i Ribagorça, empresa que, duta a terme com una iniciativa personal dels comtes tolosans, finí amb la incorporació d’aquests comtats a Tolosa.

Bernat I de Tolosa (Bernat de Septimània), comte de Barcelona i marquès de Gòtia, des del 830 intrigà per recuperar el comtat de Tolosa. L’aliança amb Pipí I contra Lluís I el Piadós costà a Bernat I la pèrdua de les honors catalano-septimanes, que foren lliurades a Berenguer I de Tolosa (832-835), però en morir aquest, Bernat I, ja reconciliat amb l’emperador, recuperà Catalunya i Septimània i rebé la investidura de Tolosa.

Els comtats de Pallars i Ribagorça escaparen, però, al seu control, car estigueren a mans del comte Galí II d’Aragó. Després de la mort de Lluís I el Piadós (840) i de Pipí I, la desmesurada ambició de Bernat I el portà a aliar-se amb Pipí II i els rebels aquitans contra el nou rei Carles II el Calb, que posà setge a Tolosa, el capturà i l’ajusticià per traïdor (844). El 872 Pallars-Ribagorça escaparen a l’obediència del comte de Tolosa i es constituïren comtats independents.

A partir de finals del segle XI Bertran I inicià la política d’hostilitat del casal de Tolosa al de Barcelona, que esdevingué habitual en el futur. La situació internacional del comte Alfons I de Tolosa no era gens falaguera, sobretot d’ençà que Ramon Berenguer III de Barcelona havia esposat Dolça de Provença (1112).

El perill de l’hegemonia catalana a Occitània inclinà aleshores el tolosà a refermar l’aliança amb el vescomte Bernat Ató I de Carcassona-Besiers, que no l’estalvià d’ésser assetjat pels catalans al castell d’Aurenja (1123). Alliberat pels tolosans, que el portaren triomfalment a Tolosa, la lluita entre Tolosa i Barcelona finí amb un acord de repartiment de Provença (1125), però en endavant la lluita amb la dinastia catalana continuà.

Per tal de fer valer els drets de la seva muller sobre Tolosa, l’any 1159 Enric II d’Anglaterra s’alià amb Ramon Berenguer IV de Barcelona i Guillem VI de Montpeller. Paral·lelament augmentà la presència catalana a Occitània, car, per llaços feudals o de parentiu, el Casal de Barcelona es vinculà als Trencavell, vescomtes de Carcassona i Besiers, i a les cases de Foix, Bigorra i Bearn.

Ramon V de Tolosa reeixí en un primer moment a fer la pau amb Enric II d’Anglaterra (1173), i el 1176 convingué amb Alfons I de Catalunya la cessió a aquest dels drets sobre el comtat d’Arle o de Provença, però el 1179 s’inicià la “gran guerra meridional” entre tolosans i catalans, en el curs de la qual Alfons I assetjà Tolosa, mentre uns vassalls del tolosà assassinaven Ramon Berenguer IV de Provença (1181).

La resistència de Tolosa, convertida en baluard de la monarquia francesa dins Occitània, obstruí l’hegemonia catalana i impedí la unió d’Occitània i la corona de Catalunya-Aragó sota un mateix sobirà.

Sentiu, baronia de la

(la Sentiu de Sió, Noguera)

Jurisdicció senyorial centrada en el castell de la Sentiu que el segle XVI pertanyia als Meià, dels quals passà als Gilabert, als Lanuza i als Rabassa de Perellós, marquesos de Dosaigües.

Santa Margalida i d’Hero, cavalleria i baronia de

(Illes Balears)

Jurisdicció senyorial concedida després de la conquesta de Mallorca als comtes d’Empúries. Al segle XIV (1379) pertanyia, per meitats, als Santjoan i als Santmartí.

Al començament del segle XV ambdues meitats foren adquirides pels Safortesa, successors dels Burgués, que ja n’eren feudataris des del segle anterior. Els Safortesa foren comtes de Santa Maria de Formiguera, un dels quals fou el famós Comte Mal.

San Petrillo, baronia de

(País Valencià, 1627 – )

Jurisdicció senyorial vinculada el 1677, amb prèvia facultat reial, per Roderic de Borja-Llançol de Romaní i Olivera, baró de Campo Sobrarbe, cavaller de Sant Jaume.

El succeïren els seus fills Josep de Borja-Llançol de Romaní i Mascarell, i Maria Josepa de Borja-Llançol de Romaní i Mascarell, muller de Melcior de Ribera i Tallada.

Passà dels Ribera als Nunyes, als Berguedà, als Basile, als Salvador, als Gómez de Barreda i als Caruana.