Arxiu d'etiquetes: eclesiàstics

Torrent i Lloveras, Josep Maria

(Mataró, Maresme, 1877 – Barcelona, 1957)

Eclesiàstic. Sacerdot des del 1900, ingressà a l’Oratori de Sant Felip Neri. Es dedicava només a la cura d’ànimes i fundà els Germans Missioners dels Malalts Pobres.

En esclatar l’alçament del 1936, el bisbe Irurita de Barcelona s’amagà i nomenà (agost 1936) tres vicaris generals, l’únic dels quals que pogué actuar fou Torrent.

Enmig d’una terrible persecució, reorganitzà com pogué la vida de l’Església clandestina i, amb col·laboradors com Josep Sanabre, muntà una xarxa per les comarques. Acabà establint-se a casa de l’advocat barceloní Josep Vilardaga, lloc que era conegut per les autoritats catalanes i republicanes.

Després dels fets de maig de 1937 gairebé cessà la persecució i, a les festes, hom deia a Barcelona unes dues mil misses. No essent home de govern, li escapaven aspectes de l’alta política eclesiàstica (tingué una nodrida correspondència amb el cardenal Pacelli, secretari d’estat).

La seva funció de bisbe, de fet, el portà a relacionar-se amb el ministre republicà Manuel de Irujo, que volia obrir algunes esglésies al culte públic, però Torrent mai no veié prou garanties. Escriví dues pastorals i ajudà econòmicament els sacerdots sense mitjans.

El 1939 hagué de renunciar el càrrec, no sense veure’s forçat però abans a demanar als rectors que prediquessin en castellà.

Torrelles i Marquet (germans)

Els germans Arnau, Blanca, Guillem, Humbert i Ramon (I) eren fills d’Arnau (II) de Torrelles i de Constança Marquet.

Arnau de Torrelles i Marquet  (Catalunya, segle XIV – Mallorca, abans 1374)  Iniciador de la línia dels barons de la Roca. Donzell i senyor de la força de Torrelles. Residí a Mallorca i es casà amb Sibil·la Marc i de Llacera, germana de Pericó, la qual, ja vídua, sostingué diverses qüestions familiars per la successió d’aquest, que compartí amb el seu parent Galceran de Rosanes i de Llacera. Foren pares d’Antoni i de Joan de Torrelles i Marc.

Blanca de Torrelles i Marquet  (Catalunya, segle XIV)  Fou muller de Bernat de Fenollar, senyor de Tivissa i Sitges.

Guillem de Torrelles i Marquet  (Catalunya, segle XIV)  Canonge de Girona i Barcelona, fou enviat al papa per raó del tribut de Sardenya (1349-50). Fou bisbe d’Osca (1357-61), de Barcelona (1361-69) i de Tortosa (1369-79).

Humbert de Torrelles i Marquet  (Catalunya, segle XIV)  Fou senyor de Banyalbufar, i heretà del seu cunyat Tivissa i Sitges, així com el cognom (1326), i esdevingué Humbert de Fenollar.

Ramon (I) de Torrelles i Marquet  (Catalunya, segle XIV – després 1408)  Era senyor de Rubí i fou l’iniciador de la línia del senyors de Rubí. Es casà amb Elionor de Rosanes i de Llacera. El seu fill i hereu fou Guillem (I) de Torrelles i de Rosanes.

Torrelles, Ponç de

(Catalunya, s XIII – Tortosa, Baix Ebre, 1254)

Prelat. Fou bisbe de Tortosa des del 1213, com a successor de Gombau de Santa Oliva. Assistí a les Corts de 1218.

El 1233 participà al setge de Borriana amb Jaume I el Conqueridor, del qual era amic. Assistí a les Corts de Montsó de 1236. Dos anys després era present als convenis de capitulació de València.

A la seva mort fou succeït per Bernat d’Olivella.

Torrefreita, Joan de

(Catalunya, segle XIII)

Eclesiàstic. Fou canonge del capítol de Lleida.

Intervingué a l’accidentat procés (1274-76) sostingut entre el papa Gregori X i el rei Jaume I el Conqueridor, per tal que aquest deixés la seva darrera amant Sibil·la de Sague en nom del vincle que l’unia amb l’amant anterior, Teresa Gil de Vidaure.

El monarca l’envià a Roma, per tal de sostenir el seu punt de vista davant el pontífex.

Torradeflot i Cornet, Ignasi

(Manresa, Bages, 1867 – 1918)

Eclesiàstic i escriptor. Llicenciat en teologia, fou professor de llatí al seminari de Vic i inspector d’arxius parroquials.

Publicà diverses monografies històriques de parròquies i confraries i sermonaris en català, castellà i llatí. Dirigí el “Butlletí de Predicació Sagrada” i col·laborà en periòdics manresans sobre temes d’història local.

Tormo, Joan de

(Albaida, Vall d’Albaida, vers 1490 – Barcelona, 13 gener 1553)

Eclesiàstic i jurista.

Com a bisbe de Vic (1511-53), tingué un pontificat llarg i molt actiu: lluità contra el bandolerisme, féu recopilar un ritual per a l’administració dels sagraments i imprimí un missal i breviari, i visità sovint les parròquies.

Participà en les corts i en els concilis del seu temps i fou diputat de la generalitat de Catalunya i es convertí durant uns mesos (1552-53) en el 62è. president de la Generalitat, i a la seva mort, fou nomenat president el seu nebot, Miquel de Tormo (1553-54).

Morí a Barcelona, on residia temporalment, i fou enterrat a la catedral de Vic.

Tomàs i Costa, Llorenç

(la Seu d’Urgell, Alt Urgell, 1664 – Viena, Àustria, 23 novembre 1738)

Eclesiàstic i jurisconsult. Actuà de vicari general de la diòcesi de Vic. El 1705, essent rector de Santa Eulàlia de Riuprimer, fou un dels organitzadors de la revolta antiborbònica que esclatà a la comarca d’Osona.

El 1706 Carles d’Àustria el nomenà canceller de la nova audiència de Barcelona. El 1710 fou segrestador de les temporalitats de l’arquebisbe de Tarragona.

Caiguda Barcelona (1714), fou desterrat pel decret de Berwick, i s’instal·là a Roma, on reunia sovint tot d’eclesiàstics catalans exiliats.

Ocupà una plaça al Consell de Santa Clara, de Nàpols. El 1731 esdevingué comissari general del tribunal de croada que existia a Sicília, aleshores territori imperial.

Tomàs, Miquel

(Illes Balears, segle XVI – juliol 1578)

Prelat. El 1578 era nomenat bisbe de Lleida, succeint a Antoni Agustín.

Prengué possessió per poders el mes de maig i morí pel juliol del mateix any, sense haver arribat a governar la diòcesi. Fou succeït per Carles Domènec.

Teuter

(Catalunya, segle IX – 887)

Bisbe de Girona (870-887). La seva activitat política i religiosa fou intensa.

Amb Frodoí de Barcelona, es posà al costat de Carles el Calb en l’afer de Bernat de Gòtia; un cop destituït aquest, els dos bisbes influïren el nou rei Lluís II a favor de l’atribució dels comtats de Barcelona i Girona a Guifré el Pelós, que ja era comte d’Urgell-Cerdanya.

En aquell concili de Troyes (878), tan important per a Catalunya, que presidia el papa Joan VIII, es decretaren també uns afegits jurídics a la llei visigòtica. Teuter hi obtingué un privilegi reial per a la seva església. El 881 era a la vall del Roine per a recaptar-ne un altre del rei Carloman; i encara n’obtingué un tercer de Carles el Gros, essent a París, el 886.

Teuter actuava en un judici del 881 a l’Empordà al costat dels comtes Sunyer i Delà. El plet més conegut que hagué de resoldre fou el de les cel·les monàstiques de Peralada, que es discutien els monjos de Sant Policarp de Rasès i els de Banyoles, començat el 870 amb un precepte subreptici del rei Odó aconseguit pels primers, però que Lluís II retornà a Banyoles; Teuter els en féu justícia definitiva el 879.

Malalt des del 885, morí cap al 887, en què consta ja el seu successor Servusdei a la seu gironina.

Teuderic

(Catalunya, segle IX – segle X)

Bisbe de Barcelona. Nomenat almenys des del 904, any en què consagrà l’església de Sant Esteve de Parets. Dos anys després, segons sembla, reuní un concili a la seva diòcesi.

Figurà com a assistent a la consagració del bisbe Guiu o Gigó de Girona (906) i al concili de Fontcuberta (911).

Ha estat creença estesa que la seva governació s’estengué encara per un període de vint o vint-i-cinc anys.