Arxiu d'etiquetes: nobles

Aierbe, Pere d’ *

Veure> Pere d’Ayerbe  (fill natural de Jaume I el Conqueridor i de l’amistançada Teresa Gil de Vidaure).

Àger, Ramon Berenguer d’ (varis)

Ramon Berenguer d’Àger  (Catalunya, segle XII)  Noble. En 1143 fou un dels signants de la instauració a Catalunya de l’orde del Temple.

Ramon Berenguer d’Àger  (Urgell ? , segle XII – segle XIII)  Noble. Era personatge importat al comtat d’Urgell. Fou un dels marmessors del comte Ermengol VIII, mort el 1209.

Àger, Berenguer d’

(Catalunya, segle XII)

Noble. En 1194 fou un dels garantidors dels acords entre Ponç III de Cabrera i el rei Alfons I el Cast.

Acadèmia dels Adorants

(València, 1599 – segle XVII)

Institució. Creada per Carles Boïl, que en fou el president, amb el nom d’adorador.

Els seus membres, anomenats adorants, havien de justificar la condició de nobles per tal d’ésser-hi admesos.

Abú (varis àrabs)

Abú Abdal·là ibn Alí Alcama  (Oriola, Baix Segura, segle XII – Almeria, Andalusia, 1147)  Genealogista àrab.

Abú Abdal·là Muhammad ibn Ialaf Ismail al-Sadafi  (València, 1036 – segle XI)  Historiador àrab. Fou poeta i jurista de mèrit. Escriví una història de la ciutat. Li és atribuïda una relació de la primera conquesta de València pels cristians.

Abú Amir ibn Iannac  (València, 1089 – 1152)  Historiador àrab.

Abú Amir Utsman  (Dénia, Marina Alta, segle XI – ?, segle XI)  Escriptor àrab. Destacà com a teòleg.

Abú Bahr ibn Alatsi  (Sagunt, Camp de Morvedre, 1048 – Còrdova, Andalusia, 1126)  Escriptor àrab. Fou molt fecund.

Abú Djàffar al-Battí  (València, segle XI – ? , 1095)  Historiador.

Abú Iasaa ibn Dihia  (València, 1150 – Egipte, 1235)  Escriptor àrab. Viatjà per orient i ocupà alts càrrecs a Egipte.

Abú-l-Càsim ibn Ferro ibn Halaf ibn Ahmad  (Xàtiva, Costera, segle XII – Egipte ?, segle XII)  Poeta. Les seves composicions són de caràcter didàctic. Devers la meitat del segle XII residia al Caire, dedicat a l’ensenyament.

Abú-l-Husain ibn Djubair  (València, 1145 – ?, 1217)  Historiador.

Abú-l-Motref Ahmad al-Marzumi  (Alzira, Ribera Alta, 1189 – ?, 1226)  Escriptor àrab. Escriví una història dels almohades i una altra de Mallorca, un poema descriptiu de València i una col·lecció d’epístoles.

Abü-l-Mundir  (Girona, segle XI – la Vila d’Eivissa, 1114)  Convers cristià. Nomenat pel valí de Mallorca representant seu a Eivissa. El 1114 defensà la Vila d’Eivissa de l’atac de la flota catalano-pisana poc abans de la invasió de Mallorca, però morí en el setge.

Abü Muhammad al-Garnatï  (Illes Balears, segle XII – Palma de Mallorca, 1229)  Noble. Darrer cadi i imam de Mallorca. Governà pocs mesos. Morí en la defensa de la ciutat durant el setge de Jaume I el Conqueridor.

Abú Muhammad ibn Abí Nars  (Illes Balears ?, 1029 – ?, 1095)  Jurista àrab. Fou conegut també per al-Homaidi. Tingué fama de gran savi i deixà una producció extensa. Sojornà a Bagdad.

Abú Muhammad ibn Alcama  (València, 1036 –  ?, 1115)  Historiador àrab.

Abú Talib al-Muntanabí  (Alzira, Ribera Alta, segle XI – 1126)  Historiador àrab.

Abú Zaid ibn Abd ar-Rahman ibn Muhammad ibn ats-Tsakar  (València, 1062 – Fes, Marroc, 1128)  Historiador àrab. S’establí a Fes, on es dedicà al comerç de llibres.

Abd Alläh (varis)

Abd Alläh  (Illes Balears, segle X – 1036)  Valí de les Balears (1021-36). Primer a ocupar aquest càrrec, que el seu oncle, l’emir Mugähid de Dénia, creà per a ell.

Abd Alläh al-Balansï  (País Valencià ?, segle VIII – València, 823)  Governador de València (800?-823). Fill d’Abd al-Rahman I. Es rebel·là contra el seu germà petit, l’emir Hisäm I, i després contra el successor d’aquest, al-Hakam I, que el sotmeté i li atorgà el governament de gran part del Llevant, des d’Osca i Barcelona fins a Oriola. Poc abans de morir es revoltà de nou, aquesta vegada contra l’emir Abd al-Rahman II.

Abd Alläh al-Murtadä  (Illes Balears, segle XI – 1095)  Governador d’Ifrïqiya. Es deslligà del regne de Dénia quan aquest fou atacat i annexionat (1076) per al-Muqtadir de Saragossa. Cap al 1087 es declarà independent.

Abd Alläh ibn Abï al-Hafs ibn al-Mu’min  (Illes Balears, segle XII – segle XIII)  Noble. Penúltim representant del poder musulmà a les illes. Fou destituït el 1208.

Abd Alläh ibn ‘Isäm al-Hawlänï  (Illes Balears, segle X – la Meca, Aràbia, segle X)  Noble. Fou nomenat pel poble, i el califa Abd al-Rahman III confirmà el nomenament. El 962 renuncià al càrrec i se n’anà en peregrinació a la Meca, on morí.

Abd Allah ibn Ishaq ibn Ganïya  (Illes Balears, segle XII – 1203)  Emir de les Balears (1187-1203). Expulsà de les Balears els partidaris dels almohades i s’apoderà de Mallorca i de Menorca, però no d’Eivissa, ocupada per Abu-l-Abbas al-Siquilli. Protegí les accions piràtiques de la seva gent i establí relacions amb Gènova i Pisa. Els almohades el derrotaren i l’executaren.

Abd Alläh ibn ‘Iyäd  (al-Andalus, segle XII – Conca, Castella, 1147)  Militar. Lloctinent d’al-Sarqiyya, en nom del qual s’apoderà d’Oriola i de Múrcia durant la rebel·lió contra els almoràvits que presidí la invasió almohade. A la mort del seu cap, Ibn Iyad es declarà independent a València (1146). Morí l’any següent en combat contra els cristians.

Abd Alläh ibn Muhammad ibn Gänïya  (Illes Balears, segle XII – 1151/55)  Polític. Governador de Granada (vers 1145) i de València. Fill del governador almoràvit de Mallorca Muhammad ibn Ganiya, en ésser nomenat pel seu pare hereu del govern de Mallorca, fou mort pel seu germà Ishaq ibn Ganiya.

Abd Alläh ibn Müsà ibn Nusayr  (al-Andalus, segle VII – 714)  Polític. Governador d’Ifriqiya. El 707, quan encara no havia estat nomenat per al càrrec, capitanejà el primer assalt a les Balears, de retorn d’unes ràtzies per Sicília i per Sardenya. Se n’endugué un gran botí i, entre d’altres, capturà els governadors bizantins de Mallorca i de Menorca. Fou destituït i assassinat per ordre del califa Sulayman.

Abd Alläh ibn Tä’Alläh al-Kumí  (Illes Balears, segle XII – segle XIII)  Noble. Primer valí almohade de les Balears després de la conquesta als almoràvits (1203); al cap de poc temps, esdevingué almirall de l’estol almohade.

Abadal, Francesc

(Vic, Osona, s XVIII)

Prohom. Fou regidor i procurador general de Vic.

Per la seva destacada actuació cívica li fou conferit, el 1792, títol de segon grau de nobles catalans.

Xèrica i de Lloria, Pere de

(País Valencià, segle XIV – Garci Muñoz, Andalusia, 1362)

Baró de Xèrica. Fill de Jaume (II) de Xèrica i Álvarez de Azagra. A la mort del seu germà Jaume (III) (1335) heretà la baronia de Xèrica. El 1328 assistí a la coronació del rei Alfons III de Catalunya a Saragossa amb un brillant seguici de dos-cents homes.

El 1332 ocupà el càrrec de procurador general del Regne de València, en renunciar-lo el seu germà Jaume, i l’ocupà fins el 1336. El 1335, mentre agonitzava el rei Alfons III, protegí la fugida de la reina Elionor de Castella i els fills a Castella; això li valgué el nomenament d’adelantado mayor. Amb soldats castellans envaí el Regne de València des de Xèrica a Énguera.

Pere III de Catalunya li obrí procés i li confiscà els béns; però finalment arribà a una concòrdia amb el rei, a qui restà des d’aleshores fidel. El 1340 intervingué en la batalla del Salado, i el 1343 en la campanya de recuperació del Regne de Mallorca, i a Perpinyà negocià amb Jaume III de Mallorca.

Governador del Regne de València (1346), hagué d’abandonar la capital en formar-se la Unió de València, i es replegà a Borriana (1347), des d’on inicià la lluita contra els unionistes. Intervingué en la guerra dels Dos Peres, juntament amb el seu fill natural Joan Alfons.

Estigué casat amb Bonaventura d’Arborea, de qui només tingué filles. El 1355 heretà del seu germà Alfons Roger de Lloria la baronia de Cocentaina, que el 1364 passà al fill Joan Alfons.

Xèrica i de Lloria, Jaume (III) de

(País Valencià, segle XIII – 1335)

Baró de Xèrica. Fill gran de Jaume (II) de Xèrica i Álvarez de Azagra. El 1324 estava a Sardenya al servei de l’infant Alfons. El 1325 era a Lleida com a membre de l’assemblea que deliberà sobre els drets successoris de Jaume II de Catalunya al tron de Mallorca.

Era casat amb Maria de Nàpols, vídua del rei Sanç I de Mallorca, la qual hagué de recloure al seu castell de Xèrica, a causa del seu desequilibri. Litigà amb la seva mare, Beatriu de Lloria, que retenia tots els estats de la baronia; la sentència, el 1326, donà a Jaume l’honor de Xèrica i diners, i a la mare el domini útil, però aquesta no retornà els castells.

El 1328 assistí a la coronació del nou rei Alfons III el Benigne a Saragossa, i fou armat cavaller per aquest. Tingué el càrrec de procurador general del Regne de València del 1328 al 1332, càrrec que renuncià a favor del seu germà Pere.

Xèrica i Álvarez de Azagra, Jaume (II) de

(País Valencià, segle XIII – 1321)

Baró de Xèrica i senyor de Xelva, com a herència de la seva mare. Fill de Jaume (I) de Xèrica i, per tant, nét de Jaume I de Catalunya. Es casà el 1296 amb una filla de l’almirall Roger de Lloria, Beatriu de Lloria.

Aquell any, en partir cap a Roma el rei Jaume II el Just, nebot seu, restà al capdavant dels seus exèrcits del sud en la campanya de conquesta catalana de Múrcia contra Castella, que es reduí bàsicament a la presa d’Alacant i al setge d’Elx, senyoria de l’infant castellà Joan Manuel.

Precisament Jaume de Xèrica sostingué una relació literària amb aquest, a qui recomanà que s’exercités en el trobar clus trobadoresc. Participà el 1309 en l’expedició contra Almeria.

El succeí en la baronia el seu fill Jaume (III) de Xèrica i de Lloria, també foren fills seus Maria Álvarez de Xèrica i Pere de Xèrica i de Lloria.