Arxiu d'etiquetes: cavallers

Abella (varis)

Bertran d’Abella  (Barcelona ?, segle XIV – ?, segle XIV)  Cavaller. Formava part de la representació de la ciutat de Barcelona a l’assemblea convocada per Pere III el Cerimoniós, en 1344, per decidir la sort del desposseït Jaume III de Mallorca.

Francesc d’Abella  (Catalunya, segle XIV)  Cavaller. Participà a l’expedició de 1392 per sotmetre Sicília.

Joan d’Abella  (Catalunya, segle XIV)  Cavaller. Anà a Sicília amb l’expedició de 1392.

Joaquim Abella  (Catalunya, segle XIX)  Escultor. Deixeble de Damià Campeny. El seu baix relleu Rapte de Deianira és a l’Escola de Belles Arts de Barcelona.

Lluís d’Abella  (País Valencià, segle XIV – ?, segle XV)  Cavaller. En 1399, assistí, a Saragossa, a la coronació solemne de Martí I l’Humà i de la primera muller d’aquest, Maria de Luna.

Pere Abella  (Catalunya, ? – ? )  Poeta medieval. Resta constància a l’anomenat Cançoner de París, que es troba a la Biblioteca Nacional de París.

Ramon d’Abella  (Catalunya, segle XIII)  Cavaller. Participà a les revoltes nobiliàries de l’Urgell contra Pere II el Gran. Abella fou un dels presoners del monarca (1280), arran de la rendició de Balaguer i de la captura dels magnats rebels.

Abella, Ferrer d’ (varis)

Ferrer d’Abella  (Catalunya, segle XIV)  Militar. Documentat a la segona meitat del segle XIV. Participà en la campanya que tingué lloc el 1392 a fi de retornar Sicília a l’obediència de la reina Maria I. El rei Martí I l’Humà el nomenà de l’orde de la Corretja, que era de titular únic.

Ferrer d’Abella  (Catalunya, segle XIII)  Cavaller. Fou un dels testimonis que signaren el testament atorgat pel rei Pere II el Gran a port Fangós (boques de l’Ebre) el 3 de juny de 1282, ja a punt d’emprendre el monarca la gran expedició a Barbaria i a Sicília.

Ximénez de Urrea y de Bardaixí, Lope

(Aragó, 1405 – 1475)

Cavaller. Fill de Pero Ximénez de Urrea i de la tercera muller, Maria de Bardaixí. Camarlenc d’Alfons IV de Catalunya, pres en la batalla de Ponça (1435) i recompensat amb la concessió de Trasmoz i d’altres llocs aragonesos (1437), lluità també en la conquesta de Nàpols. Assistí a les corts (1441-42).

Virrei de Sicília (1442), rebé en nom de Joan II el Sense Fe el jurament dels oficials de l’illa (1458). Sospitós de parcialitat pel príncep de Viana, fou cridat a la cort, substituït provisòriament per Juan de Moncayo i després per Bernat de Requesens. Intervingué en la concòrdia entre el rei i el seu fill (1460).

Fou encarregat, a Barcelona, d’armar la flota contra els genovesos (1460), i fou enviat a les autoritats barcelonines, per a negociar l’alliberament del príncep (1461). Ratificat com a virrei (1464), fou ambaixador a Milà, Roma i Nàpols, on refermà les relacions diplomàtiques de Joan II, compromeses per la guerra (1465). A Nàpols ajudà el rei Ferran I de Nàpols per a la rendició d’Ischia.

Des de Sicília procurà la tramesa d’ajuts financers a Joan II (1466 i 1472), en canvi de concessions reials a nobles i ciutats. Rebé el jurament de fidelitat del parlament al príncep Ferran, coregent de l’illa (1468).

Anà a Sardenya a reduir el rebel Alagó (1470), però hagué de tornar a Sicília a preparar la defensa d’un possible atac turc. Aconseguí l’establiment d’una treva amb Tunis (1374).

Fou casat amb Beatriu Roís de Liori i, després, amb Caterina de Centelles.

Vivers, Arnau de

(Catalunya, segle XIV)

Cavaller. Realitzà alguns serveis diplomàtics.

El 1341 fou ambaixador a França per tractar de la tibantor produïda entre el regne de Mallorca i el senescal francès per la jurisdicció de Montpeller.

Vinatea, Francesc de

(Morella, Ports, 1273 – València, 1333)

Cavaller. És conegut, a causa d’un error de la crònica de Pere III el Cerimoniós, amb el nom de Guillem de Vinatea. Jurat en cap de València, el 1333 protagonitzà una important acció d’oposició a la política feudalitzant que Alfons III el Benigne aplicava al Regne de València.

El rei accedí a les pretensions de la seva muller, la reina Elionor de Castella, de dotar fortament els seus fills, fonamentalment l’infant Ferran, en detriment de l’hereu, Pere, el futur Pere III el Cerimoniós, fruit del primer matrimoni del Benigne. En aquest sentit les donacions se succeïren: Tortosa, amb el títol de marquès per a Ferran, Alacant, Elda, Novelda, Oriola, Guardamar i, finalment, les viles de Xàtiva, Alzira, Morvedre, Morella, Borriana i Castelló de la Plana.

Aquestes darreres provocaren la reacció violenta de la ciutat de València, en nom de la qual Vinatea exigí davant els reis l’anul·lació de les cessions en un to tan enèrgic, que la reina arribà a afirmar que unes tals manifestacions no haurien estat permeses pel seu germà Alfons XI de Castella. Amb tot, Alfons III acceptà de fer la retractació demanada.

Francesc de Vinatea morí poc després, però la seva figura es convertí en el mite de la resistència foral del regne als intents feudalitzants; l’incident ha estat glossat en òpera, el 1974, per Matilde Salvador, amb text de Xavier Casp, en teatre, per Joan Llonín (Los jurados de Valencia, o sea el heroico Vinatea, estrenada a Barcelona el 1821), i en obres pictòriques, com les d’Emili Sala (Guillem de Vinatea exigint d’Alfons III la revocació del contrafur, 1878) i els murals de la Sala del Furs de la casa de la ciutat de València fets per Ramon Stolz (1958).

Vilarig, Galceran de

(País Valencià, segle XIV)

Cavaller. Lluità a la guerra contra Castella. El 1363 manava alguns dels reforços duts apressadament a Aragó després de la caiguda de Carinyena.

Estigué al servei de Pere III el Cerimoniós. El 1380, i en nom d’aquell, tractà de decidir l’infant Joan, duc de Girona, en favor de la idea del monarca de casar-lo amb Maria I de Sicília.

Vilardida, Bernat de

(Catalunya, segle XIV – Sardenya ?, Itàlia, segle XIV)

Cavaller. El 1347 anà a Sardenya amb l’expedició de reforç que hi dugué Hug de Cervelló.

Aquestes forçes serien delmades, poc després de l’arribada a l’illa, al desastrós combat dels Aidu di Turdu.

Vila-rasa, Berenguer de

(Catalunya, segle XIV)

Cavaller. Pertanyia al servei de cort de Pere III el Cerimoniós. El 1344 actuà bastant com a procurador del monarca per rebre homenatge de poblacions del Conflent, després d’haver estat destronat Jaume III de Mallorca.

Vilaragut (varis)

Arnau de Vilaragut  (Catalunya, segle XIII – País Valencià, segle XIII)  Possible germà de Pere, junt amb el qual foren a la presa de Sueca i de Xàtiva i obtingueren diverses heretats.

Berenguer de Vilaragut  (Catalunya, segle XV)  Poeta. No ha estat identificat segurament amb cap dels nombrosos homònims de la seva família. N’és conegut un fragment poètic reproduït a Lo conhort, de Francesc Ferrer.

Diomedes de Vilaragut  (Catalunya, segle XV – segle XVI)  Marí. Navegà per la Mediterrània per compte de l’orde de l’Hospital.

Guillem de Vilaragut  (Catalunya, segle XII – segle XIII)  Anà a la campanya de Mallorca el 1229. Com a premi als seus serveis, li foren donades 3 jovades de terra al terme a Montuïri.

Jaume de Vilaragut  (Catalunya, segle XIV)  Noble. Fou cortesà del rei Joan I el Caçador.

Joan de Vilaragut  (Hongria ?, segle XI – Catalunya, segle XII)  Noble. Potser descendent de la casa reial d’Hongria. Sembla que degué passar a França i, després d’algunes campanyes guerreres, a Catalunya.

Pere de Vilaragut  (Catalunya, segle XIII)  Possible germà d’Arnau, junt amb el qual foren a la presa de Sueca i de Xàtiva i obtingueren diverses heretats.

Vilaragut, Joan de

(País Valencià, segle XIV – Sicília, Itàlia, segle XV)

Serví a la campanya de Sicília (1396). Fill bastard de Bernat de Vilaragut i Carròs. Era ciutadà de Palerm (1402). Martí I de Sicília li donà el castell de Castellammare. Ajudà Berenguer de Vilaragut i Mercer en les qüestions amb Pardo de la Casta (1407).

Empresonat a Barcelona, fou alliberat amb prohibició de partir de la ciutat sense llicència reial (1410). Fou falconer major de l’infant Alfons (1413) i el seu majordom i conseller, i fou fet capità de Palerm (1415). Més tard fou detingut a València i fugí de la presó (1418). Reclamà els seus drets al castell de Pirizi (o Perizi) i a Palatio Adrianni (1419).

Casat amb Agnès, vídua de Pelegrí Català, el succeí el seu fill:

Lluís de Vilaragut  (Sicília, Itàlia, segle XV)  Mestre racional de Sicília. Era baró de Tripi. El 1460 era un dels grans partidaris que el príncep Carles de Viana assumís el poder a l’illa.