Joan de Sans i de Barutell * Veure> Joan de Sanç i de Barutell (erudit català, 1756-1822).
Ramon de Sans i de Barutell * Veure> Ramon de Sanç i de Barutell (marí català, 1762-1810).
Francesc de Sans i de Sala * Veure> Francesc de Sanç i de Sala (eclesiàstic català, 1730-1823).
Ramon de Sans i de Sala * Veure> Ramon de Sanç i de Sala (jurista català, 1734-1801).
Lluís de Sans i Miquel * Veure> Lluís de Sanç i de Miquel (militar català, vers 1670-1713).
(Pego, Marina Alta, 1679 – València, 1731)
Eclesiàstic. Fou catedràtic de filosofia. Ocupà diversos càrrecs eclesiàstics d’importància.
És autor d’estudis teològics i bíblics, escrits en llatí. La major part d’ells restarien inèdits.
(Palma de Mallorca, 31 juliol 1691 – Malta, 8 gener 1766)
Teòleg i eclesiàstic. Es doctorà en ambdós drets i ingressà a l’orde de Malta, del qual fou vice-prior general. Fou comanador de Rialp, de Vilamur i de Sant Joan de Mar, comissari general de croada i assistent al soli pontifici.
Més tard fou bisbe de Malta.
(Perpinyà, 1728 – Roma, Itàlia, vers 1797)
Eclesiàstic. Fou doctor en teologia i el 1755 obtingué una capellania a Sant Lluís dels francesos de Roma. Tingué també algunes prebendes al Rosselló, però passà la vida a Roma, on fou des del 1780 rector de l’església della Madonna dei Monti. Fou amic i protector del sant captaire Benet Josep Labre.
És autor d’algunes obres piadoses, hagiografies i d’un tractat en dos volums, Caratteri del Messia in Gesù (1781). Escriví en italià.
(Palma de Mallorca, 28 juny 1833 – la Real, Mallorca, 20 desembre 1909)
Eclesiàstic. Estudià al seminari de Mallorca i s’ordenà de sacerdot el 1858. Ingressà a l’Oratori de Sant Felip Neri (1864) i es retirà a fer vida de penitent a l’ermita de Sant Honorat, de la muntanya de Randa (1890).
Desitjava unir-se a algun orde religiós, però el bisbe de Mallorca li impel·lí a fundar la congregació de missioners dels Sagrats Cors, devoció que ell sempre havia fomentat. Féu la fundació el 1890 i l’any següent li era confiat el santuari de Lluc, com a seu de la nova congregació; allà residí fins al 1906, en què passà a viure a la Real, l’antic monestir cistercenc, on establí el moviment de la congregació.
Del seu vivent fundà també una casa a l’església de Sant Gaietà de Palma de Mallorca. Té incoat un procés de beatificació.
(València, segle XVIII – segle XIX)
Eclesiàstic. Era doctor en teologia. Ensenyà al seminari de Múrcia. El 1824 era paborde de la seu valenciana.
És autor de les obres De latinitate linguae traendae praeclara et optima ratione (1780), De philosophicis disciplinis generosae juventuti publicorum munerum cupidae, maxime accomodatis (1781), De Phisicae experimentalis proestantia et utilitate (1782) i De sacrae oratoriae dignitate adserenda (1783), així com d’alguns sermons notables.
(Maó, Menorca, 7 setembre 1750 – Palma de Mallorca, 6 març 1808)
Eclesiàstic. Es doctorà en filosofia a Mallorca (1767) i en drets a Avinyó. Residí després a Menorca i a Mallorca (Felanitx i Palma). Fou teòleg consultor del cardenal Antoni Despuig (1796), inquisidor (1807) i canonge de la seu de Mallorca. Fou soci de la Societat d’Amics del País.
Destacat predicador, publicà nombrosos sermons (entre ells el Sermó de la Beata Catalina Tomàs, 1793) i obres religioses en castellà i llatí. En català publicà un Catecisme de la doctrina cristiana (1801), del qual es feren com a mínim onze edicions. És autor també de Reflexiones crítico-apologéticas sobre algunos escritos relativos a la isla de Menorca y a sus naturales.
(Llucmajor, Mallorca, 1615 – Pamplona, Navarra, 1683)
Eclesiàstic. Professà al convent franciscà de Mallorca. Fou un notable predicador i director de consciències.
Traslladat a Madrid, fou confessor de Marianna d’Àustria, que el féu bisbe de Pamplona (1670). Tingué certes tibantors amb el capítol, per la seva rectitud i austeritat.
(Bétera, Camp de Túria, 4 juliol 1903 – Gandia, Safor, 11 maig 1987)
Eclesiàstic i crític d’art. Fou rector de l’església de Sant Joan de la Ribera, de València, i professor de l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles des del 1939. El 1946 se n’anà a Roma on es llicencià en arqueologia cristiana.
Féu diversos viatges a Europa becat pels governs de França i de la RF d’Alemanya. Alternà la docència amb conferències i articles sobre l’art d’avantguarda. El 1975 s’uní al grup L’Eixam.
Publicà diversos treballs: El arte de hoy y la Iglesia (1954), La pintura religiosa de Georges Rouault (1959), Julio González (1960), En la muerte de Ángel Ferrant (1961), Picasso en Barcelona (1962), Diálogo de la Iglesia con el mundo moderno de la Arquitectura (1964).
(Castelló de la Plana, 1728 – País Valencià, segle XVIII)
Eclesiàstic. Estudià filosofia i lleis a València. Es doctorà en dret a Gandia. Amplià la seva formació a Salamanca, amb Pérez Bayer.
Fou mestre de gramàtica, canonge de Sogorb i també vicari general.
Els seus escrits han estat perduts.
Dades dels Països Catalans 