Arxius mensuals: Agost de 2019

Canyet, el

(Barcelona, Barcelonès)

Antic nom d’un sector de marina, a l’antic terme de Sant Martí de Provençals.

Hi eren cremats els condemnats per la inquisició barcelonina.

Canyet, el

(Badalona, Barcelonès)

Barri de la ciutat, al nord-est de la ciutat.

Era un antic veïnat (tenia 31 cases el 1746) format per torres i masies (entre les quals, la que li donà nom, anomenada després mas Pujol), algunes existents ja el segle XIV. El conreu de la vinya, que encara hi predomina, fou impulsat pel veí monestir de Sant Jeroni de la Murtra.

Des de la fi del segle XIX s’hi han anat construint habitatges unifamiliars (moltes dones d’aquestes famílies solien treballar de bugaderes a Barcelona). Hi han sorgit colònies d’estiueig.

L’església del Sant Crist (del 1884 i refeta el 1957) esdevingué parroquial el 1948.

Canyes, Marc

(Barcelona, segle XV – vers 1441)

Argenter. Documentat des del 1406. Autor d’una creu per a Granollers (1406).

Rebé l’encàrrec dels consellers de Barcelona (1408) de fer una vaixella d’argent per al rei Martí de Sicília, en ocasió del jurament d’aquest com a primogènit de Catalunya-Aragó, i també de fer les maces esmaltades dels veguers.

Féu l’urna d’argent per al bust de Sant Sever de la seu de València (1477) i una joia d’or, ofrena de la reina Violant de Bar a la custòdia de la seu de Barcelona (1418).

Tingué per deixeble o soci l’argenter Bernat Llopard. Fou membre (1416) del Consell de Cent barceloní.

El seu fill, del mateix nom (Marc Canyes), és l’autor del reliquiari de la Santa Espina (1453), que es conserva a la catedral de Barcelona.

Canyeret, el

(Lleida, Segrià)

Barri de la ciutat, a la parròquia de Sant Joan, al vessant del turó de la Seu que domina el Segre, de carrers estrets i costeruts; l’amuntegament de les cases i la manca de condicions higièniques el feren un dels barris més pobres, habitat principalment per immigrants, fins al punt que el ministeri de l’habitatge (1967) ordenà l’expropiació i l’enderrocament del barri, enllestit el 1971.

Havia sorgit al voltant de la costa de Sant Joan al llarg del segle XVIII, a la zona enderrocada amb motiu de la construcció de la Ciutadella, format per casetes de fang i canyes i per pisos bastits damunt els antics albergs.

Canyelles i Escardó, Benet

(Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, 1678 – Illes Balears ?, 1743)

Prelat. Fou abat de la comunitat benedictina de Sant Feliu de Guíxols.

Posteriorment fou consagrat bisbe de Mallorca.

Canyelles, Vidal de

(Barcelona, segle XIII – Osca, Aragó, 1252)

Eclesiàstic i jurista. S’educà a l’escola de la catedral de Barcelona i estudià a Bolonya, potser amb Ramon de Penyafort, de qui fou amic.

Fou paborde de la seu de Barcelona i bisbe d’Osca (1236-52) i un dels principals consellers de Jaume I, del qual era parent. Participà en la conquesta de València (1238) i formà part de la comissió encarregada del repartiment dels territoris conquerits.

Del 1239 al 1249 assistí a diversos concilis de la Tarraconense, i el 1244 consagrà l’església de Xàtiva. El 1250 prengué part a les Corts d’Alcanyís, on dictà la concòrdia entre Jaume I i el seu fill Alfons.

Fou el principal redactor del Fur de València i el compilador exclusiu del Codi d’Osca, promulgat el 1247. Autor d’una compilació de dret aragonès: Compilatio maior o In excelsis Dei thesauris.

Canyelles, Magí

(Manresa, Bages, 1622 – 1685)

Historiador. Exercí els càrrecs de sotsveguer (1651) i conseller segon de Manresa (1653-62).

És autor de diverses obres sobre història local: Jurisdicció del magnífic mostassaf de la ciutat de Manresa, Llibre major nacional, Tarifa o escandall de les fleques, i entre les quals sobresurt Descripció de la grandesa i antiguitats de la ciutat de Manresa, escrita entre el 1679 i el 1685 i publicada el 1896.

Canyelles, cala de

(Roses, Alt Empordà)

Cala i nucli turístic (Canyelles Grosses), a llevant de la vila, a la península del cap de Creus.

Hi havia hagut una almadrava fins al segle XIX.

Canyameres i Casals, Jaume

(Terrassa, Vallès Occidental, 1928 – )

Pintor. Fill de Ferran Canyameres i Casamada. Visqué a París del 1939 al 1952. Publicà col·laboracions literàries a la premsa francesa.

Exposà a París en exhibicions col·lectives. Féu la seva primera exposició individual a Barcelona el 1952.

Canyamars, Joan de

(Canyamars, Dosrius, Maresme, segle XV – Barcelona, 12 desembre 1492)

Regicida. Pagès.

El 7 desembre 1492 intentà assassinar d’una ganivetada Ferran II de Catalunya-Aragó davant el Palau Reial de Barcelona. Declarat boig, fou esquarterat viu cinc dies després.

El fet provocà un moviment d’adhesió popular al rei.

Partidari de solucions radicals enfront del problema dels remences, sembla que la seva acció no responia, tanmateix, a una conjura organitzada.