Arxiu de la categoria: Art

Tauromàquia

(Barcelona, 1959)

Sèrie d’aiguatintes de Pablo Picasso. Editada acompanyant el text de l’obra homònima de José Delgado, Pepe-Hillo.

Realitzada el 1957, és una de les principals sèries de gravats de l’artista. Les planxes originals es conserven, inutilitzades, al Museu Picasso de Barcelona.

Profeta, El

(Catalunya, 1933)

Escultura de Pau Gargallo, de 2,35 m d’altura. Treballada en guix, per manca de recursos econòmics no fou fosa en bronze fins molt temps després de la mort de l’artista.

És la seva obra principal, en què treballà tota la vida: en resten dibuixos previs molt primerencs (1904), i el 1926 féu l’important Cap de profeta, que ve a ésser l’immediat precedent de la gran peça.

Ha estat exposada en guix i després en bronze diverses vegades des del 1934 (Nova York, Barcelona, Madrid, París, Amsterdam, Venècia, Duisburg, etc).

Els exemplars més coneguts són el del Musée d’Art Moderne de París i el del Museo Español de Arte Contemporáneo de Madrid.

Pastoral

Pastoral

(Catalunya, 1910 – 1911)

Quadre a l’oli de Joaquim Sunyer (1,06×1,52 m). Fou presentat l’abril de 1911 amb el número 24 del catàleg a l’exposició individual del Faianç Català de Barcelona en què l’autor es consagrà com el gran pintor del noucentisme.

És una de les peces que més bé resumeixen les inquietuds estètiques d’aquest moviment: placidesa, bucolisme i ingenuisme. Joan Maragall a “Museum” hi veié “resumida, aclarida i sublimada tota l’obra de l’artista”.

Representa un paisatge amb anyells, cabres, orenetes i un gos i és centrat per una figura femenina nua ajaguda en què Maragall veié “la carn del Paisatge”.

Adquirit per Francesc Cambó, els seus hereus se’n desprengueren i es conserva actualment a la col·lecció barcelonina de Joan Antoni Maragall.

Misteri, Santíssim

(Sant Joan de les Abadesses, Ripollès, segle XIII)

Nom del conjunt escultòric romànic del Davallament de la Creu.

El 1251 fou posada al cap del Crist una hòstia consagrada, que fou descoberta incorrupta el 1426, quan foren repintades les imatges.

Es conservà incorrupta fins al 1936 i fou objecte de culte, la qual cosa obligà a construir unes escales d’accés (1686) i una capella-cambril el 1710, obra de Jacint Moretó, que mutilà amb aquesta finalitat l’absis major de l’església del monestir.

Misteri, Sant

(Cervera, Segarra)

Relíquia de la Vera Creu. Coneguda amb el nom de Sant Misteri per un prodigi —resistència a ésser partida i degotament de sang— ocorregut el 1540.

La portà a Cervera el prevere Jaume Albesa, que l’obtingué d’un soldat, que morí a Martorell i que l’havia furtada en el saqueig de Roma (1527).

Fou objecte de culte i hom li erigí una capella a l’església de Santa Maria de Cervera, per a la qual feren un tabernacle i un altar l’escultor Jaume Padró i el seu fill Ramon Padró (1787-1810).

En les secades era portada i banyada al torrent d’Ondara des del 1567. Hom també la invocava contra els endimoniats, que hi eren portats en processó.

El 1619 fou objecte d’un furt i d’una restitució que costà la vida a l’argenter Joan Balaguer.

Martinet, frontal de

(Montellà i Martinet, Baixa Cerdanya, segle XII)

Antipendi de fusta pintat, procedent d’una església pròxima a Martinet i conservat al Worcester Art Museum (EUA).

Es representada en un estil molt primitiu l’Ascensió del Crist, amb la Mare de Déu i els Apòstols a la part inferior.

Hom l’ha atribuït al pintor que decorà l’absis de Ginestarre de Cardós.

Maeght, galeria

(Barcelona, 1977 – )

Sala d’exposicions, inaugurada per A. Maeght -marxant d’art contemporani, editor i mecenes-, situada a l’antic palau Cervelló del carrer de Montcada.

Josep Farreras en fou el primer director fins el 1990, en què el substituí José Muñoz.

La seva tasca se centra sobretot en la difusió de l’obra d’artistes espanyols ja coneguts a l’estranger, juntament amb la d’altres artistes més joves, i també la d’artistes estrangers de renom.

El 1990 obrí una llibreria especialitzada en art contemporani.

Lucrècia

(Roma, Itàlia, 1804)

(o Lucrècia morta)  Escultura de guix de Damià Campeny. Fou enviada a Barcelona, com a tramesa reglamentària de pensionat, a l’Acadèmia de Sant Jordi.

El 1833 l’autor la féu de marbre -es conserva a la Llotja de Barcelona-, i també n’hi ha una rèplica de bronze (Museu d’Art Modern de Barcelona).

Figura sedent d’una gran perfecció, uneix un estricte classicisme a una suau melangia, i és considerada l’obra mestra de l’escultura neoclàssica catalana.

Lleida, escola de

(Lleida, segle XIII – segle XIV)

Nom d’un estil de monuments arquitectònics de la fi del romànic, caracteritzat per l’abundosa decoració geomètrica de les portalades. En són mostres importants Agramunt, Santa Coloma de Queralt i Vilagrassa.

Pel que fa a l’escultura, els exemples més importants són del segle XIV; en sobresurten el retaule d’Anglesola i els sepulcres dels comtes d’Urgell, traslladats als EUA. A la segona meitat del segle la rica personalitat de l’escultor reial Jaume Cascalls n’orientà l’estil; el seguiren Bartomeu Rubió i Pere Aguilar.

Posteriorment s’adverteix en aquesta escola l’influx borgonyó, que palesen les escultures de la seu lleidatana.

Hipòlit, sarcòfag d’

(a la mar, punta de la Mora, Tarragona, segle III aC)

Sarcòfag romà, de marbre.

Trobat el 1948 en mar, prop de la punta de la Móra, al nord de Tarragona. Es conservat al Museu Arqueològic de Tarragona.

Decorat amb relleus que representen la llegenda d’Hipòlit i Fedra, és considerat obra de taller grec de la primeria del segle III aC i una de les millors peces d’art d’aquesta època trobades a Catalunya.