Arxiu d'etiquetes: País Valencià

Ibn Aisa, Muhammad

(País Valencià ?, segle XI – segle XII)

General almoràvit. Fill de Yusuf ibn Tasfin. Conquerí Aledo i Múrcia, d’on fou nomenat valí (1092-1115).

Un grup de notables valencians li oferí el govern per tal de destronar al-Qadir (1092), però no ho aconseguí (bé que envaí Dénia, Xàtiva i Alzira), així com tampoc d’ajudar la ciutat durant el setge del Cid.

Comandà les forces almoràvits que sortiren de València (1114) cap al Llobregat i foren derrotades pels catalans al congost de Martorell.

Germanies, revolta de les

(Catalunya-Aragó, 1519 – 1523)

Alçament que es produí a la corona Catalano-aragonesa, especialment als regnes de València i de Mallorca. Els revoltats -dits agermanats-, membres en un principi de la burgesia urbana, pretenien desplaçar la noblesa del poder i reclamaven fonamentalment més participació en el govern municipal i l’abolició dels impostos.

En un context conjuntural que afavoria la revolta, en el qual destaquen, entre altres factors, la crisi d’autoritat i l’augment de la pressió fiscal de la corona, l’increment demogràfic de les ciutats, la força expansiva dels gremis, l’augment del preu dels cereals i la carestia que això comportà, etc, el conflicte es radicalitzà a València i a Mallorca quan els camperols s’incorporaren a la rebel·lió i constituïren veritables exèrcits que s’enfrontaren a les tropes del rei.

Els combats generaren milers de morts i la repressió consegüent, un cop sufocada la revolta, comportà execucions i confiscacions de béns. El fracàs de la temptativa representà, en definitiva, el triomf de la noblesa i, sobretot, l’enfortiment de la monarquia.

A València els seus promotors foren Joan Llorenç i Vicent Peris, mentre que el moviment camperol fou dirigit per Verntallat, a Catalunya, i la mítica figura de l’Encobert, a València. A Mallorca els seus líders foren Joan Crespí i Joanot Colom.

Fuster i Ortells, Joan

(Sueca, Ribera Baixa, 23 novembre 1922 – 21 juny 1992)

Poeta, periodista, pensador i assagista. Publicà assaigs d’estètica, crítica i història literària, i anàlisis sociològiques i polítiques del País Valencià, i és considerat l’intel·lectual valencià més important del segle XX i un dels màxims autors en llengua catalana.

Després dels seus primers llibres de poemes, inicià amb El descrèdit de la realitat (1955) la seva brillant etapa d’assagista dins un humanisme crític, el punt culminant de la qual fou Nosaltres els valencians (1962), que, junt amb Qüestions de noms i El País Valencià, publicades el mateix any, són peces essencials per a entendre la identitat nacional de València i dels Països Catalans.

Va ésser col·laborador habitual de diaris i de revistes, activitat que abandonà a principi dels anys 1980. Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1975) i de les Valencianes en la seva primera edició (1981); doctor honoris causa per les universitats de Barcelona (1984), Autònoma de Barcelona (1985) i de València (1985); en aquesta última s’incorporà el 1983 com a professor no numerari, i el 1986 obtingué la càtedra d’Història Social de la Llengua Catalana, càrrec que exercí fins que es jubilà (1987).

Forment, Damià

(València, 1480 – Santo Domingo de la Calzada, la Rioja, 22 desembre 1540)

Escultor. Fill i deixeble de Pau Forment. Possiblement anà a Itàlia, on rebé la influència de l’escola de Donatello que s’observa en la seva obra. És l’introductor de l’escultura renaixentista, de la qual esdevingué el màxim representant, en l’àmbit de la corona catalano-aragonesa, durant la primera meitat del s XVI.

L’any 1509 contractà, juntament amb el seu germà Onofre, un retaule per a la confraria d’argenters de València i, aquest mateix any, es traslladà a Saragossa, on realitzà el retaule major del Pilar (1509-15), el de l’església de San Pablo (1511), ambdós amb caràcters renaixentistes en l’estil de les figures i de la decoració, però d’estructura encara gòtica, el de San Miguel de los Navarros (1518), ja clarament renaixentista, i el de la seu d’Osca (1520-34), novament amb estructura gòtica (probablement per imposició dels contractants).

El model renaixentista triomfà plenament en el retaule major del monestir de Poblet (1527-29), que no fou, però, ben acceptat pel monestir i donà lloc a un llarg plet.

Va morir quan treballava en el retaule major de la catedral de Santa Domingo de la Calzada, que havia iniciat l’any 1537.

La fecunditat de la seva producció és deguda al gran nombre dels seus col·laboradors, que, d’altra banda, en traslladar-se a diferents ciutats, influïren en l’evolució de l’escultura a tota la península.

Flor de Cavalleria

(País Valencià, segle XV)

Novel·la, atribuïda a Joanot Martorell, de la qual només es conserva un fragment del pròleg (Biblioteca Nacional de Madrid), on parla de les batalles de sant Miquel amb els àngels rebels i de la licitud dels combats cavallerescs.

Ferrando i Francès, Antoni

(Benicolet, Vall d’Albaida, 9 setembre 1947 – )

Filòleg. Doctor en filosofia i lletres (1976) per la Universitat de València, on fou catedràtic des del 1983, amplià estudis a la Gran Bretanya i als Estats Units d’Amèrica.

Director de l’Institut de Filologia Valenciana (1983-86 i a partir del 1992), membre de la secció filològica de l’IEC (1983) i de la Junta de govern de l’AILLC (1985), s’ha dedicat a l’edició de textos medievals, entre els quals el Llibre del Consolat de Mar (1977), la Vida de Santa Magdalena en cobles de Jaume Gasull (1986) i l’Homilia sobre el salm ‘De profundis’ de Jeroni Fuster (1992).

Pels llibres Consciència idiomàtica i nacional dels valencians (1993) i Els certàmens poètics valencians (1993) rebé, respectivament, el Premi de la Crítica del País Valencià i el premi Milà i Fontanals de l’IEC (1983).

Al II Congrés Internacional de la Llengua Catalana, del qual fou coordinador de l’Àrea d’Història de la Llengua, presentà la comunicació La formació històrica del valencià.

Altres aportacions seves són Un precedent del bilingüisme literari: la tertúlia d’Isabel Suaris a la València quatrecentista (1982); La gènesi del secessionisme idiomàtic valencià (1987) i Un poeta inèdit del Barroc: Pere Jacint Morlà (1992).

Ferran d’Aragó

(Àndria, Pulla, Itàlia, 15 desembre 1488 – València, 20 octubre 1550)

Duc de Calàbria. Fill primogènit del darrer rei de Nàpols, Frederic III. Destronat el seu pare, passà, el 1502, a la cort de Ferran II de Catalunya-Aragó. El 1506 fou designat com a lloctinent del Principat, sota la custòdia del bisbe d’Urgell, Pere de Cardona (1506-07).

Per evitar cap possible reivindicació a la corona napolitana, fou retingut, primer al castell d’Atienza, a Castella, i després al de Xàtiva (1512-23). Durant la guerra de les Germanies es negà a posar-se al capdavant dels agermanats.

Alliberat el 1523 per Carles V, passà a la cort, fins que el 1526 fou concertat el seu casament amb la reina vídua Germana de Foix. Designada aquesta com a lloctinent de València, el matrimoni s’instal·là al palau del Reial de la ciutat, que esdevingué el centre de la vida cortesana i galant de València.

A la mort de la reina (1536), el duc continuà la lloctinència, càrrec que mantingué també després del seu segon matrimoni, amb Mencía de Mendoza (1540), filla del marquès de Sanet, un dels principals repressors dels agermanats.

La cort dels ducs de Calàbria (1526-50) esdevingué una transposició a València, en versió més modesta, de la cort reial de Nàpols, amb el gust per la fastuositat, per les representacions teatrals, les festes i el multilingüisme, amb un predomini del castellà, tan vivament reflectit en El cortesano del músic Lluís del Milà, vinculat a aquesta cort, com també sembla que hi estigué vinculat Mateu Fletxa el Vell.

El duc féu portar de Ferrara part de la biblioteca reial napolitana (1527), i la incrementà amb noves adquisicions; la seva capella de música (que dirigien Pedro de Pastrana i Juan de Cepa) era famosa i tenia, el 1550, prop de quaranta músics (cantors i instrumentistes), que conrearen indistintament el repertori religiós i el profà (Cançoner del duc de Calàbria).

Fundà, el 1546, als afores de València, el monestir de jerònims de Sant Miquel dels Reis, amb la finalitat que esdevingués el seu panteó, el de la seva primera muller, la reina Germana, i el dels seus pares, els darrers reis de Nàpols, clàusula, aquesta darrera, que no arribà a dur-se a terme.

La cort dels ducs, tot i que visqué reclosa dins el seu petit nucli aristocràtic, representà per a València la seva darrera època de ciutat cortesana.

Ferran d’Aragó

(València, 11 desembre 1329 – Castelló de la Plana, 16 juliol 1363)

Infant d’Aragó. Fill d’Alfons III de Catalunya-Aragó i d’Elionor de Castella. El 1330 rebé els marquesats de Tortosa i ds Camarasa, de nova creació, i altres donacions al regne de València. Pretendent al tron català, va haver de fugir a Castella (1335) davant l’hostilitat general.

El 1347 fou el cap de la revolta de la Unió aragonesa i valenciana de nobles contra el seu germanastre Pere III el Cerimoniós, va ésser derrotat i empresonat a la batalla d’Épila (1348), però, a instàncies dels castellans, fou alliberat i retornà a Castella.

A la Guerra dels Dos Peres, posà la regió d’Alacant-Oriola a mans de Pere I de Castella (1356) i intentà de ressuscitar la Unió a València, però ningú no el seguí; i quant, l’any següent, Alacant fou ocupat per les forces de Pere III, es passà al seu costat. Pere I, com a reacció, feu matar la seva mare i el seu germà Joan.

El 1349 es casà amb Maria de Portugal, de la qual no tingué fills. Enfrontat amb Pere III per motius econòmics, va morir lluitant contra Enric de Trastàmara, l’algutzir del rei. Heretà els seus béns el seu nebot, el comte Pere II d’Urgell, però, a la seva mort, els marquesats de Tortosa i Camarasa es reintegraren a la corona.

Espill

(País Valencià, 1455 – 1462)

Obra de Jaume Roig. Publicat el 1531, conegut també per Llibre dels consells i Llibre de les dones.

Tot i que segueix la tradició de la narrativa en vers del segle XII (fent un ús riquíssim del llenguatge popular, però sense menyspreu de cap recurs), és escrit en vers de quatre síl·labes amb rima aparellada, tant per l’estructura com pel desenvolupament es pot considerar una veritable novel·la.

Amb un llenguatge ric i planer, teixeix una furiosa distriba contra les dones, causa de totes les desgràcies del protagonista, en Grau de València, molt d’acord amb la misogínia de la literatura medieval i la moral que imperava en aquella època.

Escrivà

(Rosselló o Lleida, segle XIII – País Valencià, segle XVIII)

(després Escrivà de Romaní)  Llinatge d’oficials reials. Establert al Regne de València en temps de la conquesta. N’és l’estirp Guillem Escrivà.

De la línia principal dels barons de Patraix sortiren les línies secundàries dels senyors d’Àgres (segle XIII), els senyors de l’escrivania de València (segle XIII), els barons de Beniparrell (segle XVI), els marquesos d’Argeleta (segle XIX), els comtes de l’Alcúdia (segle XVII) i els comtes de Casal (segle XIX).