(València, 4 novembre 1265 – Barcelona, 18 juny 1291)

“el Franc” o “el Liberal”  Rei de Catalunya (1285-91). III d’Aragó i I de València. Fill primogènit de Pere II de Catalunya i Constança de Sicília. Governà com a regent mentre el seu pare anava cap a la conquesta de Sicília (1282-83).

El 1285, mentre moria Pere II, Alfons conqueria l’illa de Mallorca al seu oncle i feudatari Jaume II de Mallorca-Rosselló, que havia traït els d’Aragó en deixar passar els francesos pel Rosselló. Poc després Eivissa es lliurà al nou rei. El 1287 conquerí Menorca als sarraïns i la repoblà amb catalans.

Va haver d’afrontar-se a l’hostilitat conjunta dels Anjou, el Pontificat i Sanç IV de Castella perquè tenia com a penyores els infants de la Cerda (el 1288 proclamà rei de Castella, Alfons de la Cerdà, a canvi de la cessió secreta del regne de Múrcia).

Al mateix temps hagué d’afrontar la rebel·lió dels nobles de la Unió Aragonesa, per la qual cosa es veié obligat a signar el Privilegi de la Unió a Saragossa (1288), que li limitava considerablement l’autoritat.

La disputa amb França i el Pontificat per la possessió de Sicília se solucionà favorablement als interessos catalans amb el tractat de Tarascó (1291), que no es portà a terme perquè el mateix any morí, deixant els seus dominis al seu germà Jaume II de Catalunya, si bé aquest havia de cedir Sicília al tercer germà, Frederic II de Sicília.