Arxiu d'etiquetes: jurisdiccions

Ausona, comtat d’

(Catalunya, segle VIII – segle IX)

Antic comtat de la Marca Hispànica. Creat per Ludovic Pius amb els territoris conquerits de Vic, Cardona i Casserres.

Guifré I el Pelós (segle IX) el repoblà i integrà als comtats de Barcelona.

Arties

(Naut Aran, Vall d’Aran)

Terçó (o sesterçó). Format per la divisió de l’antic terçó de Garòs i que comprenia la vila d’Arties i els llocs de Laspan i de Garòs. Correspon a l’antic terme d’Arties.

Vilamur, vescomtat de

(Catalunya, 1135 – segle XV)

Jurisdicció feudal de l’antic comtat de Pallars, que comprenia, a l’origen, la vall de Siarb -avui, de Soriguera-. Els vescomtes de Pallars, després d’un breu temps d’anomenar-se vescomtes de Siarb, adoptaren el nom definitiu de Vilamur el 1135, però no signaren com a vescomtes fins el 1149. El primer a fer-ho fou Pere (II) de Vilamur (vescomtat de Pallars).

Al segle XII actuaven a les altes valls dels Pirineus frontereres amb l’Urgell, i signaren pactes dels bisbes d’Urgell i dels vescomtes de Castellbò.

Al segle XIII foren convocats a corts, tingueren accés a l’episcopat i establiren un doble matrimoni amb la casa comtal pallaresa (1250), acordat entre el vescomte Pere (IV) de Vilamur i el comte Roger I; com a garantia el comte lliurà els castells de Montcortès, Peramea, Estac, Enviny, Castellgermà i Espluga de Serra (1254) i els llocs de Santa Engràcia, Salàs, Riverd, Puiforniu, Llavorsí, Torre de Ribera, Escaló i Segura (al camí del port de la Bonaigua); el vescomte lliurà els castells de Naens, Cadolla, Castellnou i les Escaldes, i amb el consentiment dels seus vengué el castell de Sarroca al monestir de Gerri (1213).

Sense possibilitats d’expansió, s’abocaren a la Ribagorça i Aragó: el vescomte Pere (V) de Vilamur manà de restituir el mal que havia fet als homes de la Clamosa, Graus, Montsó, Cofita, Estadella, Alaó, Lasquarri, Xalamera, Siscar i Sant Pere de Molins. Tingué poc relleu al comtat d’origen, davant l’influx creixent dels Cardona, estretament lligats a la casa comtal.

Es convertiren en fidels col·laboradors de la monarquia, després que el vescomte Ramon (I) de Vilamur es revoltés contra el rei Pere II, amb els comtes de Foix, Pallars i Urgell; assetjat a Balaguer (1280) i empresonat, hagué de lliurar al rei els castells de Naens, Sant Just, Cadolla, Casterner, Betesa, Tornafort, Vilamur, Montenartró, Embonui, Santa Creu, Burg i Rubió (1282). Vengué els castells de Tendrui i Claret al bisbe d’Urgell (1287) i fou nomenat pel rei Pere II veguer de Pallars i Ribagorça i sobrejunter de Sobrarb i les valls (1298). El rei Pere II eximí els homes de Vilafranca del Penedès d’anar a la guerra contra el vescomte de Vilamur (1336).

Pere (VII) de Vilamur, donzell, recuperà les viles de Juneda (1338) i la Pobla de Segur (1355), i participà en les campanyes del Rosselló (1343-44), Sardenya (1353) i contra l’infant Ferran i Castella (1352). Per tot això el rei li concedí la potestat dels llocs de Basturs, la Pobla i el Pui de Segur (1358).

El vescomte Pere (IX) de Vilamur (dit també Pericó), menor de vint anys, amb la seva mare Sibil·la, senyora de les valls de Vilamur i Montenartró (1380), marcà el límit d’aquestes amb l’honor de Bellera; el rei concedí a Sibil·la la fadiga de Basturs, que Pere (IX) tenia en feu, amb el mer i mixt imperi (1380). Pere (IX) devia morir tot seguit, car Ramon d’Anglesola, baró de Bellpuig, ja era vescomte de Vilamur el 1381 (vescomte Ramon (II) de Vilamur), i en morir (1386), el seu nebot, el comte Hug (II) de Cardona, heretà el vescomtat de Vilamur, que restà vinculat als Cardona.

Vilademuls, baronia de

(Catalunya, segle XII – )

Jurisdicció senyorial que pertangué -ja al segle XII- als Vilademuls, dels quals passà als vescomtes de Rocabertí, després d’una curta possessió -sembla- dels comtes d’Empúries.

Al segle XVII comprenia, a més de Vilademuls, Terradelles, Sant Marçal, Vilamarí, Galliners, Vilademí, Parets, Santa Llogaia del Terri i Orfes.

Verges, baronia de

(Baix Empordà, segle XV – segle XVI)

Jurisdicció senyorial, centrada al castell de Verges i que comprenia també Bellcaire i la Tallada d’Empordà, que pertangué des del 1418 als vescomtes de Rocabertí i a una línia d’aquest llinatge, la dels barons de Sant Mori.

Passà als Cardona, i el 1587 fou incorporada a la corona.

vegueria

(Catalunya)

Distribució del territori. Denominació que s’aplicava, abans de 1716, a les divisions territorials de Catalunya.

Qualsevol de les nou agrupacions supracomarcals en què fou distribuït el territori de Catalunya en el projecte de 1933 i que en la Divisió Territorial de Catalunya (1936) foren anomenades regions.

Vallmoll, baronia de

(Vallmoll, Alt Camp, segle XV – )

Jurisdicció senyorial comprada el segle XV per Gregori de Burguès i Safortesa. Centrada al castell de Vallmoll i que comprenia també Bràfim i Nulles.

Pertangué als Burgués, i passà per enllaç (1441) als Mataplana, però retornà als Burgués (vers el 1502), dels quals passà per matrimoni (1556) als Pacs, barons de Bunyolí, als Boixadors (1576), comtes de Savallà, i als Dameto (1801), marquesos de Bellpuig.

Urgell, vescomtat d’

(Catalunya, segle X – 1314)

Jurisdicció feudal de l’antic comtat d’Urgell, de primer personal i després hereditària.

En la documentació urgellesa del segle X (no hi ha cap notícia d’abans) surten diversos noms de vescomtes que disposen de béns alodials en el pagus d’Urgell, la qual cosa sembla indicar que hi degueren tenir, doncs, alguna relació o altra: Ermemir (potser l’Ermemir I, vescomte d’Osona) (929), Guiscafred (941), Simplici (956), suposat fill de Maiol (potser el Maiol vescomte de Narbona o de Macon), donador (946) al monestir de la Grassa d’un alou situat en el comtat d’Urgell.

La dinastia vescomtal urgellesa començà, però, amb Miró (I), documentat del 953 al 975, any que, a precs d’ell, el bisbe Guisad (II) d’Urgell consagrà l’església de Santa Maria de Solsona. Fou pare del vescomte Guillem I, que apareix per primera vegada el 981 i al qual el comte Borrell II de Barcelona-Urgell féu donació (989) de la vall de Castellbò.

Mort vers el 1035, fou succeït en el càrrec pel fill Miró II (mort el 1079) i els seus descendents Ramon II (mort el 1114) i Pere I (mort el 1150), el qual, mitjançant el casament amb Sibil·la, vescomtessa de Cerdanya (1126), incorporà a la seva casa el vescomtat cerdà i fou el primer a emprar el títol de vescomte de Castellbò (vescomtat de Castellbò).

A la fi del segle XI (abans del 1094) esdevingué vescomtat de l’Alt Urgell, quan, per iniciativa, segons que sembla, d’Ermengol V (1092-1102) i amb vista a la conquesta de Balaguer, fou creat un nou títol vescomtal per al Baix Urgell (vescomtat del Baix Urgell), el primer beneficiari del qual fou Guerau II de Cabrera, fill de Pere I, vescomte de Girona i de Letgarda de Tost, i nét, per tant, per part d’aquesta darrera, d’Arnau Mir de Tost, conqueridor i primer senyor d’Àger (vescomtat d’Àger).

En pujar més tard llurs descendents al soli comtal d’Urgell, amb Guerau IV de Cabrera (I d’Urgell, mort el 1229), el vescomtat del Baix Urgell o d’Àger li restà unit fins a l’extinció d’aquesta segona branca de la casa comtal urgellesa, el 1314 (comtat d’Urgell).

Urgell, comtat d’

(Catalunya, segle IX – segle XV)

Divisió territorial i administrativa. Al començament del segle IX l’Urgell formava part de la marca de Tolosa i, més tard, de la de Gòtia. L’Urgell era sota el domini del rei franc, però el seu règim era encomanat a pròcers pirinencs fidels a la seva política. Asnar Galí (v 820-832) i el seu fill Galí (832 a v 835) eren aragonesos; Sunifred (v 835-838), que uní en la seva persona el nucli bàsic de la futura Catalunya, era de Carcassona i d’ascendència conflentina, i Salomó, que succeí Sunifred solament a l’Urgell, Cerdanya i Conflent, tampoc no fou franc.

Guifre I el Pilós degué obtenir la successió de Salomó a Attigny (870), com un dret familiar a causa d’haver ocupat el lloc el seu pare Sunifred, i a la fidelitat tradicional de la família envers els carolingis. A partir d’ell, va triomfar la tendència hereditària, i el comtat d’Urgell tingué una dinastia pròpia, sòlidament fundada.

A la mort de Guifre, l’Urgell passà al seu fill Sunifred (897 a v 948). El govern del comte Borrell II de Barcelona (v 948-992) va coincidir amb la desaparició de la dinastia carolíngia. Ermengol I (992-1010) fou una figura notable del seu temps. Anà dues vegades a Roma (998 i 1011) per assistir a concilis. Va lluitar coratjosament contra els musulmans de Lleida en l’acció d’Albesa, en la qual caigué presoner (1004).

Ermengol III (1038-65), gran aliat de Ramon Berenguer I, lluità juntament amb ell contra el comte de Cerdanya i contra els musulmans. Participà brillantment en la croada acabada amb la conquesta de Barbastre (1064). El seu fill Ermengol IV (1066-92) eixamplà les fronteres del comtat cap al sud, i obligà els reietons musulmans de Lleida i Fraga el pagament de paries. Les seves conquestes s’estengueren sobretot per la vall de Sió, i expugnà els forts castells de Calassanç i Gerp, que barraven el pas cap a Balaguer.

Ermengol VI (1102-54), encara infant quan heretà el comtat, va restar sota la tutela de l’avi, Pero Ansúrez, senyor de Valladolid. Aprofitant l’aixecament contra els cristians dels musulmans tributaris de Balaguer, el comte Ansúrez, el vescomte Guerau Ponç i el comte Ramon Berenguer III de Barcelona conqueriren definitivament la plaça (1106), que al cap de poc esdevingué la capital del comtat. Ermengol VI participà en l’expedició de Balears (1114) i en la conquesta de Saragossa (1118), al servei d’Alfons I d’Aragó. Fou un dels principals col·laboradors de Ramon Berenguer IV, i el magnat que més va ajudar en la conquesta de Lleida (1149); per això va rebre una tercera part de la ciutat en senyoria; a més, els urgellesos forniren la massa primordial del repoblament lleidatà. Fou també un dels principals factors de l’expedició a Almeria (1147), formant part de l’host d’Alfons VII.

Ermengol VIII (1184-1209) va haver de lluitar contra Ponç III de Cabrera, que refusava de reconèixer-li la potestat dels castells d’Os i d’Àger. Més gravetat van tenir les lluites d’Ermengol contra Ramon Roger, vescomte de Foix, ajudat per Ramon de Cervera, gran senyor de la plana d’Urgell, i pels albigesos del migdia de França. L’any 1198 el de Foix va envair l’Urgell i saquejà la ciutat de la Seu. Ermengol derrotà Ramon de Cervera a Agramunt (1202) i, l’any següent, els vescomtes de Foix i Castellbó. L’any 1206 els barons enemistats van firmar la pau per intervenció del sobirà, Pere I. Quan morí deixà els estats a la filla Aurembiaix (1209-31), nena de pocs anys.

Aurembiaix morí sense successió, i s’extingí la línia directa dels Ermengols, substituïda per la dels Cabrera. Ponç de Cabrera, fill de Guerau, reivindicà el comtat amb l’ajuda de la majoria dels barons pirinencs. La guerra durà quatre anys, fins al conveni de Tàrrega (1236). Els Cabrera, que de fet havien regit el comtat amb intermitències d’ençà del 1213, obtingueren finalment el reconeixement de les seves pretensions.

El comte Àlvar va casar-se amb Cecília, germana del comte de Foix (1256); a la mort d’Àlvar, els seus executors testamentaris van fer renúncia del comtat a favor de Jaume I. Quan Jaume morí, una formidable coalició de magnats ponentins, dirigida pel comte Roger Bernat de Foix, va aixecar-se contra el rei Pere II, en defensa de l’hereu d’Àlvar, el jove Ermengol. El rei aconseguí de dominar la revolta, però signà amb el desposseït Ermengol el conveni d’Agramunt (1278), que li restituïa el comtat.

Ermengol esdevingué un dels més addictes i lleials col·laboradors del rei Pere i del seu successor Alfons el Franc. S’embarcà amb el monarca, a la conquesta de Sicília i, en la invasió francesa del 1281, lluità al costat del rei a l’Empordà. Participà en la conquesta de Menorca (1287) i Alfons el Franc va premiar-lo amb l’absolució (1286) de tots els compromisos contrets en el conveni del 1278. Ermengol també acompanyà Jaume II a la guerra de Sicília. Morí sense successió (1314) i desposà en el seu testament que el rei casés el segon fill, Alfons, amb Teresa d’Entença, reneboda d’Ermengol.

Alfons fou comte d’Urgell i solia residir a Balaguer; quan esdevingué rei (1328) designà comte el seu fill Jaume. Jaume I d’Urgell fou avi del darrer comte d’Urgell, Jaume II el Dissortat (1408-12), que heretà una hisenda sanejada i un patrimoni que el feia el primer magnat del país.

Jaume II va emprar-los en la lluita per la corona catalano-aragonesa, que ell reclamava com a últim representant per línia masculina legítima de la nissaga catalana. Derrotat per Ferran d’Antequera, fou fet presoner a Balaguer (1413), condemnat a presó perpètua i a la confiscació de tots els béns.

Ucria, baronia d’

(Sicília, Itàlia, segle XV – )

Jurisdicció senyorial, concedida el 1437 a Simó de Montcada, fill il·legítim de Guillem Ramon de Montcada i de Peralta, comte d’Agosta.

Per mort de la seva néta, Damiata de Montcada, passà als Barrese, barons de Militello.