(Vallfogona de Ripollès, Ripollès)
Santuari, situat entre la vila i l’antiga església parroquial de Sant Julià.
Fou erigit per Jaume Vila vers el 1670, i tot seguit hom hi creà una confraria.
Un nou temple fou bastit entre el 1689 i el 1701, ampliat amb un cancell (1761), amb un cambril (1825) i amb un campanar (1884).
Ha perdut els antics retaules i pintures (1936), però, restaurat de nou, serveix de parròquia del terme de Vallfogona.
(Terrades, Alt Empordà)
Santuari la Mare de Déu de la Salut, als vessants septentrionals de la serra de Santa Magdalena, al nord del terme.
Fou fundat per Felip Olivet, domer de Terrades, el 1678, al vell mas Cadira, que li cedí el comú; fou beneït el 1681, i el 1689 fou construïda la capella de Sant Francesc. És molt visitat pels habitants de la comarca.
L’església fou reformada a la segona meitat del segle XIX.
(Badalona, Barcelonès)
Barri obrer i perifèric, situat al nord-oest del centre urbà, del qual queda separat per l’autopista de Mataró, entre els antics veïnats de Llefià i Sistrells.
La parròquia és dedicada a la Mare de Déu de la Salut.
(Manlleu, Osona)
Barri mixt d’habitatge i d’indústria, situat a llevant del primitiu nucli urbà, entre el Ter i la confluència de les carreteres d’Olot i de Roda de Ter.
S’hi localitzen unes instal·lacions poliesportives municipals.
Barri de la ciutat, situat dins l’antic terme de Gràcia, als vessants meridionals dels turons del Carmel i de la Rovira. La seva urbanització s’inicià la segona meitat del segle XIX al voltant de la capella de la Mare de Déu de la Salut (1864), edificada per iniciativa d’Antoni M. Morera.
Antic sector agrícola, amb importants masos, s’anà transformant en zona d’estiueig i residencial de l’alta burgesia barcelonina i, també, encara que en menor grau, de la petita i mitjana burgesies barcelonina i gracienca.
La inauguració el 1880 del tramvia de la plaça de Santa Anna a la de Rovira i Trias, i el 1909 del de la plaça de Lesseps al carrer de l’Escorial, així com l’obertura d’aquest carrer fins a la plaça de Joanic (amb un mercat des del 1887), contribuïren a millorar les comunicacions del barri.
Eusebi Güell i Bacigalupi comprà el 1899 la finca de can Muntaner, al vessant meridional del turó del Carmel, per fer-hi una urbanització tipus ciutat jardí segons un projecte d’Antoni Gaudí, que, en fracassar econòmicament, vengué a l’ajuntament de Barcelona (parc Güell); l’antiga masia de can Muntaner és ocupada en l’actualitat per un grup escolar.
El mateix Antoni M. Morera creà el 1895 el parc de la Salut, dins la finca de can Xipreret de la família Sanllehy, i la masia es transformà en l’Hotel del Parc; en el mateix indret, i poc després, fou fundat el Salut Sport Club (1902), dedicat al futbol i al tennis (actual Club de Tennis la Salut). El 1907 fou fundat el Club Esportiu Europa. En 1910-20 es formà el Barri dels Periodistes, del tipus ciutat jardí, al vessant sud del turó de la Rovira.
L’expansió urbana de Barcelona en els darrers anys cap al nord-est així com l’obertura del primer cinturó de ronda, han contribuït a l’enderrocament de moltes de les antigues torres i a la densificació i compartimentació del barri; les antigues instal·lacions del Club Esportiu Hispano Francès són ocupades per grans blocs d’habitatges.
El monestir de Sant Josep de la Muntanya (1895) fou profusament visitat a començament del segle XX.
(Maçanet de la Selva, Selva, 5 maig 1862 – Barcelona, 13 juny 1909)
Metge. Estudià a Barcelona i es doctorà en medicina l’any 1883. Fou deixeble de Santiago Ramón y Cajal.
El 1889 obtingué la càtedra d’histologia i anatomia patològica de València; més tard passà a Barcelona (1892), on el 1895 obtingué la de patologia quirúrgica.
Fou germà d’Octavi Saltor i Lavall (Barcelona, 1875 – 1914) Enginyer. Fou catedràtic de l’Escola d’Enginyers de Barcelona i publicà treballs importants a la “Revista Tecnológica Industrial”. Fou el pare de l’escriptor i polític Octavi Saltor i Soler.
(Ogassa, Ripollès)
Antiga parròquia rural (Sant Julià de Saltor), situada al vessant sud del puig de Sant Amanç.
El lloc pertanyia des del 890 al monestir de Santa Maria de Ripoll.
L’església, que guarda la nau del segle XI sense l’absis primitiu, és unida a la rectoria. El 1686 la parròquia era regida pel domer de Sant Pere de Ripoll. En depenia Vidabona.
Prop seu hi ha un refugi del Centre Excursionista Pirinenc.
(Catalunya, segle XIX – Barcelona, 12 juliol 1922)
Autor teatral. Autor d’una gran quantitat de peces breus de caràcter còmic per al teatre, entre altres: Un mort ressuscitat (1891), Les mitges de Paula (1904), La família Picarol (1907), Un gendre de l’altra món (1910), La declaració d’amor (1917), etc.
(ant: Saltèguel) Despoblat, a la capçalera de la vall d’Alp, al peu del coll de Mercer, que comunica les dues Cerdanyes, sota la muntanya de Saltèguet (2.013 m alt) i l’avetar de Saltèguet (que pertany al municipi de Puigcerdà).
El lloc és esmentat ja el 839 i encara existia el segle XV; la parròquia era dedicada a sant Martí. El segle XIV és esmentat el castell de Saltèguet.
(la Llaguna, Capcir, 1701 – Ponts, Noguera, 2 setembre 1781)
Eclesiàstic i escriptor. Estudià al seminari de la Seu d’Urgell i es doctorà en teologia a la Universitat de Cervera. Fou rector de Llívia i de Ponts.
La seva tasca religiosa el portà a compondre un Promptuari moral, sagrat i catecisme pastoral (1754), amb la intenció de difondre la doctrina en el propi idioma. La seva obra acusa la inestabilitat de la llengua i el caràcter d’una època de decadència.
Dades dels Països Catalans 