Arxiu d'etiquetes: funcionaris/es

Margarit (varis)

Berenguer Margarit  (Catalunya, segle XII)  Cavaller de l’Hospital. Probable membre del llinatge.

Berenguer Margarit  (Catalunya, segle XIV)  Probable germà de Bernat (I). Fou tresorer de Pere III el Cerimoniós (1351-63).

Bernat Margarit  (Catalunya, segle XV)  Probable fill de Joan i germà de Miquel i Francesc (o Franci). Fou abat de Sant Pere de Rodes i bisbe de Catània.

Bernat de Margarit  (Catalunya, segle XV – segle XVI)  Frare cartoixà. Professà a Scala Dei el 1500. Fou prior d’aquest establiment i més tard de les cartoixes de la Valldecrist i de Montalegre. Pertanyia al llinatge noble del seu cognom.

Francesc de Margarit  (Catalunya, segle XV)  Noble. Com altres familiars seus, figurà entre els qui reteren Girona a Joan de Lorena, el 1469, i els qui lliuraren la plaça a Joan II el Sense Fe, el 1471. Fou nomenat veguer de la ciutat.

Guillem Guerau Margarit  (Catalunya, segle XII)  Templer (1150). Membre del llinatge.

Lluís de Margarit  (Catalunya, segle XV – segle XVI)  Marí. Senyor de Castell-Empordà, successor de Pere. Serví amb honor als exèrcits de l’emperador Carles I de Catalunya i a les guerres d’Hongria. Era el pare de Leandre de Margarit-Desvern i de Gallart.

Mariàngela de Margarit  (Catalunya, segle XVI)  Filla de Lluís Margarit i de Requesens, i d’Elisabet. Es casà amb Pere d’Espés, al qual aportà (1588) els béns de la línia primogènita dels senyors de Sant Gregori. Llur filla fou Elisabet de Margarit i d’Espés.

Miquel Margarit  (Catalunya, segle XV)  Probable fill de Joan Margarit i germà de Bernat i Francesc (o Franci). Fou capità de Llançà.

Pere Margarit  (Catalunya, segle XII)  Templer (1145). Membre del llinatge.

Vicenç Margarit  (Catalunya, segle XIII)  Cavaller. Un dels primers membres d’aquest llinatge. Acompanyà Jaume I de Catalunya a la conquesta de València.

Manresa, Ramon de

(Catalunya, segle XIII)

Cortesà d’Alfons II el Franc. El 1291, a la mort del monarca, fou l’encarregat d’anar a Sicília per fer saber la nova al germà del monarca difunt, Jaume, que aleshores esdevindria Jaume II el Just.

Manresa, Ferrer de (varis)

Ferrer de Manresa  (Catalunya, segle XIII)  Cortesà. Serví Jaume I el Conqueridor i Pere II el Gran. Acompanyà aquest darrer, quan encara era infant reial, en la declaració d’amistat als navarresos (1274).

Ferrer de Manresa  (Barcelona, segle XIV)  Conseller de Pere III el Cerimoniós. Intervingué com a emissari reial, entre altres vegades, a la campanya del Rosselló (1344), a València (1348), davant els membres de la Unió, i a les deliberacions a favor de l’aliança contra Gènova (1350-51).

Malferit, Tomàs de

(Mallorca, vers 1440 – Inca, Mallorca, 1508)

Funcionari reial i jurista. Fill de Mateu de Malferit. Supervisor reial de l’exèrcit de Gonzalo Fernández de Córdoba a Itàlia (1495), i intervingué en els pactes de repartiment de Nàpols.

Signà a Blois el matrimoni per poders entre Ferran II el Catòlic i Germana de Foix (1505). El 1506 visità Nàpols amb els monarques. Morí essent vicecanceller de la corona catalano-aragonesa.

Malferit, Mateu de

(Inca, Mallorca, segle XV – Nàpols, Itàlia, vers 1460)

Jurista, diplomàtic i funcionari reial. Fou ambaixador d’Alfons IV de Catalunya al ducat de Milà i a la República de Siena.

Després de la conquesta de Nàpols (1442), en fou nomenat regent. Fou un dels caps de la facció oligàrquica de Palma de Mallorca.

De formació lul·liana, escriví el tractat De temporibus, en el qual lloava Ramon Llull.

Fou el pare de Tomàs de Malferit.

Llebià, Pere de

(València, abans 1276 – després 1324)

(o de Llibià)  Cavaller i funcionari reial. Potser era encara l’homònim que destacà sobretot en temps de Pere II el Gran i d’Alfons II el Franc.

Participà a l’expedició al nord d’Àfrica amb l’almirall Ramon Marquet (1282) i a les campanyes militars a Mallorca (1285) i a Menorca (1287), d’on fou nomenat governador i encarregat de repoblar-lo.

Arran de la conquesta de Sardenya (1324) fou nomenat tresorer de l’illa. Pel febrer 1329, regnant Alfons III el Benigne, fou tramès per aquest a Tunis com a ambaixador.

Judacot

(Barcelona, segle IX)

(o Judà)  Missatger. Enviat en 876-877 a l’emperador Carles el Calb.

És el primer jueu català del qual es té notícia.

Jonquer, Bernat de

(Catalunya, segle XIV)

Secretari del rei Joan I el Caçador. La seva activitats fou molt intensa, prop del monarca, durant tot el regnat d’aquest (1387-96).

Gualbes-Santcliment, Joan de

(Barcelona, segle XVI – 1557)

Donzell. Es casà amb Magdalena de Corbera, baronessa de Corbera.

Llurs descendents es cognomenaren Corbera-Gualbes o Gualbes-Corbera.

Gualbes (varis)

Baltasar de Gualbes  (Barcelona, segle XV)  Ciutadà honrat i tauler de la Taula de Canvi de Barcelona.

Bernat de Gualbes  (Barcelona, segle XV)  Cavaller. Sospitós d’adhesió a la causa de Joan II el Sense Fe, les autoritats catalanes l’arrestaren al seu domicili el 1462, quan esclatà la guerra entre la Generalitat i el monarca.

Ferrer Nicolau de Gualbes  (Barcelona, segle XV)  Eclesiàstic. Canonge de Barcelona i ardiaca del Vallès.

Jaume Gualbes  (Barcelona, segle XIV)  Draper. Junt amb els seus fills feren construir a Santa Maria del Mar (1348) una capella que dotaren d’un benefici perpetu, arran de la mort de llur pare.

Jaume Gualbes  (Barcelona, segle XIV)  Administrador de la seca de Perpinyà. Càrrec que obtingué, associat amb Eimeric Dusai, de Pere III el Cerimoniós.

Joan de Gualbes  (Barcelona, segle XV)  Conseller de la ciutat de Barcelona. Fou el pare de Francesc Bonaventura de Gualbes i de Ferrer (Barcelona, segle XV)  Conseller de Barcelona.

Joan Lluís de Gualbes  (Barcelona, segle XV)  Ciutadà honrat, cavaller i donzell.

Lluís de Gualbes  (Barcelona, segle XV)  Prior de Catalunya de l’orde de Sant Joan.

Miquel de Gualbes  (Barcelona, segle XV)  Cavaller i donzell. Casat amb Elisabet Sesbasses.

Nicolau Gualbes (Barcelona, segle XIV)  Fou batlle de Barcelona durant les revoltes del 1391 contra el call. Tingué tractes amb la banca Datini, de Prato, a Itàlia.