Arxiu d'etiquetes: País Valencià

Rafal, Jaume de

(País Valencià, segle XVII – 1727)

Noble, marquès de Rafal. Partidari de l’arxiduc Carles III d’Àustria, el 1707 participà en la campanya valenciana, que culminà amb la retirada total de les forces aliades.

Virrei austriacista de Mallorca (1709-12). Confiscats els seus béns pels Borbons, el 1713 s’embarcà a Barcelona amb l’emperadriu Elisabet de Brunsvic i s’establí a Viena, d’on tornà el 1726.

Rabassa, Guillem

(País Valencià, segle XIII – segle XIV)

Frare de l’Hospital. Segurament de la família de cavallers de València que havia de donar altres personalitats conegudes. Fou comanador de l’orde a Ulldecona.

El 1319 era un dels testimonis de la renúncia de l’infant Jaume, fill gran de Jaume II el Just, als seus drets de primogènit.

Rabassa, Guillem

(País Valencià, segle XIII)

Jurista i notari reial de Jaume I el Conqueridor. El 1227 compartí amb el seu senyor el mig segrest de què els feren objecte a Osca.

En tal ocasió el rei li preguntà si tenia alguna llei que els fos de profit a tots dos, i Rabassa respongué que no eren de profit, en aquelles circumstàncies, ni llei ni dret.

L’any següent fou un dels dos testimonis del contracte de concubinatge del monarca amb la desposseïda comtessa Aurembiaix d’Urgell.

Rabassa, Giner

(País Valencià, vers 1342 – després 1412)

Jurista i cavaller. El 1378 era jurat de la ciutat de València. Fou tresorer del rei Joan I el Caçador. Gaudí de gran prestigi.

Seria un dels tres representants de València al compromís de Casp (1412), com a figura que ningú no discutí, tot i haver estat manegada la designació de compromissaris pels partidaris de Ferran d’Antequera i ser Rabassa un dels pocs independents.

Tenia llavors més de vuitanta anys. Sofria trastorns mentals que foren certificats per una comissió de metges. Aquesta deficiència el féu dimitir com a compromissari. Fou substituït per Pere Bertran, que votaria en blanc per manca de temps a estudiar les candidatures.

És autor de notes sobre el dret foral de València.

Puig de Santa Maria, batalla del

(el Puig de Santa Maria, Horta, 15 agost 1237)

Combat lliurat durant la conquesta de València per Jaume I de Catalunya, entre un gran exèrcit de sarraïns valencians i una petita host catalano-aragonesa que, a les ordres de Bernat Guillem d’Entença i Guillem d’Aguiló, defensava el puig que tenia el nom d’Enesa o de Juballa (Sebolla), i que poc després seria anomenat Santa Maria. La batalla tingué lloc durant la primera quinzena d’agost.

La derrota dels sarraïns fou total i el nombre de baixes sofertes per aquests fou molt gran, i molt petit el dels cristians. Els darrers s’havien establert al Puig vers el 25 d’abril anterior amb l’objecte d’hostilitzar la ciutat de València i de madurar la seva ocupació.

Una llegenda tardana feia aparèixer sant Jordi combatent al costat dels cristians.

Pròixida i de Centelles, Olf de

(País Valencià, segle XIV – Illes Balears, 1425)

Baró de Llutxent i d’Almenara. Fill i hereu de Nicolau de Pròixida i Carròs, i germà de Gilabert. Fou coper reial i uixer de Joan I el Caçador, el qual el nomenà lloctinent de governador i alcaid d’Oriola (1387), càrrecs pels quals litigà amb Bernat III de Senesterra, però el rei el confirmà el 1391.

Assistí a les noces de la infanta Joana d’Aragó amb el comte Mateu I de Foix (1392). Acompanyà l’infant Martí a Sicília; amb ell trencà el setge dels rebels a Catània (1395) i fou governador de la ciutat fins al 1402.

Lluità en el bàndol valencià dels Centelles contra els Soler. El rei Martí el féu camarlenc, i també ho fou de la reina Elionor d’Alburquerque, muller de Ferran I d’Antequera. Prengué part en l’ambaixada que, a Nàpols, tractà el matrimoni de l’infant Joan amb Joana II de Nàpols. Al mateix temps fou nomenat governador de Mallorca (1415).

Sense descendència del seu matrimoni amb Caterina de Vilanova, nomenà successor el seu germà Joan.

Pròixida i de Centelles, Gilabert de

(València, segle XIV – Gènova, Itàlia, 1405)

Poeta. Fill petit de Nicolau de Pròixida i Carròs, i germà d’Olf. Prengué part a la campanya de Sicília del 1392 i a la de Sardenya i Sicília del 1395. Es casà amb Bernadona de Valleriola.

Membre destacat del bàndol dels Centelles, al qual pertanyia per llinatge matern, fou desterrat de la ciutat de València el 1396, per disposició dels jurats, i el 1398 intervingué en una sorollosa brega ciutadana en la qual els de la seva facció lluitaren contra els Vilaragut, a conseqüència de la qual fou empresonat. A la darreria del 1405 es trobava a Gènova al servei del papa Benet XIII.

Hom conserva vint-i-una poesies líriques seves, desconegudes fins el 1954; copiades en uns folis esborrats del cançoner Vega-Aguiló, foren llegides en aquesta data amb l’ajut de raigs ultraviolats.

Exclusivament amoroses, les seves poesies són dedicades a l’anàlisi subjectiva de la passió i mancades de notes objectives i anecdòtiques. Insisteix en els vells temes trobadorescs, com ara la crueltat de la dama, el llanguiment, etc. Fidel a la seva condició, es vanta d’ésser cavaller i ofereix curioses notes d’orgull.

Poeta essencialment cortesà, si bé es manté fidel als principis de la lírica dels trobadors i la seva llengua poètica és fortament aprovençalada, ofereix algun lleu ressò d’italianisme que podria fer pensar que coneixia la lírica de Dant.

Al seu breu cançoner, sens dubte resta d’una obra més considerable, hi ha versos colpidors i lapidaris, alguns d’ells amb una certa semblança amb moments del seu contemporani Jordi de Sant Jordi.

És possible que concorregués als certàmens poètics del consistori de Barcelona.

Peris i Mencheta, Francesc

(València, 29 gener 1844 – Barcelona, 23 agost 1916)

Periodista i polític. Va escriure en diversos periòdics valencians, entre els quals “Las Provincias”, on assolí molta anomenada per les informacions que hi va fer sobre la guerra carlina.

Va dirigir el setmanari “El Imparcial Suecà” (1869) i va fundar “La Correspondencia de Valencia” i “El Noticiero Universal” (1888), aquest a Barcelona.

Afiliat al partit conservador, va ésser diputat tres vegades pels districte valencià de Sueca, senador per València i, posteriorment, senador vitalici per nomenament reial. Va publicar De Madrid a Panamà (1886).

Pérez i Pérez, Josep

(Barcelona, 1887 – Alcoi, Alcoià, 14/feb/1978)

Escultor. Conegut amb el pseudònim de Peresejó. Fill d’un alcoià i d’una elxana, a pocs mesos anà a viure a la ciutat del seu pare, on obtingué de l’ajuntament una beca per a fer estudis d’art a Madrid i a València.

Deixeble de Coullaut Valera, visqué una etapa de formació a París, on conegué l’obra de Rodin, que l’entusiasmà.

De mentalitat eminentment clàssica grega, les seves obres principals són Eneas i Anquises, Leda i Júpiter, La mort de l’heroi, Avant, L’esclau i Eurítmia. Guanyà medalla d’or a l’Exposición Nacional de Madrid (1950). Fou medallista de la Fábrica Nacional de Moneda y Timbre i visqué a Madrid i a Alcoi.

Pérez i Bayer, Francesc Vicent

(València, 11 novembre 1711 – 27 gener 1794)

Hebraista i canonge. Va ésser catedràtic de llengua hebraica a les universitats de València i Salamanca. Pel treball que va fer d’ordenador dels arxius de Toledo, Ferran VI de Borbó el nomenà canonge de la catedral barcelonina.

Va ésser enviat a Itàlia per estudiar-ne els arxius; en tornar-ne revisà els de l’Escorial per encàrrec de Carles IV de Borbó, que el nomenà preceptor dels seus fills. Va ésser director de la Real Biblioteca i membre de l’Acadèmia de Bones Lletres.

Entre els seus treballs sobresurten la reedició anotada de la Biblioteca Hispana Vetus (1788) i els estudis de numismàtica oriental: De numis hebreo-samaritanis (1781-90).