Andreu de Vallterra (País Valencià, segle XIV) Ambaixador de Pere III el Cerimoniós prop del papa.
Bernat Guillem de Vallterra (País Valencià, segle XIV) Justícia major dels cavallers de la ciutat de València (1382).
Joan de Vallterra (País Valencià, segle XIV – segle XV) Doctor en drets. Enviat per Martí I l’Humà a Avinyó (1402) perquè es posés al servei de Benet XIII.
Joan de Vallterra (País Valencià, segle XV) Bisbe de Tarassona. Ambaixador (1423) d’Alfons IV el Magnànim a Castella.
(País Valencià, segle XIV – segle XV)
Cavaller. Fou un dels qui serviren Ferran I d’Antequera anant a participar al setge de Balaguer contra Jaume II d’Urgell, el 1413.
(País Valencià, segle XV)
Traductor i poeta. Fou secretari de Serafí de Centelles-Riu-sec i Ximénez de Urrea, comte d’Oliva. Participà en el certamen poètic celebrat a València el 1474, i composicions seves foren recollides al volum de Les trobes en llaors de la Verge Maria.
Traduí al català, en un estil artificiós, diverses obres: el Cordial de l’ànima (1495), que traduí a partir de la versió castellana de Gonzalo García de Santa María, Revelació de Sant Pau i la Cárcel de amor (1493) de Diego de San Pedro. Aquesta última traducció fou reimpresa de nou el 1906 i el 1907 dins el Novel·lari català, de Ramon Miquel i Planas.
Vallgornera (Catalunya Nord, segle XIV) Noble del llinatge dels senyors de Vilanova de la Ribera (Rosselló). Abandonà la causa del seu sobirà natural, Jaume III de Mallorca, i prengué la del rival d’aquest, Pere III el Cerimoniós. El 1344 combatia al costat de Pere III per sotmetre-li el Rosselló. Destacà a la presa d’Elna.
Francesc de Vallgornera (Sicília, Itàlia, segle XIV) Cavaller de pare català, possiblement fill de Simó. Fou un bon defensor de l’illa contra els angevins. El 1349 era una de les figures més destacades a Catània, durant el setge a què fou sotmesa la plaça pels invasors.
Francesc de Vallgornera (Sicília, Itàlia, segle XV) Noble. Probablement de la branca empordanesa de la família que s’havia establert a Sicília. El 1460 era un dels partidaris que la corona siciliana fos cenyida pel príncep Carles de Viana.
Simó de Vallgornera (Sicília, Itàlia, segle XIV – segle XV) Noble. Descendent de Simó de Vallgornera i de Vilallonga. Es manifestà favorable, el 1392, a la tornada de la reina Maria I a Sicília i al triomf dels interessos catalans a l’illa. El 1396 era recompensat d’aquesta actitud amb diverses donacions reials.
(València, segle XIV – segle XV)
Marí i ciutadà. Serví Alfons IV el Magnànim. Fou capità de la galera reial a l’expedició de 1420 en què el monarca anà a Sardenya i Còrsega i, finalment, a Nàpols.
(País Valencià ?, segle XV)
Arquitecte. Documentat entre el 1426 i el 1452. Possible deixeble de Guillem Sagrera. Estigué al servei d’Alfons IV el Magnànim i de Joan II el Sense Fe.
És autor a València de les obres d’ampliació de les naus de la seu (des del 1426 fins després del 1440) i de la capella dels Reis del convent de Sant Domènec (1437-52), on construí la complexa volta de nervadura sense nervis.
(Illes Balears, segle XV)
Escriptor. És autor del tractat Summa vitulina, segons Gregori Maians, i de diverses poesies.
Era membre de l’Acadèmia de la Gaia Ciència de Tolosa.
(Rosselló, segle XV)
Pintor i vitraller gòtic. El 1455, juntament amb Joan Figuera contractà un retaule dedicat a Sant Bernardí per al convent de Sant Francesc de Càller (Sardenya).
L’any 1463 pintà, juntament amb Guillem Martí, el retaule de l’altar major de l’església de Sant Jaume de Perpinyà. El 1470 contractà una vidriera per al finestral central de la capçalera de l’església de Sant Mateu de Perpinyà.
(País Valencià, segle XV – )
Jurisdicció senyorial que pertangué als Carròs. Sembla que en fou el primer titular Francesc Carròs Pardo de la Casta i de Bellvís (mort el 1509).
A la fi del segle XVIII passà per enllaç als Arroyo. El 1868 fou reconeguda com a títol del regne a favor de José María Arroyo y Molina. El 1887 passà als Almansa, marquesos de Cadino.
Dades dels Països Catalans 