Barcelona (Barcelonès)

Municipi i capital de la comarca i de Catalunya: 101,35 km2, 13 m alt, 1.608.746 hab (2016)

GEOGRAFIA.- Situat a la costa mediterrània en una plana d’uns 5 km d’amplària limitada pel mar, la Serralada Litoral (o de Marina) i els deltes del Llobregat i del Besòs. Aquesta plana, en gran part ocupada per construccions urbanes, llevat de la part més meridional del delta del Llobregat, té uns 170 km2, però només uns 60 km2 corresponen al municipi de Barcelona. El terme municipal inclou també, al vessant interior de la Serralada Litoral, l’antic terme de Vallvidrera i una part del de Santa Creu d’Olorda. Els dos grans eixos de comunicació en direcció nord-sud que travessen la Catalunya central (el Llobregat i la línia Besòs, Congost-Ter) convergeixen al pla de Barcelona. La ciutat es beneficia dels dos passos que aquests eixos han forçat a través de la Serralada Litoral (el congost de Martorell i el coll de Finestrelles, sota el turó de Montcada) per tal com la posen en un contacte fàcil amb la gran via longitudinal de comunicació que és la Depressió Pre-litoral entre l’Empordà i el Camp de Tarragona.

HISTÒRIA.- A finals del s I aC es fundà al voltant del Mons Taber la Colonia Iulia August Paterna Faventia Barcino, que, gràcies a la seva situació estratègica, assumeix des de l’inici el paper de centre administratiu i religiós d’una zona molt àmplia. Les excavacions arqueològiques han testimoniat l’existència, entre altres, d’unes termes públiques (plaça de Sant Miquel), un temple (carrer del Paradís) i importants restes de cases privades en el subsòl del Museu de la Ciutat (plaça del Rei), a més del cinturó de muralles. Fora de la ciutat hi ha testimoniatges de dos aqüeductes i un parell de necròpolis (plaça Vila de Madrid, Sant Pau del Camp). La prosperitat de Barcino augmenta a partir del s II i durant el IV s’hi reforça l’antiga muralla fundacional, que protegia una superfície de 10,4 hectàrees, amb un potent cinturó exterior.

La ciutat és capital fugaç durant el regnat visigòtic, i la invasió musulmana comporta el cop final a les velles jerarquies urbanes. Barcelona, reconquerida el 802, esdeve cap de comtat i seu episcopal, i la desmembració de l’imperi carolingi la consolida com a cap d’un comtat autònom (casa de Barcelona). Des del s XI es registra un llarg període de creixement: la ciutat s’expandeix fora muralles, sobretot a l’entorn del Mercadal i prop de la platja que hi ha de port.

Entre finals d’aquell segle i principis del XIII es consolida el poder naval de la ciutat amb l’expansió mediterrània de la corona catalano-aragonesa, que en fa un centre mercantil de primer ordre. El 1274 el govern de la ciutat, el Consell de Cent, en configura la forma definitiva i en continua la consolidació comercial, política i militar que s’havia reflectit, poc abans, en l’inici del recinte emmurallat (1260).

Malgrat les crisis de subsistències i epidèmies, es comença un altre recinte a mitjan s XIV, per tancar el Raval, expansió a ponent de caràcter essencialment agrícola. És la Guerra Civil Catalana la que posa fi a un període agitat però brillant: la població passa de 7.160 focs el 1464 a uns 6.364 el 1516, i es manté estable fins al 1553. Des d’aquesta data, i amb l’impuls de la immigració francesa, la ciutat creix fins a la primera desena del

Més tard s’hi esdevé un altre creixement ràpid; els últims 15 anys del s XVII i els primers del XVIII. Les oscil·lacions que segueixen les vicissituds de les conteses bèl·liques de la guerra de Successió, porten la ciutat, just abans del setge de 1714, als nivells demogràfics de 1613. En aquest llarg període, la ciutat presenta, doncs, un balanç demogràfic estable i s’hi mantenen també els límits físics i l’organització espacial.

Canvia, però, substancialment, la relació de Barcelona amb Catalunya: un cop perdut el pes de Barcelona a la Mediterrània, la capital s’orienta cap al territori interior i, si bé perd pes demogràfic en relació al total del país, articula, a partir de la segona meitat del s XVI, un sistema de ciutats al voltant seu. Barcelona descentralitza cap a aquesta corona urbana part de les activitats productives, i esdevé una ciutat més consumidora i representativa.

La ciutat experimenta els efectes de la derrota de 1714, que culminen en l’enderrocament del 17% del total de les cases per construir la Ciutadella, però es recupera amb rapidesa. El 1753 s’inicia el nou barri de la Barceloneta, que substitueix el conglomerat de barraques que havia anat sorgint a prop del port. Al barri de Sant Pere apareixen les primeres fàbriques d’indianes, que després s’estenen pel Raval. El pes de la ciutat comença a bascular lentament cap a ponent, però són la urbanització de la Rambla (l’enderroc de la muralla interior el 1775) i l’obertura del carrer del Comte d’El Asalto allò que marca l’inici d’una nova etapa per a la ciutat. A partir d’aquest moment, el procés de transformació de les cases artesanes en cases de veïns, amb la consegüent densificació del teixit urbà, va acompanyat de l’obertura de nous carrers a la part baixa del Raval. De resultes del creixement demogràfic que segueix l’impuls comercial i manufacturer, Barcelona ha fet un salt demogràfic quantitatiu molt important i ha augmentat notablement el pes en el conjunt català (el 10,3% del total el 1787).

Fins a l’ocupació francesa de 1808 s’obren carrers al Raval, però de 1808 a 1814 s’hi paralitza l’activitat constructora. A partir del 1820 s’eixampla el pla de Palau, que esdevé el centre representatiu de la ciutat, reforçat pel nou Portal del Mar. La primera desamortització, durant el Trienni Liberal, permet obrir el carrer Ferran, i s’inicia així una via transversal que arribarà a mitjan segle fins a la Ciutadella i que serà vital per articular els vells centres de Barcelona. Paral·lelament, la desamortització permet transformar la Rambla en l’autèntic eix de la ciutat burgesa.

A partir dels anys trenta, el rellançament econòmic i la introducció del vapor converteixen el Raval en el principal barri industrial, i la densificació, sobretot a la perifèria, esdevé aclaparadora en una ciutat que arribà als 239.200 h el 1860. Des del 1840, de fet, tota la població lluitava en favor de l’eliminació de les muralles, que impedien l’expansió de Barcelona i la millora de les condicions de vida de la població.

Malgrat les crisis dels anys seixanta, l’etapa de creixement industrial sembla continuar fins a l’inici dels vuitanta. Des de 1883 s’esdevenen problemes de sobreproducció en el sector tèxtil, i els industrials cotoners experimenten, des de 1898, la pèrdua dels mercats colonials. El creixement de la població és agut fins al 1877 i se suavitza més tard: el 1900, després de l’agregació dels municipis del Pla (1897), Barcelona compta 544.100 h i té un pes incremental en el conjunt català.

El creixement físic rep un impuls la primera meitat dels seixanta, amb l’inici de l’Eixample, i la forta activitat dels setanta resulta transcendental per consolidar el nou traçat. L’Exposició Universal de 1888 no té una incidència urbana decisiva, fora de l’embelliment dels centres representatius vells i nous. De fet i més en general, si el projecte de Cerdà vol tractar de manera homogènia el pla barcelonès, l’actuació municipal i la iniciativa privada s’encarreguen de privilegiar el sector central de la trama, al voltant del passeig de Gràcia.

En el primer terç del s XX, la indústria cotonera perd dinamisme, disminueix, en general, el pes del sector tèxtil i augmenten el químic, l’elèctric, el de la construcció, el siderometal·lúrgic, el de les arts gràfiques, etc. La Primera Guerra Mundial comporta una gran oportunitat per als industrials i negociants i posa les bases per a una prosperitat que durarà fins a la guerra civil espanyola. Entre aquestes dues guerres augmenta el ritme de creixement demogràfic, amb una gran empenta durant els anys vint i un paper preponderant de la immigració. Barcelona arriba el 1936 a una població d’1.189.600 h i un pes de més d’un 40% en el total català.

La baixa capacitat adquisitiva dels immigrants i els costos creixents de la construcció generen barraquisme i urbanitzacions marginals a la perifèria. De manera paral·lela, es consolida el desplaçament de la burgesia cap al sector central de l’Eixample i cap a la falda del Tibidabo. L’Exposició Internacional del 1929 crea el parc de Montjuïc, ordena la plaça d’Espanya i impulsa el metro. Un cop superada la guerra civil, continua la diversificació industrial, però ara amb la terciarització del nucli central barceloní, la industrialització de la corona metropolitana i la consolidació de fortes segregacions socio-espacials.

De fet, el franquisme consolida un nou model territorial: des dels anys cinquanta la regió metropolitana agafa una gran empenta i arriba als 4.500.000 h i un pes equivalent a les ¾ parts de la població catalana, i es produeixen, a més gran escala, esquemes centre-perifèria similars als anteriors. A la recuperació que segueix la crisi de 1970-85 s’afegeix la nominació per als Jocs Olímpics de 1992, que impulsa projectes paralitzats durant la crisi, molt especialment l’obertura del front marítim i algunes infrastructures clau. A partir d’aquest impuls, Barcelona, que ha estat l’articuladora de la unitat catalana i és des del s XIX l’altra capital d’Espanya, intenta situar-se favorablement en la jerarquia urbana internacional.

Enllaços web: AjuntamentEstadístiquesViquipèdiaTurisme

177 pensaments sobre “Barcelona (Barcelonès)

  1. Retroenllaç: Barrau i Cortès, Jacint | Dades de Catalunya

  2. Retroenllaç: Barraquer i Roviralta, Josep Oriol | Dades de Catalunya

  3. Retroenllaç: Barraquer i Roviralta, Gaietà | Dades de Catalunya

  4. Retroenllaç: Barraquer i de Puig, Joaquim | Dades de Catalunya

  5. Retroenllaç: Bargés i Pombo, Enric | Dades de Catalunya

  6. Retroenllaç: Baguer, Ramon | Dades de Catalunya

  7. Retroenllaç: Baguer i Mariner, Carles | Dades de Catalunya

  8. Retroenllaç: Bages, Joan Antic de | Dades de Catalunya

  9. Retroenllaç: Baiges i Miralles, Antoni | Dades de Catalunya

  10. Retroenllaç: Badia i Planas, Josep | Dades de Catalunya

  11. Retroenllaç: Bacigalupi, Andreu | Dades de Catalunya

  12. Retroenllaç: BA | Dades de Catalunya

  13. Retroenllaç: Bacardí i de Janer, Baltasar de | Dades de Catalunya

  14. Retroenllaç: Babiloni i de Castro, Manuel | Dades de Catalunya

  15. Retroenllaç: Barba i Bendad, Josep | Dades de Catalunya

  16. Retroenllaç: Baratta i Rossi, Faust | Dades de Catalunya

  17. Retroenllaç: Baratta i Oliver, Faust | Dades de Catalunya

  18. Retroenllaç: Baratta i de Valdivia, Artur | Dades de Catalunya

  19. Retroenllaç: Balcells i Gorina, Alfons | Dades de Catalunya

  20. Retroenllaç: Carulla i Ventura, Montserrat | Dades de Catalunya

  21. Retroenllaç: Balanzó i Pons, Llorenç | Dades de Catalunya

  22. Retroenllaç: Balaguer i Capella, Pau | Dades de Catalunya

  23. Retroenllaç: Bruguera i Talleda, Jordi | Dades de Catalunya

  24. Retroenllaç: Ayné i Rabell, Joaquim | Dades de Catalunya

  25. Retroenllaç: Aymerich i Serra, Domènec | Dades de Catalunya

  26. Retroenllaç: Aymerich i Puig, Pilar | Dades de Catalunya

  27. Retroenllaç: Aymar i Rubió, Agustí | Dades de Catalunya

Respondre

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s