Arxiu d'etiquetes: funcionaris/es

Abd Alläh (varis)

Abd Alläh  (Illes Balears, segle X – 1036)  Valí de les Balears (1021-36). Primer a ocupar aquest càrrec, que el seu oncle, l’emir Mugähid de Dénia, creà per a ell.

Abd Alläh al-Balansï  (País Valencià ?, segle VIII – València, 823)  Governador de València (800?-823). Fill d’Abd al-Rahman I. Es rebel·là contra el seu germà petit, l’emir Hisäm I, i després contra el successor d’aquest, al-Hakam I, que el sotmeté i li atorgà el governament de gran part del Llevant, des d’Osca i Barcelona fins a Oriola. Poc abans de morir es revoltà de nou, aquesta vegada contra l’emir Abd al-Rahman II.

Abd Alläh al-Murtadä  (Illes Balears, segle XI – 1095)  Governador d’Ifrïqiya. Es deslligà del regne de Dénia quan aquest fou atacat i annexionat (1076) per al-Muqtadir de Saragossa. Cap al 1087 es declarà independent.

Abd Alläh ibn Abï al-Hafs ibn al-Mu’min  (Illes Balears, segle XII – segle XIII)  Noble. Penúltim representant del poder musulmà a les illes. Fou destituït el 1208.

Abd Alläh ibn ‘Isäm al-Hawlänï  (Illes Balears, segle X – la Meca, Aràbia, segle X)  Noble. Fou nomenat pel poble, i el califa Abd al-Rahman III confirmà el nomenament. El 962 renuncià al càrrec i se n’anà en peregrinació a la Meca, on morí.

Abd Allah ibn Ishaq ibn Ganïya  (Illes Balears, segle XII – 1203)  Emir de les Balears (1187-1203). Expulsà de les Balears els partidaris dels almohades i s’apoderà de Mallorca i de Menorca, però no d’Eivissa, ocupada per Abu-l-Abbas al-Siquilli. Protegí les accions piràtiques de la seva gent i establí relacions amb Gènova i Pisa. Els almohades el derrotaren i l’executaren.

Abd Alläh ibn ‘Iyäd  (al-Andalus, segle XII – Conca, Castella, 1147)  Militar. Lloctinent d’al-Sarqiyya, en nom del qual s’apoderà d’Oriola i de Múrcia durant la rebel·lió contra els almoràvits que presidí la invasió almohade. A la mort del seu cap, Ibn Iyad es declarà independent a València (1146). Morí l’any següent en combat contra els cristians.

Abd Alläh ibn Muhammad ibn Gänïya  (Illes Balears, segle XII – 1151/55)  Polític. Governador de Granada (vers 1145) i de València. Fill del governador almoràvit de Mallorca Muhammad ibn Ganiya, en ésser nomenat pel seu pare hereu del govern de Mallorca, fou mort pel seu germà Ishaq ibn Ganiya.

Abd Alläh ibn Müsà ibn Nusayr  (al-Andalus, segle VII – 714)  Polític. Governador d’Ifriqiya. El 707, quan encara no havia estat nomenat per al càrrec, capitanejà el primer assalt a les Balears, de retorn d’unes ràtzies per Sicília i per Sardenya. Se n’endugué un gran botí i, entre d’altres, capturà els governadors bizantins de Mallorca i de Menorca. Fou destituït i assassinat per ordre del califa Sulayman.

Abd Alläh ibn Tä’Alläh al-Kumí  (Illes Balears, segle XII – segle XIII)  Noble. Primer valí almohade de les Balears després de la conquesta als almoràvits (1203); al cap de poc temps, esdevingué almirall de l’estol almohade.

Vila-rasa, Guillem Ramon de

(València, segle XV)

Cambrer de Carles de Viana (1460). És atestat a València el 1478 i el 1480.

És un dels personatges que intervenen en el Parlament en casa de Berenguer Mercader, de Joan Roís de Corella.

Tarba, Guillem de

(Catalunya, segle XII – segle XIII)

Cortesà. Serví a la cort d’Alfons I el Cast.

Després seria reboster de Pere I el Catòlic.

Sesescales, Bernat de

(Catalunya, segle XIV)

Militar i cortesà. Participà a la campanya d’incorporació del Rosselló dirigida per Pere III el Cerimoniós, el 1344.

El rei el posà de capità a Montesquiu, tot just lliurat aquest lloc a les forces reials.

Sescomes, Ramon

(Catalunya, segle XIV – segle XV)

Protonotari o secretari major del rei Martí I l’Humà. El 1410, ja a punt de morir el rei, hauria aixecat acta de les dues visites dirigides per Ferrer de Gualbes de cara a conèixer la voluntat del rei sobre l’afer de la seva successió. Sembla que ni les visites ni l’acta són certes, encara que Sescomes presentà al Parlament català un pretès trasllat de l’acta.

El document autèntic no fou exhibit mai, de primer amb l’excusa de no haver-ne estat satisfets els drets notarials, i més tard per l’opinió de Sescomes que no podia presentar-lo a un Parlament regional en detriment dels altres.

Acudí davant el Parlament de Tortosa, pel desembre de 1411, i hi exposà el seu punt de vista. Aquestes actes són considerades com una maniobra per perjudicar la candidatura de Jaume II d’Urgell.

Senjust i Pagès, Francesc

(Barcelona, s XVII)

Aristòcrata. Tenia el títol de donzell. El 1675 era Conseller en Cap de Barcelona. Ho tornava a ser el 1684.

Féu funcions d’habilitador municipal el 1686.

Santcliment, Pere de

(Barcelona, segle XV)

Cavaller i mestre racional de la cúria reial. Concertà l’enllaç de la seva filla Aldonça amb Pere Joan de Santcliment, unint així dues branques de la família.

Roig, Andreu

(València, segle XVI – 2 desembre 1622)

Vicecanceller de la Corona d’Aragó (1612-22). Cavaller. Doctor en drets. Aconseguí el 1622 del rei que la Cambra de Castella declarés que la residència de l’ambaixador de Barcelona tingués les mateixes prerrogatives que les dels ambaixadors del papa, dels reis i de Venècia.

Sembla, en canvi, que no afavorí els interessos del Regne de València: el cronista Joan Porcar el titllà de gran enemic del regne. A la seva mort fou nomenat com a successor un no originari de la corona catalano-aragonesa amb el títol de president, títol que acabà per prevaler, com en els consells castellans.

La seva filla Joana Anna Roig es casà amb el canonista valencià Dionís Pau Llopis.

Pròixida i de Centelles, Olf de

(País Valencià, segle XIV – Illes Balears, 1425)

Baró de Llutxent i d’Almenara. Fill i hereu de Nicolau de Pròixida i Carròs, i germà de Gilabert. Fou coper reial i uixer de Joan I el Caçador, el qual el nomenà lloctinent de governador i alcaid d’Oriola (1387), càrrecs pels quals litigà amb Bernat III de Senesterra, però el rei el confirmà el 1391.

Assistí a les noces de la infanta Joana d’Aragó amb el comte Mateu I de Foix (1392). Acompanyà l’infant Martí a Sicília; amb ell trencà el setge dels rebels a Catània (1395) i fou governador de la ciutat fins al 1402.

Lluità en el bàndol valencià dels Centelles contra els Soler. El rei Martí el féu camarlenc, i també ho fou de la reina Elionor d’Alburquerque, muller de Ferran I d’Antequera. Prengué part en l’ambaixada que, a Nàpols, tractà el matrimoni de l’infant Joan amb Joana II de Nàpols. Al mateix temps fou nomenat governador de Mallorca (1415).

Sense descendència del seu matrimoni amb Caterina de Vilanova, nomenà successor el seu germà Joan.

Peralta i Sclafani, Mateu de

(Sicília, Itàlia, segle XIV – 1374)

Fill de Guillem de Peralta, segon comte de Caltabellotta. Vicari general de Frederic III de Sicília als ducats d’Atenes i Neopàtria (1370-74).

Fou incapaç de dominar l’anarquia i les discòrdies entre les faccions nobiliàries: Lluís d’Enghien, comte de Conversano, ocupà Atenes per un breu període; el seu germà Guiu (III) d’Enghien fou induït pels venecians del Negrepont a fer la pau amb els catalans.

Assistí a una assemblea de magnats convocada pel papa Gregori XI i reunida a Tebes per tal de pactar una aliança i emprendre una creuada contra els turcs (1373).

Deixà dos fills menors confiats al seu germà Guillem.