Arxiu d'etiquetes: jurisdiccions

Ter, departament del

(Catalunya, 1812 – 1814)

Nom donat a un dels quatre departaments en que fou dividit el Principat durant la seva annexió a l’Imperi Francès.

Comprenia els corregiments de Girona i de Vic i la vall de Ribes, del de Puigcerdà. El prefecte residia a Girona; fou dividit en tres districtes: Girona, Figueres i Vic.

El districte de Vic corresponia a l’antic corregiment i a la vall de Ribes, encara que, provisionalment, el cap d’aquest districte fou Olot; els districtes de Figueres i de Girona eren separats pel curs del Fluvià.

Tarragona, comtat de

(Catalunya, segle X – segle XII)

Nom donat esporàdicament al territori i ciutat de Tarragona, però que no perdurà.

La ciutat de Tarragona havia estat cobejada i amb intents d’ésser restaurada pel comte Borrell II de Barcelona, que vers el 960 és anomenat per un historiador àrab (Ibn Haldūn) príncep de Tarragona, per Ramon Borrell I, segons consta en el seu poema necrològic (1018), i per Berenguer Ramon I, que vers el 1050 infeudà al vescomte Berenguer I de Narbona el comtat de Tarragona en cas que fos conquerit.

Tot i que el repoblament cristià el 1049 ja havia arribat a Tamarit, el primer intent seriós de repoblament de la ciutat, bé que sense èxit, es féu el 1090. L’intent dels comtes era de reorganitzar el territori tarragoní en forma de comtat, com ho prova el nomenament fet el 1055 de Bernat Amat de Claramunt com a vescomte de Tarragona.

Quan el bisbe de Barcelona Oleguer, que havia rebut la ciutat de Tarragona del comte Ramon Berenguer III, el 1118, féu els pactes per a la restauració definitiva de Tarragona amb el normand Robert Bordet (o d’Aguiló) (1129), la hi cedí amb el títol de príncep de Tarragona.

Aquest títol i prerrogatives foren causa de llargs litigis entre el príncep de Tarragona, els arquebisbes i el comte de Barcelona (1151-71) i feren que Agnès, la vídua de Robert Bordet, i el seu hereu Guillem de Tarragona renunciessin al títol de príncep (vers 1157) i romangués Agnès amb el de comtessa de Tarragona.

Morta aquesta vers el 1170, es perdé definitivament aquest títol, que només restà en el nom d’una partida de la ciutat dita la Vilavella de la Comtessa.

Taradell, baronia de

(Taradell, Osona, segle IX – )

Antiga jurisdicció feudal, centrada en el castell de Taradell, conegut avui dia per castell del Boix o de can Boix.

Des del 893 comprenia les parròquies i termes actuals de Taradell, Viladrau, Santa Eugènia de Berga i Vilalleons (fusionat aquest el 1940 amb Sant Julià de Vilatorta). Una part dels termes de Santa Eugènia i de Vilalleons se’n separà a la fi del segle XIII i formà dues quadres unides, que s’independitzaren definitivament el 1385 i s’uniren a Vic com a carrers de la ciutat.

Taradell i Viladrau, amb una part de les antigues parròquies de Santa Eugènia i Vilalleons, formaren des d’aleshores una baronia unida amb batlle únic, fins el 1471, i després amb dos batlles però amb una única cort i cúria baronial. Des del segle XVI es digué baronia de Taradell i Viladrau.

Foren senyors de la baronia els antics cavallers cognomenats Taradell, entroncats l’any 1165 amb els Vilademany i, després, amb els Blanes, Cruïlles, Perapertusa, Bournonville, Aranda i Híxar, que en foren barons fins el 1812.

Talandi, baronia de

(Grècia, segle XIV)

Territori de la Grècia catalana, fronterer amb el marquesat de Bodonitza i dins el ducat d’Atenes que pertangué a Pere de Puigpardines i als seus fills, Galceran i Francesc de Puigpardines, senyor de Karditza.

Talamanca, baronia de

(Talamanca, Bages, segle XV – )

Jurisdicció senyorial centrada en el castell de Talamanca, que pertangué als Talamanca.

Passà per enllaç (el segle XV) als Aimeric, barons de Rubinat, i als Planella, senyors de Castellnou de Moià, i el segle XVII als Amat, marquesos de Castellbell.

Solivella, baronia de

(Solivella, Conca de Barberà, segle XVI – )

Jurisdicció senyorial concedida el 1599, en caràcter ple (civil i criminal), al menor Simó Berenguer de Llorac i Castelló.

Passà als Vilalba, òlim Meca, senyors de Guspí, i als Despujol, marquesos de Palmerola.

Segur, baronia de

(Catalunya, segle XIII – )

Jurisdicció senyorial centrada al castell de Segur (Anoia).

Des del segle XIII pertanyia als Calders, per infeudació dels vescomtes de Cardona.

La tingueren fins el 1707, que l’heretaren els Copons, dels quals passà el 1791 als Grimau i, el 1793, als Vilallonga, senyors d’Estaràs, als quals, per carta de successió del 1816, fou reconeguda com a títol del regne. Continua en la mateixa família.

Savassona, baronia de

(Catalunya, segle XVIII – )

Jurisdicció senyorial, centrada al castell termenal de Savassona, que pertangué al llinatge dels Savassona, antics castlans del castell.

Passà als Vilanova, als Prat, als Vila, als Llupià i als Ferrer, que obtingueren (1784) que fos reconeguda com a títol del regne i d’entre els quals destacà el baró Josep Francesc de Ferrer-Llupià-Vila de Savassona i d’Ibáñez-Cuevas, a la mort del qual, sense fills, passà a la seva cosina segona Maria dels Dolors-Lluïsa Desprat i de Marimon.

Morí soltera el 1840 i passà als Díaz de Mayorga i als Urbina, comtes de Cartoajal. El 1864 passà a uns Urbina col·laterals, sense cap consanguinitat amb els primitius barons i, posteriorment, als Díez de Tejada.

Sau

(Vilanova de Sau, Osona)

Antic terme que englobava tot l’actual municipi.

Originàriament era una vila rural que donava nom a la vall de Sau (917 a 952) de l’antic terme de Cornil. A partir del 970 tot el terme es diu ja Sau, i hi apareixen les fortaleses de la Roca de Sau, probable successora de l’antic castell Cornil, i la de Cascabons.

El terme fou dels Cabrera del 1247 al 1572, bé que hi exercien el domini els cavallers cognomenats de Sau i després els Savassona, que n’esdevingueren els senyors directes des del segle XV.

La parròquia i el lloc de Sant Romà de Sau consten des del 1062, que fou consagrada l’església que es troba avui sota el pantà de Sau i que fou modificada després dels terratrèmols del 1425 i de nou al segle XVIII.

Avui hi subsisteixen alguns dels antics masos, però ha esdevingut un indret turístic amb dos hotels, un club nàutic i xalets residencials que aprofiten l’atractiu del pantà que omple la vall, envoltada de cingles i pendents amb densos boscs de pins.

Santa Pau, baronia de

(Catalunya, segle XIII – )

Jurisdicció senyorial centrada al castell de Santa Pau i que comprenia, ultra l’antic terme del castell de Finestres (les parròquies de Santa Maria de Finestres, Sant Aniol de Finestres, Santa Maria de Santa Pau, Sant Esteve de Llémena, Sant Andreu de Sobre-roca i les Medes), les parròquies de Sant Miquel de Sacot, Santa Maria de Batet, Sant Julià del Mont i Sant Vicenç del Sallent.

Al segle XIII ja pertanyia al llinatge dels Santapau. Per raó d’uns béns dotats que li eren deguts, Joana d’Oms i de Ribelles interposà plet al seu germà Galceran (I) Ademar, i després al fill i successor d’aquest, Hug (V) Ademar de Santapau i Roís de Liori.

El 1445 recaigué sentència, confirmada el 1446 i el 1449, en favor de Joana, i el 1456 la cúria de Besalú vengué la baronia -aleshores en possessió de la filla d’Hug (V)- al marit de Joana, Berenguer (V) d’Oms, com a major oferent en encant públic fet amb motiu de l’execució de la sentència.

El baró Antoni (I) d’Oms de Santapau i de Sentmenat vinculà la baronia als seus descendents agnaticis i, si aquests mancaven, als descendents també agnaticis de la seva filla Anna, muller d’Enric de Sentmenat.

A la mort (1693) del darrer descendent agnat del vinculador, la baronia passà, de fet, al seu nebot de germana, Antoni d’Oms-Cabrera-Desbosc, i a la filla d’aquest, Gaietana, marquesa de Moja; però el marquès de Castelldosrius, Manuel de Sentmenat, aleshores representant la descendència de la filla -Anna- del vinculador, inicià un plet per a la possessió de la baronia i començà a emprar el títol de baró i a cognomenar-se Oms de Santapau. A la seva mort continuà el plet el fill Fèlix, que el guanyà per sentència del 1730, confirmada el 1739.

D’un arranjament entre ambdues parts resultà que el títol de la baronia passà als Castelldosrius, i les possessions i castells d’aquesta restaren per als marquesos de Moja.

La baronia fou reconeguda com a títol del regne, el 1915, a favor del marquès de Castelldosrius.