Arxiu d'etiquetes: País Valencià

Boïl

(Aragó, segle XII – País Valencià, segle XVII)

Família de militars i cavallers que s’establí a València el segle XIII. L’estirp de la qual fou Garcia Asnares de Boïl.

Els seus membres participaren en la conquesta de València, i durant els segles XIV i XV, introduïren i fomentaren, en llur senyoriu de Manises, la indústria artística morisca de la ceràmica de reflexos metàl·lics.

Una branca d’aquesta família s’establí a Nàpols després que Alfons IV el Magnànim sotmeté aquell regne (1443).

Benet XIII

(Illueca, Aragó, 25 novembre 1328 – Peníscola, Baix Maestrat, 23 agost 1423)

(Pero Martines de Luna) Papa (1394-1417), considerat antipapa, fou anomenat el Papa Luna.

Fou prebost de València, consagrat bisbe i nomenat cardenal per Gregori XI (1375), prengué part en l’elecció del seu successor, Urbà VI; però, considerant nul·la l’elecció, s’uní a Anagni als cardenals dissidents que elegiren papa Climent VII, el qual s’instal·là a Avinyó (Cisma d’Occident, 1378), a la mort del qual (1394), els mateixos cardenals dissidents elegiren a Benet XIII.

La Corona catalano-aragonesa li fou sempre fidel, puix que Martí l’Humà li jurà acatament el 1396 i li donà ajut militar quan França li havia retirat l’obediència i assetjava Avinyó. Després de ser deposat pel Concili de Pisa (1409), seguí considerant-se l’únic papa legítim i, malgrat veure’s abandonat de tothom, es refugià a Peníscola amb quatre cardenals que li romanien fidels, i des d’allí envià diverses excomunions.

Vinculat als interessos castellans, féu costat decisivament a la candidatura de Ferran d’Antequera en el compromís de Casp (1412), a través dels seus agents sant Vicent Ferrer i B. de Bardaxí. Posteriorment arribà a concedir indulgència plenària als qui morien combatent els partidaris de Jaume II d’Urgell.

Així i tot, un cop dominada la situació, Ferran I no dubtà d’abandonar-lo, que, tot i ésser declarat cismàtic en el concili de Constança (1417), no renuncià mai a les seves reclamacions sobre el pontificat.

Alï ibn Mugahid

(País Valencià ?, segle XI)

Rei de Dénia (1044-76). Fill i successor de Mugähid.

Fou tolerant amb els súbdits cristians i mantingué bones relacions amb el comtat de Barcelona.

Fou derrotat pel rei Ammad I al-Muqtadir de Saragossa, que s’annexionà el regne.

Albalat, Andreu d’

(País Valencià ?, segle XIII – segle XIV)

Frare dominicà. Es desconegut el seu probable parentiu amb un prelat homònim, que potser fou oncle seu.

Era confessor de la reina Blanca d’Anjou, primera muller de Jaume II el Just. Inclinà Blanca a seguir les doctrines espiritualistes concebudes pel famós metge i moralista Arnau de Vilanova.

Aquestes doctrines arribaren a exercir gran influència a la Cort, per bé que, absent Vilanova i morta Blanca, el rei se n’apartaria poc abans de que fossin declarades herètiques.

Agulló i Salvador, Guillem

(Burjassot, Horta, 1974 – Montanejos, Alt Millars, 11 abril 1993)

Militant independentista d’esquerres. Membre de l’organització juvenil Maulets i del moviment antiracista i antifeixista SHARP.

Fou assassinat per un grup de militants d’extrema dreta. L’any 1995 tingué lloc el judici pels fets, el qual fou molt controvertit i polèmic.

Diversos actes s’organitzen regularment per no oblidar els fets, així com cantants i grups de música han fet cançons per homenatjar-lo.

Actuació Valencianista d’Esquerra

(Barcelona, 1932 – 1937)

Partit polític. Grup de valencianistes republicans d’esquerra, amb residència a Barcelona.

Es dedicà fonamentalment a facilitar les relacions entre l’esquerra catalana i els grups valencianistes esquerrans, amb la finalitat de despertar el sentiment autonomista al País Valencià.

Vinaròs, parlament de

(Vinaròs, Baix Maestrat, 1411)

Reunió de parlamentaris del Regne de València, convocada paral·lelament al que els catalans reuniren a Tortosa i els aragonesos a Alcanyís, per tal de trobar una solució política al problema a la successió al tron catalano-aragonès després de la mort de Martí I l’Humà.

Els adversaris de Jaume II d’Urgell no hi volgueren participar i s’aplegaren en un altre parlament a Traiguera. Els de Vinaròs, per tal de protegir-se dels partidaris de Ferran d’Antequera, sol·licitaren, sense èxit, d’ésser admesos al parlament català de Tortosa.

Vic

(País Valencià, segle XIII – segle XVII)

Llinatge noble. Originari, segons tradició familiar, de Castelló d’Empúries, i que es radicà al Regne de València, des de la seva conquesta, on foren patrons del monestir de Santa Maria de la Murta.

Els primer personatges que hom hi troba són Bernat, Galceran, Jaume i Guillem (I) de Vic. Després de Dídac (I) de Vic i de Castellví, l’herència d’aquest llinatge passà per successió als Manglano, que, durant un temps, es cognomenaren de Vic.

Potser té el mateix origen una família burgesa Vic de mercaders barcelonins que durant molt de temps estigué relacionada comercialment amb Tunis. Hom en pot esmentar Berenguer de Vic.

conquesta de València

València, conquesta de

(País València, 1232 – 1245)

Campanya militar de conquesta de la ciutat i del territori que després havia d’ésser el Regne de València, empresa pel rei Jaume I de Catalunya-Aragó amb l’ajut de tropes catalanes i aragoneses.

La conquesta ja havia estat ambicionada, a partir de l’afebliment àrab, iniciat pel 1080, pels reis de Castella i els d’Aragó, i pels comtes de Barcelona. Inicià les intervencions el rei Alfons VI de Castella el 1086, seguides de la campanya i conquesta del Cid, revoltat contra el rei castellà, a partir del 1093. Mort el Cid (1099), la seva vídua Ximena Díaz i les tropes castellanes hagueren d’abandonar la ciutat el 1101, a despit de l’ajut que li feren Ramon Berenguer III de Barcelona i Alfons VI.

Alfons I el Bataller, rei d’Aragó, emprengué campanyes contra València a partir del 1117, i arribà a atacar la ciutat el 1125 i el 1129. La unió del Principat de Catalunya i el regne d’Aragó i la conquesta de Tortosa (1148) obria el futur Regne de València a la conquesta catalano-aragonesa; Alfons VII de Castella-Lleó, el 1151, en el pacte de Tudellén (Tudilén), cedia a Ramon Berenguer IV la conquesta dels territoris de València, Dénia i Múrcia, en condició de vassallatge.

El rei Alfons I de Catalunya-Aragó començava la conquesta de les places frontereres del Matarranya, Xivert i Orpesa, ajudat pels ordes militars, i arribà a assetjar la ciutat de València el 1172. En un nou acord, amb el rei Alfons VIII, firmat al tractat de Cazola el rei Alfons I portava la conquesta de les zones de València, Xàtiva i Dénia fins a la part de Biar (Alcoià) i renunciava al regne de Múrcia, a canvi de deseixir-se del vassallatge que devia per València al rei de Castella com a conseqüència del tractat de Tudellén.

La represa musulmana sota l’imperi almohade tornà a paralitzar la conquesta, tot i que Pere I de Catalunya-Aragó tornava a assetjar València el 1206 i aconseguia la recuperació definitiva del Racó d’Ademús el 1210.

El rei Jaume I, amb la base dels dos tractats anteriors, volgué reprendre les campanyes valencianes el 1225 amb el setge fracassat de Peníscola. La política interna del regne musulmà de València, amb el destronament d’Abū Sa’īd i la secular tutela dels reis catalano-aragonesos sobre València, fou causa de la represa de la intervenció el 1229, a càrrec dels aragonesos, per trobar-se en aquest moment els catalans en plena conquesta de Mallorca.

El 1232 el noble aragonès Balasc d’Alagó conquerí Morella, i això esperonà el rei Jaume a emprendre la conquesta definitiva del futur Regne de València, que sembla que fou decidida a la cort de Montsó (1232), on arribà el privilegi de croada que el papa Gregori IX concedia a la campanya.

El 1233 un grup de forces aragoneses partí de Terol per conquerir Borriana, i després capitularen Peníscola, Xivert, Cervera del Maestrat, Castelló de la Plana i altres castells fins a Vilafamés. El mateix any el rei féu una campanya fins a Alcàsser i la torre d’Espioca, per Morvedre i Puçol, però retornà a Borriana sense que Zayan ibn Mardanis, que havia destronat Abü Saïd, li presentés batalla. Una nova campanya de Jaume I del 1235 arribà fins a Cullera i Alzira, evitant València.

Entretant el destronat Abü Saïd veient la impossibilitat de recuperar València, es féu batejar i féu cessió de part dels seus béns a Sogorb i altres al rei Jaume. El 1236 era reconquerit el Puig, en plena Horta de València, que fou encomanat a Berenguer Guillem d’Entença, i la cort de Montsó tractà de l’ocupació definitiva de València. Zayan intentà aleshores de passar a l’ofensiva i recuperar el Puig, punt clau d’amenaça a la ciutat de València, però fou derrotat (1237).

Durant més d’un any continuà l’estancament de la conquesta i les dificultats per mantenir el Puig, i això mogué el rei Jaume a fer, pel gener de 1238, el jurament de no ultrapassar Terol ni Tortosa fins a haver conquerit la ciutat de València. El rei de València intentà aleshores de pactar amb Jaume I, però aquest s’hi negà i continuà adquirint castells del país per conquesta o per capitulació, fins que el 23 d’abril de 1238 començava el setge formal de la ciutat.

Fracassat l’intent d’ajut que els musulmans de Tunis portaren a València, les tropes del rei Jaume, augmentades amb nous contingents de tropes catalanes i de cavallers de l’altra banda dels Pirineus, que vingueren com a croats, conqueriren ravals de la ciutat i obligaren al rei Zayan a capitular el 22 de setembre de 1238. Jaume I entrava triomfant a la ciutat el dia 9 d’octubre.

La conquesta continuà el 1240 amb Bairén i Cullera, Dénia i Xàtiva el 1244 i la de Biar, darrera plaça del regne valencià, el 1245. Simultàniament es féu el repartiment del regne entre els conqueridors.

Unió de València

(País Valencià, 1283 – 1348)

Lliga dels nobles i de les ciutats i viles valencianes que sorgí a imitació de la Unió d’Aragó. Com aquesta, tingué dos òrgans: l’assemblea general i els conservadors, nomenats per aquella. Ací, però, tingué un caràcter diferent, més popular i més revolucionari.

El seu principal motor fou la ciutat de València, la qual seguiren més aviat o més tard gairebé totes les viles valencianes i una bona part de la noblesa, i fins i tot algun alt oficial reial, com el vicecanceller Arnau Sanbrera.

Les principals reivindicacions foren: la magistratura del justícia, com a Aragó, la reunió anual del parlament de València per a elegir els conservadors de la Unió, l’assistència dels valencians a les corts aragoneses i la dels aragonesos a les corts valencianes per a defensar els interessos de la Unió, incompetència del rei per a castigar els membres de la Unió, etc.

El motiu que determinà la formació de la lliga fou el nomenament de la infanta Constança, filla de Pere III el Cerimoniós, com a hereva dels regnes i la destitució de l’infant Jaume, germà del rei i presumpte hereu, del càrrec de procurador general. Ambdós fets tingueren lloc a València els primers mesos del 1347, i provocaren no solament un descontentament considerable, perquè violaven la tradició catalana i aragonesa, sinó també un corrent sentimental, molt més perillós, de simpatia envers el desposseït, que començà a fer partidaris, raó per la qual el rei l’expulsà de la ciutat.

Tan bon punt n’hagué partit també el monarca, pel maig de 1347, s’hi formà una Unió, com l’aragonesa, amb la qual s’alià, que intentà també, sense èxit, d’estendre el moviment a Mallorca. Malgrat que el rei, preocupat, ordenà tot seguit que els oficials reials s’intitulessin com a procuradors seus i no de la infanta, el moviment anà creixent.

Els unionistes, entre els quals figuraren Jaume Castellà, Joan Lopes Boïl, Joan i Mateu Llançol, Humbert i fra Dalmau de Cruïlles, etc, convocaren prelats, nobles, cavallers i procuradors de ciutats i viles per tal de tractar dels greuges que el rei els feia. Per part seva, el nou governador de València, Pere de Xèrica, que havia abandonat la ciutat espantat pel tomb que prenien els esdeveniments, convocà a Vila-real els nobles i les viles que li semblaven addictes el 14 de juny. D’aquestes només Xàtiva i Borriana s’alinearen al costat del rei (i Xàtiva rebé per això el títol de ciutat), mentre que Morvedre i Morella es declaraven neutrals.

Entre els nobles, s’inclinaren pel rei el germà del governador, Alfons Roger de Lloria, Pere de Tous, mestre de Montesa, Nicolau de Joinvilla, comte de Terranova, Gonçal Dies d’Arenós, Gilabert de Centelles, Ramon de Riu-sec, Ramon de Boixadors, etc, i nombrosos cavallers. Tot seguit ambdues parts començaren a reunir tropes, però la guerra de la Unió trigà uns quants mesos a esclatar.

La guspira decisiva fou la notícia de la mort de l’infant Jaume a Barcelona, pel novembre de 1347, que provocà un avalot popular, en el qual les cases dels nobles i els ciutadans que no s’havien adherit a la Unió foren saquejades i incendiades i es produïren diversos assassinats. Mort l’infant Jaume, l’infant Ferran, que era a Castella, ocupà el seu lloc al cap de la Unió.

Els esforços del rei s’adreçaren llavors a impedir que Castella ajudés els unionistes, i oferí a l’infant la governació general del regne. Però les seves gestions fracassaren, i l’infant no trigà a enviar tropes castellanes a València i a anar-hi personalment.

Les derrotes reialistes de la Pobla Llarga i de Bétera (1347) decidiren el rei a passar a Morvedre amb les seves tropes; però, llicenciades aquestes per falta de diners per a pagar-les, una insurrecció popular el posà a mercè dels unionistes, que l’obligaren a partir cap a València. Ací tingué lloc poc després de la seva arribada, el famós avalot contra els consellers reials, el 6 d’abril de 1348, durant el qual fou assaltat el palau reial, d’on el rei hagué de sortir amb els avalotadors per tal de calmar-los i, de tornada, hagué de ballar amb ells.

Presoner de fet dels unionistes, el rei hagué de cedir a llurs demandes: signà la Unió de València, els concedí un justícia, com a Aragó, i atorgà la procuració general a l’infant Ferran i el designà com a successor seu, confirmant el que sembla que ja havia atorgat a Morvedre. La propagació per la ciutat de València de la Pesta Negra permeté el rei d’anar-se’n, sense que els unionistes gosessin retenir-lo, exposant-lo a perill de mort, i es dirigí a Terol, per tal de reorganitzar les seves forces.

Derrotada la Unió aragonesa a Épila (1348), el rei pogué girar-se contra la Unió valenciana i vèncer-la alguns mesos després a Mislata. València hagué de retre’s a mercè del rei, que, si bé, segons la seva crònica, hauria volgut cremar-la i sembrar-la de sal, la perdonà, excloent, però, del perdó els unionistes morts durant la guerra, els béns dels quals foren confiscats, les persones de condició noble, els oficials reials, una llista de 20 persones i els qui haguessin pres part a les batalles de la Pobla Llarga, Bétera i Mislata, en les quals s’havien enfrontat amb capitans reials que portaven la seva ensenya.

Fou per aquest caràcter d’insurrecció armada contra la seva autoritat que el rei castigà molt més rigorosament els unionistes valencians que els d’Aragó, on fins a Épila s’havia mantingut la ficció de la lluita entre faccions nobiliàries i ciutadanes, sense intervenció de les tropes reials. D’altra banda, sembla que els unionistes valencians havien imposat un règim de terror a València, amb execucions nocturnes sense judici dels sospitosos, que tampoc no sembla que fos el cas de Saragossa.

Tan bon punt el rei hagué entrat a la ciutat, el 10 de desembre, jutjà i executà els capitosts de la Unió que la pesta i la guerra no havien fet desaparèixer prèviament, els 20 de la seva llista, entre els quals figuraven quatre cavallers (Joan Roís de Corella, Ramon Escorna, Jaume de Romaní, Ponç Dessoler), diversos juristes, com Joan Sala, que havia succeït en la capitania de la Unió fra Dalmau Cruïlles, i gent del poble, com el barber Gonçalvo, que havia fet ballar els reis en ocasió de l’avalot de València.

Per a alguns dels reus el rei trobà el refinat turment de fer-los beure el metall fos de la campana que els convocava a l’assemblea de la Unió. El rei perdonà, però, alguns nobles, entre ells Berenguer de Vilaragut.

Pel que fa als privilegis de la ciutat, exigí que li fossin lliurats, i confirmà, modificà i revocà els que li semblà.